Josep Maria Quintana

Un dels principis més clars que teníem en el Consell Consultiu de les Illes Balears durant tots els anys que en vaig formar part, és que a nosaltres ens pertocava pronunciar-nos sobre la legalitat dels projectes que ens enviava el Govern, però mai sobre l’oportunitat d’aquests. Els criteris d’oportunitat són sempre criteris polítics, i aquests no corresponen al Consell Consultiu o, en el cas de l’Estat, al Consell d’Estat, sinó al Govern de la nació.

Sembla, però, que aquest principi tan bàsic no el coneixia el conseller nato del Consell d’Estat, senyor José María Aznar, el qual va irrompre en la reunió plenària de l’alt organisme consultiu per a exigir que aquest informés contràriament a qualsevol reforma de la Constitució, en no haver-hi consens respecte a aquest punt entre el Govern i el principal partit de l’oposició, és a dir, el PP.

Landelino Lavilla, que actuava com a portaveu, li ho va haver d’explicar amb pèls i senyals: que a l’informe que reclamava el Govern del Consell d’Estat aquell li demanava que expliqués com s’articulen les reformes de la Constitució, però no si convenia o no fer aquestes reformes, perquè els criteris d’oportunitat i ponderació són sempre qüestions polítiques sobre les quals no hi té res a dir l’alt organisme consultiu.

Però Aznar, que creu que tothom ha de pensar com ell, exigí una votació, el resultat de la qual va ser d’afront: 24 vots a favor de l’informe i 1 vot en contra, el seu. Sembla que li hauria de caure la cara de vergonya, però no crec que sigui així. A Aznar li passa com a aquell primer ministre anglès que, en tancar-se les comunicacions entre França i Anglaterra va dir: “Quina llàstima que el continent europeu es trobi aïllat”.

La història és sempre la mateixa

Acabo de rebre un pamflet de principis dels anys trenta, que demostra la futilitat d’aquella afirmació tan corrent que diu que temps passa qui vola. No, res d’això, el temps no es mou, és sempre el mateix. Els homes no evolucionen, són sempre en el mateix lloc. Déu meu, quina creu! I si algú ho dubta, que contempli tranquil el pasquí a què acabo de fer referència.

¡ESPAÑOL!

¡Guerra al Estatuto catalán!

En tanto que el intelectual, el obrero y el profesional castellanos, no podrà ejercer cargos en Cataluña, los catalanes podrán hacerlo en toda España

¡¡ESO ES EL ESTATUTO CATALAN!!

Mientras las contribuciones e impuestos, graven hasta el límite a los demás españoles, los catalanes, sonreirán magníficos, ante nuestra muerte económica

¡¡ESO ES EL ESTATUTO CATALAN!!

¡COMERCIANTES! ¡PUEBLO!
Hasta no saber a qué ateneros, no compreis productos catalanes,

Mientras para Cataluña, salieron millones y millones de pesetas y para esa Región, se dictaron leyes proteccionistas, Castilla sucumbía, por falta de toda protexxión y auxilio.

En este comercio, no admitimos visita de viajantes catalanes o que representen casas catalanas, interin no sepamos el resultado de la discusión del ESTATUTO

Im. RAMIRO GOMEZ.- Talavera

Llegint les esqueles d’un diari dels dits “nacionals” (de madre, como de nación, sólo hay una) he vist que després d’enumerar els familiars del difunt (això que en castellà diuen en un mot, per cert, força interessant, “los deudos”), duia el següent avís:

PARA DAR EL PÉSAME: rodríguezperez@terra.es

No cal que us digui que la novetat em va deixar fet un esglai. Més facilitats no es poden dar per un afer que, quan s’ha de dur a terme només per compromís, però sense sentiments, sol resultar força pesat i desagradable.

Fins ara, les facilitats d’aquest tipus només les havia vist a les participacions de boda, perquè ara, quan et conviden a noces, ja no has de demanar “i els nuvis on tenen la llista?” (un invent, per cert –la llista de noces- que va racionalitzar els regals), sinó que a les clares et diuen: 2100.0254.32.0200015241. I tu ja ho entens sense m´s explicacions. Que han de ser quaranta mil calàndries? Doncs dos-cents quaranta euros. Que han de ser cinquanta mil? Dons tres-cents euros i bona nit Pasqual. S’ha acabat la feina!

Tot avança que fa por. I així veiem que ara, quan ja fa temps que ens hem tret el mort de casa i l’hem dut a la neutralitat freda del tanatori corresponent, amb això dels condols per e-mail ni tan sols ens haurem de molestar a visitar la família i dir el caramull de llocs comuns a què recorrem en aquests casos. Encendrem l’ordinador, cercarem l’arxiu de “condols molt sentits”, farem intro i “bona nit Catalina!” A continuar treballant.

He conegut una pàgina a Internet d’un grup catòlic que es defineix així:

El Grupo “Juan Pablo II” somos un grupo de personas, hombres y mujeres, jóvenes y adultos, sacerdotes y laicos, de todo Iberoamérica que, desde su FE CATÓLICA, queremos ofrecer nuestra COLABORACIÓN SOLIDARIA con todos los hombres y mujeres de buena voluntad que quieran COLABORAR EN LOS DISTINTOS OBJETIVOS QUE OFRECE ESTA PÁGINA:

1. DESENMASCARAR y DENUNCIAR LA MENTIRA Y LA MANIPULACIÓN DEL MENSAJE DEL LOBBY GAY.

2. DESENMASCARAR y DENUNCIAR LA MENTIRA Y LA MANIPULACIÓN DE LA INDUSTRIA DEL SEXO.

3. OFRECER UNA CAMINO DE TERAPIA REPARATIVA A TODAS LAS PERSONAS QUE QUIERAN SANAR LAS HERIDAS Y CUBRIR LAS NECESIDADES INSATISFECHAS QUE DIERON LUGAR A LA TENDENCIA HOMOSEXUAL.

4. OFRECER UN ÁMBITO DE APOYO, DE AMISTAD, DE COMUNIÓN Y SOLIDARIDAD A TODAS LAS PERSONAS QUE QUIERAN SALIR DE LA HOMOSEXUALIDAD.

5. OFRECER UNA REFLEXIÓN EN TORNO A LO QUE DEBIERA SER UN PROCESO DE MADURACIÓN PSICO-AFECTIVO-SEXUAL QUE TENGA COMO PRINCIPIO Y FIN EL AMOR DE COMUNIÓN Y DE SOLIDARIDAD.

Autodefinits, a la primera pàgina de la web exposen els seus propòsits immeditats:

Amigo y amiga:

Es posible salir de la homosexualidad.

Es posible sanar todas las heridas emocionales que produjeron la tendencia homosexual, madurar y cambiar.

Es posible salir del sufrimiento, de la esclavitud y de la mentira de la vida gay y hacer un camino de libertad y verdad.

Te ofrecemos en estas páginas unas pistas para andar el camino de la terapia reparativa y un grupo de amigos y amigas con los que caminar.

Si estás dispuesto/a a entregarte a fondo en este camino y dar lo mejor de ti, te esperamos en la sección.

Partint de la idea que l’homosexualitat no té res a veure amb el sexe sinó que és una distorsió de caràcter emocional, tots els articles tracten aquesta materia com a una malaltia, com a una situació errònia que es pot corregir.

D’altra banda, les denúncies contra la que ells denominen “la inquisició gai”, o contra la “manipulació la mentida i l’expansionisme del poder gai” o bé contra el “totalitarisme ideològic del Parlament Europeu” són alguns dels articles que s’hi adjunten.

Jo no sé si els responsables d’aquesta pàgina, com també el catedràtic de teologia jubilat de València, pensen que són les dones les que donen peu als atacs masculins en contra seu i assumeixen la filosofia d’aquella dita xinesa que diu: “quan arribis a casa, el primer que has de fer és bastonejar la dona. Potser que tu no sabràs per què ho fas, però sí que ho sabrà ella.”

Difícilment es pot afrontar amb respecte el tracte als homosexuals si creiem que els gais són malalts que necessiten guarició. I això si no creiem, com el bisbe aquest de no sé quina província espanyola, que Rodríguez Zapatero és el Calígula dels nostres dies per propagar a Espanya l’homosexualitat.

News of the world ha difós un film a través del qual hem pogut comprovar com militars britànics colpejaven salvatgement joves iraquians sense defensa, en un episodi més d’aquesta guerra que, mentida sobre mentida, va construir George Bush amb l’ajut inestimable de Tony Blair i el suport (tan absurd com ridícul) de José María Aznar.

Fins ara eren els nord-americans els qui havien propiciat les pellisses i els tractaments degradants als presos, però ara, si es confirmen aquestes imatges, seran també els soldats britànics els torturadors.

Torturar és l’acció més vil de l’home, l’acció que més el degrada i el situa en el lloc més baix. És fer mal pel gust de fer-ne, és gaudir degradant l’altre pel gust morbós i envilit de destruir-lo fent-lo sofrir sense possibilitats de defensa.

I per si això fos poc, val a dir que no sols hi ha en aquest video imatges vils de tortura, hi ha fins i tot tracte degradant –si és que això es pot dir d’aquesta manera- al cos ja mort un iraquià.

Pot creure algú que d’aquesta manera s’afavoria la transformació democràtica de l’Iraq? Quanta mentida i quanta hipocresia hem hagut de suportar en aquesta bruta, trista i injustificable guerra!

En un editorial de dilluns passat que val la pena de llegir, deia el diari Le Monde:

La immunitat dels diplomàtics i l’extraterritorialitat de les ambaixades i dels consolats són principis inscrits en el dret internacional des de les convencions de Viena de 1961 i de 1963. Aquest principis constrenyen els Estats a prendre “totes les mesures apropiades” per a impedir que els edificis diplomàtics “siguin envaïts o atacats”, que la seva “pau sigui alterada” i fins i tot que la seva “dignitat sigui disminuïda”. És clar que aquest cop els estats signants no han seguit aquests principis. Ans al contrari, la reacció europea a aquesta mena d’accions s’ha limitat a condemnes verbals i a comunicats que denunciaven “atacs deplorables” que “sobrepassen els límits de la protesta”. No hi ha hagut, però, cap crida d’ambaixador, cap demanda d’excuses, cap amenaça d’interposar un recurs jurídic, cap debat respecte de possibles sancions.

L’any 1979, un cop els iranians s’havien acollit a l’ambaixada americana de Teheran, s’interposà una demanda davant el Tribunal Internacional de Justícia de La Haia, i l’Iran fou condemnat. L’any 1998, quan cinc ambaixadors europeus havien estat llençats de les seves residències a Bielorússia perquè el president Loukachenko volia utilitzar al seu gust els terrenys, la reacció fou també resolta i la Unió Europea carregà de sancions als dignataris de Minsk.

En l’afer de les caricatures de Mahoma, el desconcert està servit. Mentre que Dinamarca i Noruega, principals països objecte dels atacs dels manifestants, s’han hagut de sentir sols. A França, el president Jacques Chirac ha criticat el caràcter feridor de les caricatures però no ha condemnat l’atac a l’ambaixada de França a Teheran.

La inacció, un cop s’ha calat foc a algunes ambaixades, no augura res de bo (…) perquè més enllà del debat sobre la llibertat de premsa i el respecte a les sensibilitats religioses, cal fixar determinades exigències. Dons bé, Europa, dubtant contínuament respecte de quina ha de ser la seva política davant el repunt de l’islamisme radical, dóna la sensació de quedar desemparada i intimidada. I això no pot sinó encoratjar els règims com el de Síria o de l’Iran a continuar manipulant aquest afer amb finalitats polítiques.

Hi estic d’acord.

El que vaig escriure ahir era producte d’una llarga constatació de realitats, però també venia motivat per la lectura que he fet aquests darrers dies a la premsa local de les declaracions d’una jove dirigent de la diguem-ne “secció juvenil” d’un dels dos grans polítics que tenim a Espanya.

Per les fotografies publicades, el lector podia copsar la seva joventut (cosa, en aquest cas, tan bella com inevitable), la seva gallardia i manca absoluta de por a l’hora de dir les paraules més dures (cosa que en una jove és igualment comprensible), però també –i a això vaig- la seva més absoluta incapacitat per a dir res de nou, o el que és el mateix, per a dir res que no sigui una pura repetició del que diuen avui els líders absoluts del seu partit.

El més normal era que en les organitzacions juvenils dels partits, els joves dirigents encarnessin el que podríem dir la radicalització de les idees dels seus majors. A ningú no havia d’estranyar, doncs, que entre els joves d’un partit socialdemòcrata hi trobéssim defensors de les idees marxistes i d’extrema esquerra; o que entre els joves de partits nacionalistes o autonomistes n’hi hagués que adoptessin posicions clarament independentistes o separatistes que anessin mol més enllà de la posició oficial del seu partit. Això era el més natural. És clar, però, que si els majors del partit es troben ja en el pol extrem de la radicalització política, si es mostren incapaços d’arribar a acords amb algú, si cada matí quan s’aixequen ens profetitzen la inevitable catàstrofe que s’acosta, si cada cop que parlen ho fan per dir que l’adversari és un “bobo” solemne o bé per a ferir sentiments, si cada acció que duen a terme no té altre objectiu que d’atiar l’odi entre els ciutadans… Aleshores digueu-me: què podem esperar dels joves que els segueixen? És que aquests joves poden anar encara més enllà? Difícilment, d’ací que no els quedin ja alternatives i s’hagin de limitar a seguir-los, a fer-los d’altaveu, a imitar-los en tots els seus actes, a transformar-se en propagandistes vociferants de les seves exageracions.

Déu meu quin futur, el d’aquests joves aprenents de polític! Déu meu quin futur, el nostre, quan aquests joves ens hagin de governar!

L’escola on es formen els joves polítics que aspiren a continuar exercint aquesta bella funció quan siguin grans té ja tots els defectes que ornen la classe política espanyola. Entre nosaltres, el sistema de partits que va sorgir en els dies de la transició ha marcat d’una manera decisiva la classe política, i no podem dir que l’hagi marcada d’una manera plausible, ni molt menys.

Els quaranta anys de dictadura i el fet que els partits haguessin estat proscrits durant tot aquest temps va aconsellar un sistema que potenciés els grans partits amb un sistema electoral de grans districtes (provincials, ordinàriament) i amb llistes tancades que dóna als quadres dirigents una primacia absoluta. A Espanya, fora dels partits no hi ha salvació possible. I això implica (ens agradi o no) la professionalització i la jerarquització de la política, la qual cosa es tradueix en un sistema gregari de polítics ordinàriament mediocres que estan sempre disposats a dir el que vol la cúpula dirigent, perquè saben que, entre altres coses, en ser foragitats de les llistes, cauran en el no-res més absolut de l’oblit i de la indiferència.

I d’acord amb això, els dirigents no cerquen persones que siguin “algú” dins la societat perquè aportin a la política la seva experiència o el seu saber, ans prefereixen de trobar un “no-ningú” per a forjar-lo al seu gust i evitar així problemes domèstics. I això acaba en una degradació constant i progressiva del sistema.

Un lector em demana si no he estat massa dur amb la meva crida en favor de la defensa dels valors bàsics i consolidats de les nostres democràcies, d’aquests valors que no poden admetre cap de les violentes reaccions que s’han produït en els cercles musulmans més exaltats contra les caricatures irrespectuoses de Mahoma.

I la resposta és no, no he estat massa dur. Mil vegades no. Perquè la confusió on ens pot conduir una diguem-ne actitud comprensiva dels fets em sembla extremadament perillosa. En efecte, quan jo he vist aquests dies una manifestació a Londres amb una pancarta que deia: “Europa, el teu 11 de Setembre arribarà”, o bé una altra a Brussel·les que afirmava: “Massacreu els qui insulten l’Islam”, o bé he escoltat com exaltats iraquians reclamaven una “fatwa” (pronunciament legal) per a assassinar els caricaturistes danesos de Mahoma, jo no puc restar indiferent i he de prendre posicions d’una manera tan inconfusible com clara.

A més, us demanaria: Heu vist o escoltat en algun moment que els islamistes moderats (del nostre país o d’altres països, que n’hi ha) condemnessin les manifestacions a què acabo de referir-me? Jo no. He escoltat, és cert, sectors islàmics que han respost d’una manera força més digna al fet de les caricatures, però no he escoltat a ningú que condemnés de manera expressa i clara els manifestants radicals. I això és intolerable. No és possible romandre impassible davant una pancarta que digui “Europa, el teu 11 de Setembre arribarà”, o davant una altra que inciti a assassinar els qui insulten l’Islam. Hi ha massa intolerància darrera d’aquestes manifestacions que no són altra cosa que una vertadera i inequívoca incitació a l’assassinat per motius religiosos o ideològics. I això –que tants sengles de guerres i d’intolerància ens ha costat als occidentals, fins que ho hem arribat a superar- no és, ni pot tractar-se, com una simple anècdota. És quelcom de molt greu que afecta els valors bàsics de la nostra convivència com a demòcrates i com a ciutadans.

Parlava no fa gaires dies del programa polític de Bush i de les seves idees-força per als propers temps. Aquestes ara es concreten en el pressupost que es prepara per a l’any fiscal que va d’octubre 2006 a setembre 2007.

“L’essencial dels crèdits suplementaris –ha dit un portaveu de la Casa Blanca- es dedicarà a la guerra contra el terrorisme”, i això implica retalls forts en els programes socials. No podia ser d’altra manera. Sense anar més lluny us diré que les despeses relatives a educació i vivenda es redueixen un 28 i un 30 per cent. També la sanitat es redueix en aquest darrer percentatge.

Per contra, els parlamentaris nord-americans hauran de votar l’augment del 8 per cent dels crèdits per a la seguretat interior, i del 7 per cent en allò que fa referència al manteniment del Pentàgon.

El pressupost de la defensa assolirà el nivell sense precedents de 430.000 milions de dòlars, xifra que és un 50 per cent superior a la de 2001 (quan Bush assolí el poder). I això sense tenir en compte les despeses de guerra de l’Irak i de l’Afganistan, per a subvenir les quals Bush ha demanat 120.000 milions de dòlars.

De coherència no n’hi falta, a Mr George Bush!