Josep Maria Quintana

Els meus lectors hauran vist que darrerament insisteixo molt en la necessitat d’avançar en la voluntat de concebre Espanya d’una manera diferent de com l’havíem concebuda els darrers vint-i-cinc anys. D’ací que convidi alguns dirigents del PP a captar aquesta idea per tal de fer-la seva i, com succeí el 1979 amb l’UCD, no deixar aquesta transformació exclusivament a mans dels nacionalismes perifèrics i del PSOE, que, ara per ara, és l’únic partit espanyol que sembla (no sense dificultats i contradiccions internes) entendre la necessitat del canvi.

Més d’un cop he dit que aquest pas endavant en la transformació d’Espanya en un estat més descentraltzat (per què no federal?) que tantes reaccions comporta en el si de la dreta, és un pas inevitable, d’ací el meu interès perquè també els populars no quedin despenjats, fet aquest que ens comportaria a tots força problemes i debilitaria enormement el procés.

Potser, però, he estat massa optimista en creure la inevitabilitat del canvi, perquè la dreta té un pes molt considerable i, ara per ara no sembla decidida a col•laborar, ans al contrari, ha posat en marxa tota la seva artilleria (amb comptades excepcions) per a fer que aquest canvi esdevingui impossible.

Les espases, doncs, són ja fora de les beines i, a manca d’un diàleg racional –que avui no crec possible entre els partidaris de d’immobilisme i els potenciadors del canvi- fa que el futur sigui més aviat incert.

Això mateix ho ha definit amb molt belles paraules Fernando Ónega en un article publicat a La Vanguardia (22.04.06), en el qual ens diu que la crisi actual es correspon amb el concepte de crisi que tenia Gramsci: “Quan allò que es vell no acaba de morir i quan allò que és nou no acaba de néixer”.

Diu Ónega: “El viejo Estado de las autonomías se considera con salud suficiente para vivir otra generación, pero los nuevos impulsos adanistas le preparan el funeral. Y así ocurre que todo se vuelve dramático, incierto, un conflicto que ya salpica a todos los partidos, que se extiende por casi todas las regiones, que altera plumas, que solivianta voces. La crisis. A Mariano Rajoy le tocó el papel de defender lo condenado a muerte. A Rodríguez Zapatero, el de oficiar el bautismo de la nuevo. En tal reparto histórico de papeles, uno de los dos tendrá que sucumbir. Y con él, su modelo.”

La definició de l’actual realitat espanyola en aquestes paraules d’Ónega em sembla del més clarivident, però ens deixa capficats en la incògnita. Caldrà, doncs, estar atents.

La decisió del Tribunal Suprem de suspendre cautelarment l’OPA de Gas Natural (i també la d’E.ON!) a ENDESA ha fet dir a Rajoy que algú del Govern hauria de dimitir.

Bé, potser sí que Montilla s’hauria de sentir desautoritzat per una decisió que no afecta (encara) el fons de l’acord del Govern espanyol (però que d’alguna manera el qüestiona) i que només en paralitza els efectes de la disposició governamental fins que s’hagi pronunciat definitivament sobre la qüestió.

Però molt em temo que aquesta decisió del Tribunal Suprem no aporta res als fets actuals, ja que l’OPA estava paralitzada per una decisió d’una jutgessa mercantil de Madrid que, per a garantir els efectes de la paralització, va demanar que ENDESA diposités mil milions d’euros de fiança. Doncs bé, ara, el Tribunal Suprem, per a seguir endavant el plet, que resoldrà en un temps no inferior a vuit mesos, demana que l’elèctrica en dipositi mil milions més.

En definitiva, que el plet contra l’OPA de la catalana Gas Natural ha costat, de moment, dos dipòsits de mil milions d’euros a ENDESA i ha comportat també, i alhora, la paralització de la compra de la companyia per l’alemanya E.ON que, curiosament, els dirigents de l’elèctrica espanyola veien amb força més bons ulls que la compra per la gasística catalana.

Com acabarà el sainet? No ho sé. Penso, però, que, de moment, els principals perjudicats per les decisions que ha pres la directiva d’ENDESA seran els accionistes de l’elèctrica, que hauran vist com les seves accions baixen de valor en perdre la perspectiva d’una OPA sucosa (la d’E.ON) i que, a més, hauran hagut d’afrontar el dipòsit de dos mil milions d’euros per a paralitzar momentàniament les OPAS en marxa, fet aquest que no pensi que sigui menyspreable pels comptes de l’empresa.

La política que està seguint l’Orquestra de Cambra “Illa de Menorca” em sembla del més encertat. Darrerament convida grans directors (ordinàriament violinistes) per a preparar cada concert. L’anterior (el de Nadal) va dirigir-lo Vasko Vassilev, i el de divendres passat l’ha dirigit Andrew Watkinson, un home que, segons s’explica en el programa, actua com a líder del “Endellion String Quartet”, i que ha dirigit orquestres de cambra tan conegudes i prestigioses com la “English Chamber Orchesa” o els “London Mozart Players”.

L’orquestra, formada gairebé exclusivament per joves professors menorquins força qualificats, sembla que creixi quan es deixa arrossegar per aquests grans mestres. Assegut al pati de butaques del Teatre Principal, mirava la qui ordinàriament fa el paper de concertino en l’orquestra i veia com estava molt més pendent dels gestos del director-violinista que de la partitura, que possiblement havia interioritzat. I així també tots els altres instrumentistes, que actuaven com a captivats per la força magnètica de Watkingson.

Tot el concert em va agradar molt, si bé els dos moments que per mi foren més bells o atraients del programa que interpretaren van ser l’Adagio del “Concert per a violí, corda i continu en mi major BWV 1042”, de J.S. Bach, i tota la “Serenata per a Orquestra de Corda op. 48” de P.I. Txaikovski. En aquesta darrera obra, l’orquestra es va multiplicar i la música t’arrossegava i et posseïa, com només la bellesa feta art ho sap fer.

No em cansaré, doncs, de felicitar als nostres joves músics (jo diria que l’Orquestra deu tenir uns 30 anys de mitjana) i també als directius de Joventuts Musicals, perquè el regal que ens fan quatre vegades l’any és impagable.

Les cinc primeres mesures que vol prendre Romano Prodi sembla que són les següents:

Unió Europea: En política estrangera, Prodi espera que Itàlia jugui un rol “més actiu” en el si de la Unió, ja sigui definint una política comuna en el camp de l’energia, adoptant una actitud concertada respecte de Hamas i de l’Iran o bé reprenent les discussions sobre la Constitució europea.

Economia: En aquest camp Prodi vol aplicar el seu programa el més aviat possible: disminució de cinc punts en un any les càrregues de les empreses. Prima de 200 euros mensuals per infant fins a tres anys.

Fiscalitat: Lluita severa contra el frau que ell xifra en 200.000 milions d’euros. Restabliment dels impostos de successions i de donacions per a patrimonis molt importants (“de molts milions d’euros”). Prodi pensa així augmentar els impostos sobre les plusvàlues d’accions i d’obligacions del 12,5 % à 19 ou 20 %.

Corrupció: Prodi considera com a “una prioritat” la reglamentació dels conflictes d’interès, però assegura que no farà una llei “per a castigar Berlusconi”.

Immigració: Prodi abolirà la dita llei “Fini/Bossi” i la reemplaçarà per normes que afavoreixin la concessió de la ciutadania italiana als immigrats. Les competències de l’Interior en matèria de control dels fluxos migratoris seran transferits a les “autoritats locals i regionals”.

Seria una temeritat per part meva opinar sobre la crisi de govern que ha propiciat a Catalunya Pasqual Maragall. Sis consellers han passat a l’atur i sis de nous han passat a ocupar els càrrecs, sempre dins les coordenades del tripartit. Maragall, però, és sempre tan original que, fins i tot en les crisis de govern, es mostra únic. Ja s’hi mostrà el passat mes d’octubre quan el PSC (no parlem dels altres dos membres de la coalició) s’oposà a les decisions del president.

Aleshores la remodelació governamental no va ser possible i Maragall va haver de plegar veles. Però el president és tenaç i tossut, i ha tornat a la càrrega tan just les condicions li han semblat favorables. Aquest cop el seu partit no s’hi ha oposat, i els altres, tot i que no ho han vist bé del tot, han acabat acceptant (més o menys a gust) els pressupostos del president.

Jo penso que els dos canvis més significatius són el de Mieras i el de Carretero. La primera (els més malvats li deia “katrina” en lloc de “Caterina”) perquè evidentment no donava la talla per dirigir l’àrea de cultura; i el segon perquè, després de les declaracions clares i llampants contra l’Estatut i també contra Rodríguez Zapatero, feien molt difícil la seva convivència amb Maragall en el si del govern de la Generalitat.

Sigui com vulgui, el que sembla clar és que hi ha voluntat de continuar amb la fórmula del tripartit fins al final de la legislatura i que el referèndum (a menys que obtingui uns resultats molt diferents als previstos) no alterarà la fórmula de govern, i possiblement tampoc al govern que ara s’ha format.

De tota manera, anunciar una crisi i dir que aquesta quedarà resolta un dia després d’anunciar-la, concretament a les dues del capvespre, no deixa de ser una originalitat maragalliana.

La pressió que està exercint el PP sobre el Fiscal General de l’Estat és similar a la que feien els socialistes a l’època en què Cardenal exercia el càrrec. D’ací que no sé si seria just criticar-la, encara que a mi em sembla que el treball de Conde Pumpido és força diferent el que feia (i, sobretot, de com el feia) Cardenal.

Acceptant, doncs, com a possible que la subjectivitat de criteri em jugui una mala passada, penso que caldria tenir en compte les paraules de Conde Pumpido en una entrevista publicada ahir a La Vanguardia.

A la pregunta de si creu que el PP hauria de moderar el llenguatge en aquesta etapa tan delicada, respon el Fiscal:

“Llevo más de treinta años ejerciendo como magistrado, cinco de ellos en el País Vasco cuando se producían más 80 atentados mortales al año, en los que sufríamos bombas, en los que vi caer a muchos amigos y compañeros de la justicia. He dictado un centenar de sentencias en el Supremo condenando a terroristas. He estado en la Sala Segunda del Tribunal Supremo cuando se llevó el proceso contra la mesa nacional de Herri Batasuna, cuando se ingresó en prisión a todos sus miembros, y cuando fue asesinado alguno de mis compañeros, como Rafael Martínez Emperador. Y ahora como fiscal, en los dos años que llevo de gestión, la Fiscalía ha obtenido más de 300 sentencias condenatorias de terroristas. Creo que la labor que está realizando el fiscal contra el terrorismo merece cierto respeto. Y no debe ser tratada por un político local para obtener un minuto de gloria.”

Cal reconèixer, però, que la tendència a creure polititzada la justícia i, en particular, la fiscalia, atès el criteri de nomenament del fiscal pel govern de torn, serà sempre una temptació de l’oposició, a la qual se li farà difícil d’acceptar la neutralitat de la persona que exerceixi aquest càrrec.

El dia de Pasqua vaig anar a missa a Bolvir, en una església romànica restaurada on un mossèn força major va començar el sermó fent un gran elogi de la dona: Les dones –deia- foren les darreres a abandonar el Calvari i també foren les primeres a visitar el sepulcre, que trobaren buit i on un jove els va dir que Jesús havia ressuscitat.

És ben curiosa aquesta visió tan corrent dins l’església d’exalçar la dona i de situar-la en un lloc de privilegi, com la més fidel, com la més estimada de Déu. Això no obstant, la dona no és admesa al sacerdoci i se l’accepta només per a funcions secundàries dins l’Església, un paper que no està gens d’acord amb el rol que, segons el mossèn de Bolvir, té en l’escala de preferències de Déu.

Alguna cosa, però, no quadra en aquesta visió. Val a dir, però, que, tot i que l’església estava plena de dones, cap no es va alçar per a reivindicar els seus drets. Potser, doncs, la protesta hauria de començar per aquí. De fet, si les dones col•laboradores en les tasques eclesiàstiques fessin una vaga de braços caiguts, talvegada la cosa canviaria.

Quan agafo La Vanguardia aquest matí (escric el comentari el dia de Pasqua contemplant la Serra del Cadí, a la Cerdanya) em trobo amb un llarg reportatge sobre el discurs de Rajoy als seus correligionaris demanant-los (això per coherència, evidentment) que no s’apuntin a les reivindicacions estatutàries dels catalans i que no demanin les reformes dels estatuts de les seves respectives comunitats autònomes. I si les demanen, que, a tot estirar, aquestes es moguin dins els paràmetres de l’estatut de Catalunya de 1979.

Rajoy necessita i reclama coherència. Això ho comprenem, però em temo molt que avui el país reclama una reforma en profunditat que vagi molt més enllà dels paràmetres màxims que fixa la direcció del PP. L’avenç de Catalunya (un avenç sense tornada enrere) i la indispensable obertura de criteris que ha d’afrontar el país per a integrar dins un projecte comú les reividicacions possibles del País Basc, exigeixen un pas força més llarg del que pretén Mariano Rajoy. I això ho sap evidentment Jaume Matas, que aviat es trobarà en un destret, perquè el president balear és conscient que es troba en un moment òptim que li permetria liderar una reforma estatutària en profunditat, i a més pot fer-ho sense gaire entrebancs, atesa la debilitat d’una oposició el líder de la qual (Francesc Antich) no és tan sols parlamentari autonòmic.

L’avantatge que tenim les persones independents que, a més, vivim fora del mercat polític, és que podem dir el que pensem d’una manera diàfana, sense arriscar-hi res, i jo sempre he pensat que Jaume Matas és, no sols el més intel•ligent dels polítics que ens envolten (estic parlant de les Illes Balears, òbviament) sinó una de les poques persones dins el PP (i ara em refereixo al partit en l’àmbit nacional) que és capaç de fer-lo evolucionar cap a posicions, no diré més centrades, que no és això, sinó cap a posicions més modernes que permetin a aquesta dreta espanyola, majoritàriament tancada i carpetovetònica, evolucionar vers posicions més “laiques i republicanes”, i dic aquests mots amb l’esperança que els meus lectors les sàpiguen interpretar.

Amb això no demano que Jaume Matas trenqui amb el PP. Fer-ho seria un error. Li demano que no es deixi intimidar per aquest partit de la por que conformen Mariano Rajoy, Acebes i Zaplana, per aquest partit que, incapaç d’acceptar la realitat, malda per enganyar-se dia rere dia dient-se i convencent-se que són a l’oposició per una mala jugada dels seus adversaris i pensant que seria un acte de justícia el fet de recobrar el poder.

El poder el recobraran quan ho vulguin els votats espanyols, als quals no els agrada que els conceptuïn com a menors d’edat, com a persones a les quals un Rubalcaba qualsevol pot enganyar i fer canviar el sentit del vot un dissabte la tarda. No, les coses no són així de senzilles i els ciutadans són força més lliures i intel•ligents del que es pensen Acebes, Zaplana i Rajoy, i es neguen a tornar a les catacumbes o a combregar amb rodes de molí. No fou Rubalcaba qui foragità del poder el PP; fou la guerra de l’Iraq, fou la supèrbia d’Aznar; fou la manca d’una informació transparent, neutral i veraç l’11 de març; foren les mentides d’Acebes i la frivolitat xulesca de Zaplana; i fou també la progressiva incapacitat del partit per adaptar-se a la canviant realitat espanyola. Fou, doncs, aquest conjunt de coses allò que llençà el PP a l’oposició.

Espanya no necessita, però, un partit que es replegui damunt ell mateix, que negui la possibilitat de qualsevol canvi, que s’aïlli de l’adversari fins al punt que, només si ell sol obté el cinquanta-u per cent dels diputats, podrà governar. No, a la dreta de l’espectre polític ens cal una força que sigui més dinàmica, més oberta, més tolerant, més autocrítica, una força, en definitiva, que no es replegui entorn de la por. D’ací que pensi en Jaume Matas per a liderar aquesta reforma necessària, per a fer veure a Mariano Rajoy que cal prendre decisions radicals, que cal sortir del clot en què l’estan enfonsant homes amortitzats com Acebes i Zaplana. I també com Aznar.

L’Estatut de les Illes Balears necessita reformes, i reformes d’aquelles que val la pena d’escometre en profunditat. I això ara és possible si Jaume Matas s’ho proposa, perquè Espanya (si exceptuem el PP) hi sembla ben disposta i perquè, a la nostra comunitat, els partits que avui són a l’oposició no podran (ni penso que voldran) votar-hi en contra. I les reformen hauran d’abraçar el finançament dels serveis i de les competències, així com la definitiva reestructuració interna de la comunitat amb uns consells insulars que, de comú acord, es transformin en estructures reals de poder i facin inútils aquesta mena de personatges –autèntiques ombres xinesques de la política- que avui en diem coordinadors o delegats. Però deixem-ho aquí, perquè avui no es tracta de parlar del com sinó del què. I el què, a les Illes Balears, passa avui, i passa bàsicament, per una política de fermesa del president Jaume Matas.

Cada any, el dia de la Pasqua (parlo de quan era infant), el primer que feia el meu pare en aixecar-se era pujar a la sala de dalt, asseure’s al piano i tocar el “Regina coeli” del mestre Benet Andreu, un notable compositor maonès i organista de Santa Maria de Maó dins el segle XIX.

El meu pare ha desaparegut ja fa molts anys d’aquest món, i també la mare que, precisament, se n’anà un dia de Pascua, i jo mai més no he escoltat aquell “Regina coeli letare, Al•leluia”, encara que penso que podria cantar-lo sencer.

Aquesta mateixa composició musical era el que es cantava durant la dita processó de “l’encontre”, al bell mig de la plaça d’Alaior, que és el poble dels meus pares i també el que jo vaig néixer, tot i que fa molts anys que ja no hi visc. El sant sepulcre havia quedat a la petita església de Gràcia el divendres sant, i era precisament d’allí on sortia el Crist ressuscitat el matí de Pasqua i feia immediatament l’encontre amb la seva mare Maria, que havia sortit de l’església parroquial de Santa Eulàlia. La trobada enmig de la plaça mentre els cors cantaven l’al•leluia era un dels moments més emotius (pel que fa a sensibilitat popular) de la setmana santa d’Alaior. I fet l’encontre, tothom pujava després en processó fins la parròquia on se celebrava la missa solemne de Pasqua.

Les emotivitats no acabaven, però, a la plaça, perquè aquell dia predicava el millor orador que hi hagués a la casa, ja fos el rector o el predicador foraster que havia predicat la Quaresma. I s’establia una connivència entre aquest predicador i el cor que, dalt l’orgue, estava preparat per tornar a l’al•leluia al final del sermó. Prèviament, el rector havia convingut una paraula clau per a indicar que el sermó acabava i, en pronunciar-la, l’orgue entonava vibrant la partitura i el cor iniciava amb passió el cant del “Regina coeli”, mentre el pare predicador acabava el seu discurs a viva veu utilitzant tots els recursos possibles de l’oratòria clàssica. Així, entre els crits finals del predicador, els sons de l’orgue i l’al•leluia vibrant del cor es formava un clima indescriptible on l’emoció dels fidels podia tallar-se amb un ganivet, i no era gens estrany que les llàgrimes solquessin per les galtes de la majoria de creients que emplenaven l’església de gom a gom i pensaven que no hi podia haver cosa més sublim a la terra que aquella litúrgia pasqual.

Avui tot és diferent i res no s’assembla al conjunt d’emocions que omplien la setmana santa, un temps que, en la meva joventut (òbviament en ple franquisme) vivíem en clau exclusivament religiosa. Val a dir, però, que, tot i aquesta mena de crònica sentimental que acabo d’escriure, res no enyoro dels temps passats. Només el meu pare i aquell “Regina coeli” que, al piano de casa, tocava cada matí de Pasqua, any rere any.