»-En això estic d’acord: la gent vol carnassa. Per cert, senyor, aquest vi que heu servit em sembla excel·lent!
»-¿De veritat us agrada?
»-Oh, sí! Té un gust vellutat que m’encanta.
»-Doncs jo el trobo… el trobo potser massa espès. No sé. Té pel meu gust massa cos, però tanmateix es pot beure… ¿Em dèieu, Hume?
»-No, res d’especial. Us confirmava tan sols el que heu dit fa un moment: que la gent vol carnassa.
»-Sí, en efecte, i és ben curiós de veure el poc tram de camí que separa un heroi militar d’un traïdor a la Pàtria. Mireu, sinó, el vell Blakeney, que hem convertit en tot un heroi, quan ni tan sols va poder resistir unes setmanes i acabà rendint-se al francès. Per cert, ¿heu vist les medalles de bronze que s’han encunyat amb motiu d’aquesta tristíssima història?
»Newcastle va treure’n un exemplar de l’armilla fent en to irònic:
»-Mireu.
»Jo vaig agafar-la encuriosit per a poder-la contemplar millor. A l’anvers hi figurava el bust del vell Blakeney amb la bandera britànica i la següent inscripció: “Brave Blakeney Reward but to Byng give a cord”. I en el revers es podia veure el bust de John Byng rebent una bossa (la de Judes, s’entén), amb la llegenda següent: “Was the Island sold by Byng for French gold”.
»-Inaudit -vaig dir, tot afegint a l’instant-: Excel·lent, la vostra pensada.
»Lady Newcastle, que maldava que res no ens manqués, em va demanar:
»-Voleu que us faci servir una mica més de xai?
»-Gràcies, senyora. En tinc prou per ara.
»-¿Per ventura, amic Hume, no heu llegit a la Bíblia el passatge aquell que diu: “De vegades cal que un home mori pel poble…”? Doncs és interessant, i això que el Govern, ja que va fer-ho lord Pitt en persona, va demanar al rei George que tingués generosa clemència amb lord Byng. I també el Tribunal va dirigir-se al Rei tot demanant-li un indult.
»-Un indult que… tanmateix… no us convenia… Si no us interpreto malament.
»-És clar que no ens convenia! Molt altrament, a Anglaterra li calia fer sang. I això malgrat aquest boig de Voltaire féu un esforç sobrehumà per salvar el nostre Byng. Mai no entendré els escriptors, ni tampoc els filòsofs. ¿Per què, oh Déu meu!, els agrada tant de ficar-se en política? -El ministre va dirigir-se després a lady Newcastle-: Fes que ens retirin els plats i que ens serveixin els postres, sisplau. -I aleshores va mirar-me altre cop i em va dir-: Au, Hume, ja està bé de parlar de política! que vós no heu vingut per això. Apa! relateu-me tot l’espectacle. ¿Fou realment tan vistós com es conta?
»-Sí, Mr. Hume! -va fer lady Newcastle-. Conteu-nos-ho tot. Però serviu-vos abans un tall de pastís. És un cake fet a casa.
Josep Maria Quintana 