Retornem a la guerra freda?

by

Estimat director: Tot sostenint un punt de vista molt prooccidental, The Economist, diu que, per comprendre la història sagnant de Rússia cal observar l’oscil·lació que sempre es produeix entre dues forces antagonistes: la dels qui cerquen d’imitar l’Occident i la dels qui es volen preservar de la seva influència.

Durant una gran part del segle XX, el principal objecte d’admiració i de repulsió per a Rússia han estat els Estats Units. No cal dir que els dos gegants s’assemblen. Després d’haver adoptat precipitadament –i força lleugerament- les idees americanes durant els anys norantes, Rússia ha reprès la tendència antioccidental sota la presidència de Vladimir Putin.

De fet, si ens atenem al discurs pronunciat per aquest a la conferència de Munic, el passat 10 de febrer (discurs que ha fet escriure pàgines i més pagines a tots els diaris del món), haurem de concloure que aquest vell reflex antioccidental novament s’ha reprès.

En aquesta ocasió, Putin ha resumit net i cru els greuges russos envers els Estats Units i ha declarat que “accions unilaterals i sovint il·legítimes [han] provocat noves tragèdies humanes i creat nous pols de tensió.” El món, ha afegit Putin, assisteix a “una hiperutilització de la força, gairebé sense límits”, que ens fa caure “en un abisme de conflictes permanents.” Perquè ningú no es confongués sobre la finalitat dels seus propòsits, Putin ha precisat que “els Estats Units desborden les seves fronteres nacionals en tots els dominis” com a prova “del més gran menyspreu” del dret internacional. Si hem de fer cas al president rus, una actitud d’aquesta naturalesa no pot sinó encoratjar la carrera d’armaments.

La pregunta que ens hem de fer ara –de fet se l’han plantejada tots els comentaristes de política internacional- és si, a partir d’aquest discurs –una veritable mise en scène de Putin- ens trobem a l’alba d’una nova guerra freda. Realment ens hi trobem?

Tot i que per alguns analistes la conferència de Munic podria esdevenir l’element sobre el qual hauran de focalitzar els seus estudis els historiadors que més endavant estudiaran la nostra època, de la mateixa manera que els historiadors d’avui han focalitzat l’estudi de la guerra freda en el discurs que, sobre el “teló d’acer”, pronuncià Winston Churchill a Fulton (Missouri) l’any 1946, el més probable és que no estem davant d’un supòsit semblant. En aquest sentit, Christian Semier, escriu a Die Tageszeitung (Berlín) que Rússia, més aviat malda per treure un avantatge estratègic de l’afebliment dels Estats Units.

Les reaccions de la classe política alemanya al discurs de Putin demostren que no estem a les portes d’una nova guerra freda entre Rússia i Occident, sinó tan sols davant un canvi de perspectiva. Independentment del seu color polític, tots han admès que el president rus ha expressat per damunt de tot un ventall d’inquietuds legítimes que feien referència al desplegament dels sistemes de defensa antímíssils a l’Europa de l’Est, i en menor mesura, al desplegament de tropes americanes a les fronteres de Rússia.

De fet, no deu fer encara tres setmanes, vaig llegir l’article d’un expert polonès que manifestava la seva inquietud pel desplegament militar en aquest país que, presidit i comandat pels ultracatòlics germans bessons Kaczynski, ha acceptat de servir de base al desplegament militar nord-americà. De fet, la ciutat de Gorsk, a la vora de la mar bàltica, acollirà aviat les rampes de llançament de l’escut antimíssils americà. El terreny militar, eriçat de radars i envoltat de fil ferro, s’estén sobre unes 880 hectàrees. I segons diuen els especialistes, serà allí on s’enterraran, a deu metres de profunditat, en un terra pantanós, les sitges que contenen els míssils d’intercepció. Val a dir que també a la República Txeca es durà a terme un gran desplegament militar.

No ens hem, doncs, d’estranyar que, davant aquest desplegament de força, Moscou se senti inquiet. En aquest sentit, Putin ha dit que no es tracta de nostàlgia respecte d’allò que va ser l’URSS i ara no és Rússia, sinó de la defensa d’interessos geoestratègics i de zones d’influència.

Tot i això, no sembla que Occident se senti gaire preocupat pel memorial de greuges que ha proclamat Putin a Munic. En aquest sentit, The Economist opina que el Kremlin incrementarà la pressió sobre les empreses estrangeres del sector de l’energia com a represàlia per aquest desplegament antimíssils americà, bàsicament per fer una demostració del seu poder.

Els arguments que desplega aquesta prestigiosa revista anglesa en defensa de la tesi que nega que el discurs de Putin a Munic doni pas a una nova guerra freda són els següents: Rússia disposa d’un lloc permanent en el Consell de seguretat de l’ONU, que pot utilitzar per posar bastons a les rodes de la política americana a l’exterior (pensem, per exemple, en una eventual pressió sobre l’Iran). Posseeix les més grans reserves d’hidrocarburs del planeta, que poden servir-li –de fet ja li han servit- “d’eines d’intimidació i de xantatge”, com va afirmar el vice-president Dick Cheney en un discurs força agressiu pronunciat a Vilnus (Lituània) l’any 2006. A més posseeix armes nuclears per satisfer el seu orgull. L’única cosa important que Rússia no té avui (i que sí que tenia l’URSS) són forces convencionals, de la mateixa manera que no té tampoc recursos econòmics i ideològics que li permetin de concórrer amb els Estats Units a nivell mundial, com ho feia durant la guerra freda.

Així doncs, Putin no pretén obrir una nova era de dissensió i d’equilibri, com la que es va produir durant gairebé cinquanta anys entre les forces que eren a l’un i l’altre costat del teló d’acer, ans –i aquesta és l’opinió de Dimitri Trenin, director del Centre Carnegie de Moscou-, amb la seva actitud denunciadora i agressiva, Putin es presenta com a cap de fila de l’oposició planetària als Estats Units, calculant que, gràcies a la desfeta de l’Iraq, el moment és ideal per anunciar la candidatura de Rússia a ocupar aquest lloc de principal oponent al gegant nord-americà.

És probable que això sigui per als nord-americans una font de preocupació, però certament que no és una catàstrofe. Tot i així, no sembla que a Washington tothom tingui la mateixa opinió sobre quina resposta s’ha de donar a aquesta acció de Putin. Un sector de la classe política opina que cal enfrontar-se al Kremlin, i potser fins i tot se l’hauria de castigar –per exemple traient-lo fora del G8. D’altres, però (i Bush sembla que es troba en aquest camp) prefereixen mostrar-se condescendents, tot intentant conservar les relacions de bon veïnatge, entre altres coses perquè la posició de Rússia s’haurà de tenir molt en compte (potser fins i tot serà decisiva) de cara a la política que els Estats Units vulguin seguir davant la negativa de l’Iran de no secundar l’alto ordenat per les Nacions Unides a l’enriquiment d’urani.

Bé, així és com jo ho veig, estimat director, però he de reconèixer que la cala Pedrera –aquest racó de paradís on visc en el port de Maó-, es troba molt lluny dels centres mundials de poder. D’ací que ben podria ser que tot fos d’una altra manera.

Anuncis

%d bloggers like this: