No podem avaluar què ha de succeir a la Unió Europea sota la presidència de Vaclav Klaus, un declarat antieuropeista, o com a ell li agrada dir, un europeista dissident. Això ho podrem escriure d’ací a sis mesos (encara que res de bo pot augurar aquest lideratge), però sí que podem dir alguna cosa del que ha succeït a Europa sota el mandat de Nicolas Sarkozy.
La Vanguardia opinava ahir que el president francès ha donat una gran empenta a la Unió i ha posat les bases d’un procés que ja no té tornada enrere. És possible, però ens hauríem de demanar de quina Unió Europea ha posat les bases, i certament no és de la que molts de nosaltres havíem somiat.
Sarkozy, d’acord amb la majoria de dirigents actuals, ha posat les bases d’una Europa dels estats, no d’una Europa que es valgui per ella mateixa i que vagi substituint els estats que ara li donen forma. I això és el que precisament li recriminava Daniel Cohn-Bendit en el darrer debat que van tenir lloc al si del Parlament europeu. El líder verd (exlider dels soixante-huitards, de fa quaranta anys) saludava el teòric èxit de la presidència francesa però li criticava durament d’haver-se desembarassat de les institucions europees: “Vostè ha reduït el Parlament europeu a un viagra per als governs (…). Vostè ha fet de l’egoisme nacional dels uns i dels altres un compromís.”
Hi estic absolutament d’acord.
És cert que aquesta presidència francesa ha estat marcada per la forta personalitat del cap d’estat francès. Sens dubte, ell ha situat França dins el joc europeu. Ha gestionat les crisis amb coratge, ha fet avançar polítiques importants, però també ha consolidat aquesta Europa no estrictament democràtica, sinó dominada pel Consell de Ministres: l’Europa de la Comissió Europea. Ell ha prefigurat una Comissió que esdevindrà un simple secretariat. Perquè si en el futur el president del Consell no serà responsable davant del Parlament, com podem parlar d’una Europa de base democràtica? Quina legitimitat pot tenir aquest president que serà, d’acord amb el tractat de Lisboa, nomenat pels Estats i, ens agradi o no, dependent del joc dels interessos nacionals?
Josep Maria Quintana 