Quod erat demostrandum…

by

Diumenge passat, el full dominical de l’Església de Menorca duia un article signat pel bisbe de Sevilla, Monsenyor Carlos Amigo Vallejo, que deia:

No suele faltar, en tertulia alguna que se precie, ese señor que se empeña en afirmar que hay que desterrar el “mito de la religión” que, en su opinión, es el causante del frenazo al desarrollo y al progreso. Es decir, que este contertulio lleva todavía consigo el mito del mito de la religión y repite, como disco rayado, el argumento de que la religión es una fantasía perjudicial. Ya está. Lo dice él. Sin demostrar nada, por supuesto.

La religión ni es un mito, ni un estorbo para el desarrollo y el progreso. Mas bien todo lo contrario. Un auténtico creyente no puede por menos que desear sinceramente la felicidad y bienestar del hombre. Son bien conocidas las recomendaciones de Pablo VI: el hombre puede organizar el mundo sin tener en cuenta a Dios, pero, al final, acaba haciéndolo todo en contra del hombre. En el fondo, una gran tentación: la del ateísmo humanizante, que es pensar que Dios es pco menos que un estorbo.

Com veieu, el comentari té dues parts: la primera on el bisbe desqualifica l’opinió contrària a la religió dient que el qui la formula cau en el que podríem dir el lloc comú de criticar l’experiència religiosa sense demostrar les seves afirmacions. En el segon, el prelat construeix la seva teoria favorable a la religió i transcriu una frase de Pau VI com a citació d’autoritat. Després afirma que dir el contrari del que ell assegura és caure en la temptació del que ell anomena l’ateisme humanitzant. Evidentment que tampoc no demostra res. En definitiva, cau en el mateix parany en què ha caigut la persona que critica.

Sense entrar en el fons, i sense amagar que jo sóc creient, penso que el camí que han de seguir els homes d’Església no és, evidentment, el de criticar la manca d’argumentació dels qui neguen una realitat sobrenatural que tampoc nosaltres no podem demostrar (i en això no valen cites papals, que res o molt poc han de significar per a les persones que no creuen). En realitat, aquesta actitud prové de la filosofia tomista, per a la qual és demostrable racionalment l’existència de Déu, d’ací que la religió esdevingui una realitat indiscutible i, per tant, argumentable. Tanmateix les coses són més complexes. Jo penso que l’home pot tenir l’experiència de Déu, però difícilment podrà demostrar-ho. En canvi, sí que podrà donar testimoni amb la seva vida quotidiana d’allò que significa i implica per a ell aquesta experimentació de la transcendència. Aquesta ha de ser la seva resposta a la gratuïtat absoluta de la fe.


%d bloggers like this: