Jo no sé si Turquia és Europa (com van entendre les autoritats europees que iniciaren les negociacions per a la integració d’aquest estat a l’UE) o si és l’Àsia Menor (com assegura Sarkozy), però el cert és que aquest gran estat, de més de 70 milions d’habitants (el 99 per cent dels quals són musulmans), es troba davant una situació ben complexa.
El pare de la Turquia moderna, Kemal Atatürk, fou l’artífex de la seva occidentalització. No sols va utilitzar l’alfabet llatí per escriure la seva llengua, sinó que convertí Turquia en un estat laic. I d’aquesta laïcitat en féu garant l’exèrcit.
Això condueix a situacions vertaderament paradoxals, com la que estem veient aquestes darreres setmanes amb l’anul·lació per part de la Cort Constitucional – la primera en vuitanta anys- de l’elecció presidencial.
Turquia avui es debat entre uns islamistes – política i democràticament progressistes- i un sector laïcista que defensa la separació de l’Estat i l’islam però és enemic de la modernització. La Unió Europea i Estats Units van advertir contra la intervenció dels generals en política, defensant de fet els islamistes. Les eleccions legislatives del proper 22 de juliol diran si un islamisme moderat però europeista és el que volen els ciutadans turcs. En realitat, aquestes eleccions intenten fer sortir el país de la crisi que ha provocat l’elecció presidencial de la setmana passada (anul·lada pel Tribunal Constitucional) entre el govern sortit del moviment islàmic i el camp laic.
El que jo no m’atreveixo a dir és com es prendrà Turquia el ja més que probable veto de Sarkozy a la seva integració a Europa. De tota manera, qualsevol que sigui el criteri que ens mereix aquesta posició del futur president de França, del que no podem dubtar és que aquest ha estat clar i sincer, mentre que d’altres tiren la pedra i amaguen la mà, i segurament es feliciten perquè sigui Sarkozy i no ells el qui ha dit clarament no a la integració de Turquia a Europa.
Josep Maria Quintana 