Josep Maria Quintana

La no renovació del mandat de Maragall, la designació de Montilla com a candidat a la Generalitat, el nomenament de Clos com a Ministre d’Indústria…, són decisions que estan provocant en el PSC (Partit dels Socialistes de Catalunya) ferides que seran males de curar.

El socialisme de caire més nacionalista que configurava en els anys setanta Convergència Socialista de Catalunya que, amb un acord amb el PSOE formà el PSC, ha governat aquest partit durant trenta anys. Raventós, Obiols, Serra, Molas, Maragall, etc., eren homes procedents del catalanisme polític. Amb els dies, però, és l’ala procedent del PSOE la que va prenent força. D’aquells hem passat a aquests: Montilla, Iceta, De Madre, Chacón, Zaragoza, etc..

És, doncs, una nova sensibilitat la que pren força en el partit dels socialistes: la procedent de la immigració, la castellanoparlant d’origen, encara que ara parlin tots català. I això s’ha vist molt en aquest canvi de candidat a la presidència de la Generalitat, en el desterrament de Clos a Madrid (disfressat de premi) i en la decisió de Diana Garrigosa (l’esposa de Maragall) de sol·licitar la baixa en el partit en el qual ha militat gairebé la meitat de la seva vida.

És bo o dolent això? Només el temps ens dirà en què es tradueix aquest canvi que mostra que una nova sensibilitat és la que actualment du les regnes del PSC.

Aquells frase castellana “Dios los crea y ellos se juntan” acabarà per fer-se certa en la persona d’Hugo Chávez que, dues setmanes després de visitar Fidel Castro, s’ha trobat ara a Amman amb el líder-hereu del seu pare, Bashar el Assad. Fixeu-vos com a les fotos, encara que el president veneçolà abraci el seu company, sempre mira directament a la càmara. És un artista, un showman integral.

Chavez ha dit a El Assad que dóna suport a la reivindicació siriana sobre el Golan. No podia ser d’altra manera. El líder de la revolució bolivariana dóna suport a qualsevol cosa que provoqui l’oposició dels Estats Units o d’Israel. De fet, el passat dia 20 d’agost, va dir que les forces de seguretat del seu país acabaven de deternir tres espies nord-americans als quals s’acusà de voler desestabilitzar Veneçuela. I no és només això. Després d’haver assegurat que “Fidel está hecho un león”, el passat 26 d’agost, visità Xina (una altra democràcia) per signar a Pequin uns acords petrolífers amb les autoritats d’aquella gran república. Allí, després d’haver declarat que la revolució de Mao és més important que l’arribada de l’home a la lluna, digué que “es un ejemplo para occidente”.

He de dir que ho sento per als veneçolans.

___________

Demanant-vos excuses per parlar de mi us diré que he penjat a aquesta mateixa web la conferència que vaig fer a l’Escola pera a Ensenyants el passat 28 d’agost, a la qual vaig donar un llarguíssim títol; “Menorca davant la crisi d’una determinada manera d’entendre Espanya”. Us convido a llegir-la. A la primera part faig una anàlisi de la situació política espanyola actual, i acabo parlant dels Consells Insulars en el marc del nou estatut d’autonomia.

Mentre em vestia, vaig escoltar ahir una entrevista radiofònica que el conductor de les notícies de RNE feia a l’exministra de sanitat del PP, Ana Pastor, sobre el problema de la immigració. He de reconèixer que digué coses sensates, però en digué una d’important que es sembla terriblement demagògica. Afirmà que el problema dels “cayucos” no es resoldrà amb un gran desplegament de vaixells militars per l’Atlàntic, sinó negociant amb els governs, perquè el que hem d’aconseguir és que tots els teòrics immigrants vinguin a Espanya amb avió, entre altres coses perquè un bitllet d’avió de Mauritània a Espanya costa menys del que paguen per una plaça en un d’aquests “cayucos” de la mort.

Si el radioescolta no era mínimament capaç de reaccionar, és molt probable que pensés que la senyora Pastor tenia raó. “A sant de què han de venir en “cayuco” els immigrants si poden venir còmodament i més econòmicament en avió?” Però la qüestió no estava ben plantejada, perquè, “com poden venir en avió si no tenen passaport?” Sense passaport no sortiran de Mauritària ni tampoc del Senegal, i cas que surtin d’aquests estats, seran immediatament retornats en arribar a qualsevol aeroport espanyol.

Els immigrants no venen amb passaport, ni tan sols amb un document d’identitat. Venen només amb ganes d’arribar a un món millor, i en el major dels casos sense que les autoritats espanyoles puguin saber la seva nacionalitat d’origen.

El problema, doncs, no és tan simple com el pinta la senyora Pastor.

Ahir es reunien a Mèxic DF els set magistrats que han d’acordar el fall sobre els 375 judicis d’impugnació presentats tant per la “Coalición por el Bien de Todos”, que impulsa López Obrador, com pel “Partido Acción Nacional” (PAN), el candidat del qual guanyà les eleccions del pasta 2 de juliol per un estret marge del 0,58% de vots.

És ben curiós que, sense que ningú no conegués encara el resultat del nou escrutini, López Obrador, en una fugida endavant que no pot, sinó, acabar en el precipici, ha dit: “Si el tribunal convalida el fraude y respalda a los delincuentes que nos quieren robar la elección, si no da una respuesta apegada a las disposiciones legales, si no se respetan los principios constitucionales y la voluntad ciudadana, se cometería un atropello, una ruptura del orden constitucional y un golpe de Estado”. És a dir que no admet cap més veredicte que el que li doni la raó. I no sols això, perquè ha afirmat també que si els Tribunals no li donen la raó, ens trobaríem davant un cop d’Estat, la qual cosa justificaria que ell formés un govern paral·lel.

Vistes les coses des d’aquí, i davant les manifestacions de tots els observadors internacionals que asseguraren que el procés electoral havia estat net, no puc entendre una actitud com aquesta que frega ja la insumbissió i el cop d’estat.

“Je ne vous ai pas abandonnés”, ha dit Lionel Jospen a centenars de militants de les joventuts socialistes que es van reunir a la Rochelle, el 26 d’agost. Així s’expressava per primer cop després de la severa derrota del 21 d’abril de 2002. L’antic primer ministre estava emocionat.

“Jo he pensat que si prenia sobre meu finalment, simbòlicament, psíquicament i tristament el xoc d’aquella derrota, aleshores potser les vostres possibilitats de triomf en la batalla legislativa que ha de venir i no s’afeblirien”, justificà l’exprimer ministre..

Lionel Jospin no ha desvelat el dubte sobre la seva eventual candidatura el 2007. En el seu discurs, seguit de preguntes i de respostes, ell es va proposar defensar el seu balanç, i especialment el de l’esquerra plural. I ha recomanat als socialistes de fer un una “pinya” per a l’elecció de 2007.

Pel que fa a la seva companya de partit, Ségolène Royal, que totes les enquestes assenyalen com a la favorita per a la candidatura socialista, ha dit una cosa força interessant: “Són les idees les que han de dur el partit endavant”.

No volia dir amb això que la senyora Royal no tingui idees, però sembla que per damunt de tot, és la seva “charme” allò que l’ha situada en un lloc tan privilegiat. I el vell hugonot que és Jospin, reclama alguna cosa més: “les tuyaux ne donnent pas le contenu”, frase que, d’una manera laxa podríem traduir per: “els conductes no impliquen el contingut”. En definitiva, que no basta Internet, que no basta sortir per televisió, el que vertaderament importa són les idees, allò que el polític diu, allò que comunica, no la facilitat de comunicació.

Europa Press donava divendres passat la següent notícia:

El presidente del Govern, Jaume Matas, reiteró ayer que el objetivo prioritario de la reunión que mantendrá la semana próxima en Palma con el presidente del Gobierno, José Luis Rodríguez Zapatero, será la firma de un convenio que garantice la llegada de inversiones en Investigación y Desarrollo (I+ D) a Baleares. Tras indicar que aún no le ha sido confirmado el día de la reunión, que previsiblemente será el próximo martes, en coincidencia con la fecha en que tendrá lugar el segundo despacho estival entre Rey y Zapatero.

Matas serà un dels primers presidents del PP (o almenys així m’ho sembla) que farà cama de conill a la línia dura i d’extrema dreta que ha agafat el partit conservador des de la segona legislatura d’Aznar fins avui. Demà faré una conferència a l’Escola per a Ensenyants, organitzada pel Moviment de Renovació Pedagògica (Institut de Ferreries, 11 del matí) on penso parlar d’una certa crisi del concepte d’Espanya, i de com ha estat l’actitud de Jaume Matas la qui m’ha donat la pista d’aquesta visió optimista que tinc del canvi de coses al nostre país.

Primer ha estat el PSOE el qui, empès per les circumstàncies (minoria majoritària, necessitat de pacte amb partits d’esquerra nacionalista, tripartit a Catalunya, etc. etc.) sembla que estigui acceptant un canvi del model polític. I o molt m’equivoco o penso que seran els presidents autonòmics del PP els qui, en veure que aquest canvi augmenta les seves possibilitats de govern, aviat s’hi afegiran. I estic gairebé convençut que Jaume Matas serà el primer dins la dreta en encapçalar aquest moviment que, si es dóna, per força ha de provocar una crisi que afectarà als Rajoy, Zaplana, Acebes y Compañía.

Ahir ens despertàrem amb la notícia que el ministre de Defensa, senyor Alonso, havia ordenat treure l’estàtua eqüestre del General Franco del pati d’armes de l’Acadèmia Militar de Saragossa, i ha decidit obrir un concurs d’idees per a fer un monument que representi la democràcia.

Fixeu-vos, doncs, que durant gairebé trenta anys després d’aprovada la Constitució que demolia tot el sistema jurídico-polític de la dictadura, l’estàtua del dictador continuava encara presidint tots els exercicis “de orden cerrado” que feien els nostres aspirants a militars. Això, que pot semblar esperpèntic (i que potser ho és) ens demostra com n’era de difícil modificar l’estructura de poder del nostre país després de quaranta anys d’un règim on tot el poder real estava sotmès a l’ordre militar.

La dificultat d’entrar en el sistema i de despullar del poder els militars per a convertir-los en servidors (diguem-ne funcionaris) del país, ha estat enorme. Ja ho constatàrem durant la transició i, més concretament, arran del frustrat cop d’estat de Milans del Bosch i Armada. I encara que amb menys intensitat, ho em pogut també constatar arran de la sortida de to del general Mena Aguado, el qual, amb motiu de la Pasqua Militar de 2006, va fer unes afirmacions que clarament se situaven en un sistema com l’anterior on els militars eren un poder autònom capaç de doblegar el civil.

Mena fou destituït immediatament pel ministre Bono, i fa vint-i-quatre hores, el seu successor, el ministre Alonso, ordenava treure l’estàtua eqüestre del General Franco (potser el símbol més preuat de la dictadura) del pati d’armes de l’Acadèmia Militar.

La democràcia està d’enhorabona, i també els militars, perquè ara podran formar-se sense contradiccions visibles i tenint només com a nord la Constitució que ens donàrem voluntàriament tots els espanyols.

Mentre la no victòria d’Israel contra Hezbollah sona a derrota i un parell de centenars de reservistes es manifestaven davant la porta del primer ministre, Ehud Olmert, que en la meva opinió té els dies comptats, Beniamin Netanyahu, líder del Likud, i Avigdor Liberman, el populista d’ultradreta que encapçala “Israel la nostra casa”, el partit dels jueus russos, guarden silenci. El primer d’aquests, però, crea desconfiances perquè ja fou primer ministre i del seu mandat no se’n serva bon record, mentre que Liberman no té una història passada i és l’únic que assegurà que ell podria vèncer Hezbollah.

I mentre la situació al Líban es troba, doncs, en un compàs d’espera, la de Teheran crema per tots costats perquè el dia 31 d’agost acaba el termini fixat pel Consell de Seguretat de l’ONU perquè paralitzi el seu pla d’enriquiment d’urani i Teheran no ha respost a l’ultimàtum sinó amb una resposta ambigua en la qual demana diàleg però sense moure’s del lloc.

El pla impulsat pels cinc estat membres permanents del Consell de Seguretat més Alemanya, oferia als iranians tecnologia nuclear avançada per a ús civil i avantatges econòmiques si abandonava l‘enriquiment d’urani. Com he dit, però, el document iranià no satisfà aquesta demanda encara que es mostra obert a dialogar. Segons conta La Vanguardia del passa dimecres, “La respuesta de la Unión Europea al nuevo documento iraní fue ayer muy europea: Javier Solana se limitó a decir que la nueva postura iraní necesita ser ‘analizada con detalles y cuidadosamente’.”

Menys ambigua fou la del diplomàtic dels Estats Units que reiterà la retòrica de sempre: “Estamos preparados para actuar rápido y someter elementos para una resolución en el Consejo. Es una prueba para el Consejo de Seguridad, y vamos a ver cómo responde” , digué John Bolton.

La visió de l’editorialista del diari català era clara. Deia: “Realidad o farol, lo cierto es que la posición de Teherán pone contra las cuerdas la autoridad del Organismo Internacional de la Energía Atómica, del Consejo de Seguridad y de las Naciones Unidas. Pero también pone en una situación difícil a los tres países europeos (Gran Bretaña, Francia y Alemania) que apostaron por la vía diplomática y que, junto con la Unión Europea y Estados Unidos, ofrecieron en junio un paquete de incentivos nucleares y comerciales a cambio de la suspensión. Pero no hay que olvidar que en la posición de fuerza del régimen iraní pesa sin duda el sentimiento en el mundo islamista de la victoria de las milicias de Hezbollah, el Partido de Dios de inspiración y apoyo iraní, frente al poderoso ejército de Israel en el sur de Líbano.”