La vie parisienne

by

Cada cop que Tomeu Gili i jo ens trobem plegats per dinar, l’àpat es trasllada sempre a París i, més exactament, al Quartier Latin, en un cafè imaginari vora la basílica de Saint Germain de Près. Allí on Picasso es desplaçà cap al 1935. En aquella ocasió, Picasso es fixà primer en Les Deux Magots, després en el Flore. A partir d’aleshores, el qui tenia la sort d’habitar en aquest indret, tenia també la impressió de viure amb les finestres obertes al món. En realitat calia, només, que les obrís sobre aquests dos cafès del bulevard.

Tots aquests anys d’entreguerres s’admetia comunament que França era el centre del món literari i artístic i que París era, sens dubte, el centre d’aquest centre. Al Flore o a Les Deux Magots, un poeta o un pintor ja coneguts (com André Breton o Pablo Picasso) podien provocar una manifestació –ha escrit Lottman (de qui, per cert, també hem parlat)-; la seva aparició estava envoltada de certa solemnitat. Picasso arribava, passava per la cerveseria Lipp, cercava algun rostre familiar a Les Deux Magots, i es detenia més temps en el Flore, en una taula amiga en la qual s’havien instal·lat Paul Eluard, Christian Zervos o Braque. Fou a Les Deux Magots on Eluard presentà a Picasso Dora Mar, principal influència femenina en la seva vida durant aquests anys. I quan arribava l’hora de dinar o de sopar, Picasso creuava el bulevar per a seure a la cerveseria Lipp entre diputats, algun ministre, advocats cèlebres, membres de l’Acadèmia francesa, estrelles del teatre o del cinema i els seus companys en el camp de l’art i de la literatura.

Tomeu Gili té (moi pas) la sort d’haver viscut realment a París, en aquesta ciutat que nosaltres dos (potser som ja els darrers!) entenem encara en clau literària, i per on jo m’hi passejo cada cop que puc, encara que això succeeix molt (massa) de tard en tard.

Tomeu Gili feia poc que havia arribat de París, i aquest cop es trobava exultant. Havia caminat vora el Sena (“Toi, Seine, tu n’as rien. Deux quais, et voilà tout…”), havia entrat a les llibreries de referència, havia comprat un cop més Les mots de Jean Paul Sartre, i havia assistit a una sessió de la Comédie Française, on va veure un drama de Corneille. Encara que en veu baixa, em confessà que aquella llarga rastellera d’alexandrins parlant de “l’honneur” el van cansar una mica. Però “Hélas! –em digué de sobte el meu amic- ¿Com podia aixecar-me i partir si al meu costat s’asseia ni menys ni menys que la Fanny Ardant?” “Assez, assez!”, era l’únic que a mi em venia a la boca. I a partir d’aquella confidència, el dinar se’ns féu cada cop més llangorós i París es tornà exclusivament oníric. Per sort, hi restava una mica de champagne a les copes i, després de brindar per l’amour, el nostre après-midi s’allargassà delicadament mirant el mar i esdevingué una sonata de tardor. I mentre contemplàvem “les nuages chassés par la brise”, als dos ens va semblar que escoltàvem com Verlaine recitava delicadament “les sanglots longs / des violons / de l’automne / blessent mon cœur / d’une langueur / monotone.”

Anuncis

%d bloggers like this: