La senyora Magdalena Alvarez

by

Ha començat la campanya electoral i els diaris van plens d’informació que més aviat és deformació de les coses, d’opinions esbiaixades, d’escrits de persones que no han escrit mai etc.. Fins i tot una candidata del PP al Parlament de les Balears publica una mena de diari, com si fos el diari d’una adolescent.

Les campanyes generen, en efecte, una gran quantitat de lletra escrita, de discursos que fan de mal escoltar, de propaganda visual amb polítics que posen cara de circumstàncies i solen tenir un riure forçat, però que ens asseguren que el futur que ens espera si els votem serà esplendorós. Això encara que sapiguem del cert que alguns d’ells, que coneixem, són més aviat inútils.

A les campanyes no cal esperar diàleg (i menys encara si no n’hi ha hagut durant el temps normal de legislatura) sinó teatre, i sovint del flac, amb sortides fora de to, amb gent que estira més el braç que la màniga, amb candidats que treuen el peu de la galleda i coses per l’estil.

De les coses terribles que he sentit (i això que amb prou feines comencem), la pitjor per ara l’he escoltada a la ministra de Foment, la senyora Magdalena Álvarez, que, en referir-se a les relacions autopropagandístiques de la presidenta de la Comunitat de Madrid (i candidata a la reelecció) en la inauguració d’unes obres relacionades amb la T-4, la terminal aeroportuària madrilenya, va dir en el Congrés dels Diputats aquestes paraules: “En el único sitio de la estación de la T-4 en el que podía haber estado [ La señora Aguirre] porque es de la Comunidad de Madrid es o tumbada en la vía o colgada de la catenaria”.

Tinc la impressió que val més sentir demagògia, promeses de ponts sobre rius que no existeixen, brindis al sol i d’altres alegries etèries, que no pas afirmacions com aquesta que, no sols són de mal gust, sinó clarament inacceptables.

Si Rodríguez Zapatero fos tan diligent com ho ha estat José Montilla amb el cas de Martínez Fraile, la senyora Álvarez avui ja hauria agafar la maleta i l’AVE cap a Sevilla per cercar feina de cara al futur, i molt probablement la democràcia s’hauria dignificat una mica.

Anuncis

%d bloggers like this: