Archive for Març de 2007

El bloqueig del Consell General del Poder Judicial

21 Març 2007

Cinc mesos després que hagi caducat el mandat dels membres que componen el Consell General del Poder Judicial –l’òrgan de govern dels jutges-, la reforma segueix encallada perquè no es pot fer sense l’acord dels dos grans partits. El joc de majories qualificades que exigeix la llei que regula l’elecció d’aquest Consell dóna de fet dret de veto al PP i al PSOE, que necessiten posar-se d’acord per fer els nomenaments. I com que ni l’un ni l’altre pretenen elegir per als càrrecs els millors sinó els “més nostres”, aleshores la renovació esdevé impossible.

Segons deia El País ahir, el PP exigeix nou consellers seus, mentre que el PSOE creu que el número d’aquests ha de ser proporcional a la composició parlamentària, i n’hi ofereix vuit, xifra que l’altre no accepta, perquè amb vuit no podrà bloquejar ni modelar la composició del Tribunal Suprem ni del Tribunal Constitucional.

Vol dir això que el PP és un partit impresentable? No, vol dir que tots dos són impresentables, perquè ni l’un ni l’altre actuen moguts per raons ètiques o d’eficàcia, ans persegueixen només el propi interès, i això no és de rebut,

Jo no sóc contrari, en principi, al sistema d’elecció actual, però vistes les circumstàncies, penso que farien bé els partits de tornar al sistema antic, que Alfonso Guerra va fer modificar durant la primera majoria absoluta del PSOE per tal de poder d’alguna manera apoderar-se de l’òrgan de govern dels jutges. D’aleshores ençà, l’únic que hem aconseguit és transformar aquest òrgan amb un apèndix dels partits.

A Espanya ens cal un Bayrou

20 Març 2007

No es que pensi que finalment Bayrou guanyarà la presidència francesa. És francament difícil, però la seva candidatura ha posat de manifest que hi ha un gran sector de la societat francesa que no es troba a gust amb la polarització actual.

Ho he escrit aquí més d’un cop i l’altre dia ho parlava, a través del Skype, amb el meu fill que viu a Toulouse. A Espanya, em deia, li fa falta un Bayrou, com també li fa falta a França en els moments actuals. Entre altres coses perquè ell pensa que, si França ha de decidir finalment entre Sarkozy y Royal, acabarà votant a favor de Sarkozy.

Curiosament, això mateix opina Francesc-Marc Álvaro en un interessant article que publicava ahir La Vanguadia. Ell m’evita d’haver d’escriure jo el que penso respecte d’aquest punt. Us el transcric perquè val la pena que el llegiu i el mediteu una mica:

Un Bayrou para la Moncloa

FRANCESC-MARC ÁLVARO – Estamos abocados al choque de trenes. Si algo no lo remedia, la campaña de las elecciones generales del año próximo se convertirá en la apoteosis de la nueva versión, posmoderna y aseada, de las dos Españas a cara de perro y garrote en mano. Por un lado, unPP convertido en una derecha extrema y reaccionaria. Por otro, un PSOE transformado en un guirigay progre, hueco y gesticulante. Cuanto más duros y vociferantes se ponen los populares, más desdibujados y frívolos se proyectan los socialistas. El ciudadano que no se conforma con asumir un escenario plano donde fachas y progres han ocupado todo el espacio lo tiene complicado para ir a votar. Fuera de Catalunya, País Vasco, Galicia y Canarias, el elector vive en un bipartidismo de hecho y, ante la disyuntiva de decidir quién deberá ser el inquilino de la Moncloa, todo se reduce a escoger entre un Rajoy uniformado de salvador ofendido de la patria y un Zapatero disfrazado de voluntarioso campeón del buen rollito y la vaguedad.

Descorazonador.

El centro político se ha ido al garete en España. Sólo existe, de manera excepcional, en Catalunya y el País Vasco, gracias a formaciones como CiU y PNV, movidas por una perenne voluntad de pacto y acreditadas largamente en la gobernabilidad y el tono moderado. Más allá, el abismo. El sociólogo y estratega socialista José Félix Tezanos lo explicó muy bien en una entrevista que La Vanguardia publicó el 10 de diciembre del año pasado. Para el director de la Fundación Sistema, “la gran paradoja hoy en España es que el gran espacio de centro no lo acaba de ocupar nadie”. “Lo ocupan algunos partidos nacionalistas, pero no en el conjunto de España”, dice. El reconocido teórico, cercano a Alfonso Guerra, sostiene que el centro “es un espacio totalmente desierto, lo cual puede dar lugar a un aumento de la abstención”. “Estamos – añade Tezanos- en una situación muy dinámica que puede afectar a todos los partidos. Las fugas de votos son cada vez más posibles. La conclusión que deberían sacar los partidos es que ya no existen cheques en blanco: el elector es cada vez más crítico”. Las elecciones municipales, con los escándalos de corrupción como telón de fondo, pueden dar alguna pista acerca de todo esto, pero la naturaleza de esta consulta obliga a contener las interpretaciones generalizadas; al fin y al cabo, en los pueblos y ciudades el perfil de los candidatos pesa mucho más que las marcas políticas. No será hasta los comicios legislativos del 2008 cuando podremos comprobar, sin pantallas correctoras, los efectos en las urnas del actual clima incendiario que preside la dialéctica entre el Gobierno socialista y el PP. De momento, miremos hacia Francia, donde está ocurriendo algo nuevo en la carrera de las elecciones presidenciales.

Nuestros vecinos franceses, que hasta hace cuatro días parecían estar condenados a decidir entre la socialista Ségolène Royal y el conservador Nicolas Sarkozy, han visto crecer en los sondeos las expectativas del líder y candidato de la UDF, el centrista François Bayrou. La tercera vía de Bayrou, más concreta que las filigranas retóricas de Royal y más conciliadora que la contundencia efectista de Sarkozy, puede atraer a quienes piensan que ahora conviene huir de los extremos para ensayar una salida practicable de reformas posibles. Un nuevo enfoque que saque del fango las ruedas de la República sin grandes sobresaltos.

No sabemos si la oferta Bayrou será un globo que va a deshincharse o, por el contrario, adquirirá la solidez de una auténtica alternativa. Estemos atentos. Pase lo que pase, lo mejor del caso, y lo que puede ser ilustrativo para la política española, es la existencia de una tercera figura en liza que, hoy por hoy, toma cuerpo y amenaza con romper el duelo entre los presuntamente renovadores candidatos del PS y de la UMP.

Salvando todas las distancias entre las presidenciales francesas y las legislativas españolas, es pertinente preguntarse – en medio del ruido que proviene de Madrid- si sería posible que surgiera ahora una nueva oferta electoral que se ofreciera para superar la partida a todo o nada que juegan PP y PSOE. Bastantes votantes podrían suscribir hoy un aviso que rezara: “Se necesita con urgencia un Bayrou para la Moncloa”. Quizá serían los mismos electores que no se resignan a vivir bajo el signo de las dos Españas, caricatura cansina que convierte el circo político en un chaparrón constante de graves descalificaciones, demagogias altisonantes, amenazas apocalípticas y reducción del adversario a algo peor que un enemigo. Acaso con más motivos que en Francia, la creación en España de un proyecto que restaure el centro político deviene hoy un deber cívico. En 1986, Miquel Roca y sus aliados, a bordo del Partido Reformista Democrático, intentaron dar con un país que no se resignara al blanco o negro. No tuvieron éxito en aquel empeño, quizás no era el momento. Ahora podría serlo. Tal vez.

¿Retomar la deseable Tercera España o animar el retorno al sentido común y a la capacidad de pacto? Un poco de todo. Los amplios sectores moderados de la sociedad española, los que votaron durante años a González y los que, en el 2000, apoyaron a Aznar, no pueden estar satisfechos con el actual paisaje. Poco a poco, la credibilidad de las instituciones se va degradando y sólo los muy convencidos de cada bando, los que portan las pancartas de turno, se sienten seguros. Los demás necesitamos un Bayrou para el 2008

Lustrazia

19 Març 2007

La transformació del règim polonès, que ha passat del comunisme del general Jeruzelsky al nacionalisme integrista dels bessons Kaczynsk,i és un dels fenòmens que més destaca en el panorama europeu actual.

La crisi del comunisme, la lluita protagonitzada a les drassanes de Gdansk pel sindicat Solidarnosk, que dirigia Lech Walessa, la particular intervenció del papa Joan Pau II a través d’un pacte secret amb els Estats Units (vegeu la meva lletra de batalla “La lluita contra l’imperi del mal”, 05.05.05), i la força que, com a moviment pendular de revenja, ha agafat finalment l’integrisme, recolzat molt directament per sectors catòlics ultraconservadors, com el de Radio Marija (vegeu també la meva lletra de batalla “Polònia: novament la creu i l’espasa”, 16.02.06), està conduint a uns extrems difícilment acceptables.

La darrera mostra d’això és la llei coneguda amb el nom de “Lustrazia”, vocable que sembla que significa més o menys “Neteja”, la qual inicia sens dubte una època de “caça de bruixes” que faria ben segur les delícies del recordat (i no per bé) senador Mc Carty.

Segons aquesta llei, qualsevol que exerceixi la funció pública (des del carter a l’escombriaire), però també els professors, els acadèmics, els periodistes, etc, hauran de fer una declaració jurada confessant si col·laboraren o no d’alguna manera amb el comunisme. Si ho fan, s’assegura que no hi haurà represàlies, però si es neguen a fer-ho, aleshores se’ls privarà durant deu anys de tota classe d’activitat pública.

A això se li ha de dir, amb bones paraules, feixisme, ja que, en el fons, aquesta mena de pràctiques són les que es duien a terme en el règims nazis i feixistes, així com també en els comunistes que hi ha hagut arreu del món.

Penso que algú haurà de reaccionar. El camí que està seguint Polònia no es correspon amb les coordenades actuals de la Unió Europea. De fet, no estaria gens malament que l’Església Catòlica, que tant va lluitar contra els comunismes polonesos, digués també alguna cosa contra els germans bessons Kaczynski. Tant els uns com els altres són enemics de la llibertat.

La nova estratègia de Ségolène Royal

18 Març 2007

La ruptura espectacular d’Eric Besson –exresponsable d’economia del Partit Socialista Francès- amb aquest partit i, especialment, amb Ségolène Royal ha esdevingut un nou entrebanc en la carrera d’aquesta vers la presidència de França. En un llibre entrevista – Qui connaît Madame Royal?, – Besson diu coses molt dures contra la candidata. Entre d’altres aquestes: “Penso, en consciència, que Ségolène Royal no ha de convertir-se en presidenta de la República. No ho desitjo per al meu país i ho temo per als meus fills (…) Ens trobem en un pendent molt perillós per a França si guanya (…) Només la seva pròpia glòria la motiva.”

Tot i que no hem de fer massa cas de les declaracions en calent després d’una ruptura, el cert és que Ségolène Royal continua anant sempre uns punts per darrera de Sarkozy a les enquestes.

Fa unes setmanes, va protagonitzar un més aparatós que real apropament als dits “elefants” del socialisme francès. Els seus antics opositors, Strauss Kahn i Fabius van fer-li costat. Fins i tot Lionel Jospin va dir que recolzava la candidata socialista, però sembla que la cosa hagi servit de poc perquè, fa dos dies, en una entrevista sostinguda davant les càmares de la televisió, concretament a France 2, Ségolène Royal, no sols va desmarcar-se dels vells dirigents, ans ho féu també del seu partit, el PSF. “L’elecció presidencial és per naturalesa una relació directa entre una persona i el poble francès, no és l’elecció d’un partit polític”, afirmà, i afegí que, cas de ser elegida, mantindrà també aquesta distància amb el partit. Val a dir, però, que, per diferenciar-se de Bayrou, va reconèixer que, malgrat tot, tenia un gran partit darrera.

És evident que cadascú segueix l’estratègia que més creu que li convé en aquestes coses. On verra!

Avui toca manifestar-se a Navarra. I demà?

17 Març 2007

Aquesta tarda, el PP durà a terme la seva enèsima manifestació contra tot i contra tots. Aquest cop l’acte cívic, que s’ha d’incloure en aquesta mena d’actes de protesta que Rajoy troba deliciosos, preciosos i extraordinàriament pacificadors, es farà a Navarra, a iniciativa del president del govern foral, senyor Sanz.

Tornarem escoltar allò de “Navarra no se vende” i tantes coses més amb les quals ens martellegen cada dia els populars, tot i que la vicepresidenta del govern, la senyora De la Vega, diu i repeteix que “lo podía decir más alto pero no más claro: Navarra no está en cuestión, no es negociable y los fantasmas que quiere agitar el señor Rajoy son eso,
fantasmas”.

Navarra és una matèria recurrent, tant per l’esquerra nacionalista basca, com per la dreta espanyola, que ordinàriament la treuen en els seus discursos en els moments més apassionants del debat i de l’enfrontament. De tota manera, convé que el lector sàpiga que, a diferència del que preveu la Constitució per a les comunitats autònomes en general, la federació mútua de les quals no es permet, pel cas de Navarra, s’estableix que (Disposició Transitòria Quarta):

“1. En el cas de Navarra, i a efectes de la seva incorporació al Consell General Basc o al règim autonòmic basc que el substitueixi en lloc del que estableix l’article 143 de la Constitució, la iniciativa correspon a l’òrgan Foral competent, el qual adoptarà la seva decisió per majoria dels membres que la componen. Per tal que dita iniciativa sigui vàlida, caldrà, a més, que la decisió de l’òrgan Foral competent sigui ratificada per un referèndum convocat expressament a aquest efecte, i aprovat per la majoria dels vots vàlids emesos.

2. Si la iniciativa no reeixís, només es podrà tornar a produir en un altre període de mandat de l’òrgan Foral competent, i en qualsevol cas, quan hagi transcorregut el termini mínim que estableix l’article 143.”

El debat, doncs, entorn de la unió de Navarra amb el País Basc no sols no és una matèria nova, sinó que és constitucionalment reconeguda, per tant, no és una qüestió amb la qual es pugui titllar els seus defensors d’antiespanyols o bé d’anticonstitucionals. Una altra cosa és que això, si es fa, s’ha de fer bé, en els termes marcats per la constitució, que són força clars, segons hem pogut veure.

De tota manera, si De la Vega assegura que el govern navarrès pot convocar una manifestació però que “no podrá decir que el futuro de Navarra está en cuestión, porque no es verdad” i això “el señor Rajoy lo sabe”, aleshores a què ve tant d’enrenou?

Molt em temo que estem en la lògica terrorífica de sempre: la de “España se rompe”, una lògica que probablement fa més en aquest sentit –vull dir en el de la ruptura d’Espanya- que no pas la política de diàleg, encara que aquest afecti a matèries de difícil acord.

Sap algú què pensa realment el govern d’Espanya respecte del Sàhara?

16 Març 2007

Els Reis van iniciar dimarts passat la seva segona visita d’Estat a Algèria, que, segons ambdues parts, revalida l’excel·lent estat de les relacions bilaterals. Segons podem llegir a tots els diaris, el Rei va ser clar a Algèria: Espanya –va dir el monarca davant del president algerià, Abdelaziz Buteflika-, considera urgent trobar una solució política “justa, duradora i mútuament acceptable” per al Sàhara Occidental i va advocar per “la lliure determinació” d’aquest territori –posició aquesta que és la que, en el seu dia, va acordar l’ONU, encara que mai no s’ha pogut dur a terme per l’oposició del Marroc i per la tebior de tots els altres països implicats.

He de reconèixer que aquestes paraules tan clares del monarca em van deixar una mica tocat. No perquè jo no hi estigui d’acord (hi estic des d’un punt de vista teòric, encara que sé que mai no es durà a terme aquest referèndum d’autodeterminació perquè, vist el panorama polític actual, això no crec que sigui possible), sinó perquè les paraules del rei, pronunciades a Algèria, no s’adiuen gens amb les que, fa només unes setmanes, va pronunciar el president del govern espanyol, Rodríguez Zapatero, al Marroc. En aquest cas, el president es va mostrar més pragmàtic que mai i, en línia amb el que pensa Rabat, va donar a entendre –si és que no ho va dir explícitament- que només acceptava l’autonomia saharahui sota sobirania marroquina.

Davant una divergència tan gran, Moratinos va matisar la posició del Govern assenyalant que no hi ha canvi de postura en la política espanyola pel que fa al Sàhara i va concloure de forma salomònica que “Zapatero va dir el que va dir al Marroc, però avui estem en una altra banda”.

Per ventura creu Moratinos que, en política internacional, avui es pot dir blanc i demà negre segons quin sigui l’interlocutor que ens escolta? De veritat que no ho puc entendre, i més si sabem que, quan el rei aborda matèries polítiques en els seus discursos, mai no parla sense tenir el vist-i-plau del govern.

He de dir que la contradicció flagrant del govern espanyol en aquest cas –com en tants altres- em sembla lamentable.

Després de la traca

15 Març 2007

Españolito que vienes al mundo
te guarde Dios.
Una de las dos Españas
ha de helarte el corazón.
(A. Machado)

Estimat director: Després de tres anys de campanya mediàtica, de discursos construïts sobre un principi fals: el de la il·legitimitat de la victòria del Partit Socialista en unes eleccions –les del 14 de març de 2004- que el Partit Popular creia que tenia guanyades sense baixar de l’autobús, hem viscut la traca final amb la gran manifestació de Madrid (la setena de la legislatura), que ha anat precedida d’actes a totes les capitals de província i fins i tot de protestes davant d’algunes ambaixades d’Espanya a l’estranger. Dic traca final però potser no ho és exactament i estem, només, davant el tret de pistola que inaugura el que ben segur ha de ser la campanya més llarga i més dura de totes les que hem viscut durant la democràcia, una campanya que, com gairebé totes les que hem conegut, no serà tampoc un exercici intel·lectual de confrontació d’idees sinó un gran desplegament de marketing on l’únic que importa és destrossar l’adversari, exalçar la grandesa del jo i prescindir de tota anàlisi profunda i desapassionada de la realitat.

Contra la visceralitat i la irracionalitat

Tanmateix, els ciutadans que no ens agrada que ens aixequin la camisa, que no acceptem de combregar amb formatge, que avorrim profundament el cinisme d’Acebes i Zaplana, que ens molesta la mediocre i sempre acrítica actitud de Pepe Blanco, que entenem que l’emissora dels bisbes du a terme una política de comunicació immoral i que desconfiem del seguidisme governamental de la Cadena SER, penso que tenim dret a expressar els nostres sentiments, a dir el que veiem, encara que això sigui com sembrar en un desert d’arena. I dic això perquè el que resulta avui més fàcil és seguir ulls clucs el dictat de les més baixes passions, deixar-nos endur per la follia que ens envolta i posar-nos a cridar, els uns contra els altres, com fan els nostres diputats i senadors (per a vergonya de tots), que han convertit el Parlament en la graderia irreflexiva d’un estadi, on es xiula i s’insulta l’adversari, on s’anima i aplaudeix incondicionalment el cap de files del propi partit, i on, qualsevol que sigui la matèria que es debati, sabem ja d’entrada que ningú no cercarà de convèncer amb idees i arguments, ans només s’intentarà de vèncer per la simple força dels vots que aportaran uns diputats i senadors que han renunciat prèviament a ser “éssers que pensen” per esdevenir simples “escolans d’amèn” dels caps de fila dels partits.

Jo no sé si vas seguir, amic director, el darrer debat en el Senat, jo sí que ho vaig fer i t’he de confessar que vaig sentir vergonya. En un camp de futbol, els “hooligans” més fanàtics de qualsevol equip no ho haurien fet millor.

Anem, però, al fons, si és que podem separar el fons i la forma, perquè jo considero que avui, en el nostre sistema, la forma ha passat a ser part important del problema, i probablement no podrem afrontar amb eficàcia les matèries polítiques que afecten a la realitat del país si no modifiquem la manera de fer política, en definitiva, si no modifiquem l’estructura i el funcionament dels partits.

La falsa teoria de la conspiració

Partint del que tenim –en realitat no podem fer altra cosa- hem de dir que el problema crucial d’aquesta legislatura, el que ha marcat profundament tota la realitat política d’aquests tres anys, neix d’una decidida actitud del PP de no acceptar el resultat del 14-M de 2004. En efecte, les particulars circumstàncies que es produïren arran de l’atemptat de l’11-M a Madrid, la deficient administració de la crisi que dugué a terme el govern d’Aznar, les mentides d’Acebes, aleshores Ministre de l’Interior, per sostenir el que era ja del tot insostenible -la tesi de l’atemptat d’ETA-, dugueren com a resultat una derrota del PP i la tímida victòria d’un PSOE que, de feia molt poc temps, liderava Rodríguez Zapatero, un home jove que havia exercit fins aleshores d’obscur i disciplinat acòlit –com tants altres diputats- de la direcció del seu partit

Que el PP mai no ha acceptat la derrota ho demostra l’actitud de confrontació que ha adoptat durant tota la legislatura, així com el manteniment de la dita “teoria de la conspiració” que, degudament propagada i sostinguda per diaris com El Mundo i emissores com la COPE, ha insistit, dia rere dia, en la idea que s’amagava als espanyols la veritat i que l’atemptat de l’11-M no va ser una obra exclusiva del terrorisme islàmic, sinó també de l’ETA, d’aquesta ETA davant la qual, diuen, el govern de Rodríguez Zapatero s’ha acabat doblegant.

Que el PP mai no va acceptar el resultat electoral del 14-M és, d’altra banda, una evidència que s’explica, no sols pel tipus d’oposició que ha fet (fins a sis cops s’ha parapetat en grans manifestacions darrere les pancartes de l’Associació de Víctimes del Terrorisme), sinó també per declaracions explícites com la que, fa poques setmanes, va fer l’home que va ser portaveu del govern d’Aznar, Miguel Ángel Rodríguez, quan afirmà públicament que els espanyols tenien dret a saber “quin grup terrorista havia dut el PSOE al govern”. Quasi res!

Ara bé, que jo pensi que el PP ha tingut una actuació indigne durant aquests tres anys, això no implica, però, que defensi ulls clucs Rodríguez Zapatero, el qual, en aquesta darrera etapa, bàsicament a partir del moment en què se li esfondrà l’esperança (segurament una mica infantil) de ser ell qui acabaria amb el terrorisme a través del dit “procés de pau”, ha actuat d’una manera penso que força criticable i que, amb el cas de De Juana Chaos, ha donat al PP la possibilitat de magnificar la seva estratègia d’atac, i això quan, gràcies al judici que s’està seguint a l’Audiència Nacional contra els presumptes culpables dels atemptats de l’11-M, cada dia es veu més clar que la “teoria de la conspiració” no era sinó una fal·làcia, una maniobra creada per l’entorn del PP.

Fixa’t, amic director, com, des de fa aproximadament un mes, ningú no parla ja d’aquesta teoria. I això perquè, quan el PP ha vist que aquella munició se li acabava, l’ha abandonada discretament i, sense rectificar res, ha decidit que, a partir d’ara, assumiria el paper de defensor i salvador de la dignitat i de la unitat d’Espanya, unitat i dignitat malmeses –assegura- pel govern de Rodríguez Zapatero que s’ha venut als terroristes i ha cedit al seu xantatge. Però s’ha venut realment el govern? Ha cedit al xantatge d’ETA? Jo crec que no, però sí que estic segur d’una cosa: que el govern ha comès tants errors que, amb la seva actuació, ha donat versemblança a aquesta afirmació dels populars.

Els errors del govern

Vull ara referir-me a l’actuació del govern del PSOE, i d’entrada et diré que, en la meva opinió, Rodríguez Zapatero va fer bé d’intentar un procés de pau amb ETA, com primer ho havia intentat Felipe González i va intentar-ho després Aznar (val a dir que tots dos sense fortuna). Però entenc que, quan un govern decideix actuar en aquest sentit, i ho fa sabent que té en contra el principal partit de l’oposició (cosa, per cert, que mai no havia succeït a Espanya, i que probablement tampoc no ha succeït mai en els casos anàlegs que coneixem a Europa, per exemple al Regne Unit, amb Irlanda del Nord), un govern, dic, que actua en aquestes circumstàncies no pot incórrer en els errors que ha incorregut Rodríguez Zapatero. I tots es relacionen amb el cas de De Juana Chaos. Vegem-los seguidament.

Primer error.- Si aplicant estrictament la legislació vigent (recorda, amic director, que en matèria penal, l’agreujament de les penes no es pot fer amb caràcter retroactiu), De Juana acabava la seva condemna de no sé quants milers d’anys amb el compliment de 18 anys de presó, un govern que està negociant amb l’entorn d’ETA la fi del terrorisme, i que està decidit a jugar a fons aquesta carta, mai no pot actuar com ho va fer el qui era aleshores ministre de justícia, senyor López Aguilar, el qual –se suposa que per pacificar els ànims de la dreta- va dir que, si no podien prorrogar la presó de De Juana pels assassinats comesos (pels quals ja havia complert la pena), cercarien la manera –n’inventarien fins i tot alguna, si això era necessari- per mantenir-lo a la presó. Això un ministre de justícia no ho pot fer, per molt escàndol públic que provoqui que un assassí convicte i confés hagi de ser posat en llibertat per exigències de la llei aplicable. A més, d’aquest primer error, neixen tots els altres, cada cop més greus.

Segon error.- Per fer callar el PP (com si això fos possible) el Ministeri Fiscal –que actua a dictat del govern-, es treu de la màniga un possible delicte d’amenaces terroristes, derivat de dues cartes escrites per De Juana quan era a la presó, cartes que són sens dubte el reflex d’una manca absoluta de moralitat, però de les quals és força difícil deduir-ne un delicte i, menys encara, un delicte de terrorisme. Doncs bé, tot i això, el Ministeri fiscal demanà 96 anys de presó per De Juana, una xifra del tot absurda des del punt de vista penal.

Tercer error.- Aviat el govern es va adonar que l’havia espifiat. Aleshores, per impuls d’aquest, el Ministeri Fiscal rectificà i rebaixà la petició de condemna a sis anys de presó, reducció que –no podia ser d’altra manera- el PP aprofità per denunciar aquesta rebaixa com un escàndol, i la va qualificar immediatament com una cessió indigne al xantatge dels terroristes, cosa que va fer perquè era conscient que el govern s’havia ficat en un laberint del qual li seria molt difícil sortir-ne il·lès. Calia, doncs, aprofitar.

En efecte, comdemnat a 12 anys de presó per l’Audiència Nacional, De Juana va recórrer la sentència i aconseguí que el Tribunal Suprem la rectifiqués tot qualificant el delicte comès com un simple “delito de amenazas no condicionales a grupos de personas sin circunstancias modificativas de la responsabilidad criminal”, segons diu la Sentència de 26 de febrer de 2007, i li rebaixà la pena a 3 anys de presó. És aleshores quan De Juana inicia la darrera i definitiva vaga de fam que ha atrapat el govern entre dos focs: el dels partits nacionalistes bascos, que l’acusen de ser el responsable que s’hagi condemnat De Juana pel que ells qualifiquen de “delicte d’opinió” (fet que dificultava qualsevol mena de diàleg amb l’entorn abetzale), i el foc creuat del PP que –com que tot val i, a més, això li va perfecte per substituir la cada cop més esmorteïda i inservible “teoria de la conspiració” per la teoria de la cessió del govern al “xantatge dels terroristes”-, llança la idea que Rodríguez Zapatero s’ha agenollat (vaja, que ha agenollat Espanya!) davant un assassí en sèrie, davant el responsable de 25 assassinats, tot construint un discurs que no podia ser més efectista, i que no comportava la necessitat de dir cap mentida (perquè De Juana era i és, en efecte, un assassí), però que tampoc no perseguia la veritat, perquè el PP sap i sabia perfectament que aquest cop no es jutjava De Juana per cap assassinat, aquest cop se’l jutjava com a autor d’unes possibles amenaces terroristes que, vist el resultat del procés penal, no s’han pogut tipificar com a tals (“Absolvemos –diu la sentència esmentada- a dicho procesado de los delitos de integración en organización terrorista y de amenazas terroristas”), d’ací que el Tribunal Suprem el condemnés únicament a tres anys de presó, dels quals ja n’havia complert gairebé la meitat.

És, doncs, a la vista d’aquesta condemna (atès que damunt De Juana no en pesava cap altra), i a la vista també de la vaga de fam que posava en greu perill la seva vida, que el govern decidí atorgar al reu el benefici de la presó atenuada (que no la llibertat!), una decisió que segurament s’ajustava estrictament a la legislació vigent, però que, atès el nivell de confusió i de politització que s’havia produït (en part pel culpa dels errors del govern), hem de convenir que, qualsevol que fos la mesura que aquest prengués en benefici de De Juana, seria conceptuada pel PP com una debilitat, com a una rendició, perquè, per molt bé que s’expliqués la mesura presa, seria difícilment entesa per la majoria de ciutadans.

Quart i darrer error: Arribats a aquest punt, i davant el duríssim atac amb què el PP fustigava el govern de Rodríguez Zapatero, el president, en lloc d’afrontar la realitat i d’assumir personalment les decisions que havia pres, en lloc de fer autocrítica i d’explicar amb convicció el perquè de la seva política, va caure finalment en el que jo considero el pitjor dels errors comesos fins ara: el de mostrar una gran debilitat argumental en posar en marxa el ventilador, o la moviola, digues-li com vulguis, quan al Senat va decidir respondre a les acusacions del PP amb un estèril “i tu més”, que és el camí que sempre adopten els polítics quan perden la capacitat de respondre amb idees i arguments.

En efecte, quan Rodríguez Zapatero pujà a la tribuna del Senat, avui fa vuit dies, no va fer com Blair quan va defensar a la Cambra dels Comuns la seva discutible decisió d’enviar tropes a l’Iraq, una decisió que, segons ell va dir, tornaria a prendre, i que va justificar amb arguments (que, òbviament, podrem o no compartir); ni féu tampoc com Felipe González quan assumí públicament que havia canviat d’opinió respecte de l’OTAN i assegurà que rectificava perquè estava convençut que, per al bé d’Espanya, havia de rectificar. No, Rodríguez Zapatero no va fer això. El president pujà a la tribuna del Senat sense disposar de cap discurs que justifiqués amb rigor intel·lectual i ideològic les seves decisions polítiques. I sense assumir cap error, sense passar-se la mà pel pit una sola vegada, simplement va treure un llistat de les escarceracions fetes durant el mandat d’Aznar, a qui va acusar d’hipòcrita.

Jo crec, com ell, que Aznar és un hipòcrita, però entenc que respondre únicament a les dures desqualificacions del PP amb un eixorc “i tu més” és el que Rodríguez Zapatero mai no havia d’haver fet.

I ara què?

Dit això, potser tu em demanaràs: què hem de fer ara. Doncs no ho sé, amic director. De veritat que no ho sé. L’únic que veig clar és que ens trobem en un moment molt difícil, les seqüeles del qual seran, penso, males de superar per tothom. Entre altres coses perquè, quan en un dels camps polítics es generalitza el criteri del “tot val per assolir el poder”, i en l’altre camp es percep una pobresa de reflexos i una incapacitat manifesta de respondre intel·ligentment, aleshores es fa molt difícil construir el país en democràcia. I temo molt, amic director, que estem a prop d’assolir un estadi de crisi que no preludia res de bo.

Les opinions de Jimmy Carter sobre la política d’Israel

14 Març 2007

Aquestes darreres setmanes s’està produint un debat força interessant als Estats Units i també al Regne Unit sobre Israel i, més concretament, sobre les dificultats en què es troben alguns intel·lectuals jueus progressistes quan, en posar en quarantena la política del govern israelià, se’ls qualifica immediatament de traïdors.

Un d’aquests intel·lectuals és Tony Judt, de qui vaig parlar no fa gaire setmanes amb motiu d’una lletra de batalla dedicada al problema de l’autocensura, entesa com una de les conseqüències nefastes del fonamentalisme musulmà.

Aviat intentaré escriure una lletra de batalla sobre aquesta qüestió, en definitiva si -com opina Judt, els intel·lectuals jueus tenen dret a criticar Israel i la seva política, però avui, en aquest comentari em limitaré a traslladar als meus lectors l’opinió que acaba d’exposar Jimmy Carter, l’expresident dels Estats Units pel Partit Demòcrata, i també Premi Nobel de la Pau.

Carter va publicar el passat novembre de 2006 un llibre, “Palestine: Peace Not Apartheid” que, quatre mesos després de la seva aparició, continua situat a la llista dels llibres més venuts del New York Times. Es tracta d’un assaig que, no cal dir-ho, ha provocat una gran polèmica. Segons Carter, la política actual d’Israel en els Territoris palestins constitueix un “sistema d’apartheid” en el qual un Estat hebreu “totalment dominant” reprimeix la violència “privant els Palestins de llurs drets humans fonamentals”.

L’afirmació és radical, i no sols ha provocat protestes de molts sectors projueus, sinó també la dimissió de Kenneth Stein, especialista en matèries relatives a l’Orient Proper, que durant molts anys ha estat conseller de Carter.

Jo no m’atreveixo a judicar l’afirmació, perquè no tinc una opinió prou formada respecte d’aquest punt. Simplement la deix damunt la taula perquè, qui hi tingui interès, hi pugui reflexionar.

La premsa europea i nord-americana no ha estat generosa amb Chirac

13 Març 2007

Jacques Chirac ha fet saber a l’opinió pública que es retira de la vida política i, tal com tothom esperava, no es presentarà a les eleccions presidencials. Després de més de quaranta anys de fer política, després d’haver estat President de la República, Primer Ministre, Batlle de París i d’altres càrrecs de menor importància, la premsa mundial ha tingut paraules especialment elogioses per aquest home que entrà en aquest món de la política de la mà de De Gaulle.

Segons publicava ahir Le Monde, la premsa britànica i americana no s’ha mostrat particularment tendra amb Chirac. El Daily Telegraph, diari de dreta, afirma sense floretes que si “les convencions demanen que es diguin coses gentils de les persones quan aquestes es retiren, no és fàcil de fer això en el cas de Jacques Chirac”. “En tant que home polític –segueix dient el diari-, el personatge ha tret partit de tot el que anava més enllà de la política francesa… és simpàtic, inconstant, dominador, i mostra un caràcter sense escrúpols.” Continua dient aquest diari que “ell ha estat, segons el seu humor, un lliurecambista i un proteccionista, un gaullista i un atlantista, un federalista i un euroescèptic”. “Podríem dir que en democràcia, els pobles tenen els homes que es mereixen. (…) França mereixia alguna cosa millor”, conclou.

Pel que fa al Financial Times, el diari dels negocis escriu que “en allò que fa a la seva herència, la major part dels analistes estan d’acord a estimar que el chiraquisme, més enllà dels pagesos que el sostenen, no representa gran cosa”. El diari el qualifica a més d’ “etern oportunista [que] ha canviat de camisa en mantes ocasions (…)”. El Financial Times revela així mateix que “ell ha estat generalment alabat per haver reconegut la responsabilitat de França en la deportació de jueus durant l’ocupació alemanya durant la segona guerra mundial, per haver conduït el 2003 ‘la vella Europa’ a oposar-se a la invasió de l’Iraq, i igualment per haver posat en guàrdia el país contra els perills de l’unilateralisme americà”. “El que emergeix –pel que fa als seus detractors- del balanç de Chirac és el sentiment d’ocasions perdudes”, escriu encara el diari.

El Guardian (de centre esquerra) qualifica Jacques Chirac de penell per la seva habilitat de navegar en funció dels seus interessos. “Chirac és sobretot criticat per haver fracassat a l’hora d’aprovar els canvis a França i d’haver cridat a un referèndum sobre la Constitució europea l’any 2005, i també per haver fracassat a l’hora de vendre aquesta idea als electors qui han votat NO” conclou el diari.

El New York Times opina això d’aquest adéu: “Després de més de quatre dècades en política i una dotzena d’anys com a president, Jacques Chirac ha anunciat la seva retirada de la vida política (…) però no ha anunciat que ell donava suport a la candidatura de Nicolas Sarkozy (…). El discurs de Chirac era un adéu, no un missatge polític, (…) No ha dit res de la seva herència o del futur de l’UMP. (…) Protegit per la immunitat presidencial, ha evitat les persecucions, però ell podrà ser perseguit un cop hagi abandonat l’Elisi.”

El Washington Post no és menys crític. “Per a nombrosos francesos, Chirac ha encarnat la imatge de la reialesa a la francesa: elegant i obert, algun cop brutal en les seves crítiques a altres països europeus i als seus aliats, amant de viure a tot tren i ardent defensor de la cultura i de la llengua franceses. (…) Durant els seus mandats a l’Elisi, Chirac ha vist com el mal francès s’aprofundia. Els seus esforços de reforma han fracassat, la taxa d’atur ha augmentat, la discriminació s’ha accentuat i la influència de França ha disminuït. Després de les vagues a les barriades i del moviment del CPE, la popularitat de Chirac ha tocat fons.”

Serà finalment François Bayrou, “le deuxième homme”?

12 Març 2007

En un sondeig Ifop aparegut ahir al Journal du Dimanche (París), François Bayrou aconsegueix el mateix nivell que Ségolène Royal en el primer torn de l’elecció presidencial francesa: el 23% d’intenció d vot.

Es tracta d’una xifra mai no aconseguida fins ara pel candidat de l’UDF a l’elecció presidencial. Diguem alhora que, tant Royal com Bayrou es troben precedits per Sarkozy, que continua en cap a les intencions de vot, amb un 28%.

Tot confirmant, doncs, una progressió que de moment no cessa, Bayrou guanya 4 punts en referència al precedent sondeig Ifop fet per Paris Match (París) el passat 26 de febrer, i 6 punts en referència a l’enquesta precedent Ifop JDD del 22-23 de febrer.

Ségolène Royal té una evolució inversa a la de Bayrou, i perd de 2,5 a 5 punts respectivament. Jean-Marie Le Pen es troba en un quart lloc, amb el 13% d’intencions de vot.

Òbviament es tracta de sondeigs i, per tant, d’orientacions. Però tot sembla demostrar-nos que teníem raó els qui, des de fa molt de temps –en el meu cas, des que m’ho va fer notar el meu fill-, hem dit que, al nostre entendre, l’única manera de vèncer la dreta dura i pura que representa Sarzozy era donant suport a l’aposta moderada i sòlida de Bayrou. És cert que també Royal n’és, de moderada. Això no ho discutiré, però dubto molt que sigui sòlida. Els seus “désirs d’avenir”, aquest evolucionar continu per adaptar el seu programa a “ce que veulent les Français“, aquest prometre a tord i a dret realitzacions dubtosament possibles, aquest replegament final de tots els seus adversaris interns (Jospin, Strauss-Khan, Fabius….) que, després d’haver-la criticat durament, a la fi, i en veure com pot novament aproximar-se la derrota, han fet pinya entorn seu, però amb la boca petita, tot això, dic –i d’altres coses més-, és el que fa que molta gent d’esquerra pensi que l’aposta més segura contra Sarkozy és François Bayrou.

Veurem com es resol finalment. De tota manera, de la mateixa manera que el meu amic Pere Jaume Bosch enyorava haver nascut anglès en el seu darrer article, escrit a redós del seu estimat Portobello londinenc, i lluny de la “marabunda” madrilenya, a mi em conforta mirar el nostre veí del nord. És cert que aquest veí té tots els defectes del món. Però els nostres us asseguro que són encara molt més remarcables

——-

N.B. Ahir diumenge vaig veure diversos reportatges de la manifestació de Madrid i he escoltat el discurs de Mariano Rajoy. He de dir que mirant l’espectacle, veient la gent com cridava, escoltant el discurs del líder de la dreta, vaig dubtar de si escoltava el PP o em trobava davant un nou José Antonio Primo de Rivera, o un nou José Calvo Sotelo (encara no sabria diferenciar-ho prou).

Sortosament per a tots, la diferència entre ara i l’any 1936 no la marca el discurs polític, sinó la realitat del país, d’aquest país en el qual l’economia va raonablement bé, on globalment considerat hi ha feina per a gairebé tothom, on els immigrants ens fan els treballs més dolents que no volem fer nosaltres, i on, malgrat tot, cada dia que passa, és més gran el sector de gent que ha accedit a un nivell raonable de cultura.

Perquè si això no fos d’aquesta manera, si hi hagués, com antany, misèria pels carrers, si fóssim tan ignorants com eren els espanyols de 1936, aleshores –en veient i escoltant el que vaig veure i escoltar que havia passat ahir a Madrid- diria que les dues Espanyes estan novament a punt de passar a l’acció.


<span>%d</span> bloggers like this: