Novament l’Iran

by

Estimat director: No voldria fer-me pesat però molt em temo que una anàlisi de la realitat política mundial no pot passar com de puntetes sobre el que està succeint a l’Iran d’ençà la victòria inesperada d’Ahmadinejad. No és, en efecte, la primera vegada que m’hi refereixo des d’aquestes pàgines, però per a qui li interessi la política internacional penso que tornar-hi un cop més és indispensable degut a com es desenvolupen els fets. En un mateix dia –el passat 13 d’abril- el diari francès Le Figaro dedicava a aquesta mateixa qüestió un comentari editorial i dos articles on penso que es destaquen els tres aspectes bàsics que avui configuren la realitat iraniana. Aquests tres aspectes són els següents: a) El suport que la política intransigent d’Ahmadinejad obté entre els iranians; b) La idea cada cop més generalitzada en els països occidentals que l’Iran es mofa d’Occident; i c) L’avaluació que fan els Estats Units d’una opció militar. Vegem-los separadament:

a) El suport dels iranians.- Hi ha unanimitat a la premsa iraniana a l’hora manifestar la satisfacció per la política del govern tendent a avançar en l’enriquiment d’urani i, en definitiva, en l’energia nuclear. Segons ens explica Delphine Minoui, mentre el diari conservador Iran proclamava que “el somni es realitza”, el conservador Keyhan es felicitava pel “gir històric” que, segons aquest diari, converteix la República islàmica de l’Iran en el “país més poderós de l’Orient Mitjà”, la qual cosa fa dir a un alt funcionari que “ha calgut esperar l’elecció d’Ahmadinejad perquè l’Iran plantés cara a Occident”.

Així doncs, la propaganda mediàtica juga clarament en favor d’Ahmadinejad. Aquestes darreres setmanes, la televisió i la ràdio estatals han multiplicat les emissions especials tot donant suport a l’avenç que implica per a l’Iran la política que està duent a terme en matèria nuclear sota el lema “l’energia nuclear és per a nosaltres un dret absolut”, tot i que són conscients que, de no suspendre les activitats d’enriquiment d’urani en el termini fixat per l’ONU, la resolució del Consell de seguretat podria autoritzar el recurs a una acció militar.

b) Iran versus Occident.- La idea que l’Iran provoca Occident és cada cop més estesa en els cercles polítics de casa nostra on creix el convenciment que els polítics que governen l’Iran són conscients que els és avantatjós aquest joc que, dia a dia, els apropa a la consecució de la bomba atòmica (encara que de moment sembla que són encara lluny d’aconseguir-la). Segons l’editorialista de Le Figaro, Pierre Rousselin, el missatge que l’Iran adreça al món és clar: “Nosaltres som capaços d’obtenir urani enriquit per produir electricitat nuclear. Occident ens ho vol impedir alhora que el TNP (tractat de no proliferació nuclear) ens hi autoritza un cop Occident tracta amb un país com l’Índia que, aquest sí s’ha dotat de l’arma nuclear sense ser signatari del TNP.” I tot seguit formula un altre argument gens menyspreable: “Per quins set sous han d’impedir que l’Iran tingui la bomba atòmica si Israel posseeix unes dues-centes armes nuclears?”

París, Londres i Berlín prefereixen, però, parlar de sancions tot i que saben que això no serveix gairebé de res (i més si Rússia, com n’és el cas, s’hi mostra en contra). D’altra banda, tots els observadors occidentals saben que la resposta iraniana podria ser fatal si es decidia tancar l’estret d’Ormuz per on passa tot el petroli del Golf o bé es decidia potenciar els atacs terroristes per tot el món. D’ací que en la ment dels polítics occidentals sembla que privi la idea de negociar. Tanmateix no sembla fàcil que una Amèrica afeblida i una Europa paralitzada tinguin la força suficient per a dur a terme amb èxit aquesta negociació.

c) L’opció militar.- No cal dir que, davant la constatació d’un cada cop més previsible fracàs de la via diplomàtica (i també de l’ONU com a organisme internacional), l’enrenou de sabres comença a tapar les veus de la diplomàcia, de tal manera que, mentre el president Ahmadinejad es felicita per l’entrada de l’Iran en el club “dels països que posseeixen la tecnologia nuclear”, els responsables polítics i els estrategs de Washington passen revista a l’ opció militar com a darrer recurs per a aturar la carrera nuclear iraniana.

En públic, George W. Bush clama en favor de la moderació i de la fermesa: “Jo he enviat un missatge clar a l’Iran: Nosaltres no volem que tinguin l’arma nuclear, ni la capacitat de fabricar-la, ni tan sols de saber-la fer (…) Això no obstant, prevenció no significa necessàriament una acció armada.”

Philippe Gélie creu que Bush se sent del tot solidari amb la decisió de l’ONU de demanar a l’Iran que renunciï a l’enriquiment d’urani abans del 28 d’abril, però que, malgrat això, ara per ara descarta la preparació d’un nou escenari bèl·lic. Ni Bush, doncs, ni Rumsfeld mostren respecte de l’Iran el mateix fervor guerrer que mostraren contra Saddam Hussein a l’Iraq ara fa tres anys. En aquest sentit, doncs, la línia americana sembla que també s’apunti a les sancions. El Consell de seguretat de l’ONU ha estat convidat a “prendre mesures més fermes per assegurar la credibilitat de la comunitat internacional”, ha dit Condoleezza Rice, i ha estat el portaveu de la Casa Blanca, Scott McClellan, el qui ha afirmat que les sancions econòmiques “són una opció possible”.

Jo penso, estimat director, que no són objeccions de consciència les que paralitzen el president Bush a decidir-se per una opció bèl·lica, sinó raons d’oportunitat, entre altres coses perquè l’experiència viscuda a l’Iraq (una experiència no tancada i que continua esquarterant la moral de l’exèrcit més poderós del món) ha apaivagat els ardors bel·licistes dels falcons de Washington que temen que una intervenció militar a la zona provoqués un increment del terror a l’Iraq, represàlies contra Israel, una revitalització de Hezbollah al Líban i, en general, un augment generalitzat del terrorisme (en servei del qual hi ha, segons diuen, a l’Iran, uns 40.000 joves dispostos a immolar-se).

Però hi ha acord en tots els col·laboradors de Bush a fer alguna cosa per a aturar la carrera d’Ahmadinejad que jutgen intolerable. I cal tenir en compte que l’ala dura del partit republicà mai no ha cregut en la via diplomàtica. Segons Dick Cheney (que ha amenaçat l’Iran amb “serioses conseqüències” de seguir amb la política actual) només un canvi de règim podria resoldre el problema.

Comprendràs, amic director, que, a partir d’aquesta anàlisi de la realitat iraniana, la meva visió del futur a la zona (i qui diu a la zona diu al món) no sigui massa optimista.


%d bloggers like this: