Saber viure des de la laïcitat

by

Estimat director: Concloïa la meva darrera carta defensant l’autonomia de l’home com a conseqüència de la seva emancipació, emancipació que el llença al si d’una societat que ha deixat de ser teocràtica i que esdevé laica, o com també podem dir, secularitzada. Tot això a conseqüència del pensament que s’obre pas a partir de les Llums.

I quan dic una societat laica o secularitzada (societat que podem també descriure com a aconfessional) convé que precisem bé els conceptes, perquè no hem de confondre laica amb laïcista, mots, el significat dels quals hem de diferenciar clarament. No fa gaire dies, en un article publicat a La Vanguardia, el teòleg de la Universitat de Navarra, Josep-Ignasi Saranyana, explicava perfectament en què es diferencien aquests dos conceptes. “És laïcista l’Estat –deia el teòleg- quan es mostra bel·ligerant en matèria religiosa, quan s’oposa a la religió en la vida pública, quan l’empeny a l’esfera de la privacitat o quan la persegueix.” En canvi, un estat laic o aconfessional “és aquell que es declara incompetent en matèria religiosa i que, com a conseqüència d’això, es mostra neutral en aquesta qüestió.”

Curiosament però, i a pesar que el Crist digués que “el meu regne no és d’aquest món”, a partir del moment en què l’emperador Constantí converteix el cristianisme en religió de l’imperi, molts cristians semblaren trobar-se a gust amb aquest regnat temporal, fins al punt que ben aviat els projectes espiritual i temporal es confongueren, i de la fusió en sorgí el que hem conegut com la teocràcia, sistema d’organització social que comporta que el poder civil se sotmeti i es posi plenament al servei del projecte religiós.

Davant això, foren els pensadors de les Llums els qui sonaren l’alarma, en concebre l’home com un ésser emancipat i autònom de tota autoritat externa, la qual cosa, tal com t’explicava dijous passat, comportava la defensa d’una societat laica, en la qual res no impedeix als individus de ser creients.

L’abandó del teocratisme (això que encara no han sabut –ni volgut!- fer els règims islamistes i els seus partidaris, com per exemple Hesbollah) ha comportat una perfecta separació de l’esfera política i de la religiosa, separació que ha atorgat a la llei civil el monopoli de l’ordre dins les societats estatals. Doncs bé, un dels primers juristes que explicaren aquesta autonomia de la llei civil fou Cesare Bonessana, marquès de Beccaria, jurisconsult italià que fou company dels pensadors il·lustrats francesos, el qual, a l’edat de 26 anys, publicà un llibre que ha estat clau per a la difusió del seu pensament. Em refereixo a Dei delitti e delle pene, en el qual Beccaria proclama per primer cop que, a conseqüència d’aquest monopoli de la llei civil en el govern dels estats, els “delictes” res no tenen a veure amb els “pecats”, cosa que avui ens pot semblar elemental però que no ho ha estat durant segles i que continua no essent-ho en aquelles societats on regeix la sharia i on, a conseqüència d’això, es pot lapidar una dona pel simple fet fet d’haver comès adulteri.

Foto de BeccariaA partir, doncs, de Beccaria, cometre adulteri amb la dona del veí (o amb el marit de la veïna) potser serà un pecat (i, doncs, un acte reprovable) d’acord amb la moral d’una determinada religió, però mai no serà un delicte que mereixi la condemna dels tribunals penals. Els pecats (que jo no els nego) queden fora de l’imperi de la llei, d’aquesta llei que, des de les Llums, és autònoma de la religió; de la mateixa manera que a l’estat laic o aconfessional que concep el pensament il·lustrat, el poder polític no podrà interferir en matèria religiosa.

Això que, formulat d’aquesta manera, sembla tan clar, no ho fou, però, per a l’Església, que immediatament va incloure l’obra de Beccaria a l’Índex dels llibres prohibits. I més trist és encara que continuï no essent-ho per a determinats sectors que sembla que enyorin l’imperi de la cristiandat. Penso en realitat que fou per a aquests sectors que el pare Josep-Ignasi Saranyana publicà a La Vanguardia l’article a què he fet referència, perquè el teòleg de la Universitat de Navarra, no sols es limitava a explicar la diferència que hi ha entre “laïcitat” i “laïcisme” (distinció, com hem vist, importantíssima!), sinó que anava una mica més enllà, i molt didàcticament advertia que si un estat laic o aconfessional “és aquell que es declara incompetent en matèria religiosa i que, com a conseqüència d’això, es mostra neutral en aquesta qüestió”, haurem de convenir que “la conseqüència de la incompetència de l’Estat en matèria religiosa és [també] la incompetència de la jerarquia eclesiàstica en assumptes polítics.”

CondorcetI aquí volia arribar, perquè tan important és per al desenvolupament integral de l’home que l’estat sigui exquisidament laic (ço vol dir que actuï sense interferències del poder religiós), com que la llibertat religiosa es pugui dur a terme en plenitud (ço vol dir sense interferències de l’Estat). Diguem, però, que la defensa d’aquest joc d’autonomies tampoc no és nou, ans el trobem ja en els pensadors de les Llums, i especialment en Condorcet, el qual advertia seriosament als detentors del poder temporal que, si els cesaropapistes havien obrat malament en sotmetre el poder civil al religiós, tampoc ells -els revolucionaris francesos- havien de fundar un nou culte que tingués per objecte l’Estat mateix, les seves institucions o bé els seus representants, si no volien caure en idèntic parany, tot contravenint d’aquesta manera el pensament de la Il·lustració.

De fet, els revolucionaris francesos hi van caure, en el parany, perquè “la terreur jacobine” no fou sinó una mena de “religió política”, si em permets que ho digui així, estimat director. I el mateix podríem dir d’alguns règims autocràtics que floriran dins la primeria meitat del segle XX, els quals cauran en el mateix error en què va caure l’Església. Perquè el comunisme, el feixisme i el nazisme no foren sinó modalitats (encara que de signe diferent) d’aquesta voluntat de submissió de la religió a l’estat, que contravenia les doctrines de Condorcet i, doncs, de les Llums.

Bella missió, per tant, la que ens empeny a treballar per l’autonomia de l’home i per la secularització de l’Estat, com també n’és, de bella, la qui malda per defensar l’autonomia de la religió, o dit d’una altra manera: per defensar la llibertat religiosa, única que possibilita a l’home creient de viure la seva fe a la intempèrie. Sense interferències, doncs, (ni a favor ni en contra), del poder civil.


%d bloggers like this: