Antoni Gutiérrez Díaz

by

Estimat director: Fa un parell de setmanes va morir Antoni Gutiérrez Díaz, “el Guti”, un dels històrics de la lluita antifranquista i de la transició democràtica a Catalunya. Dirigent del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) i més tard d’Iniciativa de Catalunya-Verds (ICV), estava en coma irreversible des del passat 30 de setembre, després d’haver sofert una parada cardiorrespiratoria a Santiago de Compostel·la, ciutat a la qual havia acudit per a pronunciar una conferència.

Nascut en 1929 a Premià de Mar (Maresme), la dilatada trajectòria política del Guti va començar a la Universitat de Barcelona, on va estudiar Medicina i es va especialitzar en pediatria. Va participar en el llavors il·legal Sindicat Democràtic d’Estudiants fins que, el 1959, va ingressar en el PSUC, el partit de referència de la lluita contra la dictadura del general Franco. Després d’exercir durant un temps la seva professió en diversos hospitals de Barcelona, va decidí dedicar-se exclusivament a la política. Això succeïa l’any 1969, dos anys després d’entrar en la direcció del PSUC de Barcelona. Aquesta decisió li va valer diverses detencions i empresonaments, i fins i tot fou sotmès a un consell de guerra. Va ser condemnat a vuit anys de presó, dels quals en va complir tres, de 1962 a 1965, a Burgos. Anys més tard, el 1973, va tornar a ser empresonat –aquest cop durant tres mesos-, per ser membre de la Assemblea de Catalunya. Ja en plena transició, l’octubre de 1977 va assumir el càrrec de secretari general del PSUC, que aleshores estava plenament immers en una lluita fratricida entre els dits eurocomunistes i els representants de l’ortodòxia prosoviètica.

El president de la Generalitat Josep Tarradellas el va designar conseller sense cartera del seu govern pre-estatutari i va tenir un paper destacat en la redacció del Estatut de Sau. També va ser diputat del Parlament, en el qual va exercir de portaveu del PSUC entre 1980-87. Va tenir un paper clau en l’expulsió de dotze dirigents pel comitè central, fet que va provocar una escisió en el partit i la formació del Partit dels Comunistes de Catalunya (PCC). El març de 1982 va tornar a ocupar la secretaria general del PSUC fins al 1986, i deu anys més tard s’autoexclogué de la direcció d’Iniciativa per Catalunya, formació sorgida del PSUC, en desacord amb la línia política de Rafael Ribó. Això no obstant, el 1998 va tornar a formar part de la comissió política nacional, lloc que va ocupar fins al 2004. Els seus últims anys en la primera línia política els va passar en el Parlament Europeu, del qual en va ser vicepresident entre 1994 i 1999.

Davant la mort d’aquest home polític hem pogut llegir diverses declaracions, totes elles molt favorables (i penso que sinceres). Voldria només destacar la de Jordi Pujol, perquè em sembla força objectiva: “Entre molts altres aspectes positius d´Antoni Gutiérrez Díaz, n´hi ha dos que en el moment de la seva mort desitjo destacar –ha dit l’expresident de Catalunya-. Va contribuir a què el PSUC -i també el PCE- assumissin les reivindicacions de Catalunya, molt abans que altres forces opositores. I també va contribuir a què sectors de l´esquerra marxista, inicialment hostils, esdevinguessin europeistes. També vull subratllar el seu coratge polític i la seva honestedat.

Jo no vaig conèixer personalment Gutiérrz Díaz, però penso que fou, en efecte, l’home de l’eurocomunisme a Catalunya, com ho fou Carrillo a Espanya, Enrico Berlinguer a Itàlia i, en menor mesura, Georger Marchais a França.

Què fou, però, l’eurocomunisme? Segons Manuel Azcárate, que en va ser un dels principals teòrics, l’eurocomunisme s’originà arran dels fets del maig i del juny de 1968 a París (que va fer emergir a la superfície noves forces socials, quadres tècnics, científics, intel·lectuals, professionals) i de la invasió soviètica de Txecoslovàquia durant l’estiu d’aquell mateix any que acabà amb la dita “primavera de Praga”, de la que n’havia estat principal protagonista Alexander Dubcek: “la invasió soviètica –va escriure Azcárate- provocà que els partits comunistes occidentals s’adonessin amb una força sense precedents que calia separar-se dels soviets, refusar el ‘model soviètic’[…] i dur a terme una crítica genuïnament marxista de les societat de l’Europa oriental.”

De fet, l’eurocomunisme considerava que, en el capitalisme avançat, l’existència d’una “classe mitjana” assalariada, feia impossible la presa revolucionària del poder i la dictadura del proletariat. Per tant, decidia assumir la “democràcia” i treballar amb la resta de forces progressistes.

Conscient de la realitat a què se’ns obria davant nostre i absolutament d’acord amb la radiografia d’Azcárate, en el col·loqui posterior a una conferència que Jordi Solé Tura (del PSUC) va pronunciar a l’Ateneu de Maó cap al 1976 (et cito de memòria), i en la qual va exposar la raó de ser de l’eurocomunisme, jo, que treballava aleshores conjuntament amb molts altres companys en l’organització del que volia ser la versió menorquina de “Convergència Socialista de Catalunya”, el moviment que liderava Joan Raventós, li vaig demanar què era allò que, després de l’acceptació de l’eurocomunisme, diferenciava el PSUC de CSC. La seva resposta va ser que no es diferenciaven pràcticament en res des del punt de vista ideològic i que les diferències s’havien de trobar en raons de caràcter històric (i que n’Emili de Balanzó, que aquell dia seia al meu costat, em corregeixi si m’equivoco). No ens hem d’estranyar, doncs, que, uns anys més tard, Jordi Solé abandonés el PSUC i fos designat per Felipe González ministre de cultura del govern socialista.

En realitat, i encara que dir-ho no sigui políticament correcte, l’eurocomunisme era allò que en castellà se’n diu “una salida hacia adelante” per a no haver de reconèixer explícitament la impossibilitat de seguir defensant el que, des de sempre, havia constituït l’eix bàsic de la ideologia comunista. Per tant, i en definitiva, l’eurocomunisme decretava implícitament el fracàs i la mort d’una filosofia i d’una política –el comunisme- que havia estat crucial per a entendre l’Europa del segle els tres primers quarts del segle XX, però que ja no servia per a afrontar la política d’esquerres en els estats democràtics europeus en el darrer quart de segle.

De tota manera, cal reconèixer també que l’evolució de la democràcia en aquest darrer quart de segle XX –i això no és només visible a Espanya- ha fet que tota l’esquerra renunciés a posicions dogmàtiques i d’alguna manera se centrés. Entre nosaltres, si el comunisme es feia primer eurocomunisme i, un cop superada aquesta fase intermèdia, abandonava aquesta filosofia política en favor de l’anomenat ecosocialisme, una nova ideologia que impregna el programa polític d’Izquierda Unida (IU) a nivell de l’estat, i, sobretot, el d’ Iniciativa per Catalunya-Verds (ICV), també el PSOE dirigit per Felipe González renunciava al marxisme, en aquell recordat Congrés extraordinari de 1979, i adoptava una posició més socialdemòcrata que, ens agradi o no, fou la que li va permetre guanyar les eleccions de 1982 amb majoria absoluta i governar Espanya ininterrompudament fins l’any 2003.

Anuncis

%d bloggers like this: