Josep Maria Quintana

En plena tormenta per l’afer Clearstream, Nicolas Sarkozy (que possiblement en sortirà reforçat, mentre que el primer ministre Villepin sembla que tingui totes les de perdre) acaba de defensar un força discutit projecte de llei sobre la immigració que ha estat immediatament contestat per l’oposició socialista i per molts sectors socials.

Sarkozy, que mai no amaga les seves conviccions, vol promoure el que ell en diu la “immigration chosie” (potser hauríem de traduir “choisie” per selecta o escollida) en detriment del que ell denomina la “immigration subie” (la immigració soferta o suportada). I diu coses com aquesta: “Si a algú el molesta el fet de ser a França, que no el molesti gens la decisió d’abandonar el país on no es troba a gust”. El text de la llei Sarkozy preveu endurir les condicions de reagrupament familiar en funció de les possibilitats econòmiques i de les possibilitats d’allotjament.

Convençut de fer el que convé al seu país, Sarkozy afirma que el text que ha presentat és equilibrat: Segur per als qui volen respectar les regles del joc i just des del punt de vista de les persones que volen anar a França respectant les regles d’admissió que fixin els francesos.

Allò que vol realment Sarkozy és que els qui optin per anar a viure a França s’integrin dins el sistema de valors del país i no es converteixin en un càncer per a l’estabilitat social de la República, d’ací que, en opinar sobre els motins provocats fa uns mesos a les ciutats dormitori que envolten París foren, afirmi que aquests foren “el producte directe del fracàs del nostre sistema d’integració.”

Tanmateix no tothom veu amb bons ulls el projecte de llei presentat pel ministre de l’interior. Els socialistes (i també molts responsables d’Esglésies cristianes) creuen que aquest projecte de llei farà encara més precària la situació dels immigrants. De fet, l’oposició parlamentària ha presentat més de quatre-centes esmenes al projecte i el debat promet ser interessant.

El cert és que no tinc una opinió clara respecte del que cal fer amb la immigració, ni sé tampoc si la solució als problemes que crea és aconseguir d’integrar-los en el nostre sistema de valors. Això és bonic i sona bé, però em temo que no és gaire fàcil, d’ací que intentaré seguir el debat que ha de concloure amb la votació final que del text es farà el proper dimarts, dia 9, a l’Assemblea Nacional.

El darrer dia del passat mes d’abril, Le Monde duia la noticia de la mort del filòsof, periodista, i assagista Jean-François Revel en un hospital veí a la capital francesa.

La seva mort m’ha impactat perquè molts joves que teníem vocació de futurs intel·lectuals (hom no desespera mai d’arribar amunt, encara que la vida gairebé sempre s’encarrega de retallar les pròpies ambicions) havíem seguit l’obra de Revel.

Catalogat d’entrada com un pensador d’esquerra, dirigí les pàgines literàries de France Observateur de 1960 a 1963, i acabà sent una mena de bèstia negra per a l’esquerra. De fet, amb Pourquoi des philosophes? (1957) va atacar durament el marxisme, Heidegger i Lacan. Ravel va escriure obres de gran èxit editorial com Ni Marx ni Jésus, La Tentation totalitaire o Comment les démocraties finissent.

En aquesta darrera obra Revel raonava el perquè d’un fracàs anunciat de les democràcies mentre que creia que el sistema comunista cada cop aniria expandint-se més i més. Recordo molt bé la impressió que em féu aquest llibre (que, per cert, avui he estat cercant a la meva biblioteca i no he estat capaç de trobar-lo) quan afirmava que –cito de memòria- “la democràcia serà possiblement un parèntesi dins la història”. Sortosament sembla que va equivocar-se, si més no pel que fa al comunisme, un règim que, de joves, crèiem intocable i cridat a avançar per tot el món i que, pel que fa al de l’antiga URSS, s’ha dissolt de manera irreversible.

Revel opinava sobre tot allò que se li posés al davant (fou editorialista de L’Express durant molts anys) i contribuí poderosament a crear un estat d’opinió política. S’hi podia estar d’acord o en contra, però la prosa de Revel no deixava a ningú indiferent. En aquest sentit l’admiro i penso que ha estat un home de lletres força important per a la meva generació.

Mentre Joan Manuel Serrat, se suposa que amb bona fe però amb força menys encert, presenta i divulga a Maó el seu nou disc, “Mô”, escrit així, tal com pot veure el lector, i coadjuva, per tant, a ampliar el conflicte sobre el nom català de la ciutat que sofreix darrerament l’embat d’un col·lectiu que, sota l’aparença de defensar la grafia antiga del topònim (Mahó), el que en realitat pretén és defensar l’oficialitat del nom de la ciutat en llengua castellana, atacar la política de normalització lingüística i fer tot el que els sigui possible en contra de la unitat de la nostra llengua, mentre això succeeix, dic, i mentre els valencians es resisteixen a acatar la sentència del Tribunal Suprem que defensa precisament aquesta unitat, a les Illes Balears, la direcció general de política lingüística (en mans del PP) analitza amb la secretaria general de política lingüística de la Generalitat de Catalunya (en mans d’ERC) la possibilitat de crear seminaris de formació d’experts avaluadors en els que puguin participar tècnics, assessors, filòlegs i correctors d’ambdues comunitats autònomes.

Així al menys ens ho explicava Andreu Manresa a l’edició d’El País del passat diumenge, 30 d’abril. En definitiva, que tot i les divergències que pot haver-hi entre el govern del PP i l’oposició socialista i nacionalista a les Illes Balears, el seny s’imposa en el camp de no maltractar la llengua i, menys encara, en el de defensar opinions filològiques que no tenen res a veure amb la realitat científica. Això em consola i m’impulsa a felicitar els dos directors generals, Miquel Melià i Miquel Pueyo, per la seva assenyada actuació en aquest camp.

Les dificultats que han tingut els parlamentaris italians electes per elegir president de la Cambra de Diputats i del Senat demostra com li serà de difícil a Prodi dirigir la política durant els propers temps.

A la cambra baixa, Bertinotti fou elegit a la quarta votació, que només exigia majoria simple, ja que a les tres anteriors es demanava majoria de dos terços dels diputats. Pel que fa al Senat, l’espectacle de votacions va ser penós. Crits, algun senador de la meva edat o major que feia butifarra a la presidència des del seu escó, anul·lació de vots pel fet que a la papereta s’havia escrit Francesco Marini enlloc de Franco Marini, i d’altres irregularitats auguren un difícil govern, ja que la majoria del centre-esquerra al senat és de només dos vots i La Unió que presideix Prodi no és, ni de prop, una coalició homogènia.

A tot això hem d’afegir-hi un nou problema, ja que el president Ciampi (el cap de l’Estat italià) acaba el seu mandat el dia 18 de maig, i ha anunciat que pensa dimitir abans perquè l’acció de designar la persona que ha de formar govern l’exerceixi ja el seu successor. Jo dubto que ho faci, això, perquè implicaria allargar la cançó moltes setmanes, i més si tenim en compte que l’elecció de president (que a Itàlia és de segon grau i correspon, doncs, a les cambres) pot també estar revestida de força problemes i entrebancs.

Val a dir, però, que els italians hi estan fets, a aquesta mena de situacions. Algú ha dit que Itàlia sobreviu a pesar del Govern. I si això és veritat (que ho pot ser), tampoc no ens n’hem de preocupar massa.

Després que la Unió Europea decidís de congelar els ajuts al nou govern de Palestina fins que Hamas renunciï a la seva decisió de no reconèixer Israel, la situació s’està fent insuportable. Fins i tot el president Mahmoud Abbas (que no es pot veure amb els dirigents de Hamas) ha declarat a France-Press que “la situació esdevé explosiva en els territoris palestins en un context de fragilitat extrema i de bloqueig econòmic.” Abbas parla també de penúries en els hospitals del costat de Gaza i subratlla que la decisió europea és, al seu entendre “una mesura de represàlia”.

Uns dies abans, a Helsinki, Abbas va demanar a la Unió Europea de prosseguir el seu ajut, perquè “sense fons no pensa que ells (els palestins) siguin capaços de sobreviure”. “Això –ha afegit- seria una catàstrofe social i econòmica.”

Ja a França, ha obtingut un cert suport de Chirac, el qual ha manifestat que és partidari de mantenir l’ajut “per raons humanitàries i de justícia.”

No sé com s’acabarà resolent aquesta qüestió. Tanmateix, tot i la radicalitat de Hamas contra els israelians (que qualifiquen sempre de sionistes), cal apuntar un petit bri d’esperança en el fet que el govern de Palestina estudiï la possibilitat d’adoptar el “pla Abdallah”, que és un pla de pau que vint-i-dos països àrabs van aprovar el mes de març de 2002, a la cimera de Beirut. Aquest pla preveu la normalització de les relacions amb Israel a canvi d’una retirada total dels territoris ocupats de 1967 ençà, i de l’establiment d’un Estat palestí amb fronteres reconegudes internacionalment.

Val a dir que, aleshores, aquest pla fou rebutjat per Sharon. La pregunta és si continua essent inacceptable pel nou govern de coalició que presideix Ehud Olmert.

La seqüència és, si fa no fa, aquesta: Es forma el tripartit a Catalunya (socialistes, republicans i comunistes-verds). En quedar fora del govern que havia ostentat durant vint anys, CiU decideix de jugar a fons la carta del radicalisme nacionalista i defensa un màxim per a l’Estatut que és (segurament) inconstitucional, fins al punt que sembla que farà avortar l’acord al Parlament de Catalunya. L’acord, però (i aquí hauria de parlar de l’art de l’encanteri), s’obté finalment i el text és aprovat amb l’acord de tots (menys del PP que, en aquesta aventura, juga el paper d’opositor offsider).

Immediatament, l’Estatut surt cap a Madrid on Rodríguez Zapatero (“donde dije digo digo Diego”) veu que, si no el retalla a fons, fins els seus el deixaran a l’estacada. Per tant, cal llimar-lo a consciència fins que quedi (són paraules seves) “limpio como una patena”.

Alhora, Rodríguez Zapatero veu que l’escurçament que s’ha produït en el text estatutari possiblement serà difícil d’acceptar pels seus aliats d’Esquerra Republicana i, potser per això (i per sorpresa), pacta el text final amb CiU, que de sobte ha deixat de ser radical, possiblement perquè tant els socialistes com els convergents veuen que aquest acord pot aplanar el camí d’un futur pacte de govern que afavoreixi tant els interessos dels uns com dels altres.

Després d’aquest inesperat cop d’efecte, Esquerra se sent traïda i (no sense una mica de raó) decideix adoptar el paper de núvia despitada, la qual cosa la du a iniciar el seu procés particular de radicalització. I així arriba aquell “L’estatut és una merda” de Carretero. Tanmateix, aquest procés l’aboca a un autèntic cul de sac: Ni pot dir que sí (¿com dirà que sí a un estatut que es una merda?) ni pot dir tampoc que no, perquè això darrer l’alinearia amb el PP. La solució és, doncs, de demanar, en el referèndum, l’abstenció, el vot en blanc o el vot nul. El problema és que aquest vot nul o en blanc o l’abstenció es demana per un Estatut que –no ho oblideu!- ha promogut (i continua promovent) un govern del qual forma part l’Esquerra Republicana.

Val a dir, però, que, tot i aquest cúmul de desavinences, i a pesar del gran desacord que s’ha produït, Esquerra creu que això no és suficient per a trencar el tripartit (és a dir per a perdre el poder) i decideix continuar la cursa com si res.

Aleshores, Pasqual Maragall surt a la palestra i, en el paper de pare carabasser, titlla d’incoherents els d’Esquerra, però –ves per on!- no els fa fora del govern de la Generalitat (possiblement perquè, de fer-ho, també ell quedaria amb el cul a l’aire). D’ací que tot segueixi com sempre perquè aquí no ha passat res.

I jo em demano: És això l’art de fer política? Sí, probablement…

Fa dos dies es produïa el vintè aniversari de la catàstrofe nuclear de Txernobil, una gran desgràcia que afectà terriblement persones i territoris fins al punt que, encara avui no s’han esborrat les conseqüències d’aquell desastre.

No diré res de nou respecte d’això. La premsa n’ha parlat per boca de grans especialistes i el que jo voldria constatar simplement és la manca de transparència informativa que oferí el govern rus, presidit aleshores pel líder de la perestroika, senyor Gorbatxov.

A les democràcies ningú no garanteix que no hi hagi corrupció o que el mal govern dels polítics elegits pel poble comporti desastres mediambientals, energètics o sanitaris, però aquests, més prest o més tard, surten a la llum. La llibertat de moviments, la llibertat d’expressió i tot el conjunt de llibertats ciutadanes que comporta el sistema democràtic són un antídot contra l’opressió, la mentida, el mal govern, la corrupció i tants altres mals inherents a l’actuació humana. De vegades no eviten que el mal es produeixi, però generalment acaben detectant-lo i, en la mesura d’allò que és possible, n’evident algunes fatals conseqüències.

És possible (encara que no és probable) que en un estat democràtic hi hagi centrals nuclears en l’estat de la de Txernobil fa vint anys; i menys ho és encara que es pugui produir una fuga nuclear semblant a aquella i que els ciutadans de la vora (i de no tant a la vora) no s’adonin de la desgràcia fins moltes setmanes després. Doncs bé, a l’URSS de Gorbatxov van passar llarguíssimes setmanes sense que el govern digués una sola paraula de la desgràcia i sense que prengués cap tipus de mesura per a protegir els ciutadans d’unes conseqüències que els dirigents polítics soviètics sabien forçosament que eren terribles, i no actuaren fins que la pressió de governs democràtics ventilà els fets i obligà a l’exèrcit rus a evacuar milers de persones, que partiren amb el que duen posat i mai més no han tornat a les seves cases.

La desgràcia, doncs, fou terrible i és molt probable que, de l’exterior de l’antiga URSS, no hàgim sabut captar suficient les conseqüències de la catàstrofe.

I dit això sembla que s’imposi parlar dels avantatges i els inconvenients de l’energia nuclear en un món en què el petroli està assolint uns preus elevadíssims i també en un món on aquest petroli no deixa de ser una font d’energia força contaminant i limitada. Fer-ho seria, però, un error per part meva, ja que és un món que no conec, d’ací que us adreci al comentari que, respecte d’això mateix ha fet el meu fill, en Pere, en un el seu bloc sota el títol de “Petits grans hacks energètics. Per la producció energètica a l’escala local i regional”. Ell és físic i coneix aquesta matèria força més bé que jo.

Bin Laden ha tornat a aparèixer per a expressar la seva coneguda teoria de confrontació de civilitzacions entre Occident i l’Islam. Segons ell, tots els països del nostre entorn actuen com si, de fet, haguessin declarat la guerra als islamistes, d’ací que trobi tota casta d’arguments per a seguir ordenant la lluita a mort contra ells (és a dir contra nosaltres). Curiosament, dos dies després de l’aparició del vídeo on proclamava la seva doctrina, la costa de la Mar Roja, a Egipte, ha estat objecte d’un atemptat que ha causat, com a mínim, 22 morts i més de 150 ferits. Els terroristes sabien on atacaven, perquè la localitat de Dahab és un dels enclaus del turisme a Egipte. Es tracta d’una ciutat que es troba entre Sharm el Sheij (on el passat mes de juliol moriren 60 persones i més de 200 resultaren ferides) i la ciutat de Taba, on l’any 1994 hi hagué 40 morts per un atemptat.

Certament és difícil lluitar contra el terrorisme, i més quan perpetren els atemptats persones dispostes a immolar-se per a dur a terme els seus objectius. Ara, l’argument clau de Bin Laden radica en el fet que Europa hagi tallat l’aixeta econòmica a Hamas, un partit que ha guanyat democràticament les eleccions a Palestina però que, no sols no ha renunciat als seus objectius terroristes contra Israel, sinó que està provocant un vertader enfrontament amb el president Mammud Abbas.

Davant aquesta realitat, i tot i que el terrorisme d’Al Qaeda no és del mateix signe del d’ETA, cal ésser molt prudents a l’hora d’actuar. És cert que els dos atemptats que s’han produït darrerament al País Basc (els dos posteriors a la treva) i les cartes d’extorsió que alguns empresaris han rebut, ens han de posar en guàrdia, però així i tot, cal no perdre la serenitat i més quan, per primera vegada, des de Batasuna, s’ha produït una condemna d’aquests fets.

Tots sabem que no és fàcil parar la màquina del terror quan, després de trenta anys de crims i d’extorsió, aquesta porta una inèrcia que no sempre pot controlar-se. I mai no hauríem d’introduir en aquest camp les lluites o, simplement, les rivalitats partidistes. Perquè el terrorisme no va contra els uns ni tampoc a favor dels altres, va contra tots, i això exigeix per part dels demòcrates una actuació intel·ligent, pacient i sempre mesurada.