Josep Maria Quintana

Si una cosa ha aconseguit Podemos que hem de considerar com a indiscutible és que ha sacsejat el país, ha alterat l’estat d’ensopiment a què ens havien conduït els partits tradicionals –especialment els dos grans (PP i PSOE)-, ha fet que, per primer cop, aquests veiessin amenaçada la seva hegemonia i, sumits com estant tots dos en una greu crisi interna, han començat a mirar pel retrovisor i s’adonen que ells representen un món diferent del que ha emergit amb Podemos, un món que havien anat marginant lentament, amb sectors cada cop més grans –i transversals- de la societat que s’han adonat de sobte que potser hi ha solucions alternatives al conformisme, a l’ensopiment, a la corrupció i a moltes més xacres que mostra avui l’envellit sistema de partits que va sorgir a l’inici de la democràcia, emparat en una llei electoral que margina la participació ciutadana i fa de les cuines (cada cop més petites) d’aquests col·lectius un centre poder omnímode que ho acaba decidint tot, sobre tots, i amb la participació de gairebé ningú.

El filòsof Ricardo Forster, de 57 anys, intel·lectual argentí del kirchnerisme (si és que ser intel·lectual i kirchnerista esdevé possible) ha declarat a El País que Podemos apel·la al populisme com “un acte de provocació”, per diferenciar-se de les altres formacions polítiques. “I la forma que van trobar per diferenciar-se és la seva lectura d’algunes de les formes de populisme sud-americà i, sobretot, de l’última generació de populisme”. A més, creu que són profundament democràtics en la seva lectura de la societat espanyola i que representen una generació jove, però disconforme amb el pacte que va portar a una despolitització i a una profunda crisi econòmica, institucional i social.

Puc estar d’acord amb gairebé tot, i de manera especial, amb l’afirmació que “Podemos ha tret la política de l’encotillament”. I només per això ja els podem donar la benvinguda. D’altra banda, aquest nou partit està reunint una ingent quantitat de persones –el diari Menorca parlava d’una reunió de més de sis-centes (probablement, doncs, més que afiliats no tenen els altres grans partits), la qual cosa significa que un amplíssim sector de la societat no se sent a gust amb els polítics que ens han administrat i ens administren encara, els quals –i això és encara més greu- segueixen mostrant-se incapaços de mirar fora de la seva cuina, semblen impotents d’obrir-se a la societat, i un cop més seguiran configurant les llistes (ja que el sistema els permet elaborar-les i dominar-les absolutament) amb els escassos vímets amb què compten. I per posar un exemples de casa, dirà que seran ells sols (vull dir els vint-i-pocs socialistes que donen suport a la jove Noemí Camps a la batllia de Ciutadella, i els altres vint-i-pocs socialistes que el donen a la senyora Maria Cabrisas, els qui, a la capital de ponent -en total 52 afiliats, segons el diari– ho decidiran tot). A més, se sentiran satisfets, com si amb aquesta elecció hagin fet tot el que possibilita la democràcia.

Motius, doncs, n’hi ha perquè un gran sector del país cerqui alternatives, ja que la pobresa ideològica dels partits tradicionals, l’endogàmia en l’elecció dels càrrecs, la impotència (i les poques ganes) d’obrir-se a la societat i de cercar persones de vàlua provada per a l’exercici dels càrrecs, ens està duent a una atròfia de la intel·ligència, a un carreró sense sortida que sembla que treballi al servei d’aquesta nova elit que formava aquesta troika de Podemos que, darrerament, ha substituït el triumvirat al cabdillisme.

És, tanmateix, la solució que demana el país? No ho sé, però més enllà de la crítica que faig al sistema establert –la famosa “casta” com brillantment l’ha qualificada el líder Pablo Iglesias-, la nova formació presenta força interrogants. De moment, el partit es nodreix d’eslògans sonors i efectius, i per tant, d’un llenguatge curt, estudiat, potent, que la gent capta amb facilitat, perquè toca aspectes clau, que volia sentir de feia temps. Però val a dir que sense entrar al fons dels assumptes.

De la mateixa manera que “Por el cambio” va ser un eslògan que tothom va entendre quan, al 1982, el PSOE de Felipe Gonzáles va treure 202 diputats després de l’esfondrament de l’UCD (partit que havia aglutinat les deixalles del franquisme que van decidir abandonar el franquisme per fer possible la democràcia), Podemos ha llençat màximes poderoses (algunes, per cert,ja embruten les parets de la nostra illa, com succeïa al 1977), però no han anat més enllà d’això; i quan hi han anat, algunes de les seves concrecions m’han semblat francament qüestionables.

En una entrevista a Ana Pastor a La Sexta seguida per tres milions d’espectadors (ja ho voldria per a ell Mariano Rajoy!), Pablo Iglesias no ha aclarit les contradiccions de diversos missatges que havia llençat, ni tampoc d’algunes de les seves propostes, i ha deixat sense respondre moltes preguntes importants. No ha aclarit, per exemple, els seus pronunciaments sobre si “els mitjans de comunicació privats són una amenaça per a la llibertat d’expressió”, com va afirmar fa mesos; sobre l’ “enveja” que sent per algunes mesures implantades a Veneçuela (quines? les que han situat 14 televisions nacionals en mans de Maduro?); sobre l’alliberament dels presos d’ETA; sobre com pensa finançar moltes de les seves mesures, com, per exemple, la renda bàsica que ha promès; sobre “la casta” que Podemos vol exterminar; sobre un referèndum per dirimir el model d’Estat o, sense anar més lluny, sobre si pensa deixar que els catalans duguin a terme un referèndum secessionista; sobre les seves propostes relacionades amb les expropiacions; sobre com s’enfrontarà a la banca; sobre si els impagaments de les hipoteques o dels lloguers no podran acabar amb desnonaments; sobre què s’ha de fer amb el problema dels pisos buits, etcètera, etcètera.

Però el que a mi em preocupa per damunt de tot és que hagin decidit –a menys que rectifiquin- que no es presentaran a les eleccions municipals i autonòmiques del proper mes de maig. I això perquè aquest tipus d’eleccions són, en efecte, les més properes a la base i, per tant, les més allunyades de la cúpula dirigent. Són les eleccions locals aquelles on ells podrien demostrar que el partit és constitueix de baix cap a dalt, però el fet de no participar-hi em fa creure justament el contrari: que Podemos és un partit creat per una elit (bàsicament de professors/funcionaris) que el va forjant des de dalt cap a baix, que és tot el contrari del que prediquen en parlar dels seus ja famosos “círculos”, que sembla que vulguin quallar-lo com un partit gairebé assembleari, però que, a l’hora de la veritat, elegeixen (com tots els de la “casta”) un líder únic que l’anirà configurant des del poder. I això se’m fa molt difícil d’entendre.

Molt a pesar de la complexitat dels fets que succeeixen al món i de les interpretacions que en solen fer els polítics i els periodistes, normalment em veig capaç d’entendre tant els uns com les altres. I una d’aquestes interpretacions que puc compartir és la d’acceptar que la jornada participativa que va tenir lloc a Barcelona diumenge passat no té conseqüències jurídiques. Això ho saben fins i tot els sobiranistes catalans que, després de retirar totes les propostes de referèndum, de votació pactada, etcètera, van organitzar aquest succedani de consulta per avaluar la força dels descontents amb la política de Madrid respecte de la qüestió catalana. De fet, no pretenien sinó treure múscul davant les reiterades negatives del govern de l’estat. Ara bé, ¿és possible, és creïble, és mínimament raonable que el president del govern, el ministre de justícia, els principals dirigents del PP i molts directors de diaris espanyols afirmin –creguin- que l’acte de diumenge passat no té cap mena de conseqüència política?

Des de fa mesos, el govern de Rajoy i el seu partit (amb la inestimable cooperació del PSOE) ha fet impossible que els catalans es pronunciessin cívicament i legalment sobre el seu futur. Primer, el parlament espanyol els nega la petició de transferir les competències per fer un referèndum. Després, davant l’aprovació d’una llei de consultes pel parlament de Catalunya i el subsegüent decret de convocatòria d’aquesta, el govern duu aquestes normes al Tribunal Constitucional, que en admetre el recurs, les suspèn d’eficàcia temporalment fins a dictar sentència.

Sorprenentment, Mas i els seus companys de viatge ideen tot seguit aquesta pseudoconsulta amb urnes de paper, sense censos i administrades per voluntaris, al·legant amb una metàfora que estan duent a terme un “procés participatiu”, en el qual els que hi vulguin intervenir dipositaran una papereta que conté la mateixa doble pregunta que es proposava per al referèndum declarat il·legal.

Fet això, el govern de Madrid, els diaris de la capital i els polítics contraris a la possible secessió de Catalunya, es riuen de Mas i fan escarni del que, segons ells, no és sinó una “charlotada”, una pallassada, una acció ridícula que no condueix enlloc i que, a més, no tindrà cap mena de conseqüència política. Però els dies passen, i s’adonen que el famós “soufflé català” –com ells el titllen amb menyspreu- no es desinfla, sinó que segueix mantenint-se ben tou, i, preocupats novament davant la qüestió catalana, el govern de Rajoy decideix dur la pallassada, el no-res, aquesta acció ridícula dels catalans al Tribunal Constitucional. Déu meu! Si el “procés participatiu” era tot això que diuen que era ¿com es pot dur al Tribunal Constitucional? ¿Si el que anaven a fer els catalans no podia tenir conseqüències jurídiques… ni polítiques, per què l’impugnaven? I presentat novament el recurs al Tribunal Constitucional, aquest suspenia també la “pallassada”, la “charlotada”, la “costellada”… mentre des del govern de l’estat s’amenaçava Mas, el conseller de la governació català i els funcionaris que hi participessin amb querelles criminals.

Però arriba el diumenge 9N i els catalans, amb una tranquil·litat envejable, surten al carrer i duen a terme el “procés participatiu”. I són dos milions tres-centes mil persones les que fan cua sense immutar-se, aguanten la pluja sense protestar, no rompen un sol vidre i, per dir-ho clarament i amb paraules més bastes, fan botifarra a Rajoy, al seu govern, al Tribunal Constitucional i a la premsa de Madrid que els dóna suport. I no passa res!

Aleshores, tornen a sortir els ministres del govern –i més tard el president- per repetir-nos que l’acció de diumenge no té conseqüències jurídiques… ni polítiques! I jo em demano: ¿com no ha de tenir conseqüències polítiques una manifestació massiva, que treu al carrer un terç de l’electorat de Catalunya contravenint tot el que ha decidit el govern i el Tribunal Constitucional? Com no ha de tenir això conseqüències polítiques? ¿Creuen que rient-se’n novament, dient que les xifres no són creïbles, insinuant que pot haver-hi trampa o bé referint-se al 66 per cent de catalans que no va sortir al carrer (com si a les eleccions ordinàries hi sortís el 100 per cent!) poden deixar per resolt el problema? ¿Realment ho creuen, això?

D’entrada, els catalans han deixat en ridícul les institucions centrals del país, perquè més espantós que veure la imatge de la guàrdia civil retirant unes urnes (cosa que no es va produir) és que aquesta imatge no es produís després d’haver assegurat Rajoy que “¡no habrá votación ni referéndum!”, i ha demostrat, en efecte, que Espanya té un problema colossal que els responsables del govern no saben gestionar poc ni gens i que és a punt d’explotar-los a la falda. Perquè… si Podemos, que va obtenir un milió quatre-cents mil vots a les passades eleccions, és present a totes les tertúlies, ha confós els grans partits i ha fet que tothom visqui i actuï condicionat pel que pot succeir amb aquest col·lectiu que encara no ha demostrat res, ¿com es pot mostrar indiferència davant una manifestació de dos milions tres-centes mil persones –totes catalanes- que són capaces de fer el que volen contravenint les lleis, les disposicions del Tribunal Constitucional, les amenaces i –pitjor encara- les burles i els menyspreu que se’ls fa des de Madrid?

Si això no té conseqüències polítiques, no sé què en pot tenir.

I he d’acabar referint-me, ni que sigui mínimament, als resultats. Ja sé que, als nombres, cadascú els fa cantar com vol, però ben al costat de la demostració de múscul –pacífica i envejable- que han fet els catalans, el cert és que un milió vuit-cents mil vots per la independència no serien suficients –en un referèndum legal i acordat on votés el 75 per cent del cens- per aconseguir la separació d’Espanya. Potser ho seria si només anés a votar el 50 per cent de l’electorat, com succeeix als darrers temps, però no crec que fos així en un referèndum d’aquesta naturalesa. Per a mostra, el d’Escòcia de fa un mes.

Per tant, és evident que tots tenim un problema. Els catalans, perquè no serien prou per sortir-se d’Espanya en un referèndum legal i acordat (a menys que Rajoy continuï fent el que fa i, per tant, creant independentistes). Per això ERC i la CUP demanen una Declaració Unilateral d’Independència (la famosa DUI). Però també Mas i CiU tenen un problema, perquè saben que aquesta DUI no aniria enlloc, ja que, sense acord amb Espanya, ningú a Europa els reconeixeria com a estat independent. ¿I els socialistes? Ves si en tenen, també, de problemes!, perquè, per més que parlin d’una reforma federal del país, encara no han estat capaços de definir-la en uns termes que poguessin satisfer la majoria de catalans. Però la patata més calenta la té el govern de Rajoy, perquè no sap com s’ha de moure i és a punt de sofrir un atac de ràbia dels seus, mentre és acusat de covard i pusil·lànime per UPyD i C’c, que voldrien dissoldre totes les comunitats autònomes i retornar a un país marcadament dirigit des de Madrid.

I per acabar de complicar les coses, només cal que la fiscalia faci detenir Mas o que Rajoy promogui el mecanisme constitucional per suspendre l’autonomia catalana emparant-se en l’article 155 de la Constitució. Aleshores, a més d’un heroi, els catalans tindran un màrtir que proveirà l’independentisme dels vots que li manquen per dir: bay bay, Espanya! Adéu, Rajoy, adéu!

El fet que jo no vagi ser mai alumne de l’Institut Joan Ramis a l’època en què aquest centre encara no tenia un nom propi -tot en gros em va acollir com a examinand lliure- m’impedeix d’acudir a l’anecdotari estudiantil, que sempre obre un ample ventall de recursos a qui evoca el centre on va estudiar en una efemèride com la que estem celebrant. Tot i així no dubto que la instauració d’aquest centre d’ensenyament mitjà va ser bàsic en el progrés intel·lectual de Maó.

“Optimis institutis mentem infantium formare”, diu Quintilià evocant el mot “institut”, en una expressió que podríem traduir per “formar la intel·ligència dels al·lots amb les millors doctrines”- i que ens evoca el camp de l’intel·lecte, el de la formació intel·lectual i del raonament. Per tant, el de l’activitat més superior de l’home, aquella que l’eleva per damunt de les altres criatures, que l’allibera de l’esclavatge dels instints, que el fa lliure i capaç per decidir per ell mateix: tant per estimar com per odiar, tant per enlairar-se com per rebolcar-se, tant per encertar com per equivocar-se.

No és estrany, doncs, que la creació dels instituts a Espanya provoqués les ires del ultraconservadors, com per exemple la del rector de Santa Maria, Ambròs Carabó, que, en oposar-se també al naixement de l’Ateneu de Maó, l’any 1905, va dir al president Antoni Victory: “Som enemic de s’Ateneu pes mateix motiu que som enemic de tots ets ateneus, de totes ses universitats i de tots ets instituts d’Espanya”.

Vull dir amb això que la societat més conservadora, més obscurantista i menys democràtica, la societat que, havent renunciant a pensar per ella mateixa s’ancorava en el dogma, era també enemiga dels instituts, i ho era perquè veia clarament que aquestes institucions tenien una missió que anava més enllà de la simple transmissió de saber i assolien l’objectiu de formar els joves per a una ciutadania en llibertat, despertant-los la inquietud de conèixer el fons de les coses per discernir la veritat i decidir lliurement respecte de tot allò que s’esdevé essencial per a la configuració integral de la persona humana.

Potser per això voldria formular unes qüestions amb motiu del cent-cinquantè aniversari del Ramis: ¿Segueix inquietant avui l’activitat intel·lectual de l’institut els sectors més immobilistes de la nostra societat? ¿Podríem afirmar que els sectors més dinàmics, més oberts, més tolerants, més democràtics de Menorca veuen en l’Institut Joan Ramis un lloc capaç de forjar persones en el sentit més complet i integral de la paraula? ¿És avui aquest institut una esperança clara per al futur de la nostra societat? ¿És realment una escola de ciutadania?

Al nostre batxillerat s’estudien matemàtiques, ciències, llatí, llengua i, fins i tot, filosofia. Més enllà, però, de l’abstracció que representa el saber après en els llibres de text ¿es baixa també al carrer?, ¿es fan esforços per comprendre el que succeeix a la vida quotidiana?, ¿s’ajuda l’alumne a discernir sobre el per què dels fets o de les realitats humanes?

Trobaríem, sens dubte, respostes afirmatives a aquests interrogants en una anàlisi diacrònica d’aquesta institució, molts professors de la qual van intervenir, per exemple, en la creació de l’Ateneu de Maó, per citar un clar referent en la nostra cultura. I això em dur a fer esment d’alguns, com José Pérez de Acevedo, un intel·lectual cubà format a Madrid, membre de la francmaçoneria i, per a més detalls, titular d’una càtedra que rebia el nom, realment florit, de “Psicologia, Lògica, Ètica i Rudiments de Dret”. Pérez de Acevedo era, en efecte, el que fa uns anys en dèiem “un intel·lectual compromès”. Compromès ideològicament, compromès en l’acció cultural, compromès fins i tot en el camp de la política. Però el més important, des del meu punt de vista, és que Pérez de Acevedo va ser, per damunt de tot, un home integrat, un home incardinat en el món, un home que va saber adoptar una posició davant tots i cadascun dels problemes que la vida li plantejà, tant en el camp individual com social.

Un altre fundador de l’Ateneu va ser Francesc Hernández Sanz, professor de dibuix d’aquesta mateix institut, arxiver de la ciutat i pare, sens dubte, de la historiografia menorquina contemporània, com ho avala no sols el seu “Compendio de Historia y Geografía de Menorca”, sinó també els molts treballs publicats a la Revista de Menorca, de la qual va ser impulsor, propietari i director a la seva segona època.

I ben al costat d’aquests grans personatges voldria, també, referir-me a un altre intel·lectual menys conegut, però no menys important, Jaume Pomar i Fuster, mallorquí, nascut a Palma, que arribà a la nostra illa l’any 1905 després d’haver guanyat la càtedra de “Geografia i Història” a l’Institut de Maó, la qual exercí al llarg de cinc anys. I vull citar aquesta figura perquè Jaume Pomar és un home que ve destinat a Menorca amb l’esperança d’obtenir una plaça a la seva illa nadiua, però que no per això viu desarrelat, sinó que s’incorpora decididament a la tasca intel·lectual menorquina, conscient que, si més no mentre duri la seva estada a Menorca, ha de donar als menorquins tot allò que li permeti la seva capacitat intel·lectual.

Sense un afany de ser exhaustiu -i corrent, per tant, el risc de deixar-me oblidades moltes persones entre els professors de l’institut, he de citar científics i naturalistes eminents, com Emiliano Castaños, Cardona i Orfila, Jaume Ferrer i Aledo o el farmacèutic Maurici Hernández, artífex alguns d’ells de magnífiques col·leccions en el camp de les Ciències Naturals; arquitectes als què Maó deu gran part de la seva configuració estètica i urbanística, com Francesc Femenias o Josep Claret; músics, com Josep Cardona Mercadal, fundador del Grup Filharmònic de l’Ateneu; erudits com Ferran Soldevila, Miquel Roura i Pujol, Gabriel Llabrés Quintana o Fèlix Duran i Canyameras; esportistes i educadors de l’oci, com Francesc Seguí (més conegut com el senyor Paco Ramonell), que fou l’introductor i l’ànima de l’escoltisme a Menorca dins la primera meitat del segle XX; periodistes ideològicament compromesos, com Germán Martínez Mendoza, editor, director i, pràcticament, redactor únic d’un periòdic, La Alquitara, que significà d’alguna manera la defensa del pensament radical i utòpic dins l’esquerra del seu temps; polítics com el doctor Frederic Llansó i Cardona; llatinistes i bibliòfils, com Joan Gutiérrez Pons, director durant molts anys d’aquesta casa, arxiver de Maó i també director de la Revista de Menorca; artistes, com el ja citat Francesc Hernández Sanz, i també Joan Vives Llull, potser el pintor maonès més interessant d’aquest segle; historiadors com Salvador Castelló; i polígrafs i col·leccionistes, com Joan Hernández Mora, per citar alguns dels professors ja desapareguts que representen aquest esperit d’intel·lectual compromès que no té res en comú amb el rònec esperit funcionarial de què avui està impregnada la nostra societat, no sols en el camp de l’ensenyament, sinó en tots i cadascun dels estaments que configuren els serveis públics.

I arran d’això m’agradaria fer una pregunta amb l’únic objectiu d’incitar a la reflexió: ¿està l’Institut Joan Ramis, estan els seus professors suficientment incardinats a la vida cultural, social i política de Menorca?, ¿són els professors d’aquest institut capdavanters d’aquesta activitat, pública i privada, que ha d’exercir una tasca intel·lectual, política o de servei dins la Menorca d’avui? I que consti que només ho pregunto, no faig cap judici d’intencions.

Certament que la tasca d’escriptor és perillosa. I ho dic perquè, després de publicar en un article que no sempre som honestos a l’hora de reflexionar sobre la corrupció, i de fer una lloança de Miquel Iceta, el qual posava com a model de persona que no desbarra, que és coherent amb ell mateix i respectuós amb les idees dels altres, resulta que –ver per on!- a la mateixa hora que el meu article veu la llum, Iceta és entrevistat per Sílvia Cópulo a Catalunya Ràdio i fa tot el contrari del que jo havia lloat. Vull dir que se li escalfa la boca i no dubta de comparar la festa del nou 9-N amb les eleccions plebiscitàries alemanyes que provocà Adolf Hitler. És a dir, per sorpresa meva, fa el mateix que el seu company Alfonso Guerra, al qual jo havia criticat durament.

De veritat que no som res! Apostes per un polític i aquest va i treu el peu del llençol! Mostres la teva simpatia per un partit, i poc temps després aquest té els seus líders imputats! Porca misèria! I tanmateix hem d’acceptar (que no vol dir estar-hi conforme)  la nostra realitat, aquesta que no ens evita sorpreses. Doncs bé, parlant de sorpreses, la que ens ha provocat l’Audiència Nacional que, en una operació que dugué a terme a principi de setmana detenia 51 polítics de les comunitats de Madrid i de Castella i Lleó i n’engarjolava 31 per una presumpta operació d’enriquiment injust. Ben curiós això! Fa mesos que només sentim parlar del 3 per cent de Catalunya, de Jordi Pujol i de la seva pròspera saga familiar i, ves per on!, de sobte, els qui han estat empresonats són tots polítics de la centralitat espanyola (aquesta que no entén poc ni gens la perifèria), la majoria del PP i algun també del PSOE. Per tant, dels dos grans partits que parlen de “la ley por encima de todo” i s’omplen la boca d’improperis en referir-se al famós “procés” català.

I no puc sinó referir-me també a aquest procés, especialment avui que, ves a saber si per despistar una mica el personal davant tanta detenció de polítics “de la casa”, la “vicepresidenta-para-todo” ens anuncia que el Govern de Rajoy està decidit a impugnar i impedir la consulta del nou 9-N i que, per això mateix, ha demanat l’informe corresponent al Consell d’Estat, com a pas previ a la denúncia de la possible il·legalitat davant del Tribunal Constitucional.

Però no havíem quedat, senyora vicepresidenta –i senyors periodistes de la Cort- que la nova consulta de Mas era una pallassada? No havíem quedat que els catalans feien el ridícul amb aquest succedani de consulta que no s’emparava en cap norma i que no pretenia sinó fer un acte sense cap valor electoral ni plebiscitari, sinó tan sols una nova manifestació del disgust que tenen per no haver-los deixat votar en referèndum? No havien dit vostès per activa i per passiva que serien la befa i l’escarni de la gent de seny?

I és ben curiós, això, perquè primer se’n riuen, en fan befa, denuncien la insensatesa dels polítics catalans en convocar aquest procés participatiu que –segons deia el Govern- no du enlloc, i de sobte, quan veuen venir que hauran d’enfrontar-se novament amb una manifestació monstre (de les que ja ningú fa des que Rouco Varela va ser premiat amb la jubilació), i mentre els jutges van engarjolant polítics “de la casa” o antics ministres del guru Aznar són forçats a declarar davant dels Tribunals com a imputats, aleshores els agafa el tremolor i diuen que han de vetllar per l’estat de dret (aquest que els seus trenquen de manera impietosa) i decideixen impugnar aquest fals referèndum, aquesta gran bereneta de seques amb botifarra, aquesta festa i costellada, com algú l’ha qualificat.

I tanmateix no em sorprèn aquesta actitud, perquè fa dos diumenges, en confessar la meva perplexitat davant la decisió de Mas de convocar la votació un cop el Tribunal Constitucional va suspendre cautelarment la vigència de la Llei catalana de consultes no referendàries i la convocatòria del 9-N, vaig dir que no entenia perquè Mas no dissolia el Parlament i convocava unes eleccions, formalment ordinàries però amb aspecte de plebiscit. Perquè aquest és –o era, al meu entendre- l’únic camí possible després de topar-se amb la paret que aixecava el Govern de Rajoy i els silencis d’un president que sembla incapaç de reaccionar davant dels problemes.

He de reconèixer que no vaig entendre prou bé el succedani que Mas es va treure de la màniga (val a dir que amb la incomprensió de molts altres partits catalans). Però no se’m va ocórrer titllar-lo de pallassada, com van fer els “savis” intèrprets de Madrid, per més que vaig aconsellar Mas que encengués un ciri a la Moreneta perquè impulsés Rajoy a suspendre novament aquesta cosa que, segons deia el mateix Govern, era ridícula, no tenia cap valor, i, per tant, s’havia de qualificar com “una nova ocurrència de Mas”, com un “succedani”, o com una “charlotada”, encara que aquest darrer qualificatiu no procedeix de membres del Govern. Però Rajoy ha caigut en el parany i, amb la decisió d’impugnar el “procés participatiu” –quan jo escric aquest article no sé què dirà el Consell d’Estat i, menys encara, què farà el Tribunal Constitucional- no posa sinó més llenya al foc i provoca el naixement de nous independentistes.

Dimarts passat, l’eurodiputat convergent Ramon Tremosa afirmava al seu compte de twitter que “Hi ha més separadors a Madrid que separatistes hi ha a Catalunya” (i el cito de memòria perquè ara no puc contrastar aquesta expressió literalment). Per això em reitero en allò que vaig dir (i que Déu em perdoni si la torno a espifiar, com en el cas d’Iceta) respecte d’una eventual prohibició de la nova consulta que, per al 9-N ha programat el govern de Catalunya: Si ho fa, aleshores no serà l’astúcia del president Mas la guanyadora del pols que aquest ha fet al “poder real del país”. Més aviat serà l’estultícia de Rajoy la que brindarà a Mas en safata d’argent la possibilitat de convocar unes eleccions que, per a bé o per mal, amb l’acord o el desacord dels seus, provocaran sens dubte un nou ordre de coses que no m’atreveixo a predir.

A la inauguració del curs de l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de les Illes Balears que va tenir lloc el passat dilluns, el magistrat i acadèmic Antoni Montserrat va parlar de Ramon Llull. Montserrat, que de jove va viure a Maó i va estudiar a l’institut Joan Ramis quan aquest encara no tenia nom, és un conegut lul·lista que ha estat membre del Consell General del Poder Judicial i avui ocupa una plaça de magistrat al TSJ de casa nostra. Aquest, en el català antic del “doctor il·luminat” ens va recitar tot el que el savi mallorquí del segle XIII pensava de la corrupció i del poder. I escoltant-lo ens vam adonar que els homes del segle XXI no som tan diferents dels que van viure al segle XIII, i comprovàrem –si és que no ho sabíem- que el poder corromp i que la dignitat humana exigeix de rebel•lar-se contra aquesta corrupció.

Aquests darrers anys han estat especialment rics i densos en matèria de corrupció. L’escàndol que va protagonitzar Fèlix Millet (encara no resolt ni fer-hi prop) ha anat empetitint-se davant d’altres que han sorgit, com el provocat per la confessió insuficient de Jordi Pujol, que de seguida hem lligat als maneigs obscurs dels seus fills, i més darrerament, el que hem conegut per mor de les targetes “black” de Caja Madrid i de Bankia, unes entitats que han hagut de ser rescatades amb diners del contribuent i que, per això mateix, afegeixen més morbo a la cosa. Morbo que es dispara degut a la personalitat dels seus protagonistes, amb Rodrigo Rato en primera fila per desolació del govern de Rajoy (encara que no em sorprendria que el polític gallec –gat vell com pocs- somrigués dissimuladament davant la caiguda en picat del que va ser el seu company de files a la cort del rei Aznar. Per cert, que aquesta cort, cada dia que passa s’ensorra més i més, a la vista del que està succeint a homes de la seva més absoluta confiança, com Blesa o com Acebes (el gran mentider de l’11-M), que han estat imputats pel jutge Ruz per actuacions presumptament delictives.

I és curiós com nosaltres, els espectadors, que teòricament hauríem de contemplar l’espectacle perplexos, no l’observem, però, des de la neutralitat que potser exigeix un posicionament ètic, sinó que intentem servir-nos d’aquestes actuacions corruptes –o presumptament corruptes, per dir-ho com exigeix la guia de les bones maneres- per dur l’aigua al nostre molí.

Fixeu-vos, si no, com ha emprat l’esquerra el cas Gurtel per atacar (i amb raó) la trama madrilenya-valenciana ideada per Francisco Correa i Pablo Crespo (“el bigotes”), conscient que tot aquest moviment rolava entorn del PP d’Aznar; o com ha tractat darrerament la premsa de Madrid el cas Millet i, especialment, el cas Pujol, que ha servit als més remarcables periodistes de la capital i als tertulians més insignes (en aquest cas no sols de dretes, sinó també a d’altres que fan gala del seu esquerranisme) per demonitzar tot el procés que s’està vivint a Catalunya.

Fa poc, un d’aquests personatges proclamava que no es pot construir un estat “sobre la escoria del pujolismo”, posant, doncs, tots els sobiranistes –també els ciutadans- en un mateix paner. I és encara més trist escoltar un home clau de Suresnes –l’etern diputat Alfonso Guerra-, tot proclamant de manera solemne que “la base del proyecto nacionalista es el descontento y el victimismo, y su técnica, la manipulación y el engaño; conocemos bien las experiencias de los años 30 de embelesar a millones de personas tras un político que es un monumento a la vanidad y la arrogancia con final trágico.” I ho deia com si fos el més natural del món, com si comparar el president Mas (i els nacionalistes) amb Hitler fos acceptable. No és estrany, doncs, que des d’aquesta perspectiva de biaix, conclogués el discurs afirmant que “algunos políticos, borrachos de vanidad, empujan a su Comunidad a una secesión suicida”.

¿Ens és lícit emparar-nos en els casos de corrupció (que, com hem pogut contemplar, són força transversals), o en fets històrics de dubtós paral·lelisme per intentar destruir els qui no pensen com nosaltres, per afirmar tot seguit que la seva manera d’entendre el món no persegueix sinó la defensa vanitosa i insensata dels seus interessos més egoistes i espuris?

És potser perquè hem perdut el nord de l’ètica que, en aquesta Espanya nostra (Catalunya inclosa), ens costa tan poc fulminar l’adversari emprant tota mena d’argúcies, atacs, improperis, falsedats, injúries i calúmnies, i se’ns fa tan difícil (per no dir impossible) el debat de les idees usant el raonament, el discurs fonamentat i la paraula amiga. I tanmateix hi ha excepcions, com per exemple Miquel Iceta, l’aparició del qual al capdavant del Partit dels Socialistes de Catalunya ha esdevingut una espècie de miracle, un regal que no podíem imaginar.

Ho dic perquè vaig escoltar la seva intervenció al darrer debat de l’estat de la nació a Catalunya el passat més de setembre, i l’hi he escoltat també dues llargues entrevistes que li ha fet Mònica Terribas als “Matins de Catalunya Ràdio”. I escoltant-lo m’ha semblat que tenia davant meu un model de claredat, d’intel·ligència, de diàleg, de savoir faire, de respecte a l’altre i fins d’agudesa, d’ingeni i d’humor per defensar unes idees i un posicionament polític que -reconeguem-ho- no és fàcil de mantenir avui davant una aposta, la sobiranista, de la qual la senyora Terribas n’és, per cert, un ferm puntal radiofònic.

Les opinions d’Iceta sobre “el procés” no són, certament, les de Mas, i menys encara les d’ERC o de la CUP, però no tenen res a veure amb les de C’s o amb les del PP (encara que l’acusin d’això els seus adversaris). I el seu llenguatge –tant en el fons com en la forma- és radicalment contrari a la matraca que vomita la senyora Sánchez Camacho, o a la crítica fulminant (encara que més intel·ligent) d’Albert Rivera. Miquel Iceta té un discurs entenedor amb el qual podràs sintonitzar fàcilment si no ets nacionalista, o bé hi discreparàs si creus que el futur passa necessàriament pel “sí-sí”. Però és un discurs que no ofèn, sinó que convida al diàleg. Per això penso que és un luxe tenir polítics com Iceta a Catalunya en un moment tan complex com el que estem vivint; polítics capaços de llegir els signes del temps i d’entendre el que està passant, encara que ell en discrepi; polítics que sense ofendre ni perdre el sentit de l’humor (que no és poc) siguin capaços de veure –i de dir- com en són, d’insensats, els dirigents nacionals espanyols tancats en un “no-no” tan visceral com inamovible, i com en són, segurament, d’il·lusos aquells altres que creueu que tot es resoldrà –inclosa la independència- l’endemà mateix del “sí-sí”.

Els qui ens hem proposat analitzar la vida política d’aquest país deixant una mica el cor a la gelera –la frase és d’Antoni Puigverd- i ho fem, per tant, a partir de raonaments que ens semblen lògics i fonamentats, sovint ens equivoquem perquè la vida presenta caires ocults, aspectes interns que són sovint mals de preveure.

Els lectors que han seguit els meus escrits aquests darrers mesos saben  com m’han preocupat els fets que estan succeint a la nostra veïna Catalunya, que he procurat analitzar sempre des d’una posició lleial amb mi mateix i, sense haver de coincidir necessàriament amb les posicions nacionalistes, m’he situat, però, en un punt radicalment contrària al que proclama ordinàriament la premsa de Madrid sobre el que ells denominen “el órdago catalán”, “la ocurrencia de Mas”, “el camino hacia ninguna parte”, etcètera, etcètera.

Em fa la impressió que jo entenc una mica el que passa a Catalunya i em sorprèn que el govern de Rajoy –i els media de Madrid en general- no s’adonin de la gravetat de la situació i presentin els moviments del catalanisme com un joc insensat de polítics que freguen la follia.

Tanmateix, sempre m’he mostrat pessimista respecte del que està succeint, potser perquè conec una mica les lleis del país i el sistema en el qual s’incardina la nostra vida democràtica, i per tant, entenc molt bé Rajoy quan parla del “imperio de la ley”, per més que em costa de comprendre que el president del govern no sigui conscient que es troba encarat a un gravíssim problema polític que no es pot resoldre de lege data sinó fent política i, per tant, s’haurà d’afrontar en algun moment de lege ferenda. En definitiva, agafant el bou per les banyes i discutint de tu a tu amb els catalans i modificant la Constitució.

Citant-me a mi mateix (perdoneu-me la immodèstia) el passat 20 d’abril vaig dissenyar el que, al meu entendre succeiria a Catalunya passat l’estiu que acabem de deixar enrere. Deia:

“Si partim que a Espanya no es desplegarà cap mena de violència per mor d’aquest problema català que acabarà essent el gran problema espanyol, el que pot succeir és el següent:

1. Negativa a fer la consulta el 9 de novembre, perquè el govern de Madrid impedirà –via TC- que es dugui a terme d’acord amb la llei catalana de consultes que s’està elaborant.

2. Dissolució del Parlament i convocatòria d’eleccions.

3. Eleccions que, ens agradi o no, tindran un caràcter plebiscitari, aquest cop ja clarament per la independència.

4. Si el resultat és favorable als partits que proposen la secessió, aleshores el problema d’Espanya s’agreujarà fins a un punt insospitable quan es proclami unilateralment la independència.

5. L’enfrontament que es produirà tot seguit entre les institucions catalanes i les espanyoles pot acabar desestabilitzant el país (tenint en compte la magnitud econòmica de Catalunya).

6. Si Espanya es desestabilitza, el problema ja no serà espanyol sinó europeu. I aleshores, com ha succeït en el cas de l’economia, la solució (bona o dolenta) vindrà d’Europa, com d’Europa ens ha vingut el disseny de la política econòmica, la mateixa que han hagut d’aplicar Zapatero i, després, Rajoy.

7. Vist el problema des de les institucions europees, no sé com el resoldran, però estic convençut que la perspectiva que en tindran no serà la madrilenya, i que la solució serà diferent a la que ara ha proposat (o ha deixat de proposar) el parlament espanyol.”

Tenim, doncs, que ja m’he equivocat en el segon punt de la meva anàlisi, perquè si bé el president Mas no ha conculcat la llei, davant la barrera infranquejable que li han aixecat (com era previsible) el govern de Rajoy i el Tribunal Constitucional, no ha passat directament a la dissolució del parlament de Catalunya i a la convocatòria d’unes eleccions que, ordinàries en la forma, podrien esdevenir, de fet, un plebiscit, sinó que s’ha tret un as de la màniga que, no sols m’ha desconcertat a mi i a tots els qui creiem que no havia de trencar la legalitat, sinó també als seus socis més compromesos amb la independència (ERC i la CUP) que apostaven per la “desobediència civil” i preferien seguir endavant, conscients que no serien ells, sinó Mas, qui s’enduria les bufetades del “Poder” que, assentat a Madrid i amb la “brigada Aranzadi” a la vora (el qualificatiu és de Juliana) es mostra segur, ferm i inamovible.

Per què ho ha fet? Només ell està en el secret d’aquesta decisió que ha esquerdat la porcellana i que no té una explicació sensata a no ser que Mas cerqués: a) guanyar temps; b) convèncer Junqueras que l’única alternativa al fracàs (i al ridícul) no és ERC sinó “el partit del President”, la qual cosa implicaria no sols una refundació (desaparició?) de CDC, que hauria de deixar el llast d’UDC, sinó també un canvi radical en els plantejaments polítics d’ERC, que hauria d’oferir un paper secundari en aquesta candidatura al seu líder indiscutible;  i/o c) provocar Rajoy perquè cometi un darrer error i, emparant-se en la llei i en el Tribunal Constitucional, suspengui també aquesta “nova consulta” que, de fer-se mancada de les mínimes garanties democràtiques que exigeix un referèndum, temo molt que serà un nyap.

Si això darrer succeís -em refereixo a la suspensió de la “nova consulta”-, aleshores no seria l’astúcia del president Mas la guanyadora del pols que ha fet al “Poder”. Seria l’estultícia de Rajoy la que li brindaria en safata d’argent la possibilitat de convocar eleccions que, bé o malament, amb acord o amb desacord dels partits, provocarien un nou ordre de coses que, a hores d’ara, no m’atreveixo a predir. En definitiva, que si jo fos Mas, posaria un ciri a la Moreneta perquè Rajoy emboqui i prohibeixi aquesta “nova consulta” que, o molt m’equivoco o pot ser el final del president… i de moltes altres coses.

“L’escàndol que no cessa ha arribat al seu apogeu aquests últims mesos, quan es compleix un any de l’ingrés a la presó preventiva de l’exgerent del partit en el Govern. L’estiu va vibrar i de quina manera amb la confessió de Jordi Pujol sobre els fons de la seva família a Andorra i amb la difusió de material comprometedor sobre els negocis sospitosos d’alguns dels seus fills (…) Acaba de difondre’s aquesta setmana una notícia amb efectes devastadors: la llista dels 86 beneficiaris d’unes targetes de Caja Madrid per a despeses lliures de control, que l’entitat -salvada per l’Estat d’una fallida monumental-, disfressava en la seva comptabilitat oficial (…) L’intel·ligent triumvirat de Podemos difícilment podia somiar un escenari millor quan va decidir dibuixar una nova bisectriu espanyola: la casta i la gent. En els propers mesos en tindran prou amb no cometre cap error important.”

És difícil sintetitzar millor que Enric Juliana la realitat espanyola del moment. I davant aquesta situació, diumenge passat, el diari Menorca publicava una llarga enquesta que dissenya un canvi molt notable en el mapa polític de les Balears, si les coses no canvien d’ara al proper 31 de maig, on viurem la nostra propera experiència electoral. Però si he de ser sincer –i no tindria sentit que no ho fos en una reflexió a la qual ningú no m’empeny-, he de dir que em sorprèn que la dreta balear, liderada gairebé exclusivament pel Partit Popular, amb José Ramón Bauzá al capdavant, mantengui encara un suport tan i tan considerable (l’enquesta li dóna 27 diputats).

Però el que, des del meu punt de vista, ens mostra la prospecció demoscòpica és que el trencament gran ve per l’esquerra, amb un ventall multicolor de propostes que disminueix –i no poc!- la força i la presència dels petits col·lectius (especialment d’Esquerra Unida-Verds) amb una gran fractura del PSOE. Tot això per donar pas al naixement vigorós d’un nou partit, Podemos, per més que, com he pogut llegir també al nostre diari, la gent que pretén dirigir aquesta nova (i sembla que estratosfèrica força política a Menorca) encara no ha passat de debatre sobre com s’han de discutir les coses a les reunions dels seus ja famosos “círculos”.

Tots sabem que, avui, la corrupció al nostre país s’ha mostrat clarament transversal i afecta tant a exgerents del PP com al sant pare de Convergència i als seus fills. També a polítics espavilats que s’han passat de la política als negocis (les famoses portes giratòries), a dirigent de bancs, d’empreses públiques i de caixes d’estalvi, i fins a líders sindicals, socialistes i comunistes. A més, la febre de la corrupció no sols ha afectat les persones, sinó que ha penetrat també dins les estructures polítiques d’algunes institucions (pensem en el ja famós 3% -val a dir que encara no demostrat judicialment- de Catalunya, en el cas dels ERE a Andalusia, o bé en el repartiment il·legal de fons europeus dedicats a cursos de formació, que han acabat a les butxaques dels qui havien de repartir-los). Tot això significa que la corrupció impregna el moll de l’os de la societat, fins al punt que no hi ha ja gaire diferència entre l’Espanya real que podem observar avui i la Tangentòpolis italiana que, fa uns anys, va acabar escolant per l’aigüera tota la classe dirigent que havia governat aquell país des de la Segona Guerra Mundial.

Dit això, penso que he de precisar una mica més, perquè –si les dades que ens revela l’enquesta són creïbles (i a mi em semblen versemblants)-, em fa l’efecte que és dins l’esquerra on hi ha una major consciència del problema, ja que la dreta balear, tot i que té a la presó, condemnats i convictes, personatges altra hora tan influents i poderosos com Matas, Alemany, Munar, Nadal, Vicens, Rodrigo de Santos… i segurament me’n deixo algun, no sembla immutar-se gaire. I de fet, m’espanta que la dreta no es rebel·li també contra la impresentable política de Bauzá, que ha cremat ja un bon nombre de consellers (Administracions Territorials, Turisme i Educació), val a dir que de manera impietosa.

Certament que no sabem encara què succeirà amb grups de nou encuny, com UPyD, com C’c, com el PI, o –per damunt de tot- com el novíssim Podemos, però les dades que evoca l’enquesta no són encoratjadores per a ningú, tret potser per a Podemos, al qual se li atribueixen uns resultats tan bons que, de confirmar-se, li seran difícils de pair i, més encara, d’administrar. I no són tampoc dolents per al PP que, tot i la crisi econòmica, la corrupció i el desgast d’exercir el poder, a les Balears es manté encara prou sòlid.

El líder del PSOE a Menorca, Vicenç Tur, que difícilment pot liderar una alternativa forta des de l’escassa presència que té a les institucions (és el cap de l’oposició a l’ajuntament de Maó), es mostrava optimista davant l’enquesta que publicava el diari, perquè –deia- “el PSOE té possibilitat de pacte, mentre que el PP ha trencat tots els ponts”. És cert que, a aquest món, no es conforma qui no ho vol. I segurament té raó Vicenç Tur en això dels ponts trencats. I ben potser que sigui aquesta ruptura el que fa que, l’endemà de publicada l’enquesta, un treball periodístic fet des del diari ens enunciés que la majoria de gent que milita o dóna suport a l’esquerra, recomana també un acord dels partits (o coalicions) tradicionals amb Podemos. I jo em demano: ¿Creuen realment Vicenç Tur i els altres dirigents de partits enquadrats dins “la casta” (per emprar la terminologia de Pablo Iglesias), que és factible un acord electoral entre PSOE i Podemos (si aquesta opció acaba per concretar-se electoralment)? ¿Creu Vicenç Tur que hi ha cap possibilitat d’acord estable? ¿Pot mostrar-se optimista davant una macrocoalició d’esquerres si el PP queda tan sols a dos o tres diputats de la majoria absoluta al Parlament i a un conseller per a la constitució del Consell de Menorca? Més encara: ¿Creu que és viable –i bo per al país- que el PSOE impulsi un nou Pacte a la italiana de quatre o cinc partits, amb MES (que ja és, ell sol, una coalició), amb Esquerra Unida-Verds (que és una altra coalició) i amb Podemos (que no sabem encara què és), per molt que tots aquests col·lectius plurals es defineixin genèricament com a d’esquerres?

Jo no sé què farà Podemos. Ni sé tan sols si s’acabarà concretant com una opció electoral amb la força que indica l’enquesta, però si hem de fer cas a la citació de Juliana que he transcrit al primer paràgraf d’aquest article, Podemos (i el que aquest fenomen representa) va decidir dibuixar per boca de Pablo Iglesias una nova bisectriu espanyola entre la casta i la gent. I tota bisectriu marca un lloc equidistant dels costats dels angles que, en aquest cas, són la gent i la casta. És a dir, marca un lloc també equidistant dels partits que han tingut el monopoli del poder durant la nostra vigent –i esperem que per molts anys- experiència democràtica. Vaja! Que des del meu punt de vista, un pacte sòlid i estable entre PSOE i Podemos comportarà, si és que el duen a terme, el que en castellà en diuen (i mai més ben dit) “la cuatratura del círculo”.

No és estrany que la reunió del Consell Executiu de la Generalitat després de la decisió presa pel Tribunal Constitucional vagi ser tensa. No podia ser d’altra manera. El català emprenyat ha donat lloc al polític constret, que no pot fer el que havia decidit (i creu que tenir tot el dret de fer). Diguem, però, que els polítics que seuen a la taula rodona del Consell Executiu, davant mateix del gran i bell mural de Tàpies,  sabien exactament què succeiria tan bon punt orquestressin la publicació del decret de convocatòria de la consulta després d’aprovada la llei del Parlament català.

En un país on tothom (polítics, periodistes, opinadors, etc.) manifesta rotundament des dels “media” espanyols que el procés català és il·legal quan encara el Tribunal Constitucional –únic amb competències sobre la matèria-, no s’ha pronunciat i només ha acceptat a tràmit el recurs del Govern, no és d’estranyar que les coses hagin anat com han anat. Hores després de promulgades la llei i la convocatòria es tenia ja el preceptiu dictamen del Consell d’Estat. Tot seguit, el Tribunal Constitucional, en una sessió extraordinària, admetia a tràmit el recurs i, per imperatiu legal, declarava la suspensió cautelar de les dues disposicions catalanes sobre les quals un dia (té cinc mesos) s’haurà de pronunciar.

Dic, però, que ha succeït el previst, ja que, coneixent el pa que s’hi dóna i les íntimes relacions que hi ha en aquest país entre el poder executiu i el Tribunal Constitucional, no podíem esperar altra cosa. I s’equivocaven els qui deien el contrari, com s’equivocarien ara els polítics catalans si, empesos per la força dels fets, trenquessin els esquemes constitucionals, desobeïssin la suspensió i es llencessin a l’aventura suïcida de la il·legalitat.

No, seria un error majestuós i imperdonable en un Consell Executiu que, empès per la ciutadania, ha decidit aconseguir que Catalunya sigui un subjecte polític reconegut constitucionalment, cosa que, més prest o més tard, aconseguirà. I si aleshores la gent ho decideix amb prou majoria, també acabarà per assolir els seus propòsits.

És, doncs, comprensible que la vicepresidenta Joana Ortega, de qui depèn el dispositiu del 9-N, i Ramon Espadaler, de qui depenen els mossos d’esquadra (braç armat per fer complir la llei), s’hagin mantingut ferms insistint al Consell Executiu que s’acati la suspensió, per més que es formulin els recursos pertinents. David (per seguir la metàfora del president Mas) no pot vèncer Goliat per la força, ho haurà de fer per la raó, i aquesta no produeix cap efecte fins que l’adversari comença a adonar-se que potser va errat. I això no ha succeït encara.

Val a dir, però, que, més enllà dels articles contundents que aquests dies hem pogut llegir contra la política catalana, més enllà de les declaracions inapel·lables que els polítics “nacionals” han fet per dir que tot és possible amb la Constitució i res no ho és fora d’aquesta (amb l’objecte de no moure’s d’on som), són cada cop més les veus que, al final dels raonaments, acaben per reconèixer que, on acaba la llei, forçosament ha de començar la política. I no ho dic pel PSOE, que, a diferència del PP, proposa una reforma constitucional, que tanmateix no explica. Ho dic bàsicament pel PP, que haurà d’acabar fent alguna cosa si no vol que el problema s’enquisti i creixi –que creixerà si els polítics catalans són prudents i saben contenir-se-. I això perquè no basta que el president Rajoy digui i repeteixi que “un gobernante no puede hacer lo que quiere”. És cert que no ho pot fer, però “un gobernante ha de hacer lo que debe”, i això significa que ha d’afrontar els problemes per intentar resoldre’ls i donar sortida a l’aigua que es va acumulant i que, si no troba un forat per escapar-se –per desfogar-se-, acabarà per inundar-ho tot. I ja se sap, quan l’aigua inunda les estacions de l’AVE (com ha succeït aquesta setmana a Girona) i les vies es converteixen en una mena de canal, aleshores els trens no circulen. I el que importa és que el trens puguin circular.

“La partida no ha acabat”, diu el conseller Homs en nom del govern. I té raó. Però desenganyis! La partida no es resoldrà pels recursos que interposarà el govern, ni per una sentència del Tribunal Constitucional, que, per polititzat i desprestigiat que estigui, no prendrà decisions “polítiques” sinó jurídiques. Per tant, ajustades a l’única llei que pot aplicar: la Constitució; la qual –ho hem dit i repetit fins al cansament- no pot emparar que una Comunitat autònoma organitzi consultes pròpies d’un referèndum.

Tanmateix, el procés ha demostrat fins ara una cosa que ningú no pot discutir: els catalans volen eixamplar el seu poder i volen (per damunt de tot) ser considerats un subjecte polític sobirà (no volen, per entendre’ns, que els ciutadans de Madrid, de Sevilla, de Múrcia… puguin decidir per ells). I això no ho volen només per un egoisme sense límits (com molts volen donar a entendre) o perquè considerin que el sistema els ofega econòmicament (que els ofega), sinó, simplement, perquè tenen voluntat-de-ser. És a dir, perquè se senten una nació, perquè reivindiquen la seva personalitat. Si fossin tan sols (o sobretot) els diners els causants de l’acció pro independència, aleshores nosaltres, els ciutadans de les Illes Balears, que encara estem més mal tractats que els catalans en aquest punt, seríem tots independentistes. I no és així.

No, entre nosaltres, els independentistes caben no sé si en un cotxe, però sí en un tren. Per tant, hi ha alguna cosa més d’irreal, d’espiritual, que mou tota aquesta massa de gent per la independència del seu país. I jo estic convençut que, si els catalans són capaços de contenir-se, si saben moure’s sense trencar aquestes lleis que Rajoy entén com un mur i no com un lloc de trobada, aleshores acabaran obtenint el seu desig. Com? No ho sé. L’únic que veig clar és que, si Rajoy (i tots els seus) no s’adonen que els dics acaben per no poder contenir l’aigua quan aquesta empeny amb força, els catalans, amb el president Mas al capdavant, acabaran per aconseguir un objectiu que, fa quatre anys era minoritari i que, cada dia que passa, es va fent més i més acceptat.

Basta per veure què pensa una agència independent com la nord-americana Bloomberg View que, en un editorial contundent, assegura que “per evitar una espiral potencial de desobediència civil o fins i tot de violència, Rajoy hauria d’anar a Catalunya i conèixer, en persona, els errors que el seu partit ha comès”. “Rajoy hauria de mirar al nord”, assegura aquesta agència de notícies referint-se al Regne Unit, convençuda que, per canalitzar la situació es requereix “un robust debat” sobre la qüestió i apunta que “fins ara, el govern de Rajoy i d’Espanya s’ha negat fins i tot a discutir la possibilitat de la independència. Ara és, doncs, el moment perquè tots dos es donin una oportunitat per a la unió”.

Però sé que Rajoy no ho farà, perquè és un polític amb sang de peix. Un home incapaç d’enfrontar-se als problemes, convençut (erròniament) que aquests es resoldran sols.

Avui dijous, 25 de setembre, escric aquest text que es publicarà diumenge perquè un viatge m’obliga a tancar-lo ja. L’escric, per tant, una setmana després del referèndum escocès i abans que el Butlletí Oficial de la Generalitat de Catalunya hagi publicat el text de la Llei de Consultes. També abans que Artur Mas hagi signat la convocatòria per a la del N-9, que –no ens enganyem- provocarà d’immediat la reacció del govern de Rajoy, que l’enviarà al Tribunal Constitucional i aquest, previsiblement, n’acceptarà el tràmit i decretarà la suspensió cautelar del decret (no sé si de la llei).

Ens movem, doncs, en el marc jurídic. En aquest laberint de normes on els lletrats ens trobem a gust però els ciutadans fàcilment es perden. Però tots advertim que estem a punt de viure el moment culminant d’aquest procés que el govern de Mas (amb el suport d’una gran majoria del seu parlament i, també, de la ciutadania) ha endegat d’una manera radicalment contrària a com l’ha encarat el govern de Rajoy (aquest amb el suport d’una gran majoria del parlament espanyol i, també, dels ciutadans de l’Espanya no catalana).

És l’imperi de la llei vigent (posició que ha adoptat Rajoy) contra la força compulsiva de la democràcia (posicionament de Mas). I els qui sabem una mica com funciona el sistema, som conscients que l’imperi de la llei sempre s’imposa… fins que la força de la democràcia el doblega i obliga a modificar la norma. I quan això darrer acaba succeint, estem aleshores davant el triomf del que podríem denominar sense recança “una revolució” (que pot ser pacífica, perquè no necessàriament les revolucions han de ser violents). Però si succeeix el contrari, aleshores ens trobem davant del fracàs d’aquesta, que haurà cedit a l l’imperi de la norma.

Què succeirà a Catalunya? No ho sabem. I tanmateix estem convençuts que –tot i la topada (que serà d’alt voltatge)- el xoc es farà com les coses s’han fet fins ara: pacíficament. La qual cosa no vol dir que els catalans decideixin callar i retirar-se als quarters d’hivern un cop el Tribunal Constitucional els aixequi la barrera del “no podeu votar”. No. I si bé estic convençut que Mas no cometrà cap il·legalitat (em sorprendria molt que fes el contrari), sé també que no abandonarà un camí que –ho vaig dir fa un parell de setmanes- no té tornada enrere un cop s’ha iniciat.

Desconec, però, que farà: si avançarà les eleccions (ja ha dit que no), si dimitirà, si formarà un govern de resistència amb Esquerra Republicana per preparar unes autèntiques eleccions plebiscitàries… No ho sé, però del que estic segur és que, en primer lloc, Mas intentarà que la consulta quedi convocada legalment el màxim de dies i que la reacció de Rajoy sigui el màxim d’irada i es mostri com una mesura d’excepció a la democràcia. Perquè l’objectiu de Mas és que el gest (pretesament antidemocràtic de Rajoy) obtingui un gran ressò internacional i faci evident que el Govern del PP impedeix el vot (a diferència del que ha fet Cameron al Regne Unit). I això perquè, per molt que des d’instàncies internacionals es digui que els cassos d’Escòcia i de Catalunya són diferents, això no és perceptible per l’opinió pública europea, que no entendrà per què a Catalunya no se segueixin els passos d’Escòcia, tan pacífics, tan democràtics i prèviament acordats.

I com reaccionarà el poble de Catalunya? Com reaccionaran els centenars de milers de persones que, aquests darrers anys, no s’han estalviat sortir al carrer? Aquesta és també una altra incògnita.

Més enllà de les immediateses, penso que el conflicte ens hauria de fer reflexionar sobre el nostre sistema constitucional. I res ve més a tomb que un text de l’assagista escocès Michael Keating, professor de Ciència Política a Aberdeen i a l’Insitut Universitari Europeu de Florència, que, aquests dies, en una de les seves magnífiques cròniques, el periodista Enric Juliana ens ha desvetllat.

En un llibre titulat “La independència d’Escòcia”, Keating diu el següent: “La nació ja no pot ser l’únic principi d’autoritat política en una societat moderna, liberal i multicultural, en la qual la identitat s’experimenta de formes múltiples, i fins i tot les identitats nacionals poden ser diverses i sobreposar-se. La independència nacional ja no significa el mateix que va significar en el passat, en un món que experimenta la integració transnacional i la interdependència. (…) El caràcter desordenat de la constitució britànica podia adaptar molt bé aquestes noves condicions, perquè, en no definir clarament la nació ni l’Estat, es pot adaptar a l’assentament constitucional plurinacional i asimètric sense preocupar-se massa per la consistència doctrinal. És com si el Regne Unit hagués aconseguit transformar-se des d’un Estat premodern a una constitució postmoderna, sense haver passat per l’etapa intermèdia de la modernitat vuitcentista en què altres països segueixen encallats. Els Estats-nació tradicionals, com França o Espanya, que es basen en la identitat entre l’Estat i la Nació i el principi de sobirania que emana del poble unitari, tenen moltes dificultats per adaptar-se a aquesta concepció. Això explica la dificultat de l’acomodació de les nacionalitats històriques a Espanya, on existeixen grans conflictes entorn dels símbols i la terminologia de nació i nacionalitat i el concepte de sobirania “. (‘La independència d’Escòcia’, Universitat de València, 2012, pàgs. 181-182)

Keating rebla certament el clau. I per molt que la majoria de ciutadans (i de partits) espanyols encara no ho puguin (o no ho vulguin) entendre, jo veig ben clar que, en un futur que no necessàriament ha d’estar molt lluny, els conceptes d’Estat i de Nació s’hauran de revisar a casa nostra, perquè Espanya difícilment podrà aconseguir l’encaix dels seus diversos territoris (especialment d’Euskadi i Catalunya) fins que adopti un marc confederal unit –no us espanteu!- pel ciment de la monarquia, una institució que pot ser útil en aquest sentit i que, a la llarga, només sobreviurà si és capaç d’impulsar aquesta transformació política per adaptar-la a les exigències del temps.

Avui –això no ho dubto- Rajoy té el suport no sols de la llei vigent sinó també de les cancelleries europees i dels homes de govern de la UE, temorosos d’enfrontar-se a un nou problema europeu. Però si el problema català s’enquista i s’eixampla (per exemple, amb la victòria d’una gran majoria independentista en unes properes eleccions), aleshores seran aquestes mateixes cancelleries que exigiran a Rajoy (o a qui ostenti la presidència del govern) que resolgui el problema “espanyol” (perquè ja no serà “català”); un problema que posarà en risc l’estabilitat europea i que, digui el que digui la llei, no es podrà resoldre amb la força, sinó –i només- amb diàleg i amb democràcia. Com l’han resolt admirablement els britànics. De comú acord.

Diumenge passat, en obrir el diari Menorca, a la pàgina que confecciona setmanalment el nostre editor, Josep Pons Fraga, vaig trobar una referència a la mort del periodista nord-americà Herbert R. Lottman, que als anys vuitanta va escriure nombrosos treballs sobre la política francesa, especialment d’entreguerres (La rive gauche, Éditions du Seuil, Paris 1981) o bé posterior a la segona guerra mundial (L’épuration, 1943-1953, Fayard, 1986), sense oblidar altres treballs memorables, com la biografia de Camus (Albert Camus, Éditions du Seuil, 1980) o La caída de París 14 de junio de 1940, (Tusquets 1993), que prèviament s’havia publicat en anglès.

Vaig conèixer Lottman gràcies a l’Enrique Cuadra, que em va regalar La rive gauche amb una bella dedicatòria: “Como recuerdo de los tiempos en que incuestionablemente todos estàbamos por ahí. Un fuerte abrazo.” I mai no li hauré agraït prou aquest descobriment, perquè les obres citades han estat clau per a la meva formació, ja a l’edat madura, i han influït molt en la meva obra (tant d’assaig com literària) que, en moltes ocasions ha tingut París (i el París d’aquella època) com a eix de la recerca o de la creació. De manera destacada, això es pot veure al llibre sobre Nicolau M. Rubió (Nicolau M. Rubió i Tudurí, 1891-1981, literatura i pensament, Edicions de l’Abadia de Montserrat, 2002), perquè aquest personatge, no sols va ser un intel·lectual de formació francesa, sinó que va viure intensament la vida de París entre el 1937 (un cop va de fugir de Barcelona, mantenint, però, la fidelitat al catalanisme i a la República) i el 1945, que tornà a Espanya en el cotxe del pintor Josep M. Sert.

Sergio Vila San Juan ens deia a La Vanguardia del passat diumenge que va ser a mitjans dels vuitanta quan va caure a les seves mans La rive gauche, un llibre que –diu- el va impactar extraordinàriament. L’edició espanyola es va intitular La rive gauche. Intelectuales y política en París 1935-50, (Editorial Blume 1985), i Lottman el va escriure quan ja era un veterà periodista dels Estats Units instal·lat a la capital francesa, per recollir al llarg de les seves pàgines l’ambient intel·lectual del París d’abans i després de la Segona Guerra Mundial. Fonamentalment, els debats ideològics, les baralles personals, els llocs de trobada, editorials i llibreries, publicacions, amistats, enemistats i embolics d’aquells irrepetibles personatges. És, en definitiva, el retrat coral d’un gran moment de la cultura europea, amb l’avantatge que l’obra no és el treball d’un historiador acadèmic, sinó el producte esplèndid del periodista que era Lottman, una qualitat que feia el llibre atraient no sols pel que contava, sinó també per com ho contava.

Diguem tanmateix que el què (em refereixo al tema de La rive gauche) era francament atractiu perquè, a meitats dels anys vuitanta, molts de nosaltres ja sabíem que les successives generacions d’intel·lectuals que guiaren els moviments polítics a partir dels anys trenta a Europa havien desaparegut, precisament, per la claudicació d’aquests; una rendició que ja havia anunciat (denunciant-la) Julien Benda (La Trahison des clercs, Bernard Grasset éditeur, Paris 1927), que els acusava d’oblidar el seu compromís de ser defensors del racionalisme democràtic.

Per aquells dies –em refereixo a la dècada dels vuitanta- tots constatàvem la decepció que havia seguit a l’eufòria que va anar lligada a la recuperació democràtica, i érem conscients del poc pes que exercien els intel·lectuals en el poder, aleshores representat per un PSOE dirigit autocràticament per Felipe González i Alfonso Guerra. Però aquest procés d’abandó de la tasca intel·lectual no era tan sols cosa nostra, perquè per aquells mateixos dies, la revista francesa L’Histoire, sota el títol “Le pouvoir des intellectuels”, publicava un editorial de Claude Sales i un documentat treball de Michel Winock, conseller de redacció de la revista, sobre aquest abandó, que preocupava molt als francesos, els quals havien estat, tradicionalment, els caps visibles de les ideologies en el poder o del poder de les ideologies (digueu-ho com més us agradi).

Vet-ací, doncs, per què la lectura de “La rive gauche” ens va ser tan plaent a nosaltres: perquè ens mostrava l’espai demogràfic intel·lectual més important des del punt de vista ideològic dels anys 1935 a 1950, una època certament alliçonadora per al segle en què vivíem, ja que aquests anys van ser decisius en el treball intel·lectual dels que coneixem com els “escriptors compromesos”, concepte aquest –el d’escriptor compromès- que no neix amb Sartre, com molts creuen, sinó que trobem ja expressat en escrits de Jean Guéhenno del 1933 (per no remuntar-nos a Zola, que ja fou clarament un escriptor compromès en el cas del capità Dreyfus, amb el seu famós i recordat “J’accuse”).

Escrivint La rive gauche, Lottman comprova que aquest món ideològic s’havia acabat. Ja no hi havia ningú, tant dins com fora de França, amb la influència i el pes que tingueren André Gide, Jean Paul Sartre, François Mauriac o Albert Camus. I no ho dic tan sols perquè estic parlant de quatre intel·lectuals que van ser premiats amb el Nobel (premi, per cert, que Sartre refusà), sinó per la densa (i tensa) aventura humana i literària que van viure.

Avui –d’això ja fa temps-, succeeix el contrari, perquè ni tenim ideòlegs amb força convincent (dubto que l’aventura iniciada per Podemos tingui arrels netament intel·lectuals), ni els literats s’ocupen excessivament de la política. Fatigades totes les aventures ideològiques del segle XX, des del feixisme fins al comunisme, l’home s’ha tornat forçosament conformista i ha anat configurant un món de desil·lusionats que ja no llegeix amb la nostàlgia d’aquells moments del segle que vam deixar enrere, en què una massa d’homes pensants tenia una funció moral basada en la creença de valors universals.

El savi Néstor Luján, en un article publicat a La Vanguardia l’any 1985 que conservo, comentava el treball de Michel Winock a què he fet referència, i es mostrava d’acord amb les conclusions d’aquest quan afirmava que “les nostres generacions nascudes amb Gutenberg s’han convertit en contemporànies dissortades de Mc Luhan”. I potser no errava en aquesta afirmació escrita fa gairebé 30 anys, en observar que –segueixo citant Luján- “hem passat de la persuasió de les lletres a la conformada fascinació de la imatge que iguala il·lusions i desenganya d’aventures.”