Josep Maria Quintana

• Nicolau M. Rubió i Tudurí (1891-1981) es dóna a conèixer com assagista polític amb un llibre publicat l’any 1930, Estat Espanyol, Societat Anònima, (1) que signa conjuntament amb el seu germà Marià. Es tracta, sens dubte, d’un títol força suggeridor i provocatiu amb el qual pretén oferir el que ell qualifica com una “solució de conveniència” al problema del catalanisme.
•  Amb l’article que publico avui -i amb el que el seguirà la setmana vinent- no pretenc afirmar que els seus plantejaments siguin transportables al moment actual, però davant la gran desmemòria de què sovint fem gala, penso que val la pena conèixer el seu pensament –força original- que podríem qualificar avui –ves per on!- de “tercera via”, aquesta que, per bé que amb grans diferències, potser només en Duran i els socialistes semblen defensar.

Rubió parteix, en realitat, d’un apriorisme dialèctic que formula ja a la primera pàgina: “El catalanisme està paralitzat. Dues forces contradictòries el sol·liciten en sentits oposats, i el frenen. Sentimentalment, el catalanisme du al separatisme. Però els interessos materials dels catalanistes s’oposen a la disgregació de l’Estat Espanyol. Serà aquest el carreró sense sortida del catalanisme?”

I és a partir d’aquesta pregunta que l’autor desgrana el seu assaig sobre l’estat del catalanisme al seu temps, un catalanisme que, del segle XIX ençà, havia experimentat una gran embranzida. Però el primer problema que constata amb l’anàlisi d’aquest fet apriorístic que ell dóna per suposat –recordem que ens trobem a l’any 1930, amb plena crisi de la monarquia alfonsina de la Restauració- és que aquelles dues forces o maneres contraposades de sentir, inherents –una i altra- al moviment catalanista, es lliguen mútuament de tal manera que és impossible discernir si el catalanisme sentimental va a cavall del moviment econòmic catalanista, o si són les forces econòmiques les que aprofiten el motor i el gas del catalanisme sentimental. Però Rubió no dubta que la coincidència dels dos corrents ha estat la causa eficient de “l’enorme propulsió del catalanisme que hem vist néixer, créixer i arribar a una edat adulta sota els nostres ulls”.

En una primera part del llibre, Rubió passa revista als fets que li permeten arribar a les conclusions esmentades. Aquests són bàsicament dos: la primera Exposició de Barcelona (1888) –que ell considera fonamental en el desvetllament del nacionalisme català- i la reacció que entre els catalans acabà provocant la Dictadura de Primo de Rivera. Perquè, curiosament, sota la mà fèrria del Dictador, tots han sentit que són catalans. El sentiment s’ha escampat. En sis anys, el mot “catalanista” ha perdut el sentit. Avui n’és tot bon català.

Tanmateix, la conjunció d’aquelles dues tendències oposades i complementàries situen els catalans davant un dubte metòdic, que és –diu- propi d’un poble civilitzat que té seny. Caldrà, doncs, resoldre primer aquest dubte i actuar després, perquè si no es troba la manera de conciliar l’instint de separació sentimental amb la necessitat d’intervenir, la política catalanista no sortirà del marasme més que, o per suïcidar-se prescindint com d’una nosa de la seva més pura idealitat, o per suïcidar-se sacrificant la riquesa de Catalunya, per tal d’imposar el sentiment patriòtic català.

En l’anàlisi d’aquesta dicotomia, Rubió dissecciona en primer lloc el que ell denomina la “tendència sentimental” del catalanisme, que, juntament amb el seu contrari –la correlativa hostilitat atàvica castellana contra aquest- es troba ja en un instint ancestral i en la història de la formació de les nacionalitats ibèriques.

Una possible solució al problema seria –diu- intentar destruir la recíproca hostilitat sentimental, però ell és conscient que les realitats instintives resulten força difícils d’eliminar. Ara bé, ¿és aquest l’únic sentiment que ha de prevaler en l’anàlisi política catalana? Rubió ho nega perquè, enfrontat a aquest sentiment, ell en constata també un altre que s’hi entremescla de manera indubtable –el que ell qualifica de “tendència col·laboracionista”-, que impedeix als catalans de rompre amb l’Espanya castellana.

Intel·lectual del seu temps i cosmopolita europeu, Rubió ha assimilat els valors del liberalisme i de la tolerància que apunten vers una Europa de les nacions a la qual hem necessàriament de lligar-nos. Això el duu a creure que la independència no és, en el seu temps, un ideal com ho podia haver estat anys endarrere: “avui la sobirania o independència dels Estats està en crisi. Està limitada actualment pel pacte de la Societat de les Nacions. La noció de “separatisme” com a sinònim d’independència no pot convèncer ningú.” Avui ens cal, doncs, un pacte que encarni el reconeixement d’una personalitat superior a la dels estats i que limiti indefectiblement la llibertat d’aquells que, fins al 1919, havien estat oficialment independents.

Rubió no es deixa endur per la rauxa del catalanisme sentimental i separatista, ans ben al contrari s’aferra a la premissa que ha fixat al començament del seu discurs. Ell havia afirmat, en efecte, que els interessos materials dels catalanistes s’oposaven a la disgregació de l’Estat Espanyol, i manté aquesta opinió en el moment de formular la seva teoria política a favor d’un catalanisme integral, fidel a si mateix i col·laborador alhora. Però quina és aquesta nova fórmula política que ell ens proposa?

En aquest conflicte entre sentiment de llibertat patriòtica i d’interès per l’Estat hi ha dues fórmules radicals que, teòricament, podrien aplicar-se: Una –materialista- és la de sacrificar-ho tot a l’interès econòmic. L’altra –romàntica-, comporta sacrificar l’interès al sentiment. D’una i altra en parlarem a l’article del diumenge vinent.

——-

(1) Estat Espanyol, Societat Anònima.- Antonio López, Llibreter. Barcelona 1930

Els qui érem joves a les acaballes del franquisme no vèiem el futur amb nitidesa. De fet, aquest mai no s’hi veu, perquè depèn de tants i tants factors que no controlem que sempre s’esdevé una sorpresa. I tanmateix actuem per modelar-lo, perquè s’esdevingui com nosaltres voldríem i per això treballem.

Mai no havíem votat els joves que vam acudir a les urnes el 15 de juny de 1977 per elegir unes Corts que havien de ser forçosament constituents. I dúiem anys perseguint aquella cita que va ser històrica per a la democràcia. Però nosaltres, que ens havíem format al si del franquisme –la meva generació va néixer després d’acabada la guerra civil- teníem, probablement, més interrogants dels que ara plantegen els qui, aquests dies, han sortit al carrer demanant que volien votar per escollir entre monarquia i república.

Nosaltres érem a un estadi anterior al de poder votar, perquè enquadrats en el marc de les Leyes fundamentales del Movimiento Nacional, havíem de desmuntar un règim que estava ancorat fortament en sectors poderosos del país i custodiat per unes forces armades –l’Exèrcit- que comandaven homes formats amb la filosofia de la dictadura i lligats estretament al dictador.

Tres punts exigíem aleshores: la democràcia com a sistema de govern, únic camí que feia possible les llibertats i els drets de l’home i del ciutadà; la reforma territorial d’un país que no reconeixia cap mena de diferència entre els pobles d’Espanya; i, finalment, l’amnistia de tots els delictes de pensament, perquè no podíem iniciar el nou camí amb les presons plenes d’homes que hi eren per pensar de manera diversa als qui eren al govern.

“Llibertat, amnistia i estatut d’autonomia” va ser l’eslògan que va fer furor per aquells dies. I les reformes que aquest crit exigia eren tan grans, tan profundes, que vam haver de passar-ne per alt d’altres que –també prou importants- vam creure aleshores que eren tanmateix secundàries, com per exemple l’estructura monàrquica o republicana de l’estat.

Homes republicans de soca-rel com Santiago Carrillo van cedir a aquesta pretensió republicana que hauria fet impossible el pacte constitucional de 1978. També el PSOE hi va renunciar finalment, després de passejar-se molts mesos amb la bandera republicana. I a pesar de tots els defectes que avui puguem trobar a la Constitució espanyola i a la manera com vam resoldre el problema de la convivència en aquest país després en sortir de la dictadura, no hi ha dubte que la cosa no es va fer tan malament com alguns avui, amb ben poca memòria, prediquen.

Han passat trenta-set anys d’aquell 15 de juny de 1977 i gairebé trenta-nou del 22 de novembre de 1975 en què el jove monarca jurava fidelitat a unes lleis que, més ràpidament del que molts podíem pensar –de fet, la majoria no crèiem que fos capaç de fer-ho- va desmuntar al servei d’una democràcia, que no deixa de ser-ho en configurar-se com una monarquia parlamentària i constitucional.

Vol dir això que l’estructura de l’estat és inamovible? Que res ja no pot canviar? És evident que no, perquè la vida és canvi permanent i tot és qüestionable. Comprenc, per tant, que davant l’abdicació del rei, nombrosos col·lectius es plantegin si la monarquia constitucional és un sistema polític encara vàlid per al nostre país. Però que ho qüestionin no significa que encertin en els seus plantejaments, o que, fins i tot mostrant una gran lògica en el seu argumentari, puguin imposar als altres uns canvis que només arribaran (si és que mai arriben), sempre que hi hagi un gran consens al país. I ara per ara, al parlament –que és on els ciutadans dipositem la sobirania- aquest consens no hi és.

Seguirem, per tant, els propers temps en el marc d’una monarquia parlamentària amb la figura de Felip VI, un home encara jove que, a diferència de la gent de la meva edat, no va viure el franquisme ni la transició. Un home, per tant, que, a diferència del seu pare, ja s’ha format en els valors de la democràcia. Ara bé, significa això que no té grans reptes davant seu?

Potser no els té tan grans com va tenir Joan Carles I, que, ungit per Franco, es va haver de canviar de pell en un país on els atemptats d’ETA i del GRAPO feien estralls; on es mataven militars, policies, advocats comunistes i gent que passava pel carrer; on els nostàlgics del franquisme volien dur el cardenal de Madrid “al paredón”, demanaven la dissolució de les Corts i fins es van atrevir a assaltar el parlament aquell 23 de febrer de 1981. Un assalt, per cert, que el rei, amb més auctoritas que potestas, va avortar a la una de la nit amb un discurs efectiu i compromès a la televisió.

Més enllà de la forma monàrquica o republicana de govern, Espanya té avui reptes que són, probablement, més importants. El primer, derivat de la gran crisi econòmica que hem viscut aquesta darrers set anys, s’ha posat de manifest amb tota la seva cruesa afectant amplíssimes capes de la població en forma d’atur, de desigualtat social i de falta d’expectatives econòmiques. El govern, doncs (que no el rei, encara que aquest en sofrirà també les conseqüències si aquell no actua), haurà d’entendre que el país exigeix una regeneració moral de la classe política que hauria de saber adoptar una reforma econòmica que –digui el que digui Brussel·les- ha d’anar més enllà de les rebaixes salarials, dels acomiadaments barats o dels retalls de plantilla. Ens cal, doncs, un nou contracte social si volem salvar la democràcia.

El segon repte a que Espanya s’enfronta és diferent, però tan greu com l’anterior, i apunta a la necessitat d’adoptar un renovellat acord pel que fa a un nou model territorial, que no serà possible si el país sencer no entén –i en això l’auctoritas del jove rei hi pot fer molt- que, o es dóna una sortida digna a les aspiracions catalanes i basques més enllà d’aquell “cafè para todos” que ens va servir Adolfo Suárez (amb la complicitat de Felipe González), o l’estat pot acabar fent fallida. I amb aquesta, és evident que també s’esberlaria la monarquia constitucional.

Parlar de les eleccions europees una setmana després que s’hagin produït fa difícil al comentarista de dir res nou, ja que els diaris les han analitzat amb lupa, per bé que no hi ha res més elàstic –a l’hora de fer-ne la interpretació- que uns resultats electorals. Més encara quan la fan els seus protagonistes.

Si abandonem la clau europea de les eleccions –que és el que eren – i les volem interpretar en clau de política interna, la cosa es complica, ja que, per bé que els electors –i també els candidats!- van fer una campanya molt més centrada en els problemes espanyols que els europeus, l’elector era conscient que no elegia regidors, ni consellers, ni diputats per cobrir el parlament balear o l’espanyol, sinó diputats europeus, la majoria dels quals no coneixia; i ho feia per mitjà d’un sistema electoral amb districte únic que, més que cap altre, converteix aquests comicis en una mena d’acte de fe en el partit o en el grup polític a qui es dóna el vot.

El fet, doncs, que aquest districte abraci tota Espanya (cosa que satisfà a grups minoritaris, que així tenen menys pèrdues en el recompte dels vots) i que la participació sol ser força més petita que a la resta d’eleccions, implica que sigui molt difícil extrapolar els resultats de les europees a unes eleccions generals, municipals o autonòmiques, on l’elector creu que el resultat l’afectarà més de prop, cosa que empeny molta més gent a votar.

Tot i així, hi ha acord que aquestes eleccions han significat un gran retrocés per als dos grans partits nacionals (PP i PSOE), un reforçament de partits o de coalicions ja consolidades (IU) i d’altres més recents (UPyD), així com la sorprenent irrupció de noves forces, com aquesta de PODEMOS que ha estat la vertadera sorpresa de les eleccions, per bé que només el temps dirà si, en unes municipals i autonòmiques (on es necessiten candidats a cada poble) i amb districtes més petits (illa o província) són capaços de mantenir la força que ara han demostrat.

Deixant de banda els resultats electorals a Catalunya, que donen per una anàlisi específica en la qual segurament no estarem d’acord tan fàcilment, sembla que, en el marc espanyol, hi ha unanimitat a dir que el panorama polític s’ha diversificat i fins i tot esmicolat, de manera que no seria estrany que, en el futur –si es consoliden les forces que ara han emergit o s’han reforçat- la governança de les nostres institucions serà potser més complicada, ja que no sempre és fàcil conjugar sensibilitats tan diverses a l’hora de formar govern.

Per a mostra, el botó que ens oferia el diari dimarts passat quan, extrapolant els resultats de diumenge a una hipotètica elecció per fornir el Consell de Menorca, quedava un hemicicle format per 4 PP, 4 PSOE, 2 EU, 1 ERC, 1 PODEMOS i 1 UPyD.

Certament que, pel que he raonat més amunt, és difícil que es doni una composició com aquesta, però no impossible, perquè no hi ha dubte que la tendència que ens mostren les eleccions europees ens indica aquest camí. Entre d’altres raons, perquè la crisi econòmica ho ha trastocat tot, i si a aquesta hi afegim la decepció ciutadana davant les polítiques que han dut a terme els governs, la corrupció que s’ha destapat al sí de les estructures dels grans partits, i la dificultat que tenen una gran majoria de persones i de famílies per experimentar les millores macroeconòmiques de què ens parlen cada dia els senyors Rajoy, Guindos i Montoro, haurem de concloure que la irritació és més intensa avui que ahir, però menys que demà. I això perquè la gent no palpa la “macroeconomia” sinó que, com apuntava Antoni Puigvert el passat dimecres a La Vanguardia, les referències que hi fan els polítics de torn no aguditzen sinó el malestar de cada dia, fan més insuportable el mur que no deixa passar els joves i més depriment l’eterna espera de l’aturat madur.

Tenim, doncs, que el bipartidisme espanyol està ferit, i això, que pot satisfer a molts pel fet que obre la porta a noves sensibilitats, comporta alhora una clara amenaça per a la governabilitat de les institucions, ja que la fragmentació exigeix una cultura del pacte que no tenim i a la qual haurem de fer front sembla que de manera inexorable.

El primer que s’ha adonat d’aquest canvi de model és el president Bauzà, el qual alertava fa uns dies del perill que assetja el seu partit, perquè és conscient que –són paraules seves- “el PP ha de guanyar per majoria absoluta o ens quedarem a l’oposició”. I el president l’endevinava en formular aquesta profecia, perquè l’Espanya de la confrontació que va forjar Aznar, l’Espanya que ofereix la bufetada a l’adversari en lloc de donar-li la mà –de la qual don José Ramón n’és un bon exemple-, fa molt difícils les aliances, perquè és una Espanya que reclama als seus obediència, i a l’adversari submissió.

Entenc, per tant, que el model al qual apunten les passades eleccions és un model polític que esdevindrà més fraccionat, amb menys poders hegemònics, i això, que en una cultura del pacte i del diàleg podria ser fantàstic, en la cultura de la confrontació en què ens hem acostumat a viure (i de la qual, per cert, no té només la culpa el PP) es presenta com un repte extraordinàriament difícil.

Europa sembla que ens quedi lluny encara que en siguem part des que, a la dècada dels vuitanta, Felipe González va signar el pacte d’adhesió al tractat. Tampoc no es estrany que ens hi sentim allunyats. El parlament és a Estrasburg, la Comissió a Brussel·les, el Tribunal a Luxemburg… Els diputats que elegim fins ara no han tingut cap paper per designar la Comissió que governa, els estats han cedit sobirania però s’han reservat elements clau per al desplegament europeu, l’euroescepticisme dels britànics i les reserves mentals amb què sempre han treballat, ha fet que es potenciessin els egoismes nacionals, i la gran crisi econòmica ha provocat desajustaments importants entre els estats membres alhora que insuflava la fòbia antieuropea a partits (normalment de dreta o de dreta extrema) que –així ho diuen si més no les enquestes- sembla que seran els més afavorits pels electors que, a Espanya,votaran avui.

I tanmateix, Europa és l’únic refugi pel qual val la pena lluitar. Per què? Entre d’altres raons perquè Europa és “un lloc de la memòria” (G. Steiner). I ser europeu comporta trobar-se captiu en la teranyina d’un in memoriam que és alhora lluminós i sufocant. De fet, al preàmbul del Tractat constitucional de la Unió Europea s’invocava ja la idea d’una comunitat de destí i una experiència històrica comunes com a lligams que uneixen els estats de la Unió i també els ciutadans que els integren. És lògic, doncs, que alguns politòlegs parlin d’un “bagatge històric comunitari” (Fabrice Larat), és a dir d’un conjunt de valors fonamentals, de normes i de conviccions compartits que s’han format a partir d’una experiència històrica comuna.

En l’elaboració d’aquesta teoria s’ha considerat la “pau de Westfàlia” (1648) com l’esdeveniment històric de referència per justificar el model d’integració en curs. Aquesta pau, que posava fi al període de guerres de religió i a la “Guerra dels Trenta Anys”, és la que s’ha vist com un primer pas vers la construcció europea del segle XX.

Des d’aquesta òptica, tot el que ha succeït entre la “Guerra dels Trenta Anys” i avui s’inscriuria en un procés lògic i coherent que parteix de l’Europa premoderna (la fonamentada sobre la cristiandat i la teologia), que passa per la fase de l’Estat sobirà modern dotat d’un centre de poder i d’un territori ben definits, i condueix finalment a la Unió Europea, concebuda com una instància postsobirana i supranacional. O dit d’una altra manera, el projecte de la integració europea és un fenomen complex que comporta una sèrie de postulats de secularització de la vida política que es remunten al segle XVII, però que malden sobretot per donar una resposta a la fallida de l’estat-nació sobirà que va configurar-se de manera definitiva al llarg del segle XIX.

Diguem que les declaracions que féu el ministre d’Afers estrangers francès, Robert Schuman, el 8 de maig de 1950, per anunciar la creació de la Comunitat Europea del Carbó i de l’Acer (CECA) pouaven clarament en aquesta teoria, ja que en aquell discurs descrivia els valors sobre els quals es volia constituir la futura integració europea. Eren la reconciliació franco-alemanya, la pau, l’estabilitat i el creixement econòmic. De fet, el que sobretot pesava en l’ànim dels dirigents europeus inspiradors de la unificació era l’experiència de la Segona Guerra mundial. I val a dir que, gairebé cinquanta anys més tard, el canceller alemany Helmut Kohl insistia encara en la mateixa qüestió en afirmar que la construcció europea era una qüestió de pau o de guerra.

Des d’aquest punt de vista, la història d’Europa sempre s’ha presentat com una successió ininterrompuda de conflictes i de divisions, de les quals, la més terrible ha estat la Segona Guerra mundial, com a exemple de destrucció en massa i també com a testimoni d’una ideologia aberrant, el nazisme, que encarna l’ombra més fosca de l’herència continental. I dins aquesta experiència, l’Holocaust hi ocupa un lloc important. D’ací que la integració europea, amb les seves institucions supranacionals i la defensa dels drets de l’home, seria el fruit primordial de la Guerra del 1940 a 1945, i esdevindria una resposta positiva i col·lectiva als crims que aquesta va provocar.

De tota manera, aquesta visió comença a fer aigües (o, com a mínim, resulta insuficient) per explicar la decisió d’obrir-se als estats que, a conseqüència de la Segona Guerra mundial, van quedar integrats dins la Unió Soviètica o que van restar sota la seva influència a l’altre costat del teló d’acer, atès que la visió d’una integració europea com a resposta al nazisme no és suficient per crear un sentiment comú de pertinença, car aquesta exclou l’experiència del totalitarisme comunista, fonamental per a aquests països darrers que hi ha entrat.

Però deixem aquí aquest debat, perquè segurament ens duria massa lluny. Centrem-nos, doncs, en la idea que la construcció europea –aquesta que s’inicià amb la Comunitat Europea del Carbó i de l’Acer, constituïda a París el 18 d’abril de 1951 per un acord dels governs de la República Federal d’Alemanya, Bèlgica, França, Itàlia, Luxemburg i els Països Baixos, i que ens duu a la actual Unió Europea integrada avui per vint-i-vuit estats- pretén bàsicament donar una resposta a la diguem-ne “fallida” d’aquest l’estat-nació sobirà que es consagra de manera definitiva al llarg del segle XIX.

Seria ben trist que els egoismes de l’estat-nació, que ressorgeixen empesos sobretot pel malestar de la crisi, i la inconsciència dels ciutadans respecte d’aquest gran objectiu iniciat el 1950, acabessin per malmetre un projecte que és l’únic que, a la llarga, pot fer que Europa sigui un dels grans agents en la política mundial.

Parlant de les novel·les, deia al meu darrer article, que les coses solen ser el que semblen per més que això de vegades ens repugni, ja que és “el que sembla” la percepció que n’acaba tenint la gent. I aquesta pot ser errònia.

Si això succeeix en el camp de la narrativa, s’esdevé encara més repetit a la vida política on, per més que l’acció que l’agent duu a terme s’hagi reflexionat, meditat i executat a consciència, al final (si més no a curt termini) el resultat obtingut no és sempre el que aquell ha previst, sinó el que percep el conjunt de la ciutadania. Vull dir amb això que, en política (més que en cap altre aspecte de la vida), les coses són, de fet, el que semblen, i acaben essent conceptuades i avaluades per la gent a partir d’aquesta percepció… que tanmateix pot no ajustar-se a la realitat.

Dic això arran del que ha succeït darrerament al Senat d’Espanya on, a partir d’una moció del senador (i expresident de la nostra comunitat autònoma), Francesc Antich, sobre les prospeccions de petroli en un lloc del mar proper a les nostres illes, quatre senadors balears del PP han trencat la disciplina de partit (versió nacional) per votar favorablement la moció obeint el líder regional, senyor Bauzá. Però com succeeix als admirats contes d’Astèrix, ara hauria de dir: no!, tots no, perquè un d’aquests senadors –pel que fa al cas una senadora- no s’ha sotmès a la disciplina de Roma, sinó que ha fet el que ella ha volgut. I ho ha fet, si més no al meu entendre, no tant per acontentar als qui manen a Madrid, sinó per ser fidel a ella mateixa i als principis que, respecte de la qüestió, havia sostingut i defensat amb perfecta coherència.

He de dir, però, que el que ara pretenc no és donar la meva opinió sobre si és bo o no per a la nostra comunitat autònoma que es facin prospeccions de petroli, sinó lloar la decisió de la senadora Pons Vila per haver decidit el vot per ella mateixa, a pesar que sabia molt bé que la decisió de votar “no” a la proposta del senador Antich li causaria greus problemes davant el líder absolut del PP a les Balears. Com també sabia del cert la senadora que la seva decisió li causaria el menyspreu d’un sector de ciutadans –molts del seu partit- que l’ha titllat de traïdora, no sé si amb aquesta paraula tan forta, però sí amb eufemismes que, sens dubte, volien dir el mateix.

Això no obstant, i a pesar que ara contradiré la teoria general que he expressat a l’inici de l’article, aquesta vegada la cosa no és el que sembla, i és molt probable que, sigui o no encertada decisió política que la senadora ha pres, penso que el fet d’atrevir-se a votar contra el criteri explícit del senyor Bauzá per ser coherent amb ella mateixa i amb la política que havia sostingut i defensat públicament, és un acte polític de primera magnitud que no puc deixar de lloar-li.

Digueu-me, si no, de què ens serveixen (de què ens han servit) els molts polítics neutres, mal·leables, incapaços de pensar per ells mateixos, que tot sovint ens representen (i ens han representat), l’única funció que se’ls coneix és (ha estat) de passejar la seva ossa estèril pels llargs passadissos del Senat o del Congrés, per votar tot seguit el que ordena el cap de files.

Salvant les excepcions –que n’hi ha hagut sortosament- molts d’aquests polítics s’haurien pogut substituir per ninots virtuals (com els del fort Marlborough), que sempre fan el que ordena el projector i és segur que no donen cap maldecap a la direcció de la casa.

Al parlament britànic (mare de tots els Parlaments), al parlament nord-americà (que el segueix en mèrits) i fins i tot al parlament francès, els caps de fila dels partits no tenen més remei, davant de cada votació, que fer recompte per veure si aconsegueixen o no el ple dels seus parlamentaris, ple que no tenen mai assegurat. Sense anar més lluny, les darreres propostes que ha fet el primer ministre francès, Manuel Valls, no han obtingut el suport de fins a quaranta-un diputats de la majoria, que li han girat l’esquena després de criticar les dràstiques mesures de retall pressupostari que aquest ha dut al Parlament com a programa de govern. I això perquè, ajudats per sistemes electorals que propicien la personalitat dels diputats (i aquest seria el cas excepcional de Menorca, on el senador s’elegeix amb les sigles d’un partit, però d’acord amb un sistema majoritari), els partits es veuen en la necessitat de cercar polítics amb personalitat. Homes i dones preparats, que són capaços de pensar per ells mateixos, que tenen vida pròpia, que expliquen la seva política als electors i responen després personalment davant aquests de les decisions que prenen.

A Espanya, en canvi (i excepció d’aquests pocs senadors de les illes menors), s’ha optat per un sistema proporcional de llistes tancades i barrades en el marc d’un districte provincial, on l’únic qui compta realment és el líder (nacional o l’autonòmic) i les sigles del partit pel qual aquest es presenta; mentre que compten gens o molt poc les persones que –per decisió gairebé exclusiva del líder- acaben figurant a les llistes electorals.

És per això que vull felicitar la senadora, més enllà de dir si em sembla o no encertada la decisió que ha pres, perquè ningú li podrà discutir que el seu vot ha estat coherent amb el que ella predicava. A més, ha estat una decisió valenta, perquè no s’ha doblegat davant la potestas absoluta del líder balear que, tal com funcionen els partits entre nosaltres, la podrà laminar si ho vol fer per la seva vountat omnímoda.

Per això la vull felicitar. Perquè la seva actitud apunta el camí que podria salvar la democràcia: l’assumpció d’un sistema electoral diferent al que tenim, que tregui força als partits i potenciï els candidats. Per exemples no cal anar gaire lluny. En tenim a la vora.

Quan el 2006 vaig publicar “Els Nikolaidis”, de seguida alguns crítics van situar el llibre en la categoria de “novel·la històrica”. El meu editor d’aleshores, el recordat i enyorat Isidor Cònsul, no estava segur que ho fos, i tampoc jo ho estava, però de vegades és millor no discutir i acceptar les coses com venen (ja que les coses solen ser el que semblen, finalment). A més, com que la novel·la transcorria en un període històric allunyat uns dos-cents anys del nostre i el marc en què es desplega la història de la família té força importància per al relat, és comprensible que el qualificatiu que se li va donar no sigui cap despropòsit.

En aquest sentit, doncs, també és històrica “Els herois de la nit” (que transcorre a cavall del segle XVI i del segle XVIII), i “Els Clark”, publicats recentment, on la història que s’hi narra vol mostrar el món del segle XIX i dels començaments del segle XX.

Un lector amable em va demanar privadament com em posava a la pell dels personatges de segles anteriors. Ell entenia que, si bé en una novel·la com “Ningú no pot enganyar els morts” o bé a “Les revolucions perdudes” (centrades les dues al segle XX) la qüestió no m’havia de ser tan difícil, ja que els personatges es movien en un temps que jo he viscut o bé en els anys immediatament anteriors, però encara propers, deuria ser molt difícil, segons creia, treballar personatges força més allunyats, que viuen a segles dels quals no hem rebut una tradició oral directa i el que en sabem és exclusivament el que hem après als llibres.

Construir una novel·la que transcorre en uns temps força allunyat al nostre té certs problemes, no ho he de negar, ja que no sols has de conèixer el marc on viuen els personatges, sinó també molts elements de la vida quotidiana. Has de saber, per tant, els costums, la tècnica, els vestits, els menjars i tantes altres coses que, si no en tens una idea prou clara, caus fàcilment en greus errors.

És evident que no pots parlar de llum elèctrica al segle XVIII, ni pots descriure una dona menorquina amb rebossillo si escrius una història que transcorre a finals del XIX o al llarg del segle XX. No pots parlar del transport en tren al segle de les Llums, ni d’un viatge de Portsmouth a Nova York en avió a meitats del XIX. Això és elemental. Però aquest coneixement indispensable del món on fas que transcorri la història que narres en una novel·la de les dites “històriques” (com si les que transcorren avui no s’esdevinguessin també en un temps i un espai), presenta, al meu entendre –i amb això torno a l’inici de l’article i, per tant, al lector que em demanava privadament com ho feia per posar-me a la pell dels personatges que feia viure a segles anteriors al meu- menys dificultats que la descripció del marc espaial i temporal on es desplega el relat.

No hi ha dubte que és important assenyalar –i reconèixer- que els canvis de tipus històric, social, cultural, econòmic, etcètera, que han experimentat les societats humanes al llarg dels segles són una realitat inqüestionable i, a més, fàcil de comprovar. Però si parlem de l’home –de l’ésser humà- el que ens cal esbrinar és si les profundes mutacions en tots els ordes de l’existència humana que, per bé i per mal, hem comprovat en el dia a dia de la nostra pròpia vida quotidiana, són -han estat- meres modificacions històrico-culturals més o menys profundes en les formes de vida dels humans o si, ben el contrari, comporten una transformació de la diguem-ne “humanitat” de l’ésser humà. O per dir-ho més clarament: es tracta de saber si, estructuralment, l’home d’avui no respon a les característiques fonamentals que el definien abans (a segles anteriors).

Si realment l’home s’hagués transformat estructuralment fins al punt que les característiques que hi destacàvem temps enrere per definir-lo fossin unes altres, com diversa és la realitat social i cultural que ha viscut al llarg dels segles, aleshores posar-me en la pell dels personatges de la novel·la seria francament difícil, si no impossible. Però estic convençut que aquests canvis que l’home ha viscut –i els que viurà en el futur- no han modificat, ni poden modificar, les estructures constitutives i constituents de l’ésser humà. O el que ve a ser el mateix: a pesar de tots els canvis socials possibles i imaginables, continua mantenint-se inalterable la igualtat radical, estructural, de tots els homes i dones del passat, del present i del futur; igualtat estructural que es manté a pesar de les innegables diferències culturals i històriques.

Vet-aquí, doncs, per què no és tan difícil escriure sobre els homes i les dones que han viscut en un temps passat, ni que sigui en el marc, per tant, d’una societat i d’una cultura força diferents de la que ens ha tocat a viure. Per això he afirmat que és més difícil descriure el marc espaial i temporal –el de segles enrere-, amb tot el que comporta, que posar-se a la pell de les persones, perquè l’ésser humà és estructuralment el mateix.

I res no ve més a tomb per il·lustrar (i justificar) el que dic, aquell recitat tan conegut que Shakespeare posa en boca d’un personatge d’ “El mercader de Venècia”: “Que no tenim mans, òrgans, dimensions, sentits, afectes, passions? No ens alimentem amb el mateix menjar i ens ferim amb les mateixes armes? No tenim calor a l’estiu i fred a l’hivern? No riem si ens fan pessigolles? Si ens punxen no sagnem? Si ens persegueixen no patim?”

Doncs si aquestes paraules escrites a finals del segle XVI les podem sentir encara com a dites avui, aleshores comprendrem el que vaig respondre al lector: que no és tan difícil com sembla posar-se a la pell dels personatges en una novel·la històrica.

La reacció clara i directa de Pere Navarro a l’hora de denunciar que l’agressió que va rebre en sortir d’una església el passat diumenge era producte del clima de tensió i violència que es viu a Catalunya com a conseqüència del “procés sobiranista” (aquest tan “absurd i irracional”, segons tots els diaris i les ràdios de Madrid) és una afirmació que pot ser certa, però que, com a mínim, esdevé agosarada sense esperar a obtenir una investigació dels fets, ja que no és, ni serà, la primera ni la darrera vegada que un polític és agredit públicament a la via pública per un ciutadà indignat.

De tota manera, les paraules de Pere Navarro han estat superades per les que ha pronunciat la líder nacional d’UPyD, Rosa Díez, la qual ha afirmat que a Catalunya hi ha una gran tensió i, sobretot, una gran “manca de llibertat” per als qui no són nacionalistes.

Aquest posicionament verbal de Rosa Díez no és nou, perquè, ja el 2010, quan el procés sobiranista no tenia, ni de prop, l’envergadura que té actualment, va manifestar després que fos insultada en sortir d’una conferència a la Universitat Autònoma, que “vaig ser rebuda a la UAB amb crits de Rosa Díez pim, pam, pum”, crits que –reblà- “havia escoltat també al País Basc amb el nom de persones que després han estat assassinades”.

No hi ha dubte que Rosa Díez i tots els nacionalistes espanyols que s’han abonat a aquesta tesi, insisteixen cada cop més en el clima totalitari, de violència i de manca de llibertat que, segons ells, es viu a Catalunya, i no deixen de parlar de la “tensió insuportable” que els ciutadans han de sofrir, la qual cosa els permet qualificar tot seguit com una absurditat, com un despropòsit, com una irracionalitat el que es viu en aquell país.

Sense voler menystenir el problema de la conflictivitat que pot presentar avui el moviment polític i social de Catalunya, i sense treure importància a les agressions, petites o grans (de moment totes les que coneixem han estat lleus) que s’han produït, gosaria afirmar que les manifestacions alarmistes de Pere Navarro i, especialment, de Rosa Díez són tan exagerades com injustes. Vaja! Que no reflecteixen el que està succeint en realitat.

També jo, com Rosa Díez, era a Barcelona el dia de Sant Jordi. El meu editor va convidar-me a signar llibres a diverses taules d’arreu de la ciutat. El dia era assolellat i magnífic, i això em va permetre passejar tranquil·lament entre les multituds que emplenaven els carreres i les places de la ciutat, i no sols no vaig observar cap incident, sinó que vaig veure com milers i milers de persones gaudien d’un dia de joia col·lectiva, compraven llibres, es reglaven roses i deambulaven amb un aspecte festiu.

Escoltant Rosa Díez, tinc la impressió que els qui han decidit que havien de ser bel·ligerants (clarament i durament bel·ligerants) amb la política que impulsen els catalans que reclamen el dret a decidir sobre el futur del seu país, necessiten com del pa que mengen d’ un element que esdevindria fonamental a l’hora de justificar la seva posició: la violència. I això perquè el fet de reclamar el dret a decidir –o de reclamar fins i tot la independència- amb una riuada humana pacífica, o de fer-ho amb una cadena festiva on milers i milers de famílies expressen lúdicament el que volen, els fa mal. Vaja, els fot –per dir-ho més bruscament-, perquè aquesta manera de procedir (sense violències) només els permet criticar-los acudint al recurrent “estan sonats”, “són uns irresponsables”, “volen condemnar Catalunya a la pobresa”, “no veuen que estaran fora d’Europa” o bé “si se separen navegaran per l’espai sideral oblidats de tothom”.

Jo crec que, en el fons, Rosa Díez i els qui pensen com ella voldrien que la violència s’apoderés dels carrers i penetrés clarament i durament a la vida diària de Catalunya. Voldrien, en definitiva, que els nacionalistes perseguissin realment els qui no ho són i els privessin de llibertat. Potser aleshores el seu discurs estaria farcit d’arguments sòlids. Perquè… ¿creu algú de veritat que Alicia Sánchez Camacho no diu el que vol dir? ¿Creu algú que se l’ha privada dels seus drets més bàsics i elementals? ¿Creu algú que quan Rajoy, Cañete, González Pons, Díez, Espasa, Carreras i tants altres polítics o intel·lectuals disconformes amb el nacionalisme es passegen per Catalunya i diuen el que pensen se’ls priva de la seva llibertat?

Per què, doncs, aquestes afirmacions que volen mostrar una realitat que realment no existeix? Doncs perquè per condemnable que sigui la bufetada que una senyora va dar a Pere Navarro o bé els insults (o fins les mirades malèvoles!) de què va ser objecte Rosa Díez, no basten per deduir el clima de violència que ells voldrien justificar.

Fa poques setmanes, a Burgos es va crear una gran revolta ciutadana pel cas Gamonal. A Madrid és encara més proper l’enfrontament que es produí entre manifestants i policies pels encontorns de la plaça de Colon, o el que va tenir lloc pels voltants dels barris de La Latina i Lavapiés en protesta contra un acte electoral d’extrema dreta convocat a la plaça de Tirso de Molina. En tots aquests casos hi va haver una gran batalla campal amb contenidors cremant, barricades i desenes de joves que llançaven llambordes i ampolles contra la policia. Més d’una manifestació diària ha hagut de suportar la capital espanyola al llarg de l’any passat. ¿Ens permet això assegurar que a Madrid hi ha un insuportable clima de violència?

Em fa la impressió que les desigualtats, la pobresa, la manca d’oportunitats, l’atur i la desestructuració de la societat crea molta més violència que el “procés sobiranista”, el qual podrà ser inconstitucional, irracional i absurd (per a tots els que siguin incapaços d’entendre’l), però no s’ha mostrat agressiu en cap moment, a no ser en la ment escalfada de determinats polítics que potser voldrien que ho fos perquè això el deslegitimaria i desqualificaria definitivament els seus mentors.

La darrera crítica que vaig fer a la Conferència episcopal espanyola per les declaracions del qui n’era aleshores president, cardenal Rouco Varela, i també del seu portaveu, José María Gil Tamayo, va provocar una llarga carta del nostre bisbe, Salvador Giménez, que, des del diari Menorca, discrepà de la meva opinió i defensà el col·legi episcopal al qual pertany.

És molt probable que jo vagi ser molt dur, massa, en aquell article, i que, pel fet de generalitzar la crítica, vagi agafar la part pel tot, i això potser em va dur a cometre alguna injustícia. Per tant, ni que sigui uns mesos més tard, no em sap greu demanar excuses si em vaig ultrapassar, però he d’insistir tanmateix en la meva crítica, per més que centrada aquest cop en la figura del cardenal, que no ha cedit un sol mil·límetre en les seves posicions.

Jo definia l’actitud de Rouco Varela –que no necessàriament s’ha d’estendre a la resta de bisbes- com l’exponent “d’un catolicisme doctrinal i canònic, centralitzat a Madrid, amb forts ancoratges en el poder i una rotunda vocació política” (E. Juliana). I això –que ho mantinc- em semblava lamentable, vist si més no des del punt de vista dels molts cristians que creiem que és perillós mesclar teologia i ideologia, perquè és molt fàcil confondre les idees polítiques que professem –en aquest cas les que professa l’arquebisbe de Madrid- amb exigències de la fe i de la moral.

La meva reacció furiosa d’aquell dia –i segurament en aquest adjectiu radicava el meu error- l’havia provocat una declaració del portaveu de l’episcopat que, en nom dels bisbes espanyols, va definir l’actitud dels independentistes catalans com a “inadmissible” i “moralment inacceptable”. Ho va fer, per tant, amb unes paraules que, al meu entendre, no derivaven d’un raonament que bevia de l’evangeli ni de la doctrina de l’Església, sinó d’una prèvia actitud política, per cert molt respectable, però estrictament humana, la qual, com tots els posicionaments polítics, no responia a un plantejament teològic sinó ideològic i/o cultural.

Doncs bé, em sembla que participen d’aquesta mateixa naturalesa algunes de les més polèmiques manifestacions que el cardenal Rouco ha fet a les homilies que ha pronunciat a dos funerals recents de gran transcendència: el commemoratiu dels atemptats de l’11-M (que provocà gairebé dos-cents morts l’any 2004) i el dit “funeral d’estat” per la mort del president Adolfo Suárez.

Més enllà de mostrar-me incapaç d’entendre per què en un país presidit per una Constitució no confessional (encara que no estrictament laica) s’hagin de fer “funerals d’estat” (és a dir, celebrar misses organitzades pel poder civil) amb motiu de la mort de dignataris polítics, el fet que les autoritats religioses s’hi prestin sense tan sols qüestionar-s’ho, revela, al meu entendre, una procliu actitud de la jerarquia catòlica d’aprofitar-se (excuseu-me si us sembla que aquest verb és massa dur) de l’estatus de privilegi que se li brinda per consolidar aquesta “vocació de poder” que tenen alguns mitrats –per bé que no tots-. Vocació de poder que, en el cas del cardenal Rouco, em sembla irrefutable.

A més, en el cardenal de Madrid aquesta vocació de poder entronca –i això no el fa millor ni pitjor; és, senzillament, que ho vull constatar- amb una ideologia conservadora de caire integrista que sempre l’obliga a mirar cap enrere. I això perquè, com apuntava fa unes setmanes José Antonio Zarzalejos en un brillant article publicat a La Vanguardia, els agents integristes sempre tornen la mirada al passat, com la dona de Lot, encara que fer-ho no instrueix sinó que fossilitza.

Afirmo això del cardenal Rouco i ho faig a consciència perquè tinc el convenciment que aprofitar la situació de poder que implica dirigir-se amb la mitra calada i ex cathedra (mai més ben dit) a tots els més alts dignataris del país per alertar del perill de guerra civil per mor dels moviments catalans per la independència, és anar molt més lluny del que correspon a un bisbe, a més de ser un falsejament de la realitat. Com ho és també atribuir els atemptats de març del 2004 a “foscos interessos de poder”, tot sumant-se, per tant, des de la trona a la posició dels sectors més reaccionaris del país i –en això he de reconèixer que és coherent- a les teories de la conspiració que es van aclamar des de l’emissora de la qual l’arxidiòcesi de Madrid és accionista majoritària. Perquè va ser la Cope, en coalició amb El Mundo i en connivència amb un PP manejat al seu gust per Zaplana i altres dirigents, el mitjà que va vociferar la crida conspirativa que ha acabat dissolta en un patètic ridícul.

Què vull dir en definitiva? Doncs que aquestes dues darreres homilies em confirmen en el meu posicionament crític envers l‘arquebisbe. Per a mi, Rouco és un dignatari eclesiàstic en el qual l’ambició de poder lligada a una ideologia política determinada es mostra amb tanta o més evidència que el seu vessant de pastor d’un remat que és –i ha de ser- forçosament plural des del punt de vista ideològic, per més que resti unit en una mateixa fe.

Sé que és molt difícil seguir opinant sobre què succeirà amb la “qüestió catalana” que, cada dia que passa, deixa de ser catalana per convertir-se en el “problema espanyol”. En efecte, per molt que les ràdios d’abast estatal i els diaris de Madrid es refereixin amb una unanimitat que puc comprendre, però que que considero miop, al que ells denominen “el órdago catalán” o bé “la deriva soberanista”, tot afirmant que “Mas lleva a los catalanes hacia un callejón sin salida”, a mi em sembla que no és això que està succeint. El que està passant a Catalunya –ens agradi o no – és que “el poble ha impulsat Mas a emprendre un camí sense retorn”, el final del qual, però, ens costa encara de preveure.

Rajoy, amb la seva campanya contra l’Estatut de 2010, amb la recollida de signatures “contra Catalunya”, amb el recurs interposat davant el TC per declarar la inconstitucionalitat de determinats articles, alguns dels quals, per cert, segueixen vigents a d’altres estatuts, va ser el gran impulsor d’aquest moviment popular que s’ha expandit com la pólvora i ha acabat per convertir Mas en el conductor forçat d’un projecte polític de molt difícil sortida, però que, ara per ara, veig imparable, a pesar de les incògnites que presenta en molts diversos camps.

Rajoy ha estat (després d’Aznar) el gran promotor del moviment per la independència de Catalunya, l’home que, amb la seva incapacitat de preveure els resultats que provocaria una sentència del TC contrària a aspectes capitals d’un Estatut aprovat pel Parlament espanyol i sotmès després a referèndum, va encendre un foc de proporcions considerables, que no ha sabut apagar quan encara era possible. Concretament, aquells dies de tardor de 2012, quan Mas va demanar-li per negociar un sistema de finançament semblant al basc i navarrès i ell s’hi va negar.

Incapaços d’entendre una Espanya diversa i plural des de l’atalaia madrilenya, els polítics i els mitjans d’abast estatal ho tenen clar: no sols s’oposen a la independència (actitud que seria comprensible), sinó també a la consulta, tot al·legant que ho impedeix la Constitució, quan tots sabem –el TC ho ha confirmat- que la Carta Magna té els mecanismes adequats per fer-la possible. Tenint en compte que aquesta satisfaria els anhels democràtics dels catalans i –ves a saber!- tal vegada resoldria definitivament el problema.

Però no, Rajoy –ben recolzat per Rubalcaba- ha barrat el pas als tres diputats que, en nom del Parlament de Catalunya, demanaven que l’estat permetés als catalans d’interrogar-se democràticament sobre el seu futur. Ben al contrari del que, al seu dia, va permetre l’estat del Canadà en relació a la francòfona Quebec, i permetrà ara la Gran Bretanya en el cas d’Escòcia.

El resultat de la negativa parlamentària ha desplegat l’eufòria dels mitjans madrilenys, els quals, però, no s’han adonat que aquest “no” rotund no sols no dividia el moviment sobiranista –únic sistema com, potser, es podria combatre des de l’estat el que ells en diuen la “deriva catalana”-, sinó que l’unia i el feia més fort. I si Rajoy és incapaç de dividir els sobiranistes, per elogis que rebi, està perdut.

Què succeirà doncs? És difícil fer política ficció, però si partim que a Espanya no es desplegarà cap mena de violència per mor d’aquest “problema català” que acabarà essent el “gran problema espanyol”, el que pot succeir és el següent:

1. Negativa a fer la consulta el 9 de novembre, perquè el govern de Madrid impedirà –via TC- que es dugui a terme d’acord amb la llei catalana de consultes que s’està elaborant.

2. Dissolució del Parlament i convocatòria d’eleccions.

3. Eleccions que, ens agradi o no, tindran un caràcter plebiscitari, aquest cop ja clarament per la independència.

4. Si el resultat és favorable als partits que proposen la secessió, aleshores el problema d’Espanya s’agreujarà fins a un punt insospitable quan es proclami unilateralment la independència.

5. L’enfrontament que es produirà tot seguit entre les institucions catalanes i les espanyoles pot acabar desestabilitzant el país (tenint en compte la magnitud econòmica de Catalunya).

6. Si Espanya es desestabilitza, el problema ja no serà espanyol sinó europeu. I aleshores, com ha succeït en el cas de l’economia, la solució (bona o dolenta) vindrà d’Europa, com d’Europa ens ha vingut el disseny de la política econòmica, la mateixa que han hagut d’aplicar Zapatero i, després, Rajoy.

7. Vist el problema des de les institucions europees, no sé com el resoldran, però estic convençut que la perspectiva que en tindran no serà la madrilenya, i que la solució serà diferent a la que ara ha proposat (o ha deixat de proposar) el parlament espanyol.

L’exercici democràtic que ha dut a terme el PSOE a les Balears no és una notícia menor. I no ho és perquè no sols ha mobilitzat una massa prou important d’electors (afiliats i simpatitzants) per decidir qui ha de ser la persona més idònia per presentar-la com a futur candidat (en aquest cas candidata) a la presidència de la comunitat autònoma, sinó que, amb aquest fet democràtic, ha trencat profundament un cercle viciós en què els partits estan caient de substituir la democràcia interna per un sistema de cooptació que furta als militants la possibilitat real de decidir sobre els seus líders.

Vaig pensar això mentre llegia una seriosa crítica al PP d’un comentarista que parlava de l’ “arriolisme” (concepte derivat de la funció assessora que té el sociòleg Pedro Arriola en el funcionament del Partit Popular), entès com una forma de fer (o de no fer) política, que consisteix a deixar passar les coses i esperar que els altres s’equivoquin. El contrari de l’ “arriolisme” –escrivia el comentarista- seria un projecte polític renovat, il·lusionant, que requereix lideratge. En definitiva, cultura, idees i valors moderns a més dels tradicionals. I això perquè un projecte polític exigeix debat i la incorporació de nous polítics vocacionals procedents de la societat civil, de l’empresa, de la universitat i, per damunt de tot, exigeix que els ciutadans puguin avaluar els encerts i els errors dels seus candidats i de les noves propostes que facin aquests.

Un dels primers sociòlegs a veure la manca de democràcia interna en el PP ha estat Guillermo Cortázar, historiador i advocat que fou secretari nacional de Formació d’aquest partit entre 1990 i 2001. Cortázar ha escrit que la cooptació (i hem d’encabir dins aquest concepte tant el famós quadern blau d’Aznar com ara el dit de Rajoy) comporta una idea plebiscitària de la democràcia, així com la tecnocràcia i l’absència de referències a la tradició liberal, derivada del pensament d’aquell intel·lectual i pensador franquista que es deia Gonzalo Fernández de la Mora (el d’ “El crepúsculo de las ideologies”), al qual recordem com a Ministre d’Obres Públiques de Franco els qui érem universitaris a finals dels anys 60. Fernández de la Mora va escriure: “Creo que los pueblos no han gobernado nunca y no gobernarán jamás. Sólo hay una forma institucional, la oligarquía renovada por cooptación. Lo que en la edad contemporánea se denomina democracia es aquel sistema en que dos o más oligarquías aspirantes recurren -cada tres o más años- a una votación censitaria o relativamente universal para que, entre manipulaciones publicitarias, se resuelva quién va a detentar el poder.” En definitiva, que en opinió de Cortázar, la cooptació, la tecnocràcia, l’absència de debat, de control i de democràcia interna, així com també l’absència de tota relació entre representat i representant són, avui per avui, les grans limitacions del PP.

Cal afegir, però, que també ho han estat del PSOE, partit que, en molts casos, va optar per la cooptació. És el cas concret de l’Ajuntament de Barcelona, on es va anar passat l’alcaldia de Narcís Serra a Pasqual Maragall, d’aquest a Joan Clos i d’aquest darrer a Jordi Hereu, sense cloure mai la legislatura del qui cessava, per bé que, entremig, tots es van sotmetre a eleccions. Unes eleccions, però, on no hi havia mai cap possibilitat seriosa de plantejar-se una vertadera democràcia interna perquè el candidat era ja prèviament elegit.

El mateix va passar a Maó. De Borja Carreras a Arturo Bagur, i d’aquest a Vicenç Tur per via de cooptació, fins que –tant a Barcelona com a Maó-, els socialistes van perdre l’alcaldia.

Una democràcia real i participativa exigeix que els partits s’obrin a la societat. Demana que la gent s’hi pugui integrar i que, per damunt de tot, se senti escoltada a l’hora de decidir i d’elegir els seus candidats, per a poder-los controlar més tard. I el que no vol és sentir-se manipulada i emprada per uns tecnòcrates que fan veure que escolten la gent però que, en realitat, el donen les coses menjades i digerides, tot furtant als ciutadans una participació real.

No he seguit de prop el procés que ha dut a terme el PSOE per decidir entre Francina Armengol i Aina Calvo. Però he tingut l’oportunitat de llegir els diaris el que ha succeït aquests darreres mesos de debat entre una i altra. He de reconèixer, per tant, que, per primer cop, el partit ha fet un esforç de democràcia interna que els ciutadans compromesos amb el país –siguem o no socialistes i estem o no disposats a votar la guanyadora d’aquest pols intern- hem d’agrair.