En defensa de la família i de la laïcitat

by

Escric aquests mots quan un miler d’autocars es dirigeixen a Madrid per assistir a la manifestació en defensa de la família que ha organitzat la jerarquia eclesiàstica espanyola, que actua sota la direcció del cardenal arquebisbe de la capital, Rouco Varela. Una nova gran manifestació contra el govern socialista i contra el sistema aconfesional (és a dir laic) de l’estat espanyol. En definitiva, contra la laïcitat.

I jo em demano per què no essent jo militant socialista, no essent especialment devot de Rodríguez Zapatero, que més aviat em sembla un prestidigitador que no pas un governant, i essent, en canvi, un home de família, un home que hi creu en el nucli familiar, que el defensa i que l’estima profundament, per què jo, doncs, no aniria mai a una concentració com la que avui tindrà lloc a Madrid en unes hores.

I la resposta és aquesta: perquè el cardenal Rouco i els seus pròxims, tot dient el contrari, i acusant als altres de ser fonamentalistes, ha assumit –ell sí- en la seva actuació els trets cabdals del fonamentalisme, que són aquests: Primer tret: defensa que la religió és el més excel·lent dels vehicles normatius (quan per a mi no és un conjunt de normes sinó una obertura personal i íntima amb la transcendència que reverteix en un compromís envers el món). Segon tret: defensa també la pretensió de veritat absoluta de les normes derivades de l’Església enfront de totes les altres, i també que ells (els jerarques d’aquesta església) en tenen la seva interpretació exclusiva. Tercer tret: creu que la vida pública i política s’han de regir per aquetes normes. I quart tret: com a conseqüència de l’anterior, s’atribueix –i atribueix a aquesta jerarquia eclesiàstica- un paper carismàtic i superior dins l’ordre polític.

La resposta de resposta enfront del fonamentalisme del cardenal Rouco i dels seus seguidors, és, al meu entendre, la defensa d’un estat laic, que és el que evita explícitament de vincular-se a cap de les religions que professen els seus membres. És, per tant, la defensa d’un estat que ha decidit, amb totes les conseqüències, que la religió pertany a l’àmbit privat i no públic (i que quedi clar que privat no vol dir clandestí, sinó privat).

Comprenc, però, que això costi d’entendre en un país com el nostre que no tingué llibertat religiosa sinó Inquisició. En un país que no va tenir Il·lustració sinó Contrareforma. I en un país on, durant quaranta anys, un dictador sanguinari nomenava els bisbes i entrava a les esglésies sota pali (exactament com hi entrava la custòdia del Santíssim), acompanyat de bisbes, canonges i capellans.

I això que dic no és una opció en favor de Zapatero ni –menys encara- en favor del laïcisme (que podríem entendre com la laïcitat convertida en una doctrina i en una militància especials, dedicades a l’agressió explícita i sistemàtica de tot el religiós). És simplement una opció per la llibertat de consciència, que és una de les grans conquestes de l’estat modern. Un estat que no pot sinó fonamentar-se en el respecte a totes les creences, però sense assumir-ne cap. Això és el que jo entenc per laïcitat.

Advertisements

%d bloggers like this: