El difícil exercici del periodisme

by

La meva dona em passa una entrevista que Juan Cruz va fer a Jean Daniel (fundador de Le Nouvel Observateur), que publicava a El Pais de fa unes setmanes. El subtítol és molt clar: “La capacidad de hacer el mal que tiene el periodista es devastadora”. I té raó perquè la publicitat que comporta el periodisme –i no diguem ja la difusió per Internet- és incommensurable. Com diu Daniels, “en un día o en una hora se puede deshacer una reputación, se puede transformar a alguien que tiene fama de ser honesto en un terrible malhechos. Es un poder terrible”.

Això ens du a l’exercici de la responsabilitat. I sovint a la renúncia al poder, a l’èxit fàcil o a la fama injustificada, perquè tot va una mica lligat. I ens du també a l’exigència d’una una sòlida formació, que no sempre va lligada a l’exercici d’aquesta professió –la de periodista- que (naturalment que amb grans excepcions) té el perill de dur a qui la practica a haver de parlar de tot sense saber gairebé res.

A l’entrevista hi ha un paràgraf que em sembla molt significatiu. Cruz demana a l’octogenari periodista francès com va arribar al periodisme i ell respon: “Por casualidad. En mi generación, los jóvenes con posiilidades de escribir no diferenciaban entre la filosofía, la literatura, el compromiso político y el periodismo. Los dioses de esta época eran americanos: Hemingway, Dos Passos, Steinbeck…; en Francia, Malraux… Era gente que lo hacía todo: el compromiso político, la literatura, la filosofía y el periodismo. Así que cuando se es joven y se han cursado estudios de humanismo no es necesario hacer una elección entre los cuatro. Si se elige uno se eligen también los otros.”

Fa uns dies, amb motiu d’un dels molts premis literaris o d’investigació que es donen a Menorca amb motiu de la diada de Sant Antoni, un dels jurats es queixava, no tan sols del poc nivell dels treballs presentats, sinó la pèssima sintaxi i ortografia que constataven en alguns dels originals que optaven al premi. És clar que, avui com sempre, hi ha escriptors bons i dolents, però la literatura, el periodisme, la filosofia, l’assaig… mai no són espais tancats, ans sempre viuen en una comunicació constant, aquesta que uneix el ciment de l’humanisme, una matèria polièdrica que esdevé contrària a l’especialització, i que només s’adquireix a partir d’una immensa curiositat i amb moltes hores de lectura, de treball i d’esforç.

Més enllà dels avenços de la tècnica, avui, les societats han esdevingut més riques, però no necessàriament més cultes. I la cultura humanística no s’adquireix només amb diners, ni tampoc amb presses. Vol un llarg aprenentatge i un inequívoc afany de superació. Quan una persona aconsegueix un mínim exigible en aquest camp, després pot optar per fer aquest periodisme de què parlava Camus, el que ell definia com “la informació crítica”, una informació que, no només demana calma i contrast, sinó també consciència i responsabilitat.

Advertisements

%d bloggers like this: