Josep Maria Quintana

La meva dona em passa una entrevista que Juan Cruz va fer a Jean Daniel (fundador de Le Nouvel Observateur), que publicava a El Pais de fa unes setmanes. El subtítol és molt clar: “La capacidad de hacer el mal que tiene el periodista es devastadora”. I té raó perquè la publicitat que comporta el periodisme –i no diguem ja la difusió per Internet- és incommensurable. Com diu Daniels, “en un día o en una hora se puede deshacer una reputación, se puede transformar a alguien que tiene fama de ser honesto en un terrible malhechos. Es un poder terrible”.

Això ens du a l’exercici de la responsabilitat. I sovint a la renúncia al poder, a l’èxit fàcil o a la fama injustificada, perquè tot va una mica lligat. I ens du també a l’exigència d’una una sòlida formació, que no sempre va lligada a l’exercici d’aquesta professió –la de periodista- que (naturalment que amb grans excepcions) té el perill de dur a qui la practica a haver de parlar de tot sense saber gairebé res.

A l’entrevista hi ha un paràgraf que em sembla molt significatiu. Cruz demana a l’octogenari periodista francès com va arribar al periodisme i ell respon: “Por casualidad. En mi generación, los jóvenes con posiilidades de escribir no diferenciaban entre la filosofía, la literatura, el compromiso político y el periodismo. Los dioses de esta época eran americanos: Hemingway, Dos Passos, Steinbeck…; en Francia, Malraux… Era gente que lo hacía todo: el compromiso político, la literatura, la filosofía y el periodismo. Así que cuando se es joven y se han cursado estudios de humanismo no es necesario hacer una elección entre los cuatro. Si se elige uno se eligen también los otros.”

Fa uns dies, amb motiu d’un dels molts premis literaris o d’investigació que es donen a Menorca amb motiu de la diada de Sant Antoni, un dels jurats es queixava, no tan sols del poc nivell dels treballs presentats, sinó la pèssima sintaxi i ortografia que constataven en alguns dels originals que optaven al premi. És clar que, avui com sempre, hi ha escriptors bons i dolents, però la literatura, el periodisme, la filosofia, l’assaig… mai no són espais tancats, ans sempre viuen en una comunicació constant, aquesta que uneix el ciment de l’humanisme, una matèria polièdrica que esdevé contrària a l’especialització, i que només s’adquireix a partir d’una immensa curiositat i amb moltes hores de lectura, de treball i d’esforç.

Més enllà dels avenços de la tècnica, avui, les societats han esdevingut més riques, però no necessàriament més cultes. I la cultura humanística no s’adquireix només amb diners, ni tampoc amb presses. Vol un llarg aprenentatge i un inequívoc afany de superació. Quan una persona aconsegueix un mínim exigible en aquest camp, després pot optar per fer aquest periodisme de què parlava Camus, el que ell definia com “la informació crítica”, una informació que, no només demana calma i contrast, sinó també consciència i responsabilitat.

Ahir vaig assistir al sopar de Sant Antoni organitzat, com cada any, pel diari “Menorca”, on es proclamen els guanyadors d’una sèrie de premis instituïts per aquest mitjà de comunicació i on també es proclamen els qui, a judici dels lectors (amb la mediació d’un jurat) han estat els protagonistes de l’any en activitats econòmiques, socials o culturals. Sol haver-hi bon ambient i és un lloc on et trobes amb gairebé tothom, el pa i la sal de la nostre petita societat menorquina: polítics, empresaris, professionals liberals, esportistes, gent del carrer, etc. etc.

Al final, després de la proclamació dels premis, va tancar l’acte el bisbe administrador apostòlic de Menorca, monsenyor Jiménez. Això, que als meus lectors que no siguin del país pot estranyar, es deu al fet que Editorial Menorca –l’editora del diari- és una societat de la qual el bisbat té el 70 per cent de les accions i que, per això mateix, és qui domina el Consell d’Administració.

Això no es bo ni és dolent, és només una dada objectiva que no ha estat cap inconvenient perquè s’anés construint un diari que pugui servir el poble de Menorca amb rigor i amb independència dels grans grups econòmics. És clar que també té les seves servituds (que les té també un diari que domini el clan Polanco, posem per cas), com per exemple, la que vam haver de suportar els comensals ahir quan ens vam trobar amb un bisbe que no va saber situar-se en el lloc adequat i que, en tost de dir unes paraules ad hoc en un sopar on hi havia gent de tot pelatge, ens va envelar un sermó en tota regla, com si les persones que érem allí (més de quatre-centes) fóssim feligresos de la Catedral.

Jo no tinc res en contra de l’ideari deontològic cristià que presideix el diari “Menorca”. Aquest és un ideari que l’obliga a respectar i a difondre els valors de l’Evangeli. I per tant, a ser just, a ser veraç, a ser honest, a no mentir, i fins a defensar segurament els principis d’aquest “humanisme cristià” que, a partir de Maritain, tothom cita però que difícilment ningú sap explicar de manera entenedora. Però dubto molt que aquest principis deontològics impliquin la creença per part dels principals accionistes del diari que la gent que el llegeix –i menys encara la gent que assisteix a una convocatòria cívica com la d’ahir- sigui per força creient i practicant, i que compra el diari pensant i desitjant que aquest sigui una fulla parroquial. Perquè no és així, ni crec que hagi de ser així.

És evident que els propietaris i dirigents d’aquest diari que es proclama –i sempre s’ha volgut proclamar- “de tots els menorquins” no han de renunciar a res del que creuen, però tampoc no haurien de renunciar a admetre la pluralitat en el seu interior, sempre que aquesta sigui democràtica i respectuosa. I em sembla molt bé que, des de les seves pàgines i des de l’editorial, es defensin valors profundament cristians, però mai no haurien d’oblidar que un diari d’informació general és un diari d’informació general i no és el butlletí del bisbat, ni una fulla parroquial, ni tampoc un catecisme. I que la gent que el segueix, i que accepta d’anar gustosament a actes lúdics com el d’ahir, i que ho fa en una data tan notable per a tots els menorquins com és la de Sant Antoni, la festa gran del poble de Menorca, no és –ni necessàriament ha de ser- la gent que, posem per cas, segueix amb pancartes i aplaudeix les manifestacions que, bé en defensa de les seves idees, o bé per criticar durament el govern espanyol, omple sovint, rere determinats cardenals, la plaça Colon de Madrid. És per això que dic que el nostre bisbe no va saber entendre on era, ni qui érem els més de quatre-cents comensals que ens assèiem al seu voltant quan ens va etzibar aquell sermó.

La decisió del Tribunal Superior de Justícia del País Basc ha posat fi a un procés realment esperpèntic contra el lehendakari Ibarretxe i contra els dirigents socialistes Patxi López i Rodolfo Ares, i ho ha fet acudint a un “legalisme”: que “no existe acusación legítima para seguir el juicio oral por no tener esa condición en el procedimiento abreviado la que se formula únicamente por la acusación popular, como concurre en la presente causa”, segons es recull a l’article 782 de la Llei d’Enjudiciament Criminal. I la decisió s’ha pres amb un vot en contra, el del president, que creu que sí que és suficient l’acusació popular per dur endavant el procediment.

Més allà de posicions que no comparteixo, la del lehendakari en què destacava l’absurditat de considerar un delicte el fet de reunir-se amb dirigents de la il·legalitzada Batasuna per parlar de solucions polítiques al País Basc quan per aquells mateixos dies el govern de Rodríguez Zapatero negociava (suposo que a través d’intermediaris) amb la direcció d’ETA, no tenia cap sentit.

Això de banda, serà interessant de veure si s’acaba confirmant aquesta teoria, que ja es posà en marxa amb el cas contra el banquer Botín, segons la qual l’acusació popular no és suficient per endegar aquest tipus de procediments penals quan no va seguida de l’acusació pública. I dic que serà interessant perquè, si bé pot semblar que treu drets a la ciutadania, del que no hi ha dubte és que evita d’alguna manera la politització de la justícia. I en el cas que ens ocupa la cosa és evident. En aquest cas, el que pretenia la gent del Foro de Érmua no era tant d’acusar i de condemnar Ibarretxe com d’acusar i condemnar el Nacionalisme Basc i la seva política. I això no és un bon camí.

I si ens hem de felicitar de la decisió del Tribunal per la raó que acabo d’exposar, també ho hem de fer perquè amb la seva decisió ha evitat que aquest nacionalisme, representat per Ibarretxe, pogués continuar la via victimista que el judici li oferia i que ell pensava aprofitar fins al moll de l’os.

Mentre viatjo en l’Euromed en direcció a València, llegeixo el conjunt d’articles i de reportatges que fan referència al gran conflicte que afecta l’Orient Mitjà amb la invasió de la franja de Gaza per Israel després d’uns dies de bombardeigs. La cruesa de les imatges que ens ofereix aquest dies la televisió i la premsa és de tanta magnitud, sobretot quan veiem els ulls inerts de tants i tan petits infants rere els quals hi imaginem horroritzats la imatge dels nostres fills o, en el meu cas, dels nostres néts, que es fa difícil expressar la nostra opinió amb un cert distanciament i amb alguna objectivitat, entre d’altres coses perquè el dolor és personal i subjectiu i difícilment admet objectivacions fredes o neutrals.

Podem començar dient que la resposta d’Israel és salvatge i desproporcionada, encara que no sé en aquest cas en què consistiria la proporció en un conflicte entre un estat democràtic (per molt que el puguem considerar brutal) i els dirigents d’un territori (Hamas), en guerra civil amb l’autoritat palestina presidida per Mahmud Abbas, els quals, amb el suport de Síria (una dictadura) i l’Iran (una democràcia islàmica) no sols no reconeixen Israel, sinó que s’ha proposat destruir-lo fins que aquest estat deixi d’existir.

D’altra banda, la ruptura de la treva es va produir per decisió de les autoritats del territori palestí, amb un plugim de bombes artesanals o de coets de morter contra un estat que, no sols és legítim, ans també posseeix un arsenal molt superior. En què hauria consistit una “resposta proporcionada” d’Israel?

No negaré que la guerra total que s’està produint (en el moment en què escric aquestes notes sembla que ja hi ha gairebé mil morts i milers de ferits greus) és un desastre de grans proporcions que enclou una enorme injustícia, perquè produeix dolor, mort i, el que és potser més greu encara, un odi que costarà generacions d’apaivagar. A més, és dubtós que aquesta “guerra absoluta contra el terrorisme” duta fins al final –fins a la destrucció de Hamas-, com assegura Israel, pugui aconseguir el seu objectiu. Perquè… ¿es pot lluitar contra una idea? O més exactament, ¿és pot exterminar una idea creant més i més odi entre la gent que la sustenta o és susceptible de poder-la sustentar? Em sembla francament difícil, perquè de les cendres dels morts de Hamas naixeran nous enemics que emprendran la mateixa idea que els hebreus volgueren aixafar. I si es destrueix Hamas hi quedarà Hezbollàh, aquest col·lectiu de fanàtics que pretén imposar un règim teocràtic i que, en nom de Déu (Hezbollàh vol dir “el partit de Déu”) pretén destruir Israel i imposar la construcció d’estats islàmics presidits per la sharia. I això, amb el suport de Síria i de l’Iran, encara que sense la aquiescència (això gràcies a Déu) de molts altres països àrabs.

Arribo al final d’aquesta reflexió i m’adono que, com era previsible, no aporta res, perquè difícilment és possible fer lluir la raó en un conflicte que presenta tants caires i tanta “sinrazón” (paraula, aquesta, molt clara i que no se m’acut en la meva llengua), un conflicte en què tots són culpables i que no aconsegueix sinó més dosis de dolor, de mort i de misèria.

Podem, doncs, criticar Israel i encertarem. Però no és suficient per aconseguir aquest objectiu –avui utòpic- de pau a l’Orient Mitjà. I encara us diré més: és segur que Israel forma part del problema, però també de la solució. El que dubto molt és que es pugui dir el mateix de Hamas, que segur que forma part del problema però difícilment de la solució.

Aquests dies, mentre una part del món vetlla per la pau, les imatges feridores dels atacs israelians a Gaza ens deixen sense alè. Mort, destrucció i sofriment s’abat sobre un territori d’unes dimensions inferiors a la de Menorca i poblat amb més d’un milió d’habitants que emparen les bombes amb hospitals sense medicaments, sense sang i amb instal·lacions precàries o destruïdes.

No seré jo qui oblidi la irresponsabilitat de Hamas, que va trencar la treva llançant un plugim bombes de morter, algunes fetes a casa i d’altres adquirides en el mercat internacional d’armes, que no auguraven res de bo. I la insensatesa no pot sinó despertar més insensatesa encara.

De fet, Israel acaba de tancar provisionalment Cisjordània i sembla que es disposa a fer un atac per terra contra Gaza, decidida a destruir Hamas fins allí on li sigui possible. D’entrada, els bombardeigs no han fet sinó preparar el terreny per a una ofensiva gran i definitiva (si és que potser definitiva la desaparició de Hamas).

El que es fa difícil d’entendre és la insensibilitat de les autoritats israelianes davant el desastre. Ahir, clamaven al cel les declaracions que feina la ministra d’afers exteriors –i candidata a la presidència del govern-, Tzipi Livni, en què negava que a Gaza hi hagués un problema humanitari. Per això no contemplava la possibilitat d’una treva de 48, en els termes que havia demanat la Unió Europea.

Resoldrà alguna cosa Sarkozy amb el viatge que ha programat a El Cairo, Ramala, Jerusalem, Damasc y Beirut?

Que els seguidors de la dita revolució cubana –que avui compleix cinquanta anys- s’entestin a seguir el camí emprès malgrat el seu fracàs es pot comprendre perquè, al cap i a la fi, ells són els qui ostenten el poder i, doncs, els privilegis que se’n deriven. Això justifica, o més aviat explica, per què tanquen els ulls a una realitat que és del tot insuficient per satisfer l’afany democràtic i el progrés econòmic i social de tot un poble, que d’altra banda s’enfronta a un embargament, penso que injustificable, per part dels Estats Units, que encara li fa més difícil la seva complicada situació.

Però si un afany de mantenir el poder i els privilegis podria explicar el perquè d’aquest entestament dels líders cubans, el que ja resulta més difícil és entendre què hi pot veure de positiu una part de la societat basca en l’actuació salvatge d’ETA. És l’idealisme? Però quin idealisme? Encara hi ha algú a Euskadi que pugui creure que per la via dels atemptats s’aconseguirà algun progrés? Que s’expandiran algunes –les seves- idees?

L’única cosa que sembla clara per a gairebé tothom és que el tipus de nacionalsocialisme que propaga ETA i els seus braços polítics mai no serà majoritari al País Basc, i que, per tant, mai no podrà assolir el poder per la via democràtica. Potser per això ho intenten amb les bombes. Però, algú pot creure encara que per aquesta via del dolor i de la barbàrie aconseguiran cap dels seus objectius polítics?

Potser ens haurem de plantejar si de veritat en tenen, d’objectius polítics, o simplement han assolit ja el grau de la irreflexió i de la follia que acaba per ser inherent a tots els sàtrapes i als dictadors.

Escric aquests mots quan un miler d’autocars es dirigeixen a Madrid per assistir a la manifestació en defensa de la família que ha organitzat la jerarquia eclesiàstica espanyola, que actua sota la direcció del cardenal arquebisbe de la capital, Rouco Varela. Una nova gran manifestació contra el govern socialista i contra el sistema aconfesional (és a dir laic) de l’estat espanyol. En definitiva, contra la laïcitat.

I jo em demano per què no essent jo militant socialista, no essent especialment devot de Rodríguez Zapatero, que més aviat em sembla un prestidigitador que no pas un governant, i essent, en canvi, un home de família, un home que hi creu en el nucli familiar, que el defensa i que l’estima profundament, per què jo, doncs, no aniria mai a una concentració com la que avui tindrà lloc a Madrid en unes hores.

I la resposta és aquesta: perquè el cardenal Rouco i els seus pròxims, tot dient el contrari, i acusant als altres de ser fonamentalistes, ha assumit –ell sí- en la seva actuació els trets cabdals del fonamentalisme, que són aquests: Primer tret: defensa que la religió és el més excel·lent dels vehicles normatius (quan per a mi no és un conjunt de normes sinó una obertura personal i íntima amb la transcendència que reverteix en un compromís envers el món). Segon tret: defensa també la pretensió de veritat absoluta de les normes derivades de l’Església enfront de totes les altres, i també que ells (els jerarques d’aquesta església) en tenen la seva interpretació exclusiva. Tercer tret: creu que la vida pública i política s’han de regir per aquetes normes. I quart tret: com a conseqüència de l’anterior, s’atribueix –i atribueix a aquesta jerarquia eclesiàstica- un paper carismàtic i superior dins l’ordre polític.

La resposta de resposta enfront del fonamentalisme del cardenal Rouco i dels seus seguidors, és, al meu entendre, la defensa d’un estat laic, que és el que evita explícitament de vincular-se a cap de les religions que professen els seus membres. És, per tant, la defensa d’un estat que ha decidit, amb totes les conseqüències, que la religió pertany a l’àmbit privat i no públic (i que quedi clar que privat no vol dir clandestí, sinó privat).

Comprenc, però, que això costi d’entendre en un país com el nostre que no tingué llibertat religiosa sinó Inquisició. En un país que no va tenir Il·lustració sinó Contrareforma. I en un país on, durant quaranta anys, un dictador sanguinari nomenava els bisbes i entrava a les esglésies sota pali (exactament com hi entrava la custòdia del Santíssim), acompanyat de bisbes, canonges i capellans.

I això que dic no és una opció en favor de Zapatero ni –menys encara- en favor del laïcisme (que podríem entendre com la laïcitat convertida en una doctrina i en una militància especials, dedicades a l’agressió explícita i sistemàtica de tot el religiós). És simplement una opció per la llibertat de consciència, que és una de les grans conquestes de l’estat modern. Un estat que no pot sinó fonamentar-se en el respecte a totes les creences, però sense assumir-ne cap. Això és el que jo entenc per laïcitat.

Ahir, a Nova York, el dirigent i fundador d’Access International Advisors, el francès Thierry de La Villehuchet, que promocionava a Europa els fons Madoff, es va suïcidar. La seva empresa hauria perdut una fortuna d’uns 1.5000 milions de dòlars en actius de la societat del banquer novaiorquès.

Com d’altres vegades ha succeït, aquest home de 65 anys, no ha pogut suportar que el seu nom hagi estat arrossegat dins el fang, ni sentir-se responsable de la ruïna del seu cercle de relacions. Durant una setmana, ha cercat dia i nit de recuperar els fons dels seus inversors, actuant contra els seus socis nord-americans sense fortuna i no ha pogut assumir les conseqüències que l’afectaven directament per aquest immens desfalc.

Vivim, en efecte, un moment difícil, on moltes seguretats que semblava incommovibles en el món econòmic s’han desfet absolutament i on imperis que consideràvem perennes han caigut com s’esberla un castell de cartes. Confusos, els estats actuen i presten diners a tort i a dret, però els bancs no creuen ja ni en la seva pròpia ombra. Tothom desconfia de tothom i l’economia s’ha retret fins a uns límits que eren insospitables.

I si els rics també ploren, imagineu-vos els pobres què faran. I mentrestant, Zapatero negocia amb els presidents de les Comunitats autònomes. De moment, sembla que diu a tots el que esperen sentir, tret de Montilla, que de moment no està satisfet. El més sorprenent d’això és que Esperanza Aguirre es mostrés d’acord amb el president a la mateixa hora en què Dolores de Cospedal criticava durament la política del govern. També són coses males d’entendre.

D’altra banda, la fiscalia de Balears decidia iniciar ahir les investigacions sobre els fons amb què l’expresident Matas havia pagat el “palauet” del carrer Feliu i el mobiliari…

Tot i així, us he de desitjar a tots un bon Nadal.

No podem avaluar què ha de succeir a la Unió Europea sota la presidència de Vaclav Klaus, un declarat antieuropeista, o com a ell li agrada dir, un europeista dissident. Això ho podrem escriure d’ací a sis mesos (encara que res de bo pot augurar aquest lideratge), però sí que podem dir alguna cosa del que ha succeït a Europa sota el mandat de Nicolas Sarkozy.

La Vanguardia opinava ahir que el president francès ha donat una gran empenta a la Unió i ha posat les bases d’un procés que ja no té tornada enrere. És possible, però ens hauríem de demanar de quina Unió Europea ha posat les bases, i certament no és de la que molts de nosaltres havíem somiat.

Sarkozy, d’acord amb la majoria de dirigents actuals, ha posat les bases d’una Europa dels estats, no d’una Europa que es valgui per ella mateixa i que vagi substituint els estats que ara li donen forma. I això és el que precisament li recriminava Daniel Cohn-Bendit en el darrer debat que van tenir lloc al si del Parlament europeu. El líder verd (exlider dels soixante-huitards, de fa quaranta anys) saludava el teòric èxit de la presidència francesa però li criticava durament d’haver-se desembarassat de les institucions europees: “Vostè ha reduït el Parlament europeu a un viagra per als governs (…). Vostè ha fet de l’egoisme nacional dels uns i dels altres un compromís.”

Hi estic absolutament d’acord.

És cert que aquesta presidència francesa ha estat marcada per la forta personalitat del cap d’estat francès. Sens dubte, ell ha situat França dins el joc europeu. Ha gestionat les crisis amb coratge, ha fet avançar polítiques importants, però també ha consolidat aquesta Europa no estrictament democràtica, sinó dominada pel Consell de Ministres: l’Europa de la Comissió Europea. Ell ha prefigurat una Comissió que esdevindrà un simple secretariat. Perquè si en el futur el president del Consell no serà responsable davant del Parlament, com podem parlar d’una Europa de base democràtica? Quina legitimitat pot tenir aquest president que serà, d’acord amb el tractat de Lisboa, nomenat pels Estats i, ens agradi o no, dependent del joc dels interessos nacionals?

Alguns amics critiquen el meu silenci, o potser hauríem de dir el meu silenci parcial. I com m’he tornat de mandrós a l’hora d’acudir al blog, si ho comparem amb altres èpoques en què hi deixava una petja diària. Potser tenen raó, però si hi ha un temps per viure i un temps per morir, també n’hi ha un per escriure i l’altre per no fer-ho. El que no podem, en canvi, és deixar de llegir.

D’altra banda, no és que no escrigui. Simplement que no ho faig tants cops el blog com ho feia. Entre d’altres raons, perquè no segueixo de tan a prop la vida política, encara que aquesta em continua interessant. I em resisteixo –vaja que no hi vull entrar- a parlar en aquest quadern virtual del meu món més íntim. N’estic massa gelós i, a més, penso que no ha d’interessar a ningú.

I tanmateix he escrit molt aquests dies què he tingut de vacances, aquests dies foscos i plujosos d’hivern en què el vent aixeca espurnes de plata sobre les aigües del port, que jo contemplo des de la finestra de la meva biblioteca. Finalment he tingut temps –aquest substrat indispensable per a l’escriptor- de treballar en la novel·la que estic elaborant, un text del qual, però, em sento poc segur i que m’ha donat força mals de cap a l’hora de construir-lo.

Hi ha un moment en què el món que vols representar se’t resisteix a trobar la forma, i el què se’t complica amb el com. Aleshores ho passes malament i només en pots arribar a sortir de l’impasse –diguem que amb més o menys fortuna, perquè això ningú no ho garanteix- posant-hi hores de reflexió, de treball i de silenci. Perquè la inspiració és això: reflexió, treball i silenci. Res més.