Una clàusula testamentària original

by

Quan en l’exercici de la meva professió qualifico els documents notarials que em presenten al Registre de la Propietat per a inscriure, em trobo sovint amb testaments que contenen clàusules ben estranyes, fruit sovint del caprici del testador. Avui, tret de testaments molt antics (o potser no tant) trobem ja rarament aquelles declaracions tan solemnes de pertànyer el testador a la religió catòlica i d’ordenar que els hereus l’enterrin d’acord amb els ritus de l’Església, i que es diguin misses en sufragi de la seva ànima, etc. etc., declaracions, dic, que són cada dia més escasses, i que tampoc no suggereixen els notaris, a diferència del que succeïa en temps antic.

Avui, però, tot llegint les clàusules testamentàries d’una disposició d’última voluntat per a comprovar si l’acceptació d’herència s’havia fet de manera correcta, m’he trobat amb una sorpresa que m’ha fet riure intensament. El testador ordenava solemnement que, després de mort, sobre la seva tomba se li posés una làpida que digués aquestes paraules: “I així i tot va viure la mar de bé”. No sabria qualificar el fet, però m’ha semblat d’allò més original.

Anuncis

%d bloggers like this: