Archive for Març de 2007

El futur incert de Rodríguez Zapatero

11 Març 2007

Escric aquest comentari el dissabte tarda (ahir per al lector) abans de saber què ha passat exactament a Madrid, encara que ho puc imaginar només mirant la fotografia que du el diari Menorca de la manifestació que va protagonitzar ahir el PP de la nostra illa davant l’Ajuntament de Maó. És probable que, com s’expressa la dita castellana, “allí eran todos los que estaban”, encara que probablement “no estaban todos los que eran”, la qual cosa demostra que els càrrecs públics del PP, amb una disciplina fèrria, segueixen les directrius del seu partit que, també com el de Rodríguez Zapatero, s’ho juga tot a l’avalot d’aquesta darrera carta.

He decidit que explicaré tot el que penso sobre el que a Espanya estem vivint a la propera “lletra de batalla” de dijous vinent, tot i que, abans de tancar l’article, vull seguir la sessió del Congrés en què compareixerà Pérez Rubalcaba.

Avui em limitaré a transcriure el següent article d’Enric Juliana –interessant article-, aparegut a La Vanguardia de dissabte, 10/03/07:

Zapatero se juega en las próximas semanas el colapso de la legislatura

Los dos trenes fantasma de la democracia española – ETA y el 11-M- se cruzan esta medianoche en Madrid. Los expresos se acercan y el guardagujas de la Moncloa se halla en serios apuros.

El presidente del Consejo está afrontando el momento más difícil de su febril mandato. La oposición le aprieta sin piedad, con ferocidad, incluso, traspasando algunos límites no escritos – el Partido Popular también ha convocado concentraciones antigubernamentales ante embajadas españolas en el extranjero, algo que no ocurría desde los tiempos de Franco-, pero sus problemas van mucho más allá de la monumental manifestación de repudio que tendrá lugar esta tarde en las calles de la capital de España.

Las manifestaciones no tumban a los gobiernos, como pudo comprobarse durante el vendaval por la guerra de Iraq, pero les pueden complicar extraordinariamente la vida (y la agenda), como sí ocurrió con las fiebres pacifistas de la primavera del 2003. En tanto que expresión de fuertes malestares, las grandes manifestaciones acotan el terreno de juego. Y fortalecen los cercos.

Éste es hoy el principal problema de Rodríguez Zapatero: el riesgo de que en las próximas semanas la legislatura entre en una fase de colapso por falta de oxígeno. Inmediatamente después del bombazo de ETA en Barajas, los estrategas de la Moncloa teorizaron la necesidad, urgente, de centrar la agenda, la maldita agenda, en asuntos distintos y distantes del País Vasco. No ha podido ser. El programa legislativo del Gobierno está prácticamente agotado, la economía va bien y sopla poco aire en la política exterior.

La agenda está atornillada al País Vasco. De manera que el oxígeno que necesita Zapatero sólo puede venir del Cantábrico. Es fácil adivinar cómo. Una declaración de Batasuna renunciando a la violencia parece imprescindible para que los abertzales puedan concurrir a las elecciones municipales. He ahí la piedra angular del enrevesado momento político. Ello ayuda a explicar la tremenda ofensiva del PP: cuanto más cale la idea de que el Gobierno ha cedido al chantaje del terrorista De Juana, más difícil será calibrar como positivo un eventual gesto de Batasuna; si se produce.

Si no se produce, las elecciones municipales y autonómicas de mayo pueden quedar atrapadas por el efecto De Juana, con el consiguiente colapso de la legislatura. Al Gobierno no le quedaría otra opción que cruzar los dedos, rezar para que sus candidatos no se conviertan en el chivo expiatorio del malestar por la crispación política, y comenzar a pensar en un adelanto de las legislativas a otoño, tesis que cada vez más dirigentes socialistas consideran – en privado- casi inevitable.

¿Y un adelanto súbito, fulgurante, en plan catenaccio,para unir, el 27 de mayo, legislativas, municipales y autonómicas? Casi nadie plantea hoy esta hipótesis, que tendría un sesgo plebiscitario, pero hay margen legal hasta el día 2 de abril.

Diríase, por tanto, que Zapatero está en manos de la modulación que adopte Batasuna. Pero hay otros factores decisivos. Uno de ellos, importantísimo: la recepción social a la estrategia del PP. He ahí la gran prueba a la que esta tarde se enfrenta Rajoy en las calles de Madrid. Yel martes en el Congreso, durante la comparecencia del ministro del Interior, Pérez Rubalcaba.

En el Gobierno y en el PSOE, donde la preocupación es muy alta, existe la convicción de que la agresividad pasará factura a los conservadores. Por ello, Zapatero busca con ahínco el contraste de estilos. Ayer en Bruselas se mostró exquisitamente paciente ante la manifestación de esta tarde. Y algo enigmático: “Después de las manifestaciones, ya vendrán las elecciones”.

La tramuntana

10 Març 2007

Aquest any ens felicitàvem de no haver-nos encara trobat amb cap tramuntanada, però certament que la naturalesa, tan rica a casa nostra en tots els aspectes, no podia deixar passar la primavera sense fer-nos obsequi del vent.

“Aigo vos demanam i Vós mos donau vent”, canta Maria del Mar Bonet, i vent hem tingut com en els millors temps, encara que durant les primeres hores aquest vingués  acompanyat d’aigua. Els ports de Maó i de Ciutadella han romàs tancats durant més d’un dia i els camps –sortosament xops per l’aigua caiguda- s’han deixat bressolar per unes ràfegues fortes, dures, que han assolit els cent quilòmetres per hora.

Un cop l’aigua ha desaparegut i ha estat només el vent que ens visitava, el cel s’ha tornat blau, d’un blau intents gairebé insultant, i ha tret dels nostres caps tots els mals pensaments que, a aquestes hores, deuen ja haver-se dipositat per la serralada nord-africana.

Veure com l’aigua del mar batia sobre els molls de la cala era un espectacle fantàstic i contemplar la mar profunda, la de fora port (una mar més blanca que blava per mor de l’escuma batuda), era una mica aterridor.

Diuen que avui el vent demancarà una mica i sembla que tornarà a la caverna ignota d’Eol, tot deixant el salobre marí sobre les pastures dels nostres camps. Hauria de ploure una mica per salvar la collita, però no sé si ho farà, encara que aquest matí tot el cel és núvol altre cop. Però ens en sortirem. Com ens n’hem sortit sempre.

Menorca, doncs, continuarà essent ella mateixa. Malgrat tot, és més forta que la tramuntana. Ah, per cert! Després de tanta matraca sobre el canvi climàtic, veure aquesta tramuntana de sempre és un confort.

Tot el que va malament pot empitjorar

9 Març 2007

La resolució del Tribunal Constitucional que desestima per unanimitat la recusació que la Generalitat de Catalunya havia fet del magistrat Rodríguez Zapata dignifica el tribunal i, especialment, els magistrats presumptament progressistes que no han caigut en la trampa de jugar a fer política en lloc d’exercir la funció jurisdiccional, que és el que han de fer. Fins i tot el recusat Pérez Tremps ha votat contra la recusació del seu company, actitud que l’honora i que comporta un alè de dignitat entre tanta baixesa moral que ens toca viure.

No puc dir el mateix de Rodríguez Zapatero que, en el debat que va mantenir en el Senat fa dos dies, va caure en la trampa que li va teixir el Partit Popular. El president, en lloc de defensar la seva decisió de concedir la presó atenuada a De Juana “perquè era la bona”, si és que ell creia que ho era, va comença a fer servir el ventilador, o la moviola (com vulgueu), tot entrant en la dinàmica del “i tu més” a què tan acostumats estem a casa nostra.

No es pot defensar la pròpia política dient que els altres feien el mateix, o que ho feien pitjor. Som els ciutadans majors d’edat i amb criteri els qui ho hem de veure, això. I en veient-ho, podrem desautoritzar els arguments de l’oposició. Però contemplar com tot un president del govern es rebaixa a llegir llistes d’escarceracions fetes pel PP em va semblar lamentable.

Val a dir, però, que si penso això de Rodríguez Zapatero, he de dir també que escoltar unes hores més tard com Mariano Rajoy el qualificava de “hooligan”, quan poques vegades s’ha donat en el parlament un espectacle més roí que el que van protagonitzar en aquella sessió els senadors populars, escoltar-li això, dic, i sentir com Rajoy oferia al president un debat “assossegat i serè” sobre el terrorisme, em va semblar d’un cinisme increïble. Les seves paraules eren un sarcasme colossal.

Retornem a la guerra freda?

8 Març 2007

Estimat director: Tot sostenint un punt de vista molt prooccidental, The Economist, diu que, per comprendre la història sagnant de Rússia cal observar l’oscil·lació que sempre es produeix entre dues forces antagonistes: la dels qui cerquen d’imitar l’Occident i la dels qui es volen preservar de la seva influència.

Durant una gran part del segle XX, el principal objecte d’admiració i de repulsió per a Rússia han estat els Estats Units. No cal dir que els dos gegants s’assemblen. Després d’haver adoptat precipitadament –i força lleugerament- les idees americanes durant els anys norantes, Rússia ha reprès la tendència antioccidental sota la presidència de Vladimir Putin.

De fet, si ens atenem al discurs pronunciat per aquest a la conferència de Munic, el passat 10 de febrer (discurs que ha fet escriure pàgines i més pagines a tots els diaris del món), haurem de concloure que aquest vell reflex antioccidental novament s’ha reprès.

En aquesta ocasió, Putin ha resumit net i cru els greuges russos envers els Estats Units i ha declarat que “accions unilaterals i sovint il·legítimes [han] provocat noves tragèdies humanes i creat nous pols de tensió.” El món, ha afegit Putin, assisteix a “una hiperutilització de la força, gairebé sense límits”, que ens fa caure “en un abisme de conflictes permanents.” Perquè ningú no es confongués sobre la finalitat dels seus propòsits, Putin ha precisat que “els Estats Units desborden les seves fronteres nacionals en tots els dominis” com a prova “del més gran menyspreu” del dret internacional. Si hem de fer cas al president rus, una actitud d’aquesta naturalesa no pot sinó encoratjar la carrera d’armaments.

La pregunta que ens hem de fer ara –de fet se l’han plantejada tots els comentaristes de política internacional- és si, a partir d’aquest discurs –una veritable mise en scène de Putin- ens trobem a l’alba d’una nova guerra freda. Realment ens hi trobem?

Tot i que per alguns analistes la conferència de Munic podria esdevenir l’element sobre el qual hauran de focalitzar els seus estudis els historiadors que més endavant estudiaran la nostra època, de la mateixa manera que els historiadors d’avui han focalitzat l’estudi de la guerra freda en el discurs que, sobre el “teló d’acer”, pronuncià Winston Churchill a Fulton (Missouri) l’any 1946, el més probable és que no estem davant d’un supòsit semblant. En aquest sentit, Christian Semier, escriu a Die Tageszeitung (Berlín) que Rússia, més aviat malda per treure un avantatge estratègic de l’afebliment dels Estats Units.

Les reaccions de la classe política alemanya al discurs de Putin demostren que no estem a les portes d’una nova guerra freda entre Rússia i Occident, sinó tan sols davant un canvi de perspectiva. Independentment del seu color polític, tots han admès que el president rus ha expressat per damunt de tot un ventall d’inquietuds legítimes que feien referència al desplegament dels sistemes de defensa antímíssils a l’Europa de l’Est, i en menor mesura, al desplegament de tropes americanes a les fronteres de Rússia.

De fet, no deu fer encara tres setmanes, vaig llegir l’article d’un expert polonès que manifestava la seva inquietud pel desplegament militar en aquest país que, presidit i comandat pels ultracatòlics germans bessons Kaczynski, ha acceptat de servir de base al desplegament militar nord-americà. De fet, la ciutat de Gorsk, a la vora de la mar bàltica, acollirà aviat les rampes de llançament de l’escut antimíssils americà. El terreny militar, eriçat de radars i envoltat de fil ferro, s’estén sobre unes 880 hectàrees. I segons diuen els especialistes, serà allí on s’enterraran, a deu metres de profunditat, en un terra pantanós, les sitges que contenen els míssils d’intercepció. Val a dir que també a la República Txeca es durà a terme un gran desplegament militar.

No ens hem, doncs, d’estranyar que, davant aquest desplegament de força, Moscou se senti inquiet. En aquest sentit, Putin ha dit que no es tracta de nostàlgia respecte d’allò que va ser l’URSS i ara no és Rússia, sinó de la defensa d’interessos geoestratègics i de zones d’influència.

Tot i això, no sembla que Occident se senti gaire preocupat pel memorial de greuges que ha proclamat Putin a Munic. En aquest sentit, The Economist opina que el Kremlin incrementarà la pressió sobre les empreses estrangeres del sector de l’energia com a represàlia per aquest desplegament antimíssils americà, bàsicament per fer una demostració del seu poder.

Els arguments que desplega aquesta prestigiosa revista anglesa en defensa de la tesi que nega que el discurs de Putin a Munic doni pas a una nova guerra freda són els següents: Rússia disposa d’un lloc permanent en el Consell de seguretat de l’ONU, que pot utilitzar per posar bastons a les rodes de la política americana a l’exterior (pensem, per exemple, en una eventual pressió sobre l’Iran). Posseeix les més grans reserves d’hidrocarburs del planeta, que poden servir-li –de fet ja li han servit- “d’eines d’intimidació i de xantatge”, com va afirmar el vice-president Dick Cheney en un discurs força agressiu pronunciat a Vilnus (Lituània) l’any 2006. A més posseeix armes nuclears per satisfer el seu orgull. L’única cosa important que Rússia no té avui (i que sí que tenia l’URSS) són forces convencionals, de la mateixa manera que no té tampoc recursos econòmics i ideològics que li permetin de concórrer amb els Estats Units a nivell mundial, com ho feia durant la guerra freda.

Així doncs, Putin no pretén obrir una nova era de dissensió i d’equilibri, com la que es va produir durant gairebé cinquanta anys entre les forces que eren a l’un i l’altre costat del teló d’acer, ans –i aquesta és l’opinió de Dimitri Trenin, director del Centre Carnegie de Moscou-, amb la seva actitud denunciadora i agressiva, Putin es presenta com a cap de fila de l’oposició planetària als Estats Units, calculant que, gràcies a la desfeta de l’Iraq, el moment és ideal per anunciar la candidatura de Rússia a ocupar aquest lloc de principal oponent al gegant nord-americà.

És probable que això sigui per als nord-americans una font de preocupació, però certament que no és una catàstrofe. Tot i així, no sembla que a Washington tothom tingui la mateixa opinió sobre quina resposta s’ha de donar a aquesta acció de Putin. Un sector de la classe política opina que cal enfrontar-se al Kremlin, i potser fins i tot se l’hauria de castigar –per exemple traient-lo fora del G8. D’altres, però (i Bush sembla que es troba en aquest camp) prefereixen mostrar-se condescendents, tot intentant conservar les relacions de bon veïnatge, entre altres coses perquè la posició de Rússia s’haurà de tenir molt en compte (potser fins i tot serà decisiva) de cara a la política que els Estats Units vulguin seguir davant la negativa de l’Iran de no secundar l’alto ordenat per les Nacions Unides a l’enriquiment d’urani.

Bé, així és com jo ho veig, estimat director, però he de reconèixer que la cala Pedrera –aquest racó de paradís on visc en el port de Maó-, es troba molt lluny dels centres mundials de poder. D’ací que ben podria ser que tot fos d’una altra manera.

L’argúcia de l’esquerra

7 Març 2007

No és que la decisió presa en el Parlament de blindar la presidència del Tribunal Constitucional fins al mes de desembre en la persona de la magistrada María Emilia Casas sigui dolenta per se, que no ho és, ja que l’esmena presentada per Esquerra Unida i aprovada amb el vot en contra del PP servirà també per als futurs presidents, que no cessaran en el càrrec fins a la renovació del Tribunal. Però té raó el PP quan afirma que, en prendre ara la decisió, el PSOE mostra el “plumero”, ja que l’únic que pretén –o potser hauríem de dir que el que pretén per damunt de tot- és que la senyora Casas –en la qual confia l’esquerra- presideixi el Tribunal durant el debat de la constitucionalitat o inconstitucionalitat de l’Estatut de Catalunya.

Val a dir, doncs, respecte d’aquest canvi el mateix que deia fa uns dies de la recusació del magistrat Rodríguez Zapata per part de la Generalitat: que és un despropòsit, que en aquest estat de coses, no s’hauria d’haver fet.

Penso que entre tots hem fet que la gent desconfiï de les institucions, i això perquè ens hem preocupat tant de polititzar-les, que ara no sabem qui serà el guapo que les podrà despolititzar.

Lamento ser tan pessimista, però tinc la impressió que, per millorar una mica les coses d’aquest país, es necessitaria fer tabula rasa de gairebé tot, incloent en aquest “gairebé tot” la nostra classe política. I això no és possible, desgraciadament.

Bayrou un 20% en el darrer sondeig

6 Març 2007

Cada dia que passa, el centrista François Bayrou puja en els sondeigs. Segons una enquesta LH2 feta per RMC-BFM TV – 20 Minuts, publicada ahir, 5 de març, Sarkozy, amb un 28%, ocupa el primer lloc, però perd dos punts respecte del sondeig fet els dies 23 i 24 de febrer. Ségolène Royal va segona amb un 27%, però Bayrou assoleix ja un 20%, i ocupa el tercer lloc.

És ben curiós observar com aquest home ha passat d’un 6% a un 20% en molts pocs mesos. Ja sabeu que jo votaria per ell si fos francès, perquè penso que seria una gran alternativa moderada i intel·ligent a la dreta que, si les coses no canvien, acabarà guanyant.

En aquest mateix sondeig, es diu que, en una segona volta entre Sarkozy i Royal, les coses quedarien així: Sarkozy 52%, Royal 48%.

Es tracta només d’enquestes, però no deixen de ser un bon indicatiu.

L’oposició encara pot endurir-se

5 Març 2007

Molt em temo que les dures crítiques que s’estan fet al govern per l’excarceració de De Juana encara no han tocat fons. Tot allò que és dolent pot empitjorar, diu una dita prou coneguda, i penso que estem davant un d’aquests fets als quals el senyor Rajoy i els seus seguidors s’aferraran com una petxina per tal de soscavar el terra sota els peus de Rodríguez Zapatero.

Estem en un període preelectoral. Maig és com aquell que diu a la cantonada i les generals s’han de convocar abans d’un any. Això ens augura una tasca interminable d’oposició a tot el que faci el govern, atès que, si per una d’aquelles coses que poden passar, els ciutadans no donen suport majoritari al PP, tots els arguments que els populars han dit i repetit durant aquests darrers tres anys esdevindran un boomerang contra el pit de Rajoy, que segurament el deixaran tocat d’una manera considerable, i això seria terrible (per a ell, és clar) encara que probablement resultaria saludable per a la resta d’espanyols que voldríem poder viure en aquest país més assossegadament, sense necessitat d’esbatussar-nos cada dia. I ho dic tot i que no subscric íntegrament el que ha fet el govern socialista. Però és que l’actitud del PP em sembla impresentable. No puc entendre tanta visceralitat, tanta hipocresia, tanca incapacitat de mirar-se al mirall, de reflexionar mínimament sobre el que ells han fet.

Els Estats Units, Síria i l’Iran accepten parlar

4 Març 2007

Si les relacions de l’Iran amb Estats Units, trencades des de l’ocupació de l’ambaixada nord-americana a Teheran en 1979, any del triomf de la revolució islàmica, segueixen essent un gravíssim problema que afecta a l’Orient Mitjà, les que mantenen els governs sirià i nord-americà, restablertes l’any 1974, han empitjorat després de l’atemptat de fa dos anys contra el excap del Govern libanès Rafiq Hariri, en quedar compromesos alguns alts dirigents del seu règim arran de les investigacions de la comissió de l’ONU constituïda per a esclarir el crim.

Els governs de l’Iran i de Síria han estat acusats de fomentar la violència en la seva veïna república. Els dirigents de Washington estan persuadits que a través de la llarga frontera siriana del desert penetren combatents per a ajudar a la insurrecció iraquiana. L’Iran, per la seva banda, exerceix des de fa temps una gran influència sobre la comunitat xiïta del sud de l’Iraq, acrescuda des del desmantellament de l’Estat baasista de Saddam Hussein i l’ocupació anglo-nord-americana després d’haver envaït militarment l’Iraq.

L’Iran, hàbilment, dóna suport als diversos grups xiïtes, entre els quals hi trobem el del dirigent radical Moqtada al Sadr, i a més du a terme una campanya d’accions humanitàries i d’inversions financeres. Des del punt de vista nord-americà, és la República Islàmica de l’Iran la qual treu més profit de la situació a l’Iraq.

Comprendreu, doncs, que la decisió presa sorpresivament pels Estats Units de reunir-se amb l’Iran i Síria, i l’acceptació d’aquests dos estats de trobar-se amb els nord-americans em sembli tan nova, tan inversemblant, que no puc deixar de felicitar els seus promotors.

Jo sóc dels qui estava convençut que Bush no faria cas a les recomanacions de la comissió Hamilton-Baker, i he de reconèixer que, si més no en aquest punt, m’he equivocat. En aquest sentit, doncs, la conferència internacional programada per al proper dissabte, 10 de març, és una gran notícia.

La victoria pírrica de Romano Prodi

3 Març 2007

La victòria de Prodi al Senat italià ha estat una victòria pírrica, i de poc li servirà si no aconsegueix aviat –dins aquesta legislatura- aprovar el canvi de llei electoral, de manera que, per aconseguir un escó, s’hagi d’obtenir un percentatge mínim de vots, la qual cosa evitaria l’enorme dispersió ideològica (o potser hauríem de dir partidista) que domina a la política italiana.

De fet, Prodi no sap ja d’on li venen els problemes, perquè, com observava La Vanguardia, si fa una setmana el problema del president era l’abstenció de dos senadors comunistes dissidents, contraris a la missió italiana a l’Afganistan, a l’hora de la votació de confiança el perill es desplaçava des dels escons de l’esquerra pura i dura als de la democràcia cristiana, ja que alguns membres d’aquesta ideologia amenaçaven de no donar suport a Prodi si no retirava la llei de parelles de fet.

El magma de l’esquerra italiana es troba massa dividit. Són massa les diferències que s’observen entre la llarga sèrie de partits, de partidets i de senadors en solitari que componen l’Alta Cambra.

L’ombra de Berlusconi continua essent, doncs, allargada al si de les institucions legislatives de l’estat italià.

Un nou recurs per complicar les coses

2 Març 2007

Els qui seguiu els meus comentaris ja sabeu què penso de la politització de la justícia i dels recurs del PP contra el magistrat del TC, senyor Pérez Tremps. Comprendreu, doncs, que aquest altra recurs que ara ha anunciat el Govern de la Generalitat per recusar el magistrat Rodríguez Zapata, al meu entendre no millora les coses, ans incideix negativament en la mateixa qüestió. En aquest cas, la qüestió és encara més ridícula, perquè el Govern, que ha demanat la revisió de la resolució del tribunal en el cas de Pérez Tremps, diu ara que, si el tribunal rectifica, la Generalitat deixarà de presentar aquest altre recurs.

És obvi que si Pérez Tremps va ser recusat per haver emès un dictamen que afectava a les competències de la Generalitat, també Rodríguez Zapata hauria de ser recusat per haver fet el mateix, però no es tracta d’això, es tracta que tots sembla que hàgim perdut la fe en la justícia, i el més greu és que potser tenim raons més que sobrades per haver-la perdut.

Mals vents bufen per a l’estat de dret, que és la garantia última i la raó de ser de la democràcia, tal com l’entenem des de Montesquieu. De fet, hem entrat en una dinàmica perversa i crec que serà molt difícil sortir-ne. I això no és tan sols una llàstima, és un problema molt greu per a la convivència en comú en un clima de tolerància i de llibertat.


%d bloggers like this: