Josep Maria Quintana

Com deia ahir, Navarra i les Balears són llocs on el PP ha tret molts vots però insuficients per governar sol. El cas invers seria el de Canàries, on el PSOE s’ha convertit en la força més votada, però on necessita dels acords amb altres partits per governar.

A la vista d’això, Mariano Rajoy acaba d’oferir un pacte al PSOE perquè en aquests casos governi la llista més votada. Això implicaria que el PP podria governar Navarra i les Balears, mentre que el PSOE governaria les Illes Canàries.

Se m’acut demanar: Per què no el va oferir abans de les eleccions, aquest pacte? Per què ara? La resposta és òbvia, perquè aquest li permetria retenir el govern de dos bastions: Navarra i les Balears. Però caldria fer encara una altra pregunta a Rajoy: Creu ell que, en un sistema proporcional, es pot governar sense tenir –o sense pactar- una majoria?

Governar en minoria és difícil, i s’ho pot permetre un partit que té forces a la dreta i a l’esquerra, però difícilment un partit que ocupa tot un costat de l’espectre polític.

Felipe González y Aznar van governar en minoria alguna legislatura, amb pactes puntuals amb partits minoritaris. També ho va fer Pujol la darrera legislatura que va presidir la Generalitat.

Val a dir que el PP ho té més difícil, això, perquè ha cremat les naus del nacionalisme a la passada i en aquesta legislatura, i si bé en política els greuges s’obliden aviat, aquest cop no ho té fàcil, d’obtenir suports, perquè cap minoria nacionalista no està disposada a donar suports al PP. Tret, potser, d’UM, a les Balears, que, per molt que ho diguin els seus estatuts, jo no crec que sigui un partit nacionalista, sinó un partit d’interessos al servei d’una senyora que sap administrar com ningú la seva escassa representativitat.

Si algú em demanés que és el més significatiu que he vist a nivell nacional en aquestes eleccions municipals i autonòmiques que hem acabat de viure, jo assenyalaria quatre coses:

Primera.- L’abstenció creixent que amenaça de manera preocupant l’exercici democràtic, una abstenció que tots els polítics diuen que lamenten però que res no fan per prendre solucions que la puguin vèncer o, si més no, contrarestar. No basta plànyer-se, cal actuar i això implica adoptar decisions que segurament els seran molt doloroses perquè –si és que algun dia les prenen- soscavaran les estructures de l’actual sistema de partits.

Segona.- La humiliant derrota que ha sofert Rodríguez Zapatero a Madrid en la persona del seu pupil, Miguel Sebastián. Derrota històrica i merescuda, tant del candidat com del seu mentor, perquè ni el candidat podia actuar com ho ha fet durant aquesta campanya, ni tampoc podia ser nomenat com ho va ser.

Tercera.- Els resultats de Navarra. En efecte, després d’una campanya indigna per part dels dirigents nacionals del PP sota el lema “Si perdemos Navarra, España se nos va”, “Los socialistas quieren vender Navarra” i d’altres consignes per l’estil, resulta que els electors han pres en aquest territori foral decisions que provocaran força problemes al PSOE, però que s’orienten en direcció contrària als interessos del PP.

Els resultats han estat aquests: UPN (PP) 22 escons; Nafarroa Bai 12 escons; PSOE 12 escons; CDN (centristes de l’expresident Allí), 2 escons; Izquierda Unida, 2 escons. A la vista d’això, la pressió serà tremenda. Els socialistes difícilment cediran la presidència a Patxi Zabaleta, líder de Nafarroa Bai i antic militant de Batasuna. Però Zabaleta podria cedir la presidència al candidat socialista, l’advocat Fernando Pures. Això significa que Navarra es converteix des d’avui en una peça mòbil i decisiva del trencaclosques basc que queda en mans de Rodríguez Zapatero i de Josu Jon Imaz.

Quarta.- La reedició a les Balears dels resultats de 1999. Maria Antònia Munar, amb tres diputats i dos regidors, decidirà què vol per a la Comunitat autònoma, per al Consell de Mallorca i per a l’Ajuntament de Palma. El gran desplegament polític, mediàtic i de tota mena del president no ha bastat per aconseguir, per se, cap consell insular, ni tampoc el govern de la comunitat. A la vista d’això, quin serà el preu que pagarà per assolir el poder? De tota manera, ens agradi o no l’hipotètic pacte PP-UM, això, penso que és el més natural. Una reedició del Pacte de Progrés (PSOE, BLOC, PSM-VERDS, UM i d’altres progressistes d’Eivissa) és dubtosament recomanable a la vista de l‘experiència anterior, entre altres coses perquè dubto que totes aquestes forces, per la seva heterogeneïtat, puguin elaborar un projecte sòlid i coherent de govern. Tanmateix, la situació és oberta i pot donar de sí.

Em costa fer un comentari sobre les eleccions d’avui (ahir per al lector) perquè l’escric quan són gairebé la una de la matinada i no conec encara quins seran els resultats definitius. La nit ha estat llarga i ha evolucionat de manera sorprenent. Després d’una enquesta a peu d’urna d’ECO-CONSULTING molt favorable a l’esquerra, hem vist com la dreta guanyava posicions fins a col·locar-se a primera línia (estic parlant de les Balears i, especialment, de Menorca), per anar retrocedint al final. Dels 32 diputats que treia Matas cap a les 11, sembla que es queda amb 28, als quals hem de sumar el de Formentera, addició que no li dóna, però, la majoria absoluta.

A més, el PP (que és el gran guanyador en vots) és molt probable que perdi el Consell de Formentera, el d’Eivissa, el de Menorca i el de Mallorca, encara que aquest darrer queda obert al pacte amb UM. Un cop més, doncs, serà aquest partit minoritari presidit per Maria Antònia Munar que serà decisiu per saber qui governarà la Comunitat Autònoma, el Consell de Mallorca i l’Ajuntament de Palma.

De tota manera, sembla que l’abstenció és la campiona d’aquestes eleccions que, entre altres coses, hauran vist com el PSOE baixava a Maó i cedia un escó a una candidatura (Ciutadans de Menorca) de la qual es desconeix quin programa té (tret de la defensa a ultrança del castellà), i com a Ciutadella, un nou partit personalista (UDCM) en substituïa un altre (PMQ), més personalista encara.

Bagur (PSOE) ho tindrà una mica més difícil que abans a Maó, tot i que mantindrà una còmoda aliança amb el PSM. Brondo (PP) també governarà còmodament Ciutadella, però el seu possible aliat per a fer la majoria absoluta no serà tan acomodatici com el que ha tingut a la passada legislatura.

De tota manera, penso que tots haurien de reflexionar una mica en veure que a una gran part de ciutadans els importa un borrall qui governi les seves institucions polítiques.

Dijous passat, en aixecar-me, vaig agafar el diari El País i vaig llegir la notícia que publicava Andreu Manresa sobre les concessions de llicències per a radios i televisions que acabava de fer el govern de les Illes Balears, presidit per Jaume Matas. Si no ho recordo malament, es tractava d’una quarantena.

Jo no gosaré afirmar si les llicències s’han donat “als amics”, com he escoltat en algun comentari sobre la matèria, perquè, entre altres coses, jo no conec els amics de Jaume Matas, però sí que he de dir que, sense qüestionar la legitimitat ni tampoc la legalitat de les concessions, fer-les uns dies abans de les eleccions que decideixen la composició d’un nou Parlament del qual haurà de sortir un nou govern de la comunitat autònoma, com a mínim no és elegant, ans és dubtosament acceptable des del punt de vista ètic.

I això ho agafis per on ho agafis. Perquè si Jaume Matas està segur de guanyar i de repetir presidència, no tindria cap necessitat de fer una cosa tan qüestionable com aquesta. I si té por de perdre, aleshores és encara pitjor, perquè voldria dir que no es fia que el nou govern satisfés els compromisos que ell havia contret amb els concessionaris, la qual cosa –com a mínim- aixeca sospites.

——

P.S. A la fi hem arribat al dia 27 de maig. Avui vespre farem recompte del que han volgut els ciutadans i, en aquesta festa de la democràcia (lamentablement devaluada els darrers temps per l’abstenció i el desinterès), sabrem què hem decidit els espanyols per als nostres municipis i comunitats autònomes. I en el cas dels mallorquins, menorquins i eivissencs, què hem decidit també respecte dels consells insulars, aquests organismes que tenen un paper importantíssim en el nostre sistema políticoadministratiu.

Arran de la meva lletra de batalla de dijous passat, que –com totes les lletres de batalla- publico en paper en el diari Menorca, un lector em fa una sèrie de consideracions que penso que val la pena que també les coneguin els meus lectors:

Acabo de llegir el teu article. La veritat és que t’ha quedat molt bé, perquè és molt respectuós, es nota que no tens prejudicis en contra de la religió, i tractes molt bé
el tema. Ningú amb seny no s’hauria de sentir ferit.

Però et faré un petit comentari que crec que és més important del que sembla. Dius: “4. Que les dones hagin de parir amb el burka posat.” Empres la paraula “burka” que crec que no és l’adequada. El burka és la vestimenta femenina que s’empra sobretot a l’Afganistan i que cobreix tota la cara i el cos.

Aquests no s’empren ni a Menorca ni al nord d’Àfrica, d’on prové l’Islam menorquí. La paraula general és, en castellà Hiyab (suposo que en català hijab). Hijab és el codi de vestimenta que deriva de l’Alcorà. El burka és una de les tantes interpretacions.

Crec que és important no fer errors d’aquest tipus perquè et poden acusar de no conèixer l’Islam. Et diran que cap musulmana de Menorca no porta un burka. Un altre tema, llevat del vocabulari, és el del principi. Si una dóna tria lliurement (és que aquestes decisions es prenen lliurement?) de cobrir-se el cap en públic, per què no ha de poder
cobrir-lo en un hospital?

Se m’acuden moltes maneres de fer-ho, de fet, els cirurgians es cobreixen el cabell amb una mena de gorra de dutxa. De la mateixa manera ho fan els cuiners. No podria portar això una dona musulmana al cap durant el part?

No crec que una peça de roba així perjudiqués la seva salut ni el seu benestar. I regular aquest afer de manera adequada, em sembla al mateix nivell que regular el menjar halal o casher.

Una abraçada

Agraeixo molt aquesta aclariments. No més hi afegiré que jo vaig fer referència al burka perquè aquesta era la vestimenta de què parlava el manifest dels metges francesos a què feia referència. Certament que a Menorca no n’he vist cap atès que la immigració que tenim és bàsicament del Magrib.

Pel que fa al vel amb què es cobreixen els cabells, aquest no seria tampoc cap problema. Els metges francesos es queixen concretament del burka, perquè no poden tractar un malalt sense veure-li la cara. I tampoc no és higiènic parir amb roba de carrer posada. Era això.

Mentre els candidats a ajuntaments i a comunitats autònomes fan la seva campanya, enfosquida per l’omnipresència dels líders nacionals a totes les ràdios i televisions, mentre José María Aznar (després de declarar el seu amor a Ana Botella i viceversa) es despatxava a Calatayud afirmant que “no puede gobernar un señor [en referència a Zapatero] que no sabe si existe la nación española”, que “ha conseguido que media España no acepte a la otra media, una política de exclusión que los españoles habíamos superado”, tot assegurant que “cada voto que no tenga el PP será un voto para que ETA esté en las instituciones”, mentre escoltàvem, dic, tots aquests assenyats discursos, hem pogut observar que els arguments de la famosíssima “teoria de la conspiración” feien “mutis por el foro” i s’esfumaven de l’escena política i mediàtica com si res.

¿Per què no continuen els Acebes, Zaplanas, Aznars i companyia capolant-nos amb aquell “Queremos saber la verdad sobre el 11-M” que tant els agradava de predicar? Per què de sobte han callat sense fer cap rectificació ni demanar-nos excuses? En el macrojudici que se segueix a Madrid, Agustín Díaz de Mera ha quedat amb el cul a l’aire, i també hi han quedat els culs dels dirigents del PP, el de El Mundo, i el de la COPE, que –sempre hi ha camí a fer- ara assimilen subliminalment el vot al PSOE al vot a ETA. Es pot ser més vil?

Sortosament avui acaba la campanya electoral i demà ens toca reflexionar. Reposarem gustosos després de tanta falsedat i de tanta baixesa moral. El problema és que el proper dilluns, qualsevol que sigui el resultat dels comicis, començarem novament la matraca, que no ens traurem de damunt fins que, a les legislatives –que s’hauran de fer en un termini no superior a deu mesos-, el poble dirimirà se suposa que definitivament.

Per primer cop, l’execonomista en cap de la Banca mundial, Nicholas Stern, ha estudiat l’impacte a curt termini del rescalfament climàtic sobre l’economia mundial: si els Estats no prenen cap mesura ràpida, els canvis climàtics podrien provocar una recessió catastròfica.

Aquesta és la síntesi que en fa Le Figaro, de l’estudi de 700 pàgines que encomanà a Stern el ministre britànic d’economia, estudi que comporta la primera contribució de pes d’un economista sobre les repercussió d’aquest fenomen fins ara reservat als científics.

Les conclusions d’aquest economista són aclaparadores: l’escalfament climàtic podria provocar per ell mateix la pitjor recessió mundial que mai s’hagi conegut si els governs no prenen cap mesura per posar-hi remei en els deu propers anys. Faria que grans parts del globus terraqui esdevinguessin inhabitables, provocaria el desplaçament de 200 milions de persones i la desaparició del 40% de les espècies vives, això sense parlar de sequeres i d’inundacions a gran escala. El cost total de la factura és de 5.500 milers de milions d’euros, és a dir, més que el cost de les dues guerres mundials reunides o que la crisi de 1929.

Segons Stern, la situació és tan greu que fins i tot una aturada immediata de la pol·lució no comportaria el control de les conseqüència dels gasos d’efecte hivernacle de l’atmosfera: el rescalfament del clima continuaria encara durant una bona trentena d’anys i el nivell dels mars s’elevaria durant un segle.

Per a Nicholas Stern, encara és possible posar remei a aquesta situació catastròfica, a condició d’actuar molt ràpidament. Ell preconitza que la tota la humanitat dediqui l’1% del PIB anual del planeta, (uns 275 milers de milions d’euros) a resoldre aquest gravíssim problema. D’altra banda cal constrènyer els països que més pol·lucionen, com la Xina i els Estats Units, perquè redueixin llurs emissions dels gasos d’efecte hivernacle, fent-los pagar el preu de la pol·lució que fan. Segons diu Stern, és igualment indispensable d’avançar a l’any vinent la negociació d’un nou acord sobre la reducció d’aquesta mena de gasos que reemplaci el de Kyoto, sense esperar al 2010-2011 com està previst.

L’informe Stern preconitza igualment de passar a les energies netes, com la solar o la eòlica, i avisa que si no es posen en marxa totes aquestes mesures, el cost del rescalfament climàtic podria ser entre 5 i 20 vegades més gran.

A Espanya ens dediquem aquests dies a tirar-nos els plats pel cap i hem decidit convertir les eleccions municipals i autonòmiques en un frec a frec entre els dos grans partits, previ a les generals que hauran de tenir lloc abans d’un any. I això ens permet mantenir l’enfrontament en un nivell dialèctic pla on el que importa no és explicar com millorarem la gestió municipal i com evitarem els escàndols de la corrupció sinó parlar del problema (greu problema) que tenim al País Basc, però per intentar resoldre’l, sinó per tirar-nos els uns als altres els plats pel cap.

I mentrestant, a l’Orient Mitjà, l’exèrcit d’Israel acaba de fer una sèrie de raids aeris a la banda de Gaza, poques hores després d’haver bombardejat el domicili d’un diputat de Hamas i un taller on diuen que hi havia armament.

En aquest sentit val a dir que el gabinet de seguretat israelià va permetre que l’exèrcit augmentés les operacions contra les infrastructures enemigues responsables d’atacs esporàdics contra el seu país.

D’altra banda, per segona jornada consecutiva, els enfrontaments oposaven ahir dilluns l’exèrcit libanès als militants de Tatah-Al-Islam, un grup radical proper a Al-Qaida, entorn del camp palestí de Nahr Al-Bared, a la vora de Trípoli, al nord del Líban.

Quaranta-sis persones, de les quals 27 eren soldats libanesos, van ser morts el passat diumenge al nord del Líban en el curs d’aquests enfrontaments. També una dona de 63 anys mentre que altres 10 persones eren ferides. Aquests són els enfrontaments més violents que ha patit la regió des que l’exèrcit libanès s’enfrontà als fonamentalistes musulmans sunnites a finals de desembre i primers de gener de1999-2000.

Sense que això ens serveixi de consol, és clar que alguns sofreixen molt més que nosaltres, però nosaltres –i en general el món- ho observem amb una passivitat penso que intolerable, que no mitiga el fet que la Unió Europea hagi enviat al Líban algunes tropes per mantenir la pau, una pau que, cada dia que passa, està més deteriorada i que ningú no sap com es pot consolidar.

El diari Menorca va publicar el passat dissabte (ahir diumenge continuà donant-ne informació) un sondeig electoral signat per l’Institut OPINA, limitat a l’illa de Menorca, i concretament a les eleccions que tindran lloc diumenge, dia 27, pel que fa al Parlament de les Illes Balears, al Consell de Menorca i als ajuntaments de Maó i de Ciutadella.

Les variacions respecte de la realitat actual no són substancials. Si es compleixen els resultats predits pel sondeig, Menorca aportarà al Parlament 6 conservadors, 6 socialistes i 1 nacionalista d’esquerres (no hi ha canvi respecte de les passades eleccions, encara que sembla que el PP té alguna possibilitat d’arravatar un candidat del PSOE –en aquest cas els primers n’aportarien 7 i els segons 5-). Al Consell es produirà també el mateix resultat anterior (6 socialistes, 6 conservadors, 1 nacionalista d’esquerra), ço vol dir que continuarà governant la socialista Joana Barceló. A l’Ajuntament de Maó els conservadors avancen en detriment dels socialistes (els primers pugen de 8 a 9 i els segons baixen de 10 a 9), però els nacionalistes d’esquerra mantenen els 2 escons que tenien, i també Esquerra Unida manté el seu, la qual cosa indica que el socialista Arturo Bagur continuarà governant el municipi. A Ciutadella, el PP sembla que absorbirà els vots del PMQ (partit d’un independent a l’estil de Gil), també els d’una nova formació de dretes que volia treure el cap, i fins i tot el regidor que tenia la centrista UCM. Això, si acaba succeint, implicarà una majoria absoluta del PP amb 11 regidors, seguit d’un PSOE amb 6, dels Nacionalistes d’Esquerra amb 3 i d’Esquerra Unida amb 1. Llorenç Brondo governarà, doncs, sense cap problema i sense necessitat de pactar amb ningú.

Tot serà, doncs, gairebé com abans, però amb una clara tendència a favor del PP que veu reforçada la seva presència a Maó (on supera en vots al PSOE –cosa que mai no havia succeït-) i també a Ciutadella, on el PP es converteix en el gran i absolut guanyador.

Penso que una anàlisi ràpida d’aquesta prospecció electoral ens du a les conclusions següents:

1. Joana Barceló manté el timó de la nau menorquina sense que Pepe Segui hagi avançat un àpex. I això, probablement perquè la seva presència al Senat ha estat per a ell més important que liderar l’oposició al Consell, fet que li resta credibilitat entre els electors.

2. Jaume Matas és, sembla, el vertader motor de l’auge de l’augment en la intenció de vot de la candidatura al Parlament. El president de la Comunitat Autònoma, no només per raons de poder real i efectiu –que el té-, ans també per raó de personalitat, és molt més conegut i avaluat a Menorca que Francesc Antich. I això reforça molt els populars.

3. El PP, gràcies a la força que experimenta en aquests comicis, aconsegueix treure’s de damunt totes les noses que li disputaven l’espai de la dreta. A Espanya, doncs –i també a Menorca- avui, de dreta només n’hi ha una: el PP.

4. A Maó, la candidatura del PSOE apareix davant l’opinió pública com esgotada i mancada de recursos. No s’ha cercat el recanvi que s’havia promès i que el socialisme segurament necessitava, i això es notarà en el resultats. A més, si les dades es confirmen, sembla que, contràriament al que jo intuïa, i d’acord amb el que asseguraven els promotors de la nova candidatura de Ciudadanos, aquests, si bé no aconseguiran entrar a l’Ajuntament, faran més mal al PSOE que al PP, cosa per mi difícil d’entendre però que –si les coses són com prediu el sondeig- hauré d’acceptar.

En el diàleg que va seguir a la conferència del periodista i professor jubilat (exdirector del diari Menorca entre 1955 i 1966) Roberto Coll-Vinent, va sortir a col·lació un tema que a mi em preocupa i que malauradament penso que no té tornada enrere: la gran politització dels diaris (sobretot -i per damunt de tot- dels de Madrid) que retornen el periodisme del segle XXI al periodisme de partit del segle XIX.

No cal que us digui que els capitostos d’aquesta tendència són El País, per un costat, i La Razón i El Mundo per l’altra. Fins i tot penso que aquests tres són un exemple del que dic encara més gran que l’ABC.

Això es pot veure avui amb el tractament que fan del “cas Sebastián” (amb qui jo vaig ser tan dur ahir) un diari com El País (del tot polititzat al servei del PSOE) i La Vanguardia (un diari penso que força més equànime).

El País només veu en la intervenció del candidat socialista un interès per destapar la corrupció marbellí, en la qual Ruíz Gallardón pot estar involucrat a través de l’advocadessa Montserrat Corulla.

La Vanguardia, a través d’un article, “Apoptosis Sebastián”, d’Enric Juliana (una de les plomes més brillants, al meu entendre, del periodisme espanyol avui) destaca una altra intenció, molt més en la línia que jo apuntava ahir. I, com ell, penso que són molts els diaris que ho veuen d’aquesta manera. Us remeto a aquest article perquè val la pena que el llegiu.

LA CRÓNICA

Apoptosis Sebastián

La jugarreta contra Gallardón pone el estilo Zapatero a prueba: ¿talante amargo?

ENRIC JULIANA – Zaragoza – El titular es gentileza de don Guillermo Fatás, director del Heraldo de Aragón, uno de los mejores diarios regionales españoles. Además de periodista, el señor Fatás es catedrático de Historia Antigua y archivo viviente. Un pozo de ciencia. Ayer por la mañana, visitando el magnífico claustro renacentista – el Patio de la Infanta- que Ibercaja conserva en su sede central de Zaragoza, al salir a colación la jugarreta de Miguel Sebastián a Alberto Ruiz-Gallardón, el periodista Fatás se transmutó en el profesor Tornasol, el sabio de Tintín. Y exclamó: ¡Apoptosis!

La apoptosis es la muerte programada de una célula. Cuando el mecanismo suicida no funciona y la célula empieza a ambicionar la vida eterna, el cáncer pasa a ser algo más que un riesgo estadístico. Miguel Sebastián, ex director de la Oficina Económica de la Presidencia del Gobierno y candidato socialista a la alcaldía de Madrid, también tenía grandes ambiciones antes de poner en marcha, el miércoles por la noche, la posible autoliquidación de su prometedora carrera política.

Los diarios están de acuerdo. La prensa logró coincidir ayer en una cosa, en una sola cosa, circunstancia que no se daba desde el ingreso de España en la Comunidad Económica Europea. Los principales medios de comunicación han emitido una severa crítica a Sebastián por haber traspasado la única línea que es roja y católica a la vez: la línea que separa sexo y política. Como buen país latino, España sólo es verdaderamente liberal de cintura para abajo. He ahí una de las virtudes del sacramento de la confesión: la vida va, con sus pasiones, rarezas y avatares, que la Iglesia – o la propia conciencia, en estos tiempos laicos- se encarga de suavizar y absolver. Todo lo contrario de lo que ocurre en el ámbito anglosajón, donde imperan Lutero, Calvino y su doctrina de la justificación; donde la gracia divina no es canjeable; donde sólo cabe la fe. El protestante vive en danza perpetua con el pecado, ya que no se admiten bonificaciones. Dios dirá. De esta severidad surgió la escisión puritana, que todavía hoy fulmina al político pillado in fraganti. Quien engaña a su mujer puede engañar a la Nación.

De haber fracasado la Contrarreforma – o sea, el concilio de Trento y el fenomenal empuje de la Compañía de Jesús-, Alberto Ruiz-Gallardón estaría hoy en un serio aprieto político, ya que en el tormentoso debate de TVE1 únicamente rechazó haber mantenido relaciones de carácter “profesional” con la abogada Montserrat Corulla, imputada en el denominado caso Malaya. El alcalde debe de estar pasando un mal trago personal, pero Madrid, en fiebres castizas de San Isidro, no parece que le vaya a penalizar en exceso. El pueblo ama los sabores picantes, porque hablan de la vida misma. Ha sido un candidato socialista el primer político español de cierto rango en utilizar la vida privada del adversario como arma de combate. Sebastián, oficial del zapaterismo, del talante y de la legalización de los matrimonios homosexuales, ha sido el primero en cruzar la línea roja y católica. El día 27 se verá con qué resultados. El fuero interno socialista está que bulle – especialmente en la Federación Socialista Madrileña (FSM), donde ya se oye el silbante pedernal afilando los cuchillos, la gran especialidad de la casa-, pero la Moncloa ha decidido arropar a Sebastián. Una sola palabra de censura desde lo alto bastaría para empujarle al vacío. Y su humillación el día 27 sería una derrota personal de José Luis Rodríguez Zapatero, que fue quien le nombró candidato. Sebastián es su apuesta. Ello explica los capotes que ayer le echó la vicepresidenta De la Vega tras el Consejo de Ministros. El PP, con Mariano Rajoy al frente, ha hecho piña con el alcalde ofendido, aunque se observan miradas de recelo en el flanco goyesco de Esperanza Aguirre, no vaya a ser que Gallardón acabe saliendo a hombros de la plaza de Las Ventas.

Dos son las líneas de defensa socialista. La primera insiste en señalar que Sebastián sólo pidió explicaciones sobre presuntos tratos de favor en materia urbanística, táctica que no explica la vehemencia, propia de un mormón norteamericano, con la que exhibió el retrato de la mujer ante las cámaras. La segunda señala que Sebastián está siendo duramente acosado por el Partido Popular tras la reciente implosión de la Comisión Nacional del Mercado de Valores (CNMV). Efectivamente, el martillo neumático de la derecha está en marcha e intenta machacar al ex jefe de la Oficina Económica monclovita. Se quiere presentar a Sebastián como el capitán de una nueva y ávida beautiful people socialista, que estaría conspirando para echar a los grandes patrones de las empresas privatizadas. A los boyardos que, a dedo, designó José María Aznar.

He ahí el fondo de la cuestión: el surco aznariano (ETA como eje obsesivo de todo el cuadro político, más la fortificación oligárquica del Gran Madrid). Los socialistas quisieran modificarlo, pero, por el momento, carecen de la fuerza titánica que ello requiere. Es una empresa que se va a cobrar bastantes vidas políticas. La de Pasqual Maragall fue una de las primeras. Y ahora parece llegado el turno de Sebastián, el apóstata (del talante).