Josep Maria Quintana

Si res no he de desdir respecte de les critiques que he fet darrerament als excessos verbals de la dreta en aquesta campanya electoral i en allò que fa referència a la monopolització del tema basc –la il·legalització dels succedanis de Batasuna- com a matèria gairebé única de debat, he de dir que contemplar la sortida de to del candidat del PSOE a l’alcaldia de Madrid, que va treure una revista amb la fotografia d’una dona (crec que era una advocadessa) per demanar immediatament a Ruíz Gallardón si ell hi tenia res a veure, em va deixar perplex.

És cert que Miguel Sebastián (candidat que va imposar a dit Rodríguez Zapatero després d’un rocambolesc estira i arronsa amb José Bono) va “vestir” l’atac tot relacionant la senyora en qüestió amb el cas “Malaya”. Però no era aquest el missatge subliminal que oferia la seva desgraciada intervenció. Miguel Sebastián insinuava una altra cosa: una relació d’una altra mena entre Ruíz Gallardón (un home casat, catòlic i de dretes –què no donaria jo perquè tota la dreta fos com ell!) i la senyora de la revista. En definitiva, el candidat socialista va fer una baixesa moral.

Cada dia que passa, la figura de Miguel Sebastián es degrada més. Ell nega que el BBVA el vagi fer fora i nega també que, des de l’Oficina econòmica de la presidència del govern, inferís en les decisions de la CNMV (Comissió Nacional del Mercat de Valors) a través del senyor Arenillas. Òbviament jo me’l creia, però després de veure el cop baix de què va ser capaç en el debat de Madrid, Miguel Sebastián ha deixat de tenir crèdit en el meu compte particular.

Si jo fos madrileny i tingués vot a les municipals, us asseguro que no el votaria.

El dirigent de la il·legalitzada Batasuna Joseba Alvarez va dir el passat dimecres que el president del Govern, José Luis Rodríguez Zapatero, ha decidit donar una “puntada de peu al procés [de pau]”, fet que, al seu entendre, condueix a una “situació especialment greu”. Álvarez, acompanyat per la dirigent de la seva formació Marije Fullaondo, va oferir una roda de premsa a Sant Sebastià en la qual es va referir a la decisió del Tribunal Suprem sobre la il·legalització del partit ASB (decisió ja adoptada). Va opinar que els últims esdeveniments relacionats per exemple amb l’anul·lació de candidatures evidencien que l’executiu “diu no a l’avanç en la resolució del conflicte”, situació que, en la seva opinió, només pot mantenir amb el “suport inestimable” del PNB.

Aquestes afirmacions tan dures contra el president del govern (i de passada contra Imaz) contrasten, com podeu veure, amb les del líder de l’oposició i del PP, Mariano Rajoy, que a la sessió de control del govern, el passat dimecres, també va tornar a acusar José Luis Rodríguez Zapatero d’oferir una “mentida al conjunt dels espanyols “ en intentar convènce’ls que Batasuna no es presenta als comicis del 27 de maig. Va afirmar això abans d’afegir que “si ell [el president] creu que Batasuna ha de presentar-se, que tingui la gallardia, el coratge i la valentia de defensar les seves posicions”, i va agregar que l’organització il·legalitzada serà present als comicis del 27 de maig perquè “ho ha decidit” el president del Govern “i això és una reculada de moltíssims anys en la lluita contra el terrorisme”. Finalment acabà fent la típica “machada del español rancio” que ell és amb aquesta afirmació rotunda: “Amb mi una organització terrorista mai no es presentarà a les eleccions”.

És evident que les dues afirmacions –la de Joseba Álvarez i la de Mariano Rajoy- no poden ser veritats alhora. Si l’una ho és, l’altra ha de ser falsa, tot i que el més probable és que ho siguin les dues, perquè en aquests moments d’enfrontament dialèctic i electoral, ni l’un ni l’altre –ni Álvarez ni Rajoy- persegueixen la veritat, ans l’únic que pretenen –i ho pretenen per damunt de tot- és destrossar l’adversari.

És probable que un cop hagin aconseguit destrossar la figura de Rodríguez Zapatero tots els ajuntament d’Espanya funcionaran a la perfecció.

Mentre comissions deontològiques a casa nostra es preocupen per denunciar jocs que emparin o incitin a la violència –i és bo que sigui així-, mentre nosaltres, amb totes les contradiccions que vulgueu –que en tenim, i no poques-, intentem construir un pensament polític fonamentat en el respecte als drets humans, a la no ingerència en els afers interns dels altres estats, en el respecte a la diversitat i a la convivència, el pensament dominant en el món islàmic parteix d’unes coordenades com les que presidien l’actuació dels regnes cristians durant la reconquesta i, també, durant les creuades vers l’Orient.

Per justificar aquesta afirmació basta que us fixeu en un programa dedicat als fiets que emet la cadena televisiva Al-Aqsa, controlada pel “Moviment de la resistència islàmica, Hamas”. Aquest programa s’intitula “Els pioners de demà” en el qual apareix un ninot, de nom Farfour (“papallona” en àrab), que s’assembla al Mickey Mouse, el qual dialoga sovint amb una fieta de nom Saraa (el rol masclista és, doncs, evident: el nen alliçona la nena), i li diu coses com aquesta: “Tu no has d’oblidar les teves pregàries i anar a la mesquita cinc vegades al dia. I tu t’has de posar en primera línia fins que nosaltres governem el món.”

Aquesta cadena es poc captar des d’Europa per via satèl·lit, fins i tot des de València, i això sense que el senyor Camps i la senyora Barberà hagin mogut un dit perquè els jutges impedeixin que es pugui veure a la seva comunitat (cosa d’altra banda impossible). Segurament, escoltar els discursos (podria qualificar-los de nazis?) de Farfour és, per a aquests personatges de la política valenciana menys terrible que poder escoltar i veure la perillosa, contraproduent i –el que és encara pitjor- catalanista TV3.

Le Monde es demanava ahir: són les mares magrebines el futur de la Unió Europea? No us estranyeu de la pregunta perquè el 42% dels espanyols creuen que la immigració ajuda al seu país (és a dir al nostre país), contra el 19% dels britànics i també dels francesos, segons apunta Der Spiegel. Espanya ha legalitzat més d’un milió d’immigrants des de 2000 (l’11% de la població actual espanyola és estrangera), ha creat la meitat de tots els llocs de treball de la zona euro des de 2002. Avui, molts espanyols donen treball gustosament a immigrants, preferentment a mares de família. L’objectiu és d’evitar que esdevinguin sense-papers i hagin de tornar a casa. A més, aquestes dones “no fumen, no beuen i no van a la discoteca”, i són bones treballadores –assegura Le Monde.

Aquesta transferència de capital humà, aquest transvasament d’homes i de dones d’altres continents, i en molts casos, d’altres religions i de cultures molt diverses, és probablement una de les realitats que més influirà en la transformació del panorama sociològic dels pobles i dels estats a Europa. I això no es farà sense problemes, perquè s’aniran esborrant signes d’identitat molt estimats i que ens semblaven inamovibles, els quals de sobte cruixiran sota la pressió social i humana d’aquests nous ciutadans. La convivència no sempre serà fàcil i els governs s’hauran de plantejar molt seriosament com s’afavoreix. En aquest camp, però, no hi ha fórmules màgiques: ni la integració ni l’absorció ho són. I tanmateix és indispensable que es duguin a terme polítiques en els dos sentits, perquè només la plena assumpció dels drets humans (i, a la llarga, també dels drets polítics), així com un progrés econòmic dels immigrants que els permeti aconseguir un nivell de vida digne pot evitar l’aïllament, el ghetto i el conflicte social.

El primer ministre laborista, Tony Blair, que el passat 2 de maig va celebrar el seu desè aniversari al front del govern britànic, va anunciar fa pocs dies que abandonaria Downing Street el proper 27 de juny. D’aquesta manera, el polític laborista que un dia va ser el més popular de la història de la Gran Bretanya, es retirarà amb un balanç important, però amb força crítica popular, fins al punt que, un diari com Le Monde, en principi favorable al pensament d’esquerra, intitulava un editorial sobre Blair amb aquestes paraules: “Le bilan gàché de Tony Blair” (El balanç fent malbé de Tony Blair). Però no només ha estat aquest diari francès. Vegeu com parlen d’ell altres periòdics de referència.

“Ambició altiva, dures realitats i error catastròfic” titula The Independent, que resumeix molt bé l’estat d’esperit de la majoria dels editorialistes britànics. El país és d’ara en endavant més confiat, pròsper i modern, més liberal i inigualitari, i Tony Blair ha perdut la confiança dels britànics,

Per al Guardian, que titula “Celebrat com el gos d’atac preferit d’una gossera imperial”. Tony Blair ha estat d’entrada i en tot moment lleial a la Casa Blanca, i ell restarà en els annals pel seu suport a la guerra de l’Iraq, no pas per haver estat el que ha aconseguit de dur la pau a Irlanda del Nord,

Per al Times, en un editorial que titula “Tony Blair, èxit o fracàs?”, Tony Blair és “en el millor dels casos un innocent (…), en el pitjor, un criminal de guerra”. Certament que ell ha estat gentil amb els homosexuals i amb els negres, però els britànics, si hem de creure els sondeigs d’opinió, el faran responsable de l’estat desastrós del sistema escolar, dels hospitals i dels transports públics, sense oblidar el fet que “a la nit, els carrers són plens de joves mal educats, que criden i mengen porqueries amb les seves companyes obeses.”

Com veieu, caldrà fer una anàlisi més profunda de Tony Blair (a qui sovint jo he lloat des d’aquest bloc, encara que li he criticat fortament el suport incondicional que donà a Bush en la decisió d’envair l’Iraq), però aquests comentaris apareguts a la premsa britànica són, com a mínim, significatius del descontent que deixa.

Fidel a la seva promesa, François Bayrou acaba d’anunciar la creació del Moviment Democràtic. Ho ha fet on tocava, a la seu del consell nacional de l’UDF (partit al qual pertany) i ha afirmat que ell desitjava la “constitució d’una força política nova, independent i oberta”. Ha precisat també que, entre el 10 i el 17 de juny, aquest nou moviment presentarà els seus candidats a les eleccions legislatives, els quals hi concorreran ja amb la nova etiqueta. Si la idea prospera i es consolida, el nou partit es crearà cap al mes d’octubre vinent.

Com era previsible, la decisió dins l’UDF no ha estat unànime, ni tampoc majoritària. El president del grup de l’UDF a l’Asssemblea Nacional (Parlament), molt més proper i favorable a Sarkozy, és el qui ha encapçalat l’oposició.

Sabent-se perdedor dins el nucli estricte del partit, però guanyador en el camp de la vida real, i encara que sap que aquesta és una aventura que podria fracassar, Bayrou ha fet un discurs que em sembla modèlic, dels que normalment no s’escolten pels nostres verals. Va dir:

“Jo no tindré cap mot de condemna o d’acusació contra els qui han escollit d’una altra manera. Vull dir-los només això: a la vida, quan és l’essencial allò que es troba en joc i quan sofrim pressions, la qüestió és en el fons molt simple. Cal que escollim entre dues actituds: cedir o resistir. La meva convicció profunda és que resulta més fàcil cedir, però aquesta és una opció sense futur. El més just, el més lleial, el més prometedor, el més important és resistir. Nosaltres, doncs, tenim el deure de resistir. França té necessitat de resistència.”

Després d’afirmar tot això, ha desmentit que tingui cap acord amb el Partit socialista, a les envistes de les eleccions legislatives. “Jo no mantinc cap conversació, cap encontre, cap intercanvi, ni telefònic ni per escrit, amb els dirigents del Partit socialista que deixi entendre que podríem perfilar una aliança a les eleccions legislatives. Jo no he abandonat la meva fidelitat a un costat per lliurar-la a un altre.

No sabem, evidentment, què en sortirà, d’aquesta elecció. Val a dir, però, que és audaç i encoratjadora. D’altra banda, demostra un cop més la superioritat del sistema francès sobre el nostre, com assegura en Pere Quintana en un comentari força aclaridor.

Ha començat la campanya electoral i els diaris van plens d’informació que més aviat és deformació de les coses, d’opinions esbiaixades, d’escrits de persones que no han escrit mai etc.. Fins i tot una candidata del PP al Parlament de les Balears publica una mena de diari, com si fos el diari d’una adolescent.

Les campanyes generen, en efecte, una gran quantitat de lletra escrita, de discursos que fan de mal escoltar, de propaganda visual amb polítics que posen cara de circumstàncies i solen tenir un riure forçat, però que ens asseguren que el futur que ens espera si els votem serà esplendorós. Això encara que sapiguem del cert que alguns d’ells, que coneixem, són més aviat inútils.

A les campanyes no cal esperar diàleg (i menys encara si no n’hi ha hagut durant el temps normal de legislatura) sinó teatre, i sovint del flac, amb sortides fora de to, amb gent que estira més el braç que la màniga, amb candidats que treuen el peu de la galleda i coses per l’estil.

De les coses terribles que he sentit (i això que amb prou feines comencem), la pitjor per ara l’he escoltada a la ministra de Foment, la senyora Magdalena Álvarez, que, en referir-se a les relacions autopropagandístiques de la presidenta de la Comunitat de Madrid (i candidata a la reelecció) en la inauguració d’unes obres relacionades amb la T-4, la terminal aeroportuària madrilenya, va dir en el Congrés dels Diputats aquestes paraules: “En el único sitio de la estación de la T-4 en el que podía haber estado [ La señora Aguirre] porque es de la Comunidad de Madrid es o tumbada en la vía o colgada de la catenaria”.

Tinc la impressió que val més sentir demagògia, promeses de ponts sobre rius que no existeixen, brindis al sol i d’altres alegries etèries, que no pas afirmacions com aquesta que, no sols són de mal gust, sinó clarament inacceptables.

Si Rodríguez Zapatero fos tan diligent com ho ha estat José Montilla amb el cas de Martínez Fraile, la senyora Álvarez avui ja hauria agafar la maleta i l’AVE cap a Sevilla per cercar feina de cara al futur, i molt probablement la democràcia s’hauria dignificat una mica.

Mariano Rajoy es felicitava per la victòria de Sarkozy, i ho feia a partir de la idea que ell i el seu partit ocupaven el mateix espai ideològic. Vaja, que el PP i l’UMP eren bessons!

Dubto molt que el nostre líder conservador estigui encertat. En primer lloc, perquè els partits francesos situats en el centre-dreta no responen –ni de prop!- al monolitisme ideològic dels espanyols, i tampoc no s’ajusten a esquemes tan estrictament jerarquitzats. Afavoreix això, entre altres raons culturals, el sistema majoritari en petits districtes, i la permeabilitat entre els corrents que es van formant entorn de líders que controlen sectors d’aquests mateixos partits.

La dreta francesa és dinàmica i mai no ha estat un magma únic, sòlid i monolític com el PP i, a més, a diferència del PP, manté fora de la seva estructura l’extrema dreta lepenista (sector que ara ha tingut un 10 per cert, però que ha arribat a gairebé un 20 per cent dels vots), amb la qual, per cert, mai no ha pactat (una altra cosa és que els militants ultres, pel seu compte, a la segona volta d’unes eleccions lliures, hagin decidit votar el candidat de la dreta més ben col·locat).

Rajoy, en canvi, té l’extrema dreta dins de casa. A més, contemplant l’entorn de Rajoy, no sabria de cap manera assimilar personatges com Zaplana o Acebes a cap polític de l’entorn de Sarkozy.

El problema de la dreta espanyola és precisament el seu monolitisme, el no haver-se sabut treure de damunt les restes del franquisme sociològic, la seva manca de permeabilitat. Aquesta dreta amb tant de llast ultra difícilment pot conquerir, doncs, sectors liberals de centre. Mai –a tall d’exemple- s’hauria pogut entendre amb persones com Balladur o com Raymond Barre (per cert a les portes de la mort) o amb Giscard , o amb Simone Veil, polítics, aquests darrers, que –tot i ser de l’UDF- han donat suport a Sarkozy (i no a Bayrou).

Si a Espanya no surt un partit (o un corrent) liberal, laic, avançat socialment, si no surt un Bayrou que se sap treure de damunt aquesta dreta recalcitrant, cridanera i acrítica, serà molt difícil construir majories que siguin capaces de resoldre alguns dels problemes capitals que té el país. Perquè només gent generosa, que sigui capaç de dialogar i, si cal, de cedir, els podrà resoldre.

És una dita que només en l’adversitat és mostra l’alçada moral dels homes, i si la dita és certa, que ho és, haurem de concloure que l’actuació de Manuel Conthe en el seu final com a president de CNMV (Comissió Nacional del Mercat de Valors) no ha estat a l’alçada que d’ell es podia d’esperar.

De fet ja s’intuïa que l’home moriria matant per les actuacions que s’han produït al llarg d’aquests darrers mesos, però la darrera declaració que ha fet, en presència del ministre Solbes, a la presa de possessió del seu successor, Julio Segura, ha estat certament d’una gran baixesa moral.

Conthe ha dit que tenia “evidència directa” que el vice-president de la CNMV, el seu “enemic” Carlos Arenillas, havia rebut influències de l’executiu (l’acusació tirava amb bala contra Miguel Sebastián –candidat socialista a l’alcaldia de Madrid- i, indirectament, contra Rodríguez Zapatero) en relació a l’expedient “FG valores”, dirigit sembla contra la persona de Francisco González, actual president del BBVA (Banco de Bilbao, Vizcaya, Argentaria).

L’acusació és important i compromet seriosament la neutralitat de la CNMV i també la del govern de l’Estat que no pot n’hi ha d’intervenir (entengui’s “fer pressió) en la tasca diària d’aquest important organisme.

Però allí on fallen les declaracions de Conthe –i revelen que estem més aviat davant una vendetta, que no pas davant una actuació responsable- és en el moment on ell ens diu que aquests fets van succeir l’any 2005.

Si l’any 2005, com assegura Conthe, ell (com a president i màxim responsable de la CNMV) va saber que Arenillas jugava brut en connivència amb el govern de Rodríguez Zapatero, era aleshores que havia d’haver denunciat els fets. O dimitir, si ningú no li feia cas. Ell, però, va guardar silenci, i és ara, quan ha perdut la confiança del ministre d’Economia i es veu forçat a presentar la dimissió, que denuncia els fets.

Mala cosa aquesta de callar quan el poder ens aguanta i parlar quan el poder ens ha abandonat i ens deixa tirats a la via pública.

Jo no sé si Turquia és Europa (com van entendre les autoritats europees que iniciaren les negociacions per a la integració d’aquest estat a l’UE) o si és l’Àsia Menor (com assegura Sarkozy), però el cert és que aquest gran estat, de més de 70 milions d’habitants (el 99 per cent dels quals són musulmans), es troba davant una situació ben complexa.

El pare de la Turquia moderna, Kemal Atatürk, fou l’artífex de la seva occidentalització. No sols va utilitzar l’alfabet llatí per escriure la seva llengua, sinó que convertí Turquia en un estat laic. I d’aquesta laïcitat en féu garant l’exèrcit.

Això condueix a situacions vertaderament paradoxals, com la que estem veient aquestes darreres setmanes amb l’anul·lació per part de la Cort Constitucional – la primera en vuitanta anys- de l’elecció presidencial.

Turquia avui es debat entre uns islamistes – política i democràticament progressistes- i un sector laïcista que defensa la separació de l’Estat i l’islam però és enemic de la modernització. La Unió Europea i Estats Units van advertir contra la intervenció dels generals en política, defensant de fet els islamistes. Les eleccions legislatives del proper 22 de juliol diran si un islamisme moderat però europeista és el que volen els ciutadans turcs. En realitat, aquestes eleccions intenten fer sortir el país de la crisi que ha provocat l’elecció presidencial de la setmana passada (anul·lada pel Tribunal Constitucional) entre el govern sortit del moviment islàmic i el camp laic.

El que jo no m’atreveixo a dir és com es prendrà Turquia el ja més que probable veto de Sarkozy a la seva integració a Europa. De tota manera, qualsevol que sigui el criteri que ens mereix aquesta posició del futur president de França, del que no podem dubtar és que aquest ha estat clar i sincer, mentre que d’altres tiren la pedra i amaguen la mà, i segurament es feliciten perquè sigui Sarkozy i no ells el qui ha dit clarament no a la integració de Turquia a Europa.