L’ oportunitat històrica de Jaume Matas

by

Quan agafo La Vanguardia aquest matí (escric el comentari el dia de Pasqua contemplant la Serra del Cadí, a la Cerdanya) em trobo amb un llarg reportatge sobre el discurs de Rajoy als seus correligionaris demanant-los (això per coherència, evidentment) que no s’apuntin a les reivindicacions estatutàries dels catalans i que no demanin les reformes dels estatuts de les seves respectives comunitats autònomes. I si les demanen, que, a tot estirar, aquestes es moguin dins els paràmetres de l’estatut de Catalunya de 1979.

Rajoy necessita i reclama coherència. Això ho comprenem, però em temo molt que avui el país reclama una reforma en profunditat que vagi molt més enllà dels paràmetres màxims que fixa la direcció del PP. L’avenç de Catalunya (un avenç sense tornada enrere) i la indispensable obertura de criteris que ha d’afrontar el país per a integrar dins un projecte comú les reividicacions possibles del País Basc, exigeixen un pas força més llarg del que pretén Mariano Rajoy. I això ho sap evidentment Jaume Matas, que aviat es trobarà en un destret, perquè el president balear és conscient que es troba en un moment òptim que li permetria liderar una reforma estatutària en profunditat, i a més pot fer-ho sense gaire entrebancs, atesa la debilitat d’una oposició el líder de la qual (Francesc Antich) no és tan sols parlamentari autonòmic.

L’avantatge que tenim les persones independents que, a més, vivim fora del mercat polític, és que podem dir el que pensem d’una manera diàfana, sense arriscar-hi res, i jo sempre he pensat que Jaume Matas és, no sols el més intel•ligent dels polítics que ens envolten (estic parlant de les Illes Balears, òbviament) sinó una de les poques persones dins el PP (i ara em refereixo al partit en l’àmbit nacional) que és capaç de fer-lo evolucionar cap a posicions, no diré més centrades, que no és això, sinó cap a posicions més modernes que permetin a aquesta dreta espanyola, majoritàriament tancada i carpetovetònica, evolucionar vers posicions més “laiques i republicanes”, i dic aquests mots amb l’esperança que els meus lectors les sàpiguen interpretar.

Amb això no demano que Jaume Matas trenqui amb el PP. Fer-ho seria un error. Li demano que no es deixi intimidar per aquest partit de la por que conformen Mariano Rajoy, Acebes i Zaplana, per aquest partit que, incapaç d’acceptar la realitat, malda per enganyar-se dia rere dia dient-se i convencent-se que són a l’oposició per una mala jugada dels seus adversaris i pensant que seria un acte de justícia el fet de recobrar el poder.

El poder el recobraran quan ho vulguin els votats espanyols, als quals no els agrada que els conceptuïn com a menors d’edat, com a persones a les quals un Rubalcaba qualsevol pot enganyar i fer canviar el sentit del vot un dissabte la tarda. No, les coses no són així de senzilles i els ciutadans són força més lliures i intel•ligents del que es pensen Acebes, Zaplana i Rajoy, i es neguen a tornar a les catacumbes o a combregar amb rodes de molí. No fou Rubalcaba qui foragità del poder el PP; fou la guerra de l’Iraq, fou la supèrbia d’Aznar; fou la manca d’una informació transparent, neutral i veraç l’11 de març; foren les mentides d’Acebes i la frivolitat xulesca de Zaplana; i fou també la progressiva incapacitat del partit per adaptar-se a la canviant realitat espanyola. Fou, doncs, aquest conjunt de coses allò que llençà el PP a l’oposició.

Espanya no necessita, però, un partit que es replegui damunt ell mateix, que negui la possibilitat de qualsevol canvi, que s’aïlli de l’adversari fins al punt que, només si ell sol obté el cinquanta-u per cent dels diputats, podrà governar. No, a la dreta de l’espectre polític ens cal una força que sigui més dinàmica, més oberta, més tolerant, més autocrítica, una força, en definitiva, que no es replegui entorn de la por. D’ací que pensi en Jaume Matas per a liderar aquesta reforma necessària, per a fer veure a Mariano Rajoy que cal prendre decisions radicals, que cal sortir del clot en què l’estan enfonsant homes amortitzats com Acebes i Zaplana. I també com Aznar.

L’Estatut de les Illes Balears necessita reformes, i reformes d’aquelles que val la pena d’escometre en profunditat. I això ara és possible si Jaume Matas s’ho proposa, perquè Espanya (si exceptuem el PP) hi sembla ben disposta i perquè, a la nostra comunitat, els partits que avui són a l’oposició no podran (ni penso que voldran) votar-hi en contra. I les reformen hauran d’abraçar el finançament dels serveis i de les competències, així com la definitiva reestructuració interna de la comunitat amb uns consells insulars que, de comú acord, es transformin en estructures reals de poder i facin inútils aquesta mena de personatges –autèntiques ombres xinesques de la política- que avui en diem coordinadors o delegats. Però deixem-ho aquí, perquè avui no es tracta de parlar del com sinó del què. I el què, a les Illes Balears, passa avui, i passa bàsicament, per una política de fermesa del president Jaume Matas.


A %d bloguers els agrada això: