A Joan Casals

by

Estimat director: Quan a finals de la dictadura del general Franco i després d’haver acabat els estudis universitaris, vaig tornar a Menorca amb el cor ple d’il·lusions i el cap atapeït de cabòries, recordo que en un debat en aquell Ateneu de Maó que aleshores presidia l’enyorat i sempre respectat Guillermo de Olives, arribàrem a la conclusió que els mals de l’època es devien bàsicament al capital monopolista internacional (un concepte, aquest, força en boga aleshores entre la nostra colla d’intel·lectuals barbuts, amb jersei de coll alt i pipa a la boca) i també a les multinacionals que, màquines sense ànima, destrossaven el teixit industrial, malmetien la classe obrera i la convertien en pura mercaderia.

Fou en un moment àlgid d’aquell debat fins aleshores monocolor, quan, entre el fum espès i gris-blavós que emplenava la sala de conferències, s’alçà un home que deuria tenir uns cinquanta anys, el posat elegant, el bigoti retallat sobre els llavis i uns ulls vius que s’amagaven rere les ulleres de carei. Un cop va estar dret, digué amb una veu tan contundent com clara: “Doncs jo, en tota la meva vida d’empresari, l’únic que lamento és no haver estat capaç de crear una multinacional”. Allí es féu de sobte el silenci i semblà que es fonguessin els ploms. “Carai! –em vaig dir- com els té de ben posats aquest home!” No cal que et digui, estimat director, que aquest ofssider era Joan Casals Thomàs.

Hores després, vaig explicar l’anècdota al meu sogre, el doctor Mateu Seguí, i ell, amb el somriure als llavis, em va explicar la llarga història d’aquest personatge que, militant de jove en el bàndol republicà, es formà a l’escola militar que, per aquells dies de guerra, s’obrí a Menorca, i després de moltes vicissituds que no cal exposar aquí, ingressà a la Democràcia Cristiana de Gil Robles i de Giménez Fernández (aquell pulcre canonista que distingia entre “los conservadores i los conservaduros”), fou amic de Fèlix Pons Marquès i patí amb els seus correligionaris el desterro a l’illa de Fuerteventura a conseqüència del “Contubernio de Munich”. I encara van fer bo!, perquè pocs dies després d’haver-los detingut, en un míting presidit per l’invicto Caudillo, els seus seguidors més pròxims cridaven enardits: “¡Los de Munich a la horca!, ¡Los de Munich a la horca!” I això ho deien ells, els franquistes, sempre tan cristians!

Val a dir que amb aquella intervenció de Casals (que a mi em va semblar netament provocadora) i amb la conversa posterior amb el meu sogre, vaig aprendre una lliçó que veig que hem d’aprendre tots algun dia: que la història no comença amb nosaltres, i que nosaltres som i serem només (i gràcies!) una petita baula de la llarga cadena que configura la història de la Humanitat.

Et conto tot això, amic director, perquè fa només uns dies que he mantingut una llarga conversa amb Joan Casals, avui ja octogenari i amb una malaltia irreversible que li clivella el cos però que li respecta la seva ànima immensa. Érem en una terrassa de Cala Galdana, contemplant la munió d’arbres que s’interposaven entre nosaltres i la gran badia d’aigües verdoses i d’arena blanca. “Estic molt malalt”, em digué, però això no li evitava de construir mentalment i verbalment els dos o tres articles que pensa escriure encara: sobre la pobresa que envaeix avui la vida política i sobre la desbandada que ha provocat d’aquelles persones que, vàlides per a aquesta noble activitat ciutadana, han abandonat, però, el compromís polític i en fugen com de la pesta. “Això no va, Josep, això no va…”

Feia dies que el volia anar a veure, però l’encontre no havia estat possible per diverses raons. Havíem parlat per telèfon algun cop, i sempre a instància seva, perquè ell estava preocupat per la meva salut: “M’han fet saber que no et trobaves prou bé. Com estàs?”. I jo vaig dir-li que sí, que era cert que no m’havia trobat bé, però que sembla que la cosa s’hagi arranjat, i que m’he de refer del tot, amb una mica d’exercici i posant-hi bona voluntat de part meva. Però no era de mi que havíem de parlar era d’ell. “I tu, Joan, com et trobes?” “Oh, jo! Doncs molt malament, veig que la malaltia avança de manera ràpida. El problema és que tants anys de viure i ara resulta que en açò de la mort no hi tenc cap experiència. I no sé exactament com ho he de fer.”

La frase em glaçà encara més que la que vaig escoltar-li a l’Ateneu trenta anys enrere. I vaig pensar: “que gran que ets, Déu meu! Que gran! Només un esperit sublim i ple d’exquisideses es capaç de plaguejar amb la mort, la sempre terrible (però inevitable) companya.”

“Aquestes darreres setmanes –va dir (i amb això torno a la conversa)- has escrit uns articles que m’han semblat brillants, i he enyorat la teva fe. Perquè tu tens fe i jo no, encara que sempre he acceptat els valors bàsics del cristianisme. Em consola, però, saber que la fe és un do, i em dol que aquest do em falti. Però la meva esperança és immensa. Et diré encara més, tota la meva vida ha estat fonamentada en l’esperança!” “Sí, és cert, –li vaig dir-, jo tenc fe, i intento viure sempre obert al miracle de la transcendència, però no creguis que això és planer. Sovint el dubte t’envesteix i caus en una mena de pou la fredor del qual, Joan, és terrible.” En sentir això ell va somriure. “És el mateix que em deia don Fèlix Pons quan jo alabava la solidesa de les seves conviccions més íntimes. ‘El dubte, el dubte! Tota la vida és una lluita contra el dubte!’, ell em solia respondre.”

Però era hora de dinar i jo havia de tornar a casa. “Et vindré a veure la setmana entrant”, li vaig dir, però voldria demanar-te una cosa: que m’autoritzessis a parlar públicament de tu i de tot el que hem parlat avui abans d’entrar en el Misteri. No m’agrada, Joan, dirigir-me al no-res. I penso que ha de ser força més bell que tu puguis també llegir la meva, aquest cop gens bel·ligerant, lletra de batalla.

“I tant! I tant! –va fer, i aleshores afegí-: T’he parlat de la fe, però t’he de dir encara alguna cosa més: Jo contemplo la història de la humanitat com una immensa cadena que va sempre enllaçant-se, baula per baula. I així des de l’eternitat. No sé si el món l’ha produït un ‘big-ban’ espontani o si en la construcció d’aquesta meravella hem de veure-hi la mà d’un Seny creador, d’un Ésser superior qui ho ordena. Bé, tampoc no són coses incompatibles les dues coses que acabo de dir. Però del que estic segur és que jo he estat una baula, per petita que sigui, d’aquesta cadena immensa que és l’Univers, i em sent molt feliç d’haver contribuït a crear tanta meravella.”

“Em recordes a Joan Maragall i el seu cant espiritual”, li vaig dir, però la meva memòria em fallà i no vaig poder evocar els mots del poeta. Em permetràs, amic director, que els evoqui avui. Sobretot el primer vers: “Si el món ja és tan formós, Senyor, si es mira / amb la pau vostra a dintre de l’ull nostre, / què més ens podeu da’ en una altra vida?” perquè amb aquests mots Joan Maragall esbossa clarament la seva por davant el Misteri. També el seu dubte hi és present. A la fi, però, el poeta l’accepta, i s’obre de ple a l’esperança. Per això acaba el cant amb aquells mots tan bells que, per molt que els repetim, mai no ens sonaran endebades: “I quan vinga aquella hora de temença / en què s’acluquin aquests ulls humans, / obriu-me’n, Senyó’, uns altres de més grans / per contemplar la vostra faç immensa. / Sia’m la mort una major naixença!”


%d bloggers like this: