Josep Maria Quintana

Una escriptora de Maó publicava el passat diumenge un article curt en el diari Menorca on, sense amagar poc ni gens allò que creu, justifica el no francès a la Constitució europea perquè amb aquest no es barra el pas al futur ingrés de Turquia. El text, sintàcticament caòtic, conté tots els ingredients de la tòpica a l’ús i no té pèrdua. I a més, conté un atac directe als Estats Units, actitud sembla que indispensable per a proclamar-se d’esquerres amb patent. Diu:

Estic contenta amb el “no” francès, sí, perquè al contrari del que poden pensar molts de la pèrdua de mercat, de l’Europa unida, etc. etc., hi ha algú més, Constantinoble ja no existeix, ara és Istambul, l’Imperi Otomà, i aquest sí que fa por, la història potser és l’únic objecte de la raó humana que ens condemna a repetir-la si l’oblidem. Els EUA, que són molts vius, ja tenen por d’una Europa unida i forta i com si fa res ens imposen Turquia, per què? perquè ells tenen el problema de Chinatown, per exemple, i per dir algú, Turquia és un país del tercer món amb una corrupció tan gran comparable o incomparable quasi amb cap altre país, llevat de les fronteres del con sud, com per exemple Colòmbia, allà també prefereixen matar persones, tacar-se les mans de sang abans que tornar els diners o donar llocs dignes de treball a les persones. Però no oblidem que Europa està entre dos països que són diferents i això és el que volen els EUA per si algú fallés.

Tot dirigint-me al Teatre Principal per assistir a l’acte central del centenari de la fundació de l’Ateneu, vaig passar pel local de PP. Dins un gran mostrador hi havia exemplars d’una revista (o d’un muntatge, que no ho sé exactament) amb una foto del president Rodríguez Zapatero, d’aquelles que segurament t’ha fet el pitjor enemic, i uns textos plens d’escarni. Vaig trobar que allò era la mostra d’un mal gust extraordinari que, en la meva opinió, denigrava més els qui escarnien que l’escarnit.

Al descans de la celebració vaig dir el que pensava d’això al conseller de treball del Govern, el qual se’n va rentar les mans, com dient que amb allò ell no hi tenia res a veure. Més tard, vaig comunicar les meves impressions al senador per Menorca, el qual, per sorpresa meva, em va respondre que ell ho trobava d’allò més bé. “Entra dins el joc”, em va dir.

Tot reiterant-li la meva opinió, he de reconèixer que em vaig quedar de pedra en comprovar fins a quin punt la política activa embruteix els qui hi participen. Fins a quin punt aquest dia a dia, on la reflexió i la crítica es tradueix en apologia del pensament propi i befa irracional del credo de l’adversari, acaba per ofegar el sentit comú i les normes més elementals de cortesia.

González Cabezas escriu això a La Vanguardia:

Lo sucedido es una catástrofe sin precedentes que, a diferencia otras de orígenes inescrutables, aporta el peso y la legitimidad del acto de conciencia derivado del sufragio popular. La parálisis del proceso constituyente de Europa como una singular confederación de estados-nación es un hecho grave, complicado y, sin duda, decepcionante que abre una gran incertidumbre sobre el papel del continente en el nuevo siglo. Pero lo peor es el carácter imprevisible de las fuerzas negativas que el rechazo francés y holandés desencadena en todos los frentes. El más visible es el de quienes proponen abandonar el barco del euro o recuperar los viejos símbolos de la nación –fronteras incluidas-, en sintonía con quienes abogan por olvidarse de la aventura de la ampliación y la integración política para centrarse de una vez en la administración de la economía y el mercado.

Hom té l’esperança que algú reaccioni i sigui capaç de redreçar d’alguna manera el K.O. tècnic a què semblen haver sotmès la Comissió la negatives francesa i holandesa al tractat, però no serà fàcil perquè aquesta resposta ciutadana contrària a la proposta és una resposta lliure i espontània que d’alguna manera ha desqualificat, no tant el tractat, com els dirigents polítics que promovien el sí. I en el cas de França, sembla que fins hagi fet tremolar els pilars de la Cinquena República.

Ahir celebràrem el primer centenari de l’Ateneu de Maó, una institució preuada per tots i a la qual vaig dedicar uns anys de la meva vida. Com a expresident més antic, em vaig dirigir als molts centenars d’assistents que emplenaven el Teatre Principal de Maó. Aquestes foren les meves paraules:

Aquest vespre del centenari de l’Ateneu se m’ha convidat a dir unes paraules en nom dels expresidents de la institució, cosa que és per mi un honor i que faig amb el cor ple de joia.

En realitat, els tres expresidents que ens hem aplegat aquí, els senyors Tutzó Bennassar, Bosch Barber i jo mateix, més els ja desapareguts senyors Victori de Febrer i d’Olives Pons, les vídues dels quals ens acompanyen, encarnam d’alguna manera quaranta anys exactes de la vida d’aquest Ateneu centenari, és a dir que sobre les nostres espatlles ha recaigut la responsabilitat de representar i dirigir gairebé mitja vida de la nostra estimada institució de la qual hem rebut molt més del que nosaltres li hem pogut donar.

Durant aquestes jornades de celebració, els diferents oradors que s’han referit a l’Ateneu han parlat –i amb raó- del molt que aquest ha significat per la ciutat de Maó, al nom de la qual la nostra institució va lligada. I tot el que s’ha dit és cert. Però deixeu-me que jo aquesta nit converteixi metafòricament l’oració per passiva i destaqui un aspecte que, al meu entendre, s’ha ressaltat poc, i que tanmateix em sembla essencial. Perquè si bé és cert que l’Ateneu ha incidit extraordinàriament sobre la vida cultural de la ciutat, del que jo estic segur és que, sense que Maó hagués estat el que realment ha estat, l’Ateneu hauria esdevingut impossible, perquè són les peculiars característiques de la ciutat de Maó les que varen fer possible l’Ateneu.

I en dir això em vull referir a aquella vertadera aristocràcia intel·lectual de finals del segle XIX, que no s’explicaria segurament sense els antecedents d’un segle XVIII, on veiem com Maó s’obre al món i acull persones procedents dels més diversos indrets de la mediterrània, portadors de cultures, tradicions i també religions diverses i que, no sense dificultats, és cert, es veuen obligades a conviure, i van creant lentament els hàbits i les condicions que, ja dins el segle XIX, implicaran la formació de partits amb ideologies diverses i fins clarament contraposades que faran descobrir, però, als maonesos les virtuts del diàleg, de la tolerància i de la llibertat.

És doncs aquest Maó complex, ideologitzat i culturalment sòlid el que fa possible que a finals del XIX hi hagi un col·lectiu prou important de persones que, tot i estar adscrits a ideologies diverses, es veuen, però, en la necessitat de crear una institució en el si de la qual el debat de les idees sigui possible, i on es treballi per la cultura sense dogmatismes ideològics, polítics, religiosos o socials.

I jo us asseguro, senyores i senyors, que sense aquesta base social que Maó oferia a principis del ja desaparegut segle XX, el nostre Ateneu no hauria estat possible, de la mateixa manera que no serà possible d’aquí a cent anys si Maó no sap afrontar amb el mateix esperit els reptes que avui se li presenten.

El procés de globalització que ens envaeix transformarà molt aviat la nostra fisonomia, i ens aportarà més i més col·lectius de persones procedents de terres llunyanes, fins de diversos continents, amb llengües que ens són estranyes, amb religions, hàbits de vida i cultures força diferents. I apareixeran ben segur dificultats de tota casta, i sorgiran les opcions intolerants i dogmàtiques, com sempre han sorgit quan se’ns fica la por al cos de perdre allò que considerem nostre a mans del que jutgem com a llunyà i, sobretot, diferent.

Però Maó ha de ser capaç d’afrontar aquest repte, com l’afrontaren també els nostres avantpassats, i ha de saber imposar per damunt de tot els principis del lliure debat i de la crítica, del diàleg, del respecte a la diferència i, sobretot, de la tolerància, perquè només així, la ciutat posseirà aquest col·lectiu de persones doctes de què ens parlava fa cent anys el doctor Alabern, aquestes persones que persegueixen la cultura des de la crítica, i sempre des de la llibertat. I dic això, perquè d’una cosa estic segur: Que només vencent el dogmatisme i la intolerància, Maó serà capaç de mantenir viu, d’aquí a cent anys, l’esperit dels fundadors de l’Ateneu.

Aquest és el nostre compromís i aquesta és també –i en això crec que puc parlar en nom de tots- la nostra esperança.

Dia 9 de juny, David Ugarte va penjar en el seu bloc aquest avís:

“Se teme un Omagh español y sanguinario inminente. Todo Madrid está en alerta máxima y se han cambiado turnos de policía, guardia civil y GAR para todos estos días.

Estoy intentando saber si hay reunión del gabinete de crisis o no.

En cualquier caso hay que estar preparados para a la primera alarma ir a ayudar porque esto puede ser el primer ataque a la alqaida de la nueva generación etarra. Eso parecen temer los de antiterrorismo.

Por favor, tened cuidado ahí fuera.”

Dia 10 hi ha hagut unes explosions a Zaragoza que són clarament obra d’ETA. En Pere, el meu fill, m’envia un correu des de Tolosa i em diu: “Si és cert això, en David és un crack. Si no, és un alarmista.”

Ho deixo al criteri del lector.

Raphaëlle Bacqué es demana des de les pàgines de Le Monde fins on continuarà el trist espectacle francès. Chirac –diu- sembla no haver-se adonat del que està succeint, i actua com si res no hagués tingut a veure amb el fracàs del referèndum. Però ell no canvia res, o gairebé res, de la seva política i dels seus homes qui l’encarnen. Exactament com ja va fer després de cadascuna de les derrotes electorals precedents (regionals, cantonals i europees).

¿Dominique de Villepin? –es demana Bacqué. El nou primer ministre promet resultats en cent dies, sense haver tan sols comprès que –fet rar- el seu estat de gràcia no ha conegut ni vint-i-quatre hores.

¿Nicolas Sarkozy? Aquest no amaga que les raons que l’han empès a acceptar aquest lloc ministerial són les de preparar la seva candidatura a la presidència. “[En el ministeri de l’interior] estaré més protegit dels atacs que es facin contra mi”, ha dit. I enfront dels qui s’espanten de tot això, ell no té cap recança d’explicar la seva estratègia: deixarà sens dubtar-ho un moment aquest sorprenent equip un cop el país abordi l’únic objectiu que a ell li interessa: la batalla presidencial.

¿I què hem de dir del Partit socialista? Doncs que el combat intern es fa a baioneta calada. I que amb l’expulsió de Fabius de l’equip directiu, la divisió interna és evident i ningú no pot encara predir-ne les conseqüències, i més si tenim en compte que sis de cada deu socialistes sembla que hagin votat no.

Avui arrenca la sessió de primavera de l’Òpera de Maó. Bravo! Es tracta d’una tradició que ve de lluny, que trobem documentada ja a finals del XVIII i, sobretot, dins el XIX, que ens deixà la joia més preuada de la ciutat: El Teatre Principal, construït el 1829 per Giovanni Palagi, un arquitecte que era baríton i empressari de companyies d’òpera a qui devem, ben segur, l’arrelament que l’òpera té entre els ciutadans.

Del 1972 ençà, l’òpera és, aquí, cosa dels Amics de s’Òpera, una institució privada sense ànim de lucre que assumeix sobre les seves espatlles la responsabilitat de les produccions operístiques a raó de dues per anys (amb tres representacions cada vegada).

Doncs bé, si algun lector té curiositat de llegir aquests dies la propaganda que el Liceu de Barcelona fa de la temporada 2005-2006, aviat s’adonarà que molts dels cantants anunciats han actuat ja a Maó. I és que aquí hem posat per damunt de tot la qualitat de les veus, que són la base de l’òpera, alhora que també estem intentant de cada dia més oferir unes produccions modernes i que aportin una novetat.

El teló s’aixecarà avui per oferir-nos Il barbiere di Siviglia, una de les peces mestres de Rossini. I jo estic segur que ha de ser un èxit absolut.

In bucca al lupo!, una vegada més!

El dia s’ha aixecat a l’empara d’un sol que sembla ja voler-ho governar tot, i això que estem encara a la primavera. Fa mesos que no ha caigut una gota de pluja damunt l’illa –ni tan sols aquella pluja amarada de terra africana que tot ho deixa brut i vermell-. Els camps han passat del verd a l’ocre gairebé sense solució de continuïtat, mentre el terra s’endureix i es prepara per passar un estiu que s’augura llarg, sec i xafogós. Males notícies, doncs. Només les humitats de la nit –força intenses a l’Illa- mantenen un grau de “banyadura” (així ho diem per aquí) que permet a les plantes un aliment mínim.

En els camps que poden regar-se, els aspersors estan en marxa gairebé sense repòs, la qual cosa ens planteja el dilema constant sobre la bona o mala utilització de l’aigua. I ens convida a endegar una política d’aprofitament de les aigües residuals, cosa que en algunes zones de Menorca ja s’ha iniciat. Però els tràmits són lents, lentíssims, i l’Administració sembla prendre-s’ho tot amb una gran parsimònia, actitud que no afavoreix gens el compromís dels ciutadans que veuen com passen els dies sense que es vegin els fruits de les associacions (al terme d’Es Castell n’hem constituït una) que han mostrat interès a regar els seus camps de conreu.

Haurem de seguir esperant i carregar-nos de paciència per afrontar un estiu que se’ns farà segurament feixuc i llarg.