El camí cap al no-res

by

Que els seguidors de la dita revolució cubana –que avui compleix cinquanta anys- s’entestin a seguir el camí emprès malgrat el seu fracàs es pot comprendre perquè, al cap i a la fi, ells són els qui ostenten el poder i, doncs, els privilegis que se’n deriven. Això justifica, o més aviat explica, per què tanquen els ulls a una realitat que és del tot insuficient per satisfer l’afany democràtic i el progrés econòmic i social de tot un poble, que d’altra banda s’enfronta a un embargament, penso que injustificable, per part dels Estats Units, que encara li fa més difícil la seva complicada situació.

Però si un afany de mantenir el poder i els privilegis podria explicar el perquè d’aquest entestament dels líders cubans, el que ja resulta més difícil és entendre què hi pot veure de positiu una part de la societat basca en l’actuació salvatge d’ETA. És l’idealisme? Però quin idealisme? Encara hi ha algú a Euskadi que pugui creure que per la via dels atemptats s’aconseguirà algun progrés? Que s’expandiran algunes –les seves- idees?

L’única cosa que sembla clara per a gairebé tothom és que el tipus de nacionalsocialisme que propaga ETA i els seus braços polítics mai no serà majoritari al País Basc, i que, per tant, mai no podrà assolir el poder per la via democràtica. Potser per això ho intenten amb les bombes. Però, algú pot creure encara que per aquesta via del dolor i de la barbàrie aconseguiran cap dels seus objectius polítics?

Potser ens haurem de plantejar si de veritat en tenen, d’objectius polítics, o simplement han assolit ja el grau de la irreflexió i de la follia que acaba per ser inherent a tots els sàtrapes i als dictadors.

Anuncis

%d bloggers like this: