Josep Maria Quintana

Mentre esmorzava aquest matí, he escoltat per la ràdio que, en una propera reforma de la Llei de Registre Civil que afectarà a la inscripció dels nadons, a la casella on fins ara diu “padre” i “madre”, hi dirà “progenitor 1” i “progenitor 2”.

Suposo que l’autor d’aquesta genial proposta, que deu fer-se per a coadjuvar a la no discriminació dels sexes, o més concretament al sexe femení, deu haver-se quedat satisfet. Quina genialitat! Quina imaginació! Al Registre Civil ja no hi haurà, doncs, pares i mares, sinó progenitors. I em demano: Però qui serà l’u i qui serà el dos? Suposo que donaran als pares –o deixem-ho en progenitors- la possibilitat d’escollir. Evidentment!

I posats a fer, penso que també seria interessant de fer una llei que obligués als polítics a no discriminar en els seus discursos perquè deixessin ja de dir allò de “vascos y vascas”, “españoles y españolas”, i que, per suposat!, en dirigir-se als pares i a les mares d’una manera políticament correcta no se’ls ocorri de dir ara “progenitores y progenitoras”, perquè aleshores tornaríem estar en les mateixes. Que diguin sempre “progenitor nº 1 y progenitor nº 2”. Encara que veig que ni així resoldríem el problema, perquè és evident algú (d’aquests que sempre burxen) demanaria aleshores: I per què no diuen “progenitora nº 1 y progenitora nº 2”?

Jo penso que el que definitivament s’hauria de prohibir és el gènere en el llenguatge (ja que no podem prohibir-lo en la vida). Jo proposo als acadèmics (i especialment als acadèmics de la “Real Academia de la Historia”, que últimament s’han decidit a fer savis dictàmens lingüístics) que estudiïn la forma de substituir el masculí i el femení per un neutre que valgui per tot. Així ens evitarem aquella mena de discursos tan desagradables que diuen coses com aquesta: “Ciudadanos y ciudadanas que tenéis perros y perras, decidles a éstos, pero no a éstas, que dejen ya de llorar por no tener patos sino patas.”

El comentari d’ahir, que feia referència a les mesures preses pels governs francès i espanyol per a d’alguna manera blindar les seves empreses davant una possible OPA hostil per part d’empreses amb seu a d’altres estats de la UE, el vaig enviar al meu fill, Pere Quintana, que havia qualificat aquestes mesures amb el qualificatiu de “patriotisme econòmic”. I li vaig enviar amb el següent comentari: “Tots volem repicar i anar a la processó, quan les dues coses no es poden fer alhora.”

Ell, que acaba de tornar a França, on viu, després d’haver fet un viatge sembla que ben interessant al Canadà i al nord dels Estats Units, avui em contesta. I em sembla que val la pena que aporti el seu comentari als meus lectors:

Després del temps passat aquí, començo a tenir dubtes que vulguin realment repicar i anar a la processó a la vegada. Vull dir que tinc dubtes que, per França, Europa sigui aquesta entitat neutral que ens ha d’englobar a tots. Començo a creure que aquí veuen Europa com el seu jardí, com una França gran, un lloc on poden estendre la seva influència. Europa ha de transformar els estats i els pobles que la formen, no pot ser fer una cosa junts i no canviar. Crec que França mai no ha volgut transformar-se, encara viuen d’aquest messianisme que els fa creure que la seva manera de veure el món és la més justa, la més humanista, la més moral. Sempre han volgut exportar el seu model, la seva llengua. Quan es tracta de drets humans ja ens va bé, però per la resta…. De vegades penso que si França tingués el poder econòmic, militar i demogràfic dels Estats Units, seria més depredadora que l’Amèrica de Bush. Els americans viuen tancats en el seu país-món, com diu Alain Minc. Simplificant, només surten per aconseguir recursos naturals o quan han d’extirpar un gra, però, en canvi, França, amb la seva tradició colonial, sortiria per imposar la seva llengua, la seva cultura, la seva visió del món, humanista, racional i científica, això dut a l’extrem pot ser perillós … Bé, tot això pot ser només és una reacció al·lèrgica provocada pel recent viatge als Estats Units, és dur baixar de l’avió i sentir discursos sobre el “patriotisme
econòmic”, però crec que no es pot negar que una França nombre 1 mundial seria imperialista. Com que han fracassat, es tanquen i ploren, alimenten el conservadorisme, el populisme i el proteccionisme. I passo de parlar del racisme o el masclisme. No era així l’Europa d’abans de Guerra Mundial?

Davant l’operació d’E.ON que sortia en el mercat lliure de valors amb una oferta per a la compra d’accions d’ENDESA, el consell de ministres espanyol prenia mesures que evidentment dificultaran el progrés d’aquesta OPA sobre la principal companyia elèctrica espanyola.

Curiosament, el passat dia 1 de març, Dominique de Villepin anunciava noves mesures per a controlar les OPA hostils que es fessin sobre les empreses franceses. El Primer ministre francès vol reforçar d’aquesta manera l’accionariat –diu- dels assalariats i fer créixer la presència en el capital de les grans societats franceses de la la Caisse des dépôts et consignations (SDS), que és ja el més important inversor institucional en les empreses del CaC 40.

Evidentment que, amb mesures com aquestes, la construcció de la Unió Europea esdevé una quimera.

No estic molt segur que la decisió presa pels socialistes de boicotejar la Diada de les Illes Balears que s’ha celebrat a Eivissa hagi esta una bona idea. Estem ja tan malavejats tots, que qualsevol actitud opositora ens sembla bona per a demostrar la nostra disconformitat. La política abandona els parlaments i es du el carrer, i això sempre tendeix a la demagògia.

Jo puc comprendre que grups de la societat civil que estan en desacord amb les decisions polítiques dels seus dirigents puguin sortir al carrer, però penso que no és bo que el carrer l’ocupin els polítics, i menys encara quan aquests poden dir el que pensen a les institucions representatives de què formen part: ja sigui al parlament, als consells o bé als ajuntaments.

És en seu parlamentària on han de parlar clar i net, on han de manifestar la seva ideologia, on han de fer present la seva disconformitat amb les decisions dels qui governen, on han de plantejar alternatives. Em temo, però, que això és més difícil de fer que no pas agafar un xiulet i sortir al carrer a escridassar l’adversari.

Si he criticat aquesta actitud quan l’ha encarnada el PP, en participar activament i sorollosament en les grans manifestacions que a Madrid es duen contínuament a terme contra el govern dels socialistes, això mateix he de fer ara quan són aquests els qui, oblidant la seva dignitat i la representació que ostenten, es llencen pel pendís fàcil de la demagògia cridanera. D’ací que l’actitud de Joana Barceló em sembli digna d’elogi, des de qualsevol angle que la mirem. Ella era on havia de ser. No hi eren, en canvi, ni el batlle d’Eivissa ni els parlamentaris socialistes cridaners.

Duem moltes setmanes sentit opinions contradictòries i de tot signe pel que fa al futur d’Endesa. S’han emprat metres cúbics de tinta per escriure exageracions i disbarats de tota mena. I això, tant a un costat com a l’altre de l’espectre ideològic (encara que nosaltres tinguem també el cor a un o l’altre costat). D’ací que m’hagi semblat d’una gran intel·ligència i precisió el següent article d’Alfredo Abián, sots-director de La Vanguardia, intitulat “Rajoy y el capitalismo renano” que transcric (i subscric) íntegrament.

Los designios del mercado son inescrutables y aquí nos habíamos olvidado. De tanto mirar nuestro nacional Ibex 35, de tanto perder energías en debates de bajo vuelo, alguien se descuidó de observar el índice que tiene la Bolsa de Frankfurt para medir a las treinta principales empresas alemanas. Y allí aparece la hasta ayer para muchos españoles desconocida E.ON, un emporio energético cuya cotización se codea con Bayer, Basf, BMW, Siemens, Allianz, Volkswagen, Adidas y otros gigantes teutones. Pero no sólo eso. Tras comprobar atónitos que la compañía gasista y eléctrica con sede central en Düsseldorf presentó una opa para controlar Endesa, el discurso fácil, la demagogia, volvió a campear a este lado del Pirineo. Hace más de cinco meses alguien pretendía hacernos creer que Gas Natural lanzó su oferta contra Endesa guiada por obscenas pretensiones expansionistas de un gobierno tripartito que bastante trabajo tiene con aguantarse de pie. Ahora, a la inversa, quieren que creamos que E.ON no actúa siguiendo las reglas del mercado, sino por culpa del PP. Imagínense al pobre Mariano Rajoy paseando su presunta mano oculta por la cuenca del Ruhr, tratando de convencer al capitalismo renano, con sus empresarios, sindicalistas, socialdemócratas, democristianos y socialcristianos, para que compre Endesa. Suena a broma…

Lluís Foix, sempre lúcid en els seus articles, destacava l’altra dia un munt d’incoherències que afecten a la nostra classe política. En aquest article hi havia autocrítica, virtut gents habitual avui. Penso que seria interessant que els meus lectors el llegissin, si és que no ho han fet. Concretament em semblen d’interès els següents punts:

El Estatut catalán ha ocupado la centralidad del debate político en los últimos dos años. Cuando todavía se está tramitando en el Congreso se organiza en Barcelona una multitudinaria manifestación bajo el lema Som una nació i tenim el dret a decidir.

No deja de ser curioso que la cúpula de ERC, que forma parte del tripartito y está negociando en las Cortes su aprobación, se personara en la manifestación, a la que concurrieron seis consellers del Gobierno catalán. Como a los republicanos no les gustan los recortes que se aplican al texto estatutario, insinúan que pueden votar en contra o abstenerse en el referéndum que necesariamente habrá que celebrar en Catalunya.

Cuesta entender que el Estatut se pactara en la Moncloa sin la presencia del president Maragall, quien, si nadie lo desautoriza, es la primera autoridad catalana y quien se ha empeñado en sacar adelante el texto aprobado por una gran mayoría el 30 de septiembre.

Da la impresión de que nuestros políticos no se crean que sus decisiones tienen una dimensión jurídica. Tenemos derecho a decidir, claro que sí. Pero dentro del marco pactado. No tiene sentido abandonar el partido en la segunda parte porque se está perdiendo.

No voy a insistir en la irresponsable actitud del Partido Popular en este proceso. Pero los gobiernos de Madrid y Barcelona tienen que saber que si su estrategia tropieza contra la realidad, los ciudadanos les pasarán cuentas.

Quan es va trencar el pacte entre el Govern de la Generalitat de Catalunya i el de les Illes Balears sobre l’Institut Ramon Llull, vaig sentir dolor perquè em va semblar que una cosa nostra es trencava. Potser l’institut era uns institució que no rutllava massa bé o a la qual no s’havia trobat encara el paper que li corresponia en el desenvolupament de la cultura catalana. És possible. Però sembla que la ruptura va esdevenir inevitable per la tossudesa de la consellera de cultura catalana (la mallorquina Caterina Mieres) i, indirectament, la del seu mentor, Pasqual Maragall.

En aquells moments, el conseller de cultura de les Illes Balears, Francesc Fiol, em va explicar com havien anat les coses i, tot i sentint-ho molt, vaig comprendre l’actitud del govern balear.

Doncs bé, molt em temo que la consellera Mieres continua actuant en el marc cultural català més com a piròman que no pas com a bomber. La recent dimissió de Xavier Folch així sembla acreditar-ho i ho confirmen les escasses manifestacions que, respecte a això, ha fet la consellera (dues notes de premsa). I tot aquest desgavell a les portes d’una fira –la de Frankfurt- que dóna a la cultura catalana (no sols, doncs, a la de Catalunya, sinó també a la de les Illes Balears i de València) un lloc preeminent.

Temo que alguna cosa no rutlla a l’àrea cultural de parla catalana.

Hi ha hagut diversitat d’opinions sobre el canvi de criteri que ha mantingut el Tribunal Suprem en matèria de redempció de penes. És evident que la nova posició del més alt tribunal espanyol s’aparta de la que havia pres anteriorment, des del 1994 ençà. I ho és també que aquest canvi l’ha produït l’escàndol que provocava la imminent excarceració d’Henry Parot, un assassí condemnat a no sé quants milers d’anys de presó per un gavadal d’assassinats.

Algunes de les crítiques que es basen en criteris jurídics (no em vull referir als raonaments polítics, com els que ha utilitzat, per exemple, el PNV) opinen que, en aquest cas, el Tribunal Suprem ha actuat posant la llei en una mà i la realitat social (l’opinió pública) en una altra. Però jo em demano: Per ventura no és un principi legal aquell que exigeix d’interpretar la llei d’acord amb la realitat social en què ha de ser aplicada? Penso que, a la vista dels canvis que ha sofert el dret penal en els darrers trenta anys, encaminats sempre a l’enduriment de les penes dels terroristes, l’error del Suprem (si és que podem parlar d’error) radica més en la doctrina mantinguda durant els darrers deu anys que no pas en la que ha adoptat ara.

Com ha dit El País –i en això hi estic absolutament d’acord- “d’haver-ho fet abans, s’haurien evitat excarceracions polèmiques, tones de crispació i de demagògia a compte del compliment íntegre de les penes.”

Diumenge passat, el full dominical de l’Església de Menorca duia un article signat pel bisbe de Sevilla, Monsenyor Carlos Amigo Vallejo, que deia:

No suele faltar, en tertulia alguna que se precie, ese señor que se empeña en afirmar que hay que desterrar el “mito de la religión” que, en su opinión, es el causante del frenazo al desarrollo y al progreso. Es decir, que este contertulio lleva todavía consigo el mito del mito de la religión y repite, como disco rayado, el argumento de que la religión es una fantasía perjudicial. Ya está. Lo dice él. Sin demostrar nada, por supuesto.

La religión ni es un mito, ni un estorbo para el desarrollo y el progreso. Mas bien todo lo contrario. Un auténtico creyente no puede por menos que desear sinceramente la felicidad y bienestar del hombre. Son bien conocidas las recomendaciones de Pablo VI: el hombre puede organizar el mundo sin tener en cuenta a Dios, pero, al final, acaba haciéndolo todo en contra del hombre. En el fondo, una gran tentación: la del ateísmo humanizante, que es pensar que Dios es pco menos que un estorbo.

Com veieu, el comentari té dues parts: la primera on el bisbe desqualifica l’opinió contrària a la religió dient que el qui la formula cau en el que podríem dir el lloc comú de criticar l’experiència religiosa sense demostrar les seves afirmacions. En el segon, el prelat construeix la seva teoria favorable a la religió i transcriu una frase de Pau VI com a citació d’autoritat. Després afirma que dir el contrari del que ell assegura és caure en la temptació del que ell anomena l’ateisme humanitzant. Evidentment que tampoc no demostra res. En definitiva, cau en el mateix parany en què ha caigut la persona que critica.

Sense entrar en el fons, i sense amagar que jo sóc creient, penso que el camí que han de seguir els homes d’Església no és, evidentment, el de criticar la manca d’argumentació dels qui neguen una realitat sobrenatural que tampoc nosaltres no podem demostrar (i en això no valen cites papals, que res o molt poc han de significar per a les persones que no creuen). En realitat, aquesta actitud prové de la filosofia tomista, per a la qual és demostrable racionalment l’existència de Déu, d’ací que la religió esdevingui una realitat indiscutible i, per tant, argumentable. Tanmateix les coses són més complexes. Jo penso que l’home pot tenir l’experiència de Déu, però difícilment podrà demostrar-ho. En canvi, sí que podrà donar testimoni amb la seva vida quotidiana d’allò que significa i implica per a ell aquesta experimentació de la transcendència. Aquesta ha de ser la seva resposta a la gratuïtat absoluta de la fe.

Fa uns dies, el Financial Times (Londres) duia un article ben curiós. Sota el títol “El Real Madrid, una marca que no és com les altres” parlava dels afers econòmics d’aquest club. Començava dient això: “L’any 2005, el Real Madrid ha pres al Manchester United el títol de més gran club de futbol del món pel que fa a ingressos. Això no obstant, en els seus seguidors no hi trobem el somriure.”

En aquest sorprenent article podem trobar declaracions com aquesta de Carlos Martínez de Albornoz, director general del Real Madrid: “Nosaltres –diu- ens hem organitzat com una empresa, i actuem com si fóssim uns proveïdors de materials.”

També ens assabentem que el club ha arribat a vendre, en un sol dia, 8.000 camisetes amb l’efígie de Beckham a un preu que oscil·la entre els 62 i els 78 euros per peça, i que en una tournée de disset dies per l’Àsia, es va embutxacar 8 milions d’euros.

Els ingressos (tot comprenent-hi les vendes d’entrades i els drets de televisió) s’elevaren a 275 milions d’euros, l’any 2005, xifres aquestes que fan feredat i demostren que Florentino Pérez és (com d’altra banda sabíem), un “crack” de les finances.

La llàstima –acaba dient Leslie Crawford en aquest diari anglès- és que aquest superclub dels negocis no hagi guanyat cap títol en els dos darrers anys. Aleshores vaig entendre què voldia dir l’articulista amb això que “en els seus seguidors no hi trobem el somriure”.