Josep Maria Quintana

Els electors nord-americans aniran a les urnes el proper dia 7 de novembre (no tot ha de ser parlar de Catalunya) per a elegir 33 senadors, tots els congressistes i 36 dels 50 governadors, això sense tenir en compte els molts representants de caràcter local. A la vista de la composició actual de les cambres, els demòcrates haurien de conquerir un mínim de sis senadors per tenir-hi majoria, i 15 membres de la Cambra de representants. Ambdues cambres avui tenen majoria republicana.

A la vista dels sondeigs, l’oposició demòcrata no havia estat tan a prop mai de fer-se amb el Congrés, atesa la quantitat d’escàndols i problemes que afecten el president Bush, que es troba en un franc declivi.

Això no obstant, cap sondeig s’arrisca a prometre la victòria als demòcrates, tot i que les distancies semblen mínimes. De fet, és la primera vegada des de 1944, que tant la Cambra de representants com el Senat semblen a l’abast dels demòcrates.

Els qui contemplem la política americana amb un cert distanciament i també des d’un profund desconeixement de la realitat dels Estats Units, pensem que la victòria dels demòcrates hauria de ser cantada, però no hem de fer-nos il·lusions perquè, si un lloc del món és per essència conservador, aquest és els Estats Units d’Amèrica.

De tota manera se’ns és permès d’especular, i si els demòcrates aconseguissin majoria a les dues cambres, el president Bush, més afeblit que mai, hauria de negociar amb l’oposició, cosa que s’ha estalviat fins ara.

Si més no, seria un consol.

Per poc que obrim els ulls cada dia, per poc que mirem la televisió o llegim els diaris, per poc que sortim al carrer i contemplem qui es passeja per la vorera o qui juga i conversa a les nostres places, arribarem aviat a la conclusió que un dels problemes crucials que haurà d’afrontar la societat del segle XXI és el de la integració de persones d’altres races, d’altres cultures i d’altres religions.

Per poc, doncs, que obrim als ulls sabrem que la nostra societat (en definitiva Occident) haurà d’afrontar problemes més mals de resoldre. I són mals de resoldre no només perquè afecten a l’economia de les persones (que l’afecten, ja que molt sovint la gent immigrant és la qui conforma importants bosses de pobresa o de marginació), sinó –i bàsicament- perquè fer de ple els sentiments, els costums, les tradicions i les maneres de ser de les persones que, en sentir-se (amb raó o no) ferides en la seva manera de ser, poden fàcilment provocar la catàstrofe.

Occident no podrà fer res per a evitar que milers i milers de persones procedents dels llocs més inversemblants s’hi acostin, entre altres coses perquè es necessita aquesta gent, i això comportarà una sèrie molt greu de problemes que, si bé poden controlar-se o mitigar-se quan es produeixen en petita escala, esdevenen grans en créixer desmesuradament.

El debat i l’enfrontament, doncs, es produirà. De fet ja s’està produint. I caldrà decidir què és allò que constitueix el nucli dur de la nostra civilització –en definitiva allò a què no podem renunciar-, i caldrà també trobar la manera perquè, en la defensa d’aquest nucli dur, no lesionem els drets i els sentiments “dels altres occidentals”. Ens caldran, doncs, polítics d’altura per a evitar el xoc i per a gestionar una societat en transformació que demanarà força més coses que carrers ben asfaltats o una bona i ràpida atenció en els hospitals, perquè els problemes no seran només d’aquest ordre, afectaran a d’altres aspectes que, ens agradi o no, i ho entenguem o no, actuen sobre allò tan subtil, tan secret, i alhora tan terriblement explosiu, que constitueix el nucli identitari de l’ésser humà.

Tot i que em va semblar molt trista la ruptura entre la Generalitat i el Govern de les Illes Balears pel que fa a l’Institut Ramon Llull a l’època de la consellera Caterina Mieras (més coneguda per “katrina” pels resultats de la seva gestió cultural), penso que la tasca d’aquest, com també del nostre Institut d’Estudis Baleàrics, d’ençà que el dirigeix Gabriel Janer Manila, són força importants per la promoció de la llengua i la cultura catalanes.

Ara, a les envistes de la Fira de Frankfurt que, l’any 2007, es dedicarà especialment a la nostra literatura, i atès que sempre ens trobem amb la pregunta recurrent de què s’ha d’entendre per “literatura catalana”, crec que les respostes que ha donat el mallorquí Emili Manzano (actual director de l’Institut Ramon Llull (I.R.L) a Víctor-M. Amela a “La Contra” de La Vanguardia del passat dia 4 d’octubre, són força encertades i aclaridores del problema (o fals problema) que sempre tenim plantejat.

Aquest és el joc de preguntes i respostes:

– Si le digo “cultura catalana”, ¿qué le viene a la mente?

– La cueva de Randa donde meditó Ramon Llull, las novelas de Mercè Rodoreda, el Tirant lo Blanc, los poemas de Vinyoli, los instrumentos de juguete de Pascal Comelade, el rostro de Blai Bonet, el epistolario de Jaime Gil de Biedma y Gabriel Ferrater, la mochila de Perejaume, los lomos de la Bernat Metge…

– Bien…

-… los poemas eróticos de Vicent Andrés Estellés, los brochazos de Tàpies, la adjetivación de Sagarra, los pianos de Carles Santos, las fantasías de Sisa, Palau i Fabre bebiendo coñac en París con Albert Camus y traduciendo a cuatro manos el Cant espiritual de Maragall, los fruits saborosos de Carner, el Alcover-Moll, las cajoneras de Coromines, los fantasmas de Perucho, los tics de Quim Monzó, la voz de mi abuela contándome rondalles junto al fuego. Entre otras cosas.

– Respire. Y literatura catalana ¿qué es?

– La escrita originariamente en lengua catalana en cualquier época y lugar del mundo.

– La catedral/ L´església del mar ¿es literatura catalana, castellana o qué?

– Esta pregunta contiene todos los nudos de una discusión abierta a todas las opiniones. Para mí es un libro escrito en castellano y editado simultáneamente en catalán… que aún no he leído.

– ¿Qué papel tiene el IRL en Frankfurt?

– Existe para promocionar la literatura y cultura catalanas en el exterior. Por eso la feria de Frankfurt eligió al IRL para desarrollar el programa que representará a la cultura catalana como invitada de honor allí.

– Como director, ¿qué anhelaría conseguir?

– Que escritores en lengua catalana figurasen en catálogos de editoriales de todo el mundo con normalidad… ¡Queda mucho trabajo por hacer para alcanzar eso!

– ¿Sólo escritores en lengua catalana?

– Es que se trata de corregir una anomalía cultural europea: el pobre conocimiento que se tiene hoy en Europa de una tradición literaria de 800 años en una lengua románica, el catalán, con un presente tan vivo.

– ¿El IRL orilla a los autores catalanes en castellano?

– No creo que se sientan discriminados por el hecho de que apoyemos a quien más lo necesita. ¡Los escritores en castellano disponen ya de recursos muy potentes!: el Instituto Cervantes, el Ministerio de Cultura, una poderosa industria editorial privada y un mercado de 400 millones de potenciales lectores.

– Pero la catalana es una sociedad bilingüe.

– “En Catalunya se hablan dos lenguas, una desde hace cuatro siglos y otra desde hace ocho”, decía Barral, ¡y es así! Y, de esas dos lenguas, el IRL nace para respaldar a la que cuenta con sólo diez millones de lectores potenciales, con una industria editorial de ese nivel y muchas agresiones en su historia.

– ¿Teme usted la extinción del catalán?

– No: sobrevivió a una oposición institucional y criminal. La amenaza peor contra la lengua catalana, hoy, es medirla con un criterio únicamente mercantilista.

– ¿Qué espera de la participación catalana en Frankfurt?

– Que la inspire lo que Joan Alcover propuso en 1904 en el Ateneu Barcelonès: “Catalans: voleu triomfar fora de Catalunya? Sigueu catalans! Voleu ser universals? No perdeu l´aire de família!”.

Dels set presidenciables socialistes n’han quedat tres: Laurent Fabius, Ségolène Royal i Dominique Strauss-Kahn. Després de l’enregistrament de les candidatures, que va tenir lloc el passat dia 3 d’octubre, el consell nacional del PS es reunirà el proper dissabte dia 7 per a verificar-les. Serà aleshores quan la cursa interna començarà realment, i durarà fins el 16 de novembre, temps durant el qual els candidats socialistes hauran de convèncer els 210.000 militants del partit.

Si Ségolène Royal apareix com a favorita a les primàries i es beneficia de l’adhesió d’un número creixent d’electors i de quadres, els dos altres candidats asseguren que també disposen d’un ampli suport. A partir d’ara podem esperar de tot: fantasmades, traïcions i sorpreses… però també debat (i del bo).

Ens agradi o no reconèixer-ho, el cert és que la democràcia partidista francesa és força més madura que l’espanyola, entre altres coses perquè els partits organitzen vertaders debats entre els qui volen ser candidats a la presidència de la República en representació de les seves sigles. Tres d’aquests debats tindran lloc a províncies. El primer debat televisiu s’ha programat per al dia 10 d’octubre, i versarà sobre qüestions econòmiques i socials; el segon, que tindrà lloc el dia 17, tractarà de societat i mediambient. El tercer debat televisiu, programat per al dia 7 de novembre, es dedicarà a la política internacional.

Creu algú, a la vista del que acabo d’explicar, que hi ha cap mena de paral·lelisme entre el que succeeix a Espanya i el que succeeix a França en allò que fa referència a l’elecció dels candidats?

Mentre Artur Mas promet el cel a la terra a les famílies catalanes si guanya les eleccions, i mentre José Montilla assegurava ahir que arrancaria de franc la dentadura de tots els joves de Catalunya i ens recordava que les promeses del seu rival no eren creïbles del tot perquè “no es poden baixar els impostos i augmentar els serveis”, i ho deia davant un auditori privilegiat d’empresaris i polítics a Madrid, entre els quals hi havia el nunci del Vaticà a Espanya, monsenyor Manuel Monteiro de Castro, a Barcelona es presentava un llibre d’assaig polític escrit per sis autors, “La rectificació” (Destino), amb la voluntat de plantejar canvis de fons en el catalanisme. “La política catalana necessita una rectificació després de la discutible experiència de govern dels últims mil dies, una rectificació basada en una dialèctica més sincera amb la realitat” és la conclusió a què arriben els sis autors de l’obra, el director adjunt d’El País, Lluís Bassets; el politòleg i lingüista Albert Branchadell; l’historiador Josep Maria Fradera; el sotsdirector i delegat a Madrid de La Vanguardia ,Enric Juliana; l’escriptor i articulista de La Vanguardia Antoni Puigverd, i el filòsof Ferran Sáez Mateu.

“La rectificació” consta de sis assaigs en els quals cada autor aborda la premissa central de manera diferent i, en ocasions, fins i tot divergent. La idea comuna sembla que apunta vers un objectiu: que el catalanisme, que no ha variat malgrat els profunds canvis històrics esdevinguts des que es va formular, necessita una mà de pintura. Per això, els seus autors reclamen un canvi d’actituds polítiques que no han variat des de principis del segle XX.

Per poc interès que sentim per la política en general, i per la catalana en particular, el llibre a què faig referència haurà d’entrar aviat a les nostres biblioteques.

De fet ha començat la companya catalana per a la presidència de la Generalitat i també per a cobrir tots els llocs del parlament. I aprenents que som tots de l’estratègia electoral nord-americana, se’ns promet una campanya amb un fort component mediàtic. De fet, Mas protagonitzà un míting el passat dissabte en el qual actuà un grup musical, la CiU Band, amb una cantant que s’expressava en anglès. Però el fort vingué després, quan aparegué Maria de la Pau Janer.

Així va veure Joaquim Roglana La Vanguardia la intervenció de l’escriptora mallorquina:

Más fuerte fue la segunda presunta novedad. Subió al estrado la escritora Maria de la Pau Janer en estado de buena esperanza y se autoproclamó feliz, concepto que ni el inteligentísimo Saura logró introducir en el Estatut como derecho de obligado cumplimiento de todo izquierdista honrado. Más empalagosa que un empacho de ensaimada, la nueva esposa del doctor Corbella, psiquiatra oficial del antiguo régimen de TV3, atentó contra un poema de Espriu y realizó una entrevista de pa sucat amb oli con Mas. Puesta a demostrar que habla más mallorquín que Imma Mayol y que entrevista mejor que la suma de Julia Otero, Mari Pau Huguet y Mònica Terribas, preguntó a Mas qué quería ser cuando era niño. Sorprendido ante tanta originalidad, Mas respondió: “bombero, policía y astronauta”, oficio este último que alegraría a Montilla. Le solicitó luego los nombres de algunos de sus ídolos, y citó a sus papás, a sus profesores, a Kennedy y a Juan XXIII, olvidándose de Jordi Pujol, al que añadió después. Contó la mallorquina que una vez ella recitó a Ronsard en catalán y pasó que Mas se lo sabía en francés. Acabado tan dulce diálogo, el mitin ganó ritmo y potencia entre rugidos de aviones que sobrevolaban el litoral de Barcelona. Pero visto el estado de Janer, resultó un alivio que Mas prometiese alargar los permisos de maternidad y paternidad. Eso beneficiará a Mari Pau, al doctor Corbella y a la audiencia si ambos lo aprovechan para desaparecer de la tele.

Ahir començava el mes d’octubre. No fa encara fred i l’estiu s’allargassa com sempre. Però jo ho celebro perquè m’estimo aquest mes.

Recerco amb intenció en els mes diaris i veig que, el 1993, vaig anotar això: “A La Muntanya Màgica, Thomas Mann escriu d’un dia com avui: “L’octubre va entrar com solen entrar els mesos nous; en si, és una entrada completament discreta i silenciosa, sense cap senyal ni rastres de foc, com ara una dòcil lliscada que s’escapa fàcilment a l’atenció si no guarda cap ordre estricte. En realitat, el temps no té talls, quan comença un mes o un any no hi ha cap tempesta ni tocs de clarins, i fins i amb l’entrada d’un nou segle només som nosaltres, els homes, els qui tirem salves i repiquem”.”

Fa uns dies, tot llegint El Mar, una molt reeixida novel·la de John Banville, escriu el novel·lista irlandès: “Amb quina fúria bufa el vent avui, martelleja amb els punys tous i inefectius els vidres de les finestres. És precisament la mena de temps de tardor, tempestuós i clar, que sempre m’ha encantat. Trobo la tardor estimulant, com se suposa que és la primavera per a d’altres. La tardor és l’època de treballar…”

Els dos textos em semblen molt bells, com aquesta tardor que comença.

L’admissió pel Tribunal Constitucional dels recursos contra l’Estatut de Catalunya (de moment són el del PP i el del Defensor del Poble) no impliquen sinó l’inici del procediment. Des del punt de vista jurídic no són una victòria ni una derrota de ningú, encara que els polítics sempre solen volen treure suc d’aquests moments processals.

Tanmateix, el fet de la presa en consideració posa en marxa un mecanisme sense precedents en el nostre dret constitucional perquè és per primer cop que el Tribunal haurà de considerar, avaluar i dirimir si és o no és constitucional una llei orgànica (l’estatut) que, pel fet d’afectar a una de les comunitats històriques, s’ha aprovat en referèndum.

Es podria, doncs, donar el cas que el Tribunal considerés no adequats a la Constitució un o més articles que, no sols han estat sancionats pel Parlament, sinó també pel poble. Però no crec que hàgim de treure punta a aquest fet. Al cap i a la fi les lleis són aprovades pels representants del poble, i els estatuts d’aquestes comunitats, a més a més han de ser refrendats per la població. Però el vot popular no legitima allò que és inconstitucional, com tampoc no el llegitima el vot parlamentari. Per tant, no hi ha diferència entre unes i altres normes en aquest punt.

Ara doncs, a esperar el veredicte.

“Jo no seré candidat a la candidatura del nostre partit per a l’elecció presidencial”. Amb aquesta frase s’adreçava Lionel Jospin als militants socialistes per a explicar-los la decisió presa. Ja ho deia el meu fill que més li valia retirar-se a casa a fer maquetes de barcos antics…

Bromes apart, el vell hugonot ha dit que d’entrada no especificaria a qui donarà suport, i que no ho faria, doncs, a Ségolène Royal. Ja veurem per quin dels seus es decidirà més endavant. De tota manera, l’exprimer ministre amb Chirac ha dit que no es retira de la vida política, i que si bé ell no veu clar que hagi de ser novament ministre, vol ser present en tot allò que faci referència al debat ciutadà, a les idees i als valors del partit socialista, sense perjudicar a la campanya dels seus correligionaris.

Així, doncs, sembla que a la campanya socialista, la cosa s’haurà de decidir entre Dominique Strauss-Kahn, Laurent Fabius, Jack Lang o Ségolène Royal.

—————

Els curiosos i interessats en la política francesa poden entrar directament en el bloc de Lionel Jospin