Josep Maria Quintana

Cada dia que passa des de la confessió (del tot insuficient) de Jordi Pujol sobre la possessió d’uns diners a un banc Andorrà que provenien d’una suposada “herència” del pare, que no ha declarat mai i respecte de la qual no ha satisfet cap mena d’impost (algun dels quals, com el de successions, és competència de la Generalitat de Catalunya), contribueix a desfigurar i malmetre la imatge que molts teníem del patriarca, un home que, després de desvetllar l’error comès, sembla més decidit a embolicar la troca que a afrontar la realitat (i les conseqüències) del fet.

Un home que confessa un pecat i demana públicament perdó tot al·ludint a l’expiació del mal causat pot esperar comprensió i fins i tot compassió si ell mateix es presta de seguida a aclarir la malifeta i col·labora a la transparència pública dels fets, però no sembla que sigui aquesta l’actitud de Jordi Pujol ni –encara menys- de la seva família, de la qual tots ja tenim la impressió que ha decidit atrinxerar-se en l’error i usar tots els mecanismes jurídics que tenen a l’abast per a la seva defensa personal; mecanismes als què, sens dubte té dret la família, però que no contribueixen a restablir la Justícia (i poso aquesta paraula en majúscula) perquè aquesta no es restableix tan sols amb una sentència (condemnatòria o absolutòria) sinó amb un acte de reparació del mal causat.

El sistema judicial espanyol permet, és clar, que l’acusat d’un delicte faci servir tots els mitjans legals possibles per defensar-se. Pot no declarar en contra seva, pot perseguir la nul·litat de les proves, no és precís que digui la veritat si aquesta el perjudica, etcètera, etcètera, però això, que pot ser extremadament útil per aconseguir una sentència benèfica o fins i tot absolutòria, no restableix la Justícia ni, en el cas d’un polític, el rehabilita davant l’opinió pública, que demana un altre tipus de reparació. Recordin si no el cas d’aquell tresorer del Partit Popular de nom Rosendo Naseiro que va ser absolt del delicte de suborn, en grau de conspiració, perquè el Tribunal Suprem va anul·lar com a prova de càrrec les converses telefòniques gravades, que revelaven clarament els fets delictius, argumentant, però, que l’autorització judicial s’havia demanat per a investigar un presumpte delicte de tràfic de drogues, i el delicte del que finalment se’ls acusava era un altre distint.

Dic això perquè Jordi Pujol hauria pogut esperar alguna mena de comprensió i fins i tot de compassió si, a la confessió (repeteixo que insuficient) feta el 25 de juliol, hagués seguit una contrició sincera i una voluntat manifesta de reparar el dany causat, però la decisió d’ell i de la seva família d’iniciar la defensa als jutjats d’Andorra no sols amb arguments jurídics, sinó també polítics, esdevé un escarni per a la Justícia i una prova inequívoca de la insinceritat d’aquella confessió.

Segons han informat els diaris, una representant legal de la família Pujol va formalitzar dilluns passat una denúncia en nom de Jordi Pujol Ferrusola “per vulneració del secret bancari”, denúncia a la qual –asseguren aquestes fonts- s’afegirà aviat la resta de la família. A més, el fill gran de l’expresident de la Generalitat també va presentar un recurs contra les comissions rogatòries enviades a Andorra des de l’Audiència Nacional i el jutjat d’instrucció número 31 de Barcelona. Els arguments contra l’acompliment d’aquestes comissions rogatòries parteixen –segons explica La Vanguardia– de l’incompliment dels requisits de la legislació andorrana per donar resposta a les peticions, però tampoc no defugen el debat polític català. Segons fonts judicials, la denúncia contra les comissions rogatòries subratlla que hi ha una motivació política evident, i recorda que el jutge Ruz va iniciar les investigacions quan a Catalunya es perfilava la possibilitat de celebrar una consulta sobre la independència. Fins i tot es refereix al fet que l’expresident Pujol es va pronunciar a favor d’aquesta possibilitat.

Novament, doncs, Jordi Pujol intenta embolicar-se amb la senyera per tapar les seves vergonyes (com va fer el 1984 amb el “cas Banca Catalana”), per més que en fer-ho –i ell n’ha de ser conscient- fa mal a l’opció política que sempre ha defensat, malmet greument la política de la Generalitat, fa un mal increïble al procés sobiranista, que tan decididament defensava, i, el que és encara pitjor, no li servirà de res, perquè ningú –ni CDC- no mourà un dit per defensar Pujol des de les institucions, ja que, amb aquesta actitud ell mateix es condemna.

He de confessar que aquest és un cas lamentable on no hi ha bons i dolents. Ho dic perquè, més enllà del que he afirmat respecte de Jordi Pujol i de la seva família- he de dir també que les actuacions de l’antiga companya de Jordi Pujol Ferrusola em semblen denigrants, indignes i miserables; i també l’acció de Manos Limpias –no sols en el cas Pujol sinó en tots els casos en què actua- ja que aquest pretès sindicat d’ultra dreta cerca molt més desmuntar el sistema democràtic que no restablir la Justícia al país. Ara bé, que jo pensi això de la senyora Victoria Alvarez i de Manos Limpias no és excusa per justificar els fets que envolten els Pujol, els quals, en cercar l’anul·lació de la prova (ja que si demostrés que hi ha hagut una revelació del secret bancari, els Pujol segurament evitarien l’accés de la justícia espanyola als seus comptes, o almenys als de Jordi Pujol Ferrusola) és probable –no ho sé- que evitin o disminueixen les condemnes (penals i/o administratives), però del que no hi ha dubte és que que faran encara més gran el menyspreu i la decepció que senten els ciutadans respecte de l’expresident de la Generalitat i contribuiran a malmetre el llegat de la seva vida política. I això darrer encara és més lamentable.

Dilluns passat, Antoni Puigverd abordava a La Vanguardia un tema tan greu com conflictiu per les reaccions viscerals que provoca, en parlar de la violència que sofreixen avui els cristians en algunes zones del planeta davant la indiferència dels països occidentals. Ell, però, no vol comparar la devastació i els morts causats pels bombardejos israelians de Gaza amb la persecució, les matances i l’èxode dels cristians de Mossul i el nord d’Iraq, a càrrec de les milícies islamistes. “El dolor per les tragèdies bèl·liques és igual a totes guerres –afirma, i això perquè- el sofriment humà és tan intens a les planures de Nínive com a les platges de Gaza. Totes les víctimes pateixen igual.” Per tant, no es pot “establir un rànquing de víctimes segons l’afecte que ens susciten o la pietat que ens provoquen, però, el fet és que unes víctimes ens fan mal al cor i d’altres ens rellisquen per l’esquena.”

Puigverd és molt gràfic quan diu que “veure cadàvers de nens palestins en braços d’un pare que brama envoltat de dones que ploren ha commogut tots els benintencionats del planeta, mentre que una sonora indiferència presideix l’èxode i la desaparició dels cristians orientals. Fa 50 anys, a bona part de l’Orient bíblic (Palestina inclosa), els cristians eren més del 25% de la població. Ara són residuals. Les bombes israelianes han estat descrites com l’obra d’un monstre sense entranyes, obsessionat a triturar els indefensos habitants de Gaza. Però no hi ha ningú que s’emocioni amb les víctimes de l’expeditiva neteja religiosa que estan imposant entre l’Iraq i Síria les milícies islàmiques.”

Puigverd no denuncia tan sols el fet sinó que va fins a l’arrel quan afirma –colpidorament per a nosaltres- que “una neteja tan radical no l’hem permesa, només, per falta d’imatges emotives. La permetem perquè també nosaltres, els països de tradició cristiana, considerem execrable, prescindible o superable la nostra herència religiosa. No ens fa res que es perdi. Girem el cap, potser fins i tot complaguts: si nosaltres ens hem alliberat de la tradició religiosa, ¿per què ens ha de preocupar que aquells vells cristians d’Orient en siguin alliberats per força?”

A més del que opina Puigverd –que subscric-, jo m‘he demanat quina altra raó hi pot haver que ens faci tan selectius a l’hora d’avaluar aquesta realitat. Ho vaig plantejar ahir a taula i el meu fill em va respondre:

-Perquè pensem en binari. En un món de bons i dolents. I aquí rau el nostre error.

-Explica’t més –que jo li faig.

-Observa que els palestins refugiats al Líban viuen a camps de refugiats de fa dècades –ell em respon-. De fet, la majoria hi han nascut. Però a pesar d’això no tenen dret a la ciutadania libanesa. La realitat és que els palestins del Líban no tenen cap dret, viuen com a subhumans, en un apartheit que no té res a envejar al que els israelians sotmeten els palestins dels territoris ocupats, convençuts que “el Senyor estima més els portals de Sió que totes les viles de Jacob”, com assegura el salm 86. Però t’asseguro –afegeix- que els àrabs de Palestina no són millors que els del Líban. Entre ells també es tracten pitjor de com cadascun d’ells tracta als animals. Recorda sinó com Hamàs tirava per la finestra militants del Fatah durant el cop d’estat que els va donar el control de Gaza. I també la cruent reacció de Fatah a Cisjordània. Però no és només això, perquè tampoc són millors els àrabs de Síria i de l’Iraq. Avui, la crucifixió de l’adversari o la decapitació d’aquest i l’exposició del cos a la plaça pública són armes de guerra usades per ISIS en la seva decisió de crear estats islàmics purs; i Bashar Al-Asad està emprant, a Síria, armes prohibides contra els seus propis ciutadans. I si vols et parlo també dels egipcis, que, al meu entendre, són tan culpables de l’inhumà bloqueig de Gaza com ho és Israel. I es tracten entre ells pitjor del que tracten els animals. Perquè… quants germans musulmans han estat condemnats a mort o directament eliminats pel nou règim del general Al-Sissi? Centenars. Segur que ompliria pàgines i pàgines amb més exemples com aquests.

-Què em vols dir amb això: que Israel s’està comportant com ho fa tothom a aquella regió del món?

-Sí, perquè el context israelià no és europeu. Nosaltres, els europeus (sobretot els d’esquerres), som molt durs amb Israel perquè creiem que és un estat de matriu europea i esperem que tingui un model republicà basat en el principi de ciutadania, no un model basat en l’ètnia. I ens equivoquem. D’acord que Israel és un estat “democràtic” (encara que es manté en els territoris ocupats contra el dret internacional), però la majoria dels jueus europeus que van anar a Israel provenien d’Europa de l’est, de l’antic imperi rus (Polònia, Lituània, Ucraïna…) un lloc molt poc exposat a les idees liberals, que no havien viscut les conseqüències de la Il·lustració. Israel, doncs, s’està comportant com es comporta tothom al seu entorn, aplicant una visió ètnica de l’estat, intentant aconseguir un espai vital mínim per als seus. Actua, per tant, com els països àrabs del seu entorn: com els alawites de Síria, com els sunnites de l’Iraq, com els kurds… I en la meva opinió, si els àrabs no fan el mateix contra els jueus és perquè no poden. És, simplement, una qüestió de capacitat, no de principis. Perquè estic segur que, si pogués, Hamàs degollaria els jueus a centenars.

-I què conclous, doncs?

-Doncs que trobo poc sensat analitzar l’actual conflicte a Gaza com si contempléssim un partit de futbol, amb una divisió clara entre bons i dolents (bons els palestins, dolents és israelians), i mesurant la bondat i la maldat d’aquests o d’aquells amb un simple marcador de víctimes. Un marcador, a més, que –com també observa Puigverd al seu article-, tan sols es posa en marxa quan el conflicte implica als israelians. Mala manera, doncs, d’analitzar el tema amb objectivitat.

-I quina solució aportes?

-Solucions, poques, perquè la qüestió fonamental a resoldre (però que ningú no es planteja) és què podem fer perquè la vida humana tingui valor al Pròxim Orient (no només entre els israelians). I si aquest és l’objectiu, hem de esquivar el plantejament simplista de dir qui (dels contendents) és pitjor: si Hamàs o Israel. Perquè aquest és un “concurs” que poden guanyar tots dos per igual, ja que tots dos valoren la vida segons criteris tribals. L’objectiu, doncs, seria d’aconseguir que, tan l’un com l’altre, passessin d’un principi de pertinença tribal (que comporta que hi hagi humans de primera i de segona que es poden –o que cal!- eliminar) a un principi de ciutadania (on l’home individualment tractat i la humanitat sencera són entesos com un valor universal). Tot altre exercici reforça només la tribalitat i esdevé inútil.

Seguir les enquestes d’opinió és un ofici que serveix de poc, ja que aquestes ens mostren fotos fixes que no tenen resultats pràctics, però no hi ha dubte que ens situen (amb totes les prevencions que vulgueu) davant d’una possible realitat. I la d’avui a Espanya és que els ciutadans es mostren perplexos amb l’espectacle polític que tenen davant seu (un món massa abocat a la picaresca i a la corrupció) i molt preocupats per les dificultats diàries per guanyar-se el pa, la qual cosa fa que un gruix important d’aquests es radicalitzi.

La tendència a la moderació (al centre polític) sempre és fruit de la por als extrems, i aquesta por sol créixer quan els ciutadans tenen més o menys resolts els problemes de la vida diària. La por a perdre el que tenim (encara que sigui poc, però si aquest poc ens basta per viure relativament bé) ens fa conservadors. No volem perdre el nostre statu quo, i ens mostrem temorosos davant els canvis. Però quan hem perdut les esperances, quan el que tenim no ens basta, quan estem farts de mediocritat i/o de la corrupció, quan allò en què crèiem o pel què havíem apostat decididament ens falla, aleshores perdem la por als canvis i deixem de ser conservadors del que tenim. És quan els extrems creixen i quan el centre polític s’esllangueix.

Avui, a pesar que el president del govern ens digui que la crisi s’ha acomiadat del país i la recuperació econòmica ha vingut per a quedar-se, els ciutadans no acaben de tenir la mateixa percepció dels fets i això fa que es mostrin més proclius als extrems, no sols perquè viuen encara sota el fred i a la intempèrie, sinó també perquè estan cansats d’escoltar mentides i decebuts dels polítics en qui havien confiat.

Això explica, probablement, que creixi el percentatge de població que preferiria que Espanya fos un estat sense autonomies. Aquest segment poblacional encara és petit, però ha pujat del 19,2 % (mes de juny) al 20,7 % aquest darrer juliol, segons l’últim baròmetre del Centre d’Investigacions Sociològiques, alhora que també explica que augmentin els partidaris de la independència de Catalunya (el passat mes de juliol han estat un 9,8 % d’espanyols enfront del 8,4 % al mes de juny).

Si sumem, doncs, els partidaris d’esborrar les autonomies del mapa amb els que voldrien dissoldre aquest estat per partir-lo com a mínim en dos (tot i que sóc conscient que sumem magnituds diametralment oposades) tenim que un 30,5 % d’espanyols estan en absolut desacord (per raons diverses) amb l’estat que tenim presidit per la Constitució del 1978.

El malestar a què he fet referència també explica la irrupció d’aquest nou moviment ciutadà –Podemos- que se situa com a tercera posició del rànquing de preferències dels ciutadans. En efecte, si a meitats de juliol s’haguessin celebrat unes eleccions generals, la formació que lidera Pablo Iglesias hauria aconseguit erigir-se en tercera força política de l’Estat, desbancant IU-ICV i superant UPyD, i gairebé doblant el percentatge de vot que va obtenir als comicis per elegir el Parlament Europeu. Tot això es veu a l’enquesta del CIS, que manté com a partits més votats PP i PSOE, malgrat que tots dos perden suport, i a la qual els populars augmenten l’avantatge sobre els socialistes malgrat que experimenten un descens de gairebé dos punts. Per cert, a l’enquesta, els socialistes marquen el mínim d’intenció de vot de tota la seva història electoral recent.

Si acudim a altres dades que ens ofereix l’enquesta, tenim que el PP hauria guanyat les eleccions amb un 30% dels vots; el PSOE s’hauria mantingut com a segona força amb un suport del 21,2 % i Podemos hauria irromput al panorama electoral com a tercera força amb un 15,3% dels sufragis, gairebé el doble del suport que va obtenir a les eleccions europees, quan va aconseguir el 7,97% dels vots amb un total de 1.246.000 paperetes.

Com veieu, no només el PSOE té problemes davant el panorama actual, també en tenen altres partits, com per exemple Esquerra Unida-ICV i UPyD, els quals ocupaven fins ara la tercera i la quarta posició. En efecte, segons les dades que ens ofereix l’enquesta, el partit de Cayo Lara, que a les europees va aconseguir el 10% dels vots, s’hauria quedat ara amb un 8,2%, tres dècimes menys que el resultat que li atorgava el CIS al baròmetre de l’abril, i el partit de Rosa Díez, que va ser la força emergent en les dues últimes eleccions generals, perdria tres punts en intenció de vot respecte a fa tres mesos, en situar-se en el 5,9% de suport en el sondeig.

Què succeirà, doncs, quan arribin les eleccions municipals i autonòmiques de maig de 2015 i les generals de 2016 (si Rajoy no decideix avançar-les)? Això no ho sabem, perquè davant les urnes no valen les enquestes anteriors. Valen els vots emesos, però no hi ha dubte que les enquestes marquen la tendència actual i aquestes ens diuen que creixen els extrems i es va fonent la moderació.

¿Serà Podemos qui rebrà el vot dels emprenyats, dels castigats per la situació crítica passada i actual en detriment dels partits tradicionals que ocupen l’esquerra i aquells, com UPyD, que no sabem quin lloc ocupen però es nodrien darrerament del vot dels emprenyats i dissidents de l’ statu quo ante?

Tot sembla que ha de ser així, però jo em vull mostrar una mica escèptic davant la magnitud del canvi, perquè encara hi ha moltes cartes tapades sobre la taula d’aquest gran casino que és el país. Caldrà, doncs, que valorem què ha incorporat Pedro Sánchez (i la inevitable Susana Díaz) a la refacció del PSOE, caldrà veure també com es despleguen els esdeveniments polítics i, especialment, els judicials que estan en procés actualment i afecten el PP (cas Gurtel), CDC (cas Pujol & sons), el PSOE andalús (cas ERES) etcètera, etcètera.

Però per damunt de tot, el que hem de veure és com pairà Podemos la transformació de moviment en partit polític, única manera que té per implicar-se en el sistema electoral. Fins avui, això dels cercles oberts ha estat un èxit, però ells saben –Pablo Iglesias el primer- que així no arribarà enlloc quan s’hagi d’enfrontar als seus contrincants per la pugna a la presidència del govern. No, Podemos haurà de transformar-se en partit, amb un president i un secretari general (procés que ja han iniciat), amb comitès nacionals y regionals (es diguin com es diguin), i amb una estructura que l’aproximarà –agradi o no als seus partidaris- als partits de la “casta”, encara que no ha de caure necessàriament en els errors, en la corrupció o en l’estratègia de la mentida que, en molts casos, han afectat aquests darrers.

El futur, doncs, encara no està escrit i l’escriurem entre tots quan exercim el vot i configurem el que seran les noves majories.

Escric aquest article sota l’impacte de la confessió –tan colpidora com insuficient- de Jordi Pujol, un home que vaig conèixer a casa del meu sogre, Mateu Seguí, quan, acompanyat de Josep Melià, va visitar-lo (deuria ser l’any 1976) per demanar si donaria suport a una eventual candidatura d’aquest darrer a diputat per les Balears; un home amb qui vaig tenir una relació institucional (quan jo presidia l’Ateneu de Maó), i que he admirat per la seva intel·ligència, per la seva tenacitat en la defensa de la llengua catalana, d’un determinat concepte de país (fins i tot va sofrir penes de presó per demanar l’autonomia de Catalunya) i perquè és un dels pares en què es va assentar la democràcia a Espanya, que no hauria estat possible sense el suport de forces polítiques com la que ell havia creat, com també –naturalment!- d’altres com el Partit Nacionalista Basc, el PC i el PSOE, que, des d’una oposició lleial, van fer possible el projecte que capitanejà Adolfo Suárez.

Res no hi ha de més dur que veure com un dels teus referents morals s’esberla. Perquè a nivell personal, els qui ens sabem pecadors, som conscients de les nostres pròpies limitacions. Sabem en què hem fallat a la vida, en què no hem estat fidels, quan hem trencat els nostres compromisos i fins hem avaluat el mal que hem fet (quan n’hem fet), alhora que també hem pogut atresorar el valor de la conversió –no gens fàcil de vegades- i la grandesa magnànima del perdó, quan aquest ens ha estat concedit per Déu i/o per la persona ofesa.

Però mentre la mirada interna depèn d’un mateix, la mirada de l’altre és sempre subjectiva, perquè ningú no pot entrar en l’ànima del pròxim, ni ens és lícit intentar-ho. Per això ens commou i ens causa un dolor immens quan, ja sigui perquè l’altre confessa el pecat o aquest és revelat per mitjans externs (però sense engany i mentida), i descobrim que res no és el que nosaltres pensàvem o bé que en l’altre hi ha un mal que no podíem tan sols imaginar.

I és curiós com, vistes les coses des d’una perspectiva humana –per confirmar el que ara vaig a dir basta que llegim el que han publicat aquests dies els diaris-, acabem per reconèixer que deurien tenir certa raó els escolàstics quan van formular com a sentència el “bonum ex integra causa, malum ex quoqumque defectu”. O el que és el mateix: que per avaluar la bondat d’una cosa, la societat exigeix que aquesta bondat s’estengui a la integritat del seu ésser, mentre que per determinar la maldat integral d’un ésser, basta que hi trobem un únic defecte.

Pujol ens ha fallat. El referent moral que encarnava s’ha fet bocins, i fins és probable que ara s’hagi descobert tan sols la punta d’un iceberg que, ajuntat a l’acció dubtosa d’alguns dels seus fills, acabi per avergonyir-nos, si és que encara no ens hem avergonyit prou. Perquè ara és la confessió la que –per insuficient que sigui- marca el procés, i l’expresident ja no podrà emparar-se en la senyera (com va fer el 1984, en ser acusat per la desfeta de Banca Catalana), assegurant que un atac contra ell era un atac contra Catalunya.

No, aquest cop no ho podrà fer, sortosament per a Catalunya, perquè Catalunya és molt més que Jordi Pujol, com també Espanya és molt més que els tres darrers tresorers del Partit Popular citats pel jutge Ruz, o que l’expresident de la diputació castellonenca i que l’expresident i exministre Jaume Matas, persones que tots els companys de partit defensaven com un sol home i que avui només mereixen l’escarni dels seus.

Certament que el mal ja està fet i que res no pot evitar l’enderroc d’un mite, per bé que no hauríem d’oblidar el bé que haurà fet al llarg dels darrers quaranta anys, perquè jo no accepto com una veritat absoluta la segona part de la proposició llatina a què abans he fet referència. Potser per això demanaria a Jordi Pujol que completés la confessió. Que tragués motu propio tot allò respecte del qual ha de passar comptes a la societat. Tot allò de dolent que ha fet per lucrar-se o evadir les lleis del país, perquè només així podrà d’alguna manera redimir-se, ja que rehabilitar-se no ho aconseguirà mai.

I novament (ja ho vaig fer en el meu passat article) citaré David González per acabar, perquè res no ve més a tomb que les paraules que, a La Vanguardia, extreu de les “Confessions” de Sant Agustí, quan aquest, posat davant Déu, es demanava: “Per què si Tu ho saps tot, encara m’he de confessar a Tu?” Doncs és molt simple: perquè només de la confessió pot néixer el perdó i la comprensió de l’Altre. I també dels altres!, encara que el confessant haurà d’assumir ell sol el feix, suposo que terrible –d’aquí la compassió que jo sento avui per Jordi Pujol-, de la que serà ben segur una dura penitència.

Els líders polítics catalans aliens a CiU han desdramatitzat la renúncia de Duran com a secretari general de la coalició que governa Catalunya. Alhora, els convergents i unionistes han fet pinya entorn de Mas i Duran a l’escenificació del comiat del número dos de CiU.

Des de l’oposició, Cospedal (PP) ha assegurat que “si CiU entén que és un partit moderat i que hi ha una manera de sentir-se espanyol, que és sentir-se espanyol i català, i que podem estar junts de manera productiva per als dos, llavors no importa si Duran hi és o no”. Iceta (PSC), atent a la jugada, ha dit que “Duran busca certa diferenciació, si bé no ha renunciat als càrrecs importants, que són els de dirigent d’Unió, el de president de CiU al Congrés i el de president de la Comissió d’Exteriors de la Cambra Baixa”. Anna Simó (ERC) ha tret ferro a l’assumpte assegurant que “la seva dimissió no té cap impacte en les nostres relacions amb CiU, ja que els contactes sempre han estat al màxim nivell, és a dir, entre el president de la Generalitat, Artur Mas, i el president d’ERC, Oriol Junqueras”. Dolors Camats (ICV) ha puntualitzat dient: “no tenim la sensació que Duran cedeixi, ni que se’n vagi ni canviï res; ens sembla que hi ha molta gesticulació, però no veiem esquerdes ni desavinences perquè després actuen (a CiU) com un sol home”. Per últim, Matías Alonso (C’s), força més irònic que els anteriors, ha assegurat que “Duran deixarà la secretaria, però no la seva suite al Palace”, el sumptuós hotel de Madrid.

Sigui com vulgui, i a pesar que, des de les cúpules de la coalició, s’ha volgut aprofitar el relleu de Josep Antoni Duran Lleida al capdavant de la secretaria general per traslladar a l’opinió pública un missatge d’unitat i cohesió interna en un context en què a la federació nacionalista li toca afrontar l’instant probablement més decisiu de la seva història amb vista al futur de Catalunya, i més enllà de l’escenificació i de la litúrgia de les paraules (“absoluta normalitat”, decisió “plenament acordada”, etcètera), la veritat és que els diaris de dimarts –tots- i les tertúlies periodístiques –totes-, no van parlar d’altra cosa, alhora que feien les interpretacions més diverses i dispars que ens podem imaginar.

Naturalment, les ràdios i els diaris radicats a Madrid han cregut veure-hi molt més lluny del que se’ns va mostrar a la cerimònia, i són molts els qui han assegurat que Duran tocava el dos per disconformitat amb el rumb que du el procés sobiranista. Potser tenen raó, però no és això el que han afirmat els protagonistes, per bé que, en política, les coses solen ser més aviat el que semblen que no el que diuen que són.

De fet, és molt clar que Duran no plega de la política, ja que, si bé renuncia a un càrrec que es va fer a mida per a ell –càrrec més teòric que efectiu-, segueix al front del grup parlamentari del Congrés dels Diputats, manté la presidència de la Comissió d’Exteriors i el lideratge de Unió Democràtica de Catalunya, el seu partit. No és, doncs, estrany que, a la vista d’això, un periodista agut com David González pensi que “en la no-dimissió de Duran, per no dir la no-abdicació, es dibuixen els [dos possibles] futurs de CiU: continuar sent la força imprescindible per articular majories de govern a Catalunya o seguir la senda dels elefants de la qual Miquel Iceta vol apartar el PSC.” González conclou el seu comentari dient: “Pot ser que Duran hagi pensat que, després del 9-N, passi el que passi, pot sumar més, a CiU, o a Unió, des de fora que des de dins, o, més aviat, a una distància prudent.”

Sí, tot és possible. Però… ¿què passarà el 9-N? “Doncs que anirem a votar”, em va respondre convençut un dirigent de Convergència que té un important càrrec parlamentari, amb el qual vaig sopar el passat dissabte. Però jo, que sempre he estat una mica escèptic respecte que aquesta possibilitat es materialitzi –no perquè sigui legalment inviable sinó perquè, mirant el pa que s’hi juga Rajoy i també el Tribunal Constitucional, he de dir que l’exercici pels catalans del dret a decidir el 9-M és, probablement, una quimera-, vaig insistir: “¿I si el TC declara que la llei de consultes que és a punt d’aprovar el Parlament de Catalunya no pot emparar la doble pregunta acordada perquè és –com els va recordar Iceta- una pregunta referendària que necessita d’una aprovació prèvia (no obtinguda) pel Congrés dels Diputats, què fareu?” Aleshores, el meu amic em va respondre que l’única via per no trencar la legalitat era la dissolució del Parlament de Catalunya i una convocatòria d’eleccions amb la intenció que aquestes siguin plebiscitàries.

Tot i que és això el que també jo he predit de fa molts mesos, hem de reconèixer que no és gens fàcil posar d’acord els grans partits de Catalunya per acudir a unes eleccions amb una sola proposta: la de forçar la independència per via d’un gran triomf electoral. Perquè només amb aquest acord previ es podrà aconseguir que les eleccions esdevinguin, de fet, un plebiscit. A més, ¿quan les hauria de convocar Artur Mas? ¿De seguida que el TC impedís la consulta? ¿Al llarg del 2015? ¿Té maniobra (governant en minoria) per ajornar la convocatòria fins al 2016, que és quan pertocaria fer les eleccions ordinàriament?

Tot això són preguntes que tenen una resposta difícil. Però del que no hi ha dubte és que Catalunya s’enfronta a un problema gravíssim que, sigui com vulgui, és segur que tenia al cap Josep Antoni Duran quan ha forçat aquesta semi-espantada de la secretaria general de CiU. Però el problema no és només de Catalunya, com sembla que pensi Rajoy i els diaris i les ràdios que es freguen les mans davant aquesta espantada de Duran, que fa olor de fugida. No, el problema és d’Espanya, i no és un problema menor. Per això, no dubto que, més prest o més tard (i tan com més tard, pitjor), ja sigui amb Rajoy o amb un altre persona al capdavant del govern, Espanya haurà d’assumir que la Constitució actual no serveix per fer l’encaix de tots els territoris que avui en formen part. I això no ho dic jo. Ho diu el PSOE (encara que aquest no ha explicat com ho faria). I també ho ha dit Iñigo Urkullu sense pèls a la llengua, quan ha advertit a Rajoy que el problema d’Espanya no és tan sols Catalunya. També ho és el País Basc. En definitiva, el problema radica en la insuficiència de l’actual Constitució perquè en aquest país tots –no només els del PP, UPyD i C’c- ens hi sentim còmodes.

Per als que seguim de prop la vida de l’Església catòlica i ho fem des de la crítica a què ens obliga el compromís de la fe i de la fidelitat als seus principis (tot i les nostres mancances personals), la figura del Papa Francesc ha esdevingut una benedicció que no esperàvem, com una pluja d’abril sobre els sembrats que demanen afanyosament l’aigua de primavera.

La reflexió teològica és important, no seré jo qui ho negui, però l’Església necessitava d’un aggiornamento com aquell que predicà i experimentà amb el Papa Joan a l’inici dels anys seixanta, i d’una obertura clara a la societat, per tal que, de manera visible, els cristians puguem comprovar que el Papa coneix, comparteix, sofreix i vol afrontar els problemes de la gent i sentir-los en carn pròpia, alhora que també s’encara a alguns dels grans reptes que, fins ara, cap altra Papa havia intentat afrontar clarament. Un d’aquests és de clarificar les finances vaticanes, sovint objecte d’escàndols i, sens dubte, farcides també d’un obscurantisme que no compleix amb les mínimes exigències dels organismes internacionals. Un altre és el de la pedofília, que ha afectat a sectors prou importants del clergat. Problema que, si bé és cert que Benet XVI va ser el primer a reconèixer i denunciar, ningú no havia afrontat amb la fortalesa i la serenitat que ho està fent el papa Francesc.

Fa uns dies, el periodista italià Eugenio Scalfari publicava al diari La Reppublica una entrevista amb el Papa que ha provocat un gran enrenou. Scalfari és un periodista agnòstic ja molt gran (va néixer el 1924), que es va reunir amb el Papa sense papers ni magnetòfons. També sense testimonis. És –assegura- el que ha fet sempre a les entrevistes, que després escriu fiant-se tan sols de la memòria. Segons ell, mai no se li ha queixat ningú, i tampoc el papa Francesc, a pesar que –ho reconeix el mateix Scalfari- va fer dir al Papa coses que probablement no va dir amb la seva textualitat, però que –matisà- “ajudaven el lector a entendre més bé el seu pensament”.

El paràgraf més impactant per la seva contundència és aquell on diu que “molts dels meus col·laboradors que lluiten amb mi m’asseguren, amb dades fiables, que calculen la pedofília a l’Església al nivell del 2%. Aquesta dada m’hauria de tranquil·litzar, però li he de dir que no em tranquil·litza gens. Al contrari, ho trobo gravíssim. El 2% són sacerdots i fins i tot bisbes i cardenals. I n’hi ha d’altres, encara més, que ho saben però callen; castiguen però sense dir el motiu. Jo veig insostenible aquest estat de coses, i tinc la intenció de fer-hi front amb la severitat que requereix”.

El reconeixement d’aquest gran pecat que el Papa veu amb preocupació i que, segons Scalfari, compara a la “lepra”, és el primer pas que pot conduir a la seva superació, ja que la “conversió” (per dir-ho amb paraules de l’argot eclesial) no es pot produir si no hi ha, primer, un reconeixement clar de la falta comesa.

Fins fa ben poc, l’Església havia seguit la política de l’estruç davant aquesta mena d’actuacions, la qual cosa era un símptoma clar de no voler fer front al problema per resoldre’l. Amb Francesc la cosa ha canviat i el Papa és el primer a demanar perdó, com va fer davant unes persones que havien estat víctimes d’agressions en aquest sentit. Ara bé, després de demanar perdó caldrà trobar solucions, i aquí és on encara no coneixem quines seran aquestes.

A l’entrevista, Scalfari va confrontar el Papa amb la qüestió del celibat, la no acceptació del qual ha estat motiu que centenars de milers de sacerdots hagin abandonat el ministeri, i Francesc va dir –segons consta a l’entrevista- que el celibat és un problema, però no de gran entitat. “Fa falta temps –van ser les seves paraules-, però hi ha solucions i les trobaré”.

Un altre dels reptes de què es parla a l’entrevista és el referit a l’actuació de l’Església davant la màfia, a la qual el Papa ataca amb fermesa. Dues setmanes abans, a Calàbria, havia dit que la ‘Ndrangheta (la màfia calabresa) era l’adoració al mal, el menyspreu al bé comú i afirmava contundent que s’havia de combatre. Pocs dies després d’haver fet aquesta afirmació, els mafiosos de la presó d’alta seguretat de Larino decidien desafiar-lo no assistint als oficis religiosos, i alhora, la Mare de Déu de les Gràcies, patrona d’Oppido Mamertina (Reggio de Calàbria), un poble de 6.000 habitants, s’aturava en una processó davant la casa de Peppe Mazzagatti, un històric capo de la ’Ndrangheta, condemnat a cadena perpètua.

Coincideixo amb el director de La Vanguardia quan escrivia, parlant d’això mateix, que la nova condemna de Bergoglio a les associacions criminals des de les pàgines de La Repubblica és una prova que el Papa ha entès que l’Església catòlica ha de fer un pas endavant. “La denúncia a la màfia no serà un fet aïllat, sinó constant”, va declarar Francesc a l’entrevista amb Scalfari, afirmació que esdevenia una clara advertència als qui, des dels púlpits, no han demostrat prou coratge per oposar-se a aquesta lacra social.

I no deu ser fàcil enfrontar-se a uns mafiosos que, a zones d’Itàlia, en molts casos han actuat impunement. No diré que amb l’ajut de les esglésies locals, però sí amb la complicitat i el silenci d’aquestes que s’han mostrat incapaces d’enfrontar-se amb coratge a fets i actuacions que atempten no sols contra els drets civils, sinó clarament contra els drets humans.

Heus ací, doncs, per què m’ha agradat la valentia i el coratge del Papa Bergoglio, com també aquest deseiximent que mostra respecte d’ell mateix quan, preguntat si no tem per la seva vida, va respondre amb ironia que, a la seva edat, això ja no l’ha de preocupar.

Potser l’únic “però” que he de posar al que he dit fins ara és que, pocs dies després de publicada l’entrevista, la Secretaria d’Estat vaticana hagi decidit retirar-la de les web’s oficials de la Santa Seu, que se n’havien fet ressò, tot afirmant que “l’entrevista és fiable, però el text no va ser revisat paraula per paraula”. A pesar d’això, el Papa no s’ha pronunciat condemnant l’entrevista, i el pare Lombardi, portaveu de la Santa Seu, ha desmentit que la decisió d’esborrar-la de les web’s fos del Prefecte de la Congregació de la Doctrina de la Fe. Però és clar que algú ho ha decidit, la qual cosa demostra que el Papa no ho tindrà gens fàcil, perquè la inèrcia del poder és tan enorme que es fa molt difícil de contrarestar.

Miquel Iceta –al qual vull reconèixer una indiscutible intel·ligència, una agudesa molt superior a la de Pere Navarro i un olfacte polític gens comú- justifica la seva proposta alternativa a la doble pregunta formulada per Artur Mas en el fet que –diu ell- no es pot dissenyar ni tampoc plantejar una pregunta referendària en una consulta que s‘ha d’emparar en una llei de consultes «que només preveu consultes no referendàries». Per això ell en planteja una d’alternativa, que -segons ens assegura- sí que estaria emparada per la llei de consultes no referendàries del Parlament.

De fet i per simplificar, el que de veritat interessa a Miquel Iceta no és saber si els catalans volen ser un estat i si volen que aquest estat sigui independent (pregunta de Mas) sinó què opinen els ciutadans de Catalunya sobre un nou pacte entre Catalunya i Espanya (en la línia del pensament expressat per Nicolau M. Rubió el 1930, que vaig exposar en dos articles anteriors).

Doncs bé, estiguem o no d’acord en la proposta d’Iceta, el que jo voldria és donar resposta a una pregunta que em va fer la meva dona i no li vaig saber contestar immediatament: «Què és –em va demanar- una pregunta referendària?». «Per què, segons Iceta, la que planteja Mas ho és i, per tant, no pot quedar emparada per la Llei de Consultes que elabora el Parlament de Catalunya?».

Ara, que he estudiat la matèria, el primer que s’ha de dir és que el constituent de 1978 va configurar els mecanismes de democràcia directa d’una forma residual. La realitat és que ni els autors de la ponència constitucional (els anomenats «pares de la pàtria»), ni el Parlament que va aprovar el text definitiu, creien en la participació ciutadana directa en els assumptes públics. D’aquí, per exemple, que -a diferència de la Constitució republicana de 1931- l’actual text en vigor no reculli la figura del referèndum derogatori, pel qual la ciutadania pot revocar directament una llei aprovada al Parlament. I que, llevat dels casos de reforma constitucional i estatutària, el resultat del referèndum sigui merament consultiu, no vinculant per al subjecte convocant, i requereixi, a més, la prèvia autorització del Congrés.

És per això que, fins ara, el TC s’ha mostrat reticent en aquest sentit i, com ha argüit molt clarament (encara que la seva opinió és discutible) la vicepresidenta del govern, Soraya Sáenz de Santamaría, la consulta que proposa Mas per al 9-N no és constitucional «perquè l’article 92 de la Constitució atorga al rei, mitjançant proposta del president del Govern prèviament autoritzada pel Congrés dels Diputats, la potestat per convocar referèndums consultius “sobre assumptes d’especial transcendència”. »

A aquest argument se li suma que l’art. 149.1.32 del text constitucional atribueix a l’Estat la competència per convocar consultes populars per via de referèndum. D’aquí que, si la Generalitat no obté l’autorització del Parlament espanyol, el Govern d’Espanya demanarà al Tribunal l’anul·lació immediata de la convocatòria de consulta.

Recordem que quan Ibarretxe va voler demanar a l’opinió de la ciutadania basca el seu parer sobre l’obertura d’un procés de negociació per, prèvia manifestació inequívoca d’ETA de posar fi a la violència, aconseguir la pau i la normalització política, el Govern de Rodríguez Zapatero va recórrer aquesta llei del Parlament Basc i afavorí una interpretació molt restrictiva del TC en tot el relacionat amb els referèndums, consultes populars i altres instruments de democràcia directa.

Va ser aleshores quan el TC va afirmar l’excepcionalitat del referèndum en el sistema constitucional espanyol. Un sistema basat –va dir- en els instruments de democràcia representativa i on aquest procediment excepcional que resulta ser el referèndum queda confinat als casos expressament previstos per la Constitució. És a dir, a la pròpia reforma constitucional i a les reformes dels estatuts d’autonomia, d’una banda; i de l’altra, als casos que preveu l’esmentat art. 92, supeditats a l’autorització del Congrés. Més enllà d’aquests supòsits, insisteix el TC, no hi ha competències implícites ni altres vies mitjançant les quals institucions com les comunitats autònomes puguin demanar l’opinió de la seva ciutadania en assumptes públics considerats transcendents.

Observem, doncs, una gran desconfiança per part del TC davant tot el que soni a participació no autoritzada pel Congrés. Més encara, en l’opinió del TC, la distinció entre referèndum i consulta és una mera disfressa, un artifici per evitar així la preceptiva autorització del Congrés. Per al TC, si l’objecte de la consulta es refereix a l’opinió del conjunt del cos electoral i s’articula a través dels mecanismes propis dels procediments electorals -per exemple, utilitzant el cens gestionat per l’administració i amb les típiques garanties jurisdiccionals-, aleshores aquesta consulta és un referèndum, al qual s’aplicaria el règim establert en els arts. 92 i 149 de la Constitució. En definitiva, que sense autorització no hi ha consulta, es digui com es digui aquesta.

Tenim, doncs, que la pregunta que em formulava la meva dona no té, al meu entendre, una resposta canònica, però si partim de la doctrina del TC haurem de concloure que estarem davant d’una pregunta «no referendària» quan aquesta no versi sobre «assumptes d’especial transcendència» per al país. I en aquest sentit, és evident que la pregunta plantejada per Mas n’és, de referendària, ja que, d’aprovar-se, implicaria –quasi res!- una alteració de l’actual territori d’Espanya (que es reduiria) i el naixement d’un nou estat independent.

Val a dir, però, que aquesta interpretació de la Constitució no és l’única possible (o no ho hauria de ser). No veig per què no se’n podria fer una altra que ajustés el text constitucional a les demandes d’una ciutadania que demana més i millor democràcia, més i millors instruments de participació directa en la gestió dels assumptes públics. Perquè fa de mal entendre –ens agradi o no, hi estiguem o no d’acord- que els partits que representen el 80 per cent del Parlament de Catalunya no puguin demanar als ciutadans d’aquella comunitat si volen ser un estat i si voldrien que aquest fos independent, deixant per a una discussió futura amb l’estat del que ara formen part la decisió final. Però no hi ha dubte que, atenent-nos a la legalitat vigent –i a la interpretació estricta que fins ara n’ha fet el TC- la pregunta prevista per al 9-N no serà viable (com prediu Miquel Iceta), i abocarà a una suspensió ordenada pel TC, a instàncies del govern espanyol.

Les derrotes i les crisis solen conduir els pobles a una reflexió, de vegades profunda i d’altres més superficial i aparent, que sol acabar amb un propòsit d’esmena que descriu molt bé la paraula regeneració. De fet, quan Espanya va viure la pèrdua de les darreres colònies l’any 1898 (conegut popularment com “l’any del Desastre”), va néixer un moviment que es va definir com a regeracionisme, que va tenir com a capdavanter un notari aragonès de nom Joaquín Costa. Per dir-ho molt esquemàticament, el regeneracionisme és una doctrina política que els seus defensors aixequen com alternativa a la política de la restauració. En definitiva, a la democràcia falsificada que havia dissenyat el conservador Cánovas del Castillo en entronitzar Alfons XII a la corona d’Espanya, amb la col·laboració de Sagasta, líder aleshores del Partit Liberal.

Però el més descoratjador per als regeneracionistes va ser que, malgrat les idees expressades pels seus defensors (entre els quals cal remarcar la figura del també aragonès Basilio Paraíso), res no semblava canviar al país. Acabada la regència de Maria Cristina, la succeí el jove Alfons XIII l’any 1902. L’any anterior, Sagasta, el polític més desprestigiat pel Desastre, havia format nou govern. Però ja en aquell moment el concepte de regeneracionisme havia estat expropiat pel sistema establert i buidat de contingut. Com a eslògan polític estava en boca de tothom i podia aplicar-se a qualsevol cosa. I com a exemple del que dic, afegiré que, fins en una novel·la publicada l’any 1903, Pío Baroja descriu que, en el rètol d’un sabater de banqueta, hi havia escrites aquestes paraules: “se regenera calzado”.

Potser us demanareu per què he començat el meu article d’avui amb aquesta referència al regeneracionisme de finals de segle XIX i principis del XX. Doncs perquè les paraules que ha dirigit Mariano Rajoy als seus correligionaris a la darrera reunió de l’elit dels conservadors, han estat no sé si una imitació o un succedani del regeneracionisme, ja que ha parlat de regenerar la democràcia i, com a possibles maneres de fer-ho s’ha referit a l’elecció directa dels alcaldes i a una reducció dels aforaments dels polítics, entre d’altres mesures menys importants.

Jo sé que és molt lleig fer judicis d’intencions, però no ho és de valorar raonablement les propostes dels polítics quan aquests tenen ja un gran bagatge (un historial) a la seva esquena. Això no ho podria fer dels líders de Ciutadans o de Podemos, que acabem de conèixer, als quals hem d’aplicar, com a mínim, el benefici del dubte, però sí que ho puc fer d’un personatge com Mariano Rajoy i d’un partit com el Popular, dels quals tots en coneixem la història

L’any 2004, Rodríguez Zapatero va dur al seu programa l’elecció directa dels alcaldes, una proposta que té aspectes positius i negatius (com totes les que fan referència als sistemes electorals). L’elecció directa implica una major proximitat entre l’elector i l’elegit, com també una possibilitat de control posterior de l’acció de govern, ja que, ho vulgui o no, l’alcalde elegit directament es deu molt més als ciutadans. Però també comporta la possibilitat de donar el poder municipal a una persona que, tot i que ha estat la més votada, pot no tenir la representació de la gran majoria d’electors del municipi.

Aleshores, el Partit Popular no va acceptar la proposta de Rodríguez Zapatero  i aquest (convençut que aquestes reformes demanen un suport majoritari) la va retirar.

És creïble, per tant, que ara Mariano Rajoy la defensi? És clar que pot haver canviat de criteri, però m’heu de permetre que ho dubti. Per què? Doncs perquè encara que a les eleccions locals no s’han de reproduir necessàriament (i mimèticament) els resultats de les europees, no hi ha dubte que aquestes són, com a mínim, una estadística molt fiable de com està avui distribuït el vot a Espanya. I per més que se’ns faci difícil dir si Ciutadans o UPyD són partits d’esquerra o de dreta (encara que, pel que fa a aquest darrer ho tinc més clar), la veritat és que el retrat que ens mostren les darreres eleccions és que a Espanya tenim una esquerra majoritària, però molt fraccionada, i una dreta que es concentra bàsicament en el Partit Popular.

No seria, doncs, estrany que, si seguim amb l’actual sistema proporcional d’elecció dels regidors municipals (que són els qui, en un segon torn, elegeixen l’alcalde), a molts ajuntaments, la suma dels partits d’esquerra tinguessin més vots que els trets pel Partit Popular, que, això no obstant, seria el més votat al municipi. Amb l’actual sistema, el pacte entre les esquerres (més enllà que aquesta mena de pactes ens agradi o no, i siguin o no convenients, que ara no parlo d’això) podria obtenir moltes alcaldies que avui són a mans del Partit Popular, el qual formaria una majoria minoritària però quedaria a l’oposició. I aquest és, em sembla, el raonament que ha dut a terme Rajoy quan diu que l’elecció directa dels alcaldes comportaria una regeneració de la democràcia.

En definitiva, que jo no em crec les seves bones intencions, perquè Rajoy no és Joaquín Costa ni Basilio Paraíso. S’assembla més aviat un Sagasta, que representava sens dubte tots els vicis el sistema que, segons ell, pretenia regenerar.

———-

Parlaré de l’aforament un altre dia per manca d’espai. De tota manera, vegeu d’entrada la diferència que hi ha entre les presses que nosaltres hem tingut per aforar l’anterior rei i el que està succeint a la veïna França on, aquests dies, s’ha produït la detenció del darrer cap d’estat, que allí no té cap mena de protecció ni cap aforament. A França, l’expresident de la República és avui el ciutadà Sarkozy. Per tant, com vostè i com jo, amic lector. Simplement una persona humana amb l’habeas corpus que tenim la immensa majoria dels mortals.

Més enllà de quines siguin les nostres preferències per al sistema polític del país en el sentit d’escollir república o monarquia constitucional, la realitat és que hauríem de ser prou sensats per veure que aquest darrer sistema (ens hi sentim o no propers) permet una democràcia tan real com la que pot garantia el citat en primer lloc, alhora que, tan l’un com l’altre es poden pervertir.

Ni la república és sinònim de democràcia ni ho és la monarquia constitucional, però, cap dels dos sistemes són tampoc sinònims de dictadura. Sense anar més lluny, la República d’Egipte presidida pel general Al-Sisi és sens dubte molt més dictatorial que la monarquia constitucional espanyola, perquè les lleis que regeixen aquell país, el sistema judicial que hi és vigent i les prerrogatives del cap d’estat no respecten els mínims principis democràtics, mentre que, més enllà de com funcionin les nostres institucions, més enllà de l’honestedat dels qui les encarnen, el sistema constitucional espanyol és, amb tots els seus defectes, un sistema que, sens cap mena de dubte, es pot definir com a democràtic.

Podria ser més participatiu? Sens dubte. Es podria millorar amb un sistema electoral divers al que tenim? També. Hauríem d’intentar que, en l’elecció del Tribunal Constitucional i del Consell General del Poder Judicial, el Parlament pensés més en l’equitat i amb l’excel·lència que en els interessos dels partits? És clar que sí. Seria desitjable viure a un país sense tants casos de corrupció? Naturalment! Però fins i tot amb aquests grans defectes, el sistema constitucional espanyol és homologable als sistemes democràtics més respectats, que, per cert, al món no són tants com nosaltres voldríem.

Dic això com a antecedent d’una reflexió sobre el discurs de Felip VI el dia de la proclamació. Perquè més enllà dels agiotistes, que m’importen ben poc, em fixaré amb els crítics, que l’han qualificat com un discurs pla, poc compromès i massa lligat a la lletra constitucional. I em demano? Podia fer cap altra cosa? Recordo que va dir que pensava atenir-se a les funcions que constitucionalment se li han encomanat, que havia de respectar la separació de poders i, per tant, complir les lleis aprovades per les Corts, col·laborar amb el Govern de la nació (a qui correspon la direcció de la política nacional) i respectar la independència del Poder Judicial. I afegí que, tot proclamant la seva neutralitat, però acceptant que la Constitució li atorgava un cert poder moderador, estava disposat a escoltar, a comprendre, a advertir i a aconsellar.

Doncs bé, dubto molt que, més enllà d’aquestes afirmacions, el rei es pogués referir a d’altres matèries netament “polítiques”, encara que –això és cert- potser s’hauria pogut mostrar més crític amb alguns comportaments dels membres de “la casa” en el passat recent i hauria pogut insistir –també més radicalment- en la transparència dels comptes d’aquesta mateixa casa en futur.

Pel que fa al problema territorial –i a pesar que, fa tres setmanes, vaig escriure que un dels dos grans reptes del rei (encara que ell no governi) és que s’aconsegueixi un renovellat acord per a un nou model territorial que trobi una sortida digna a les aspiracions catalanes i basques- no em sorprèn que el rei desplegués el seu discurs lligat al text actual de l’article 2 de la Constitució en allò que fa referència e la “indissoluble unitat de la Nació espanyola”, encara que ell no el va citar textualment. Però s’hi va referir dient que “en esa España, unida y diversa, basada en la igualdad de los españoles, en la solidaridad entre sus pueblos y en el respeto a la ley, cabemos todos; caben todos los sentimientos y sensibilidades, caben las distintas formas de sentirse español. Porque los sentimientos, más aún en los tiempos de la construcción europea, no deben nunca enfrentar, dividir o excluir, sino comprender y respetar, convivir y compartir.”

I em demano: podia dir cap altra cosa? No, a menys que vulguem contradir-nos nosaltres mateixos i cerquem que el rei s’involucri en política, cosa que seria terrible per a la institució i, de retop, per a la democràcia constitucional i parlamentària, perquè nosaltres no hem elegit el rei, i sí que hem elegit, en canvi, els diputats i, en segons instància, el president del govern, als quals correspon resoldre aquest problema.

La funció moderadora del rei, aquesta que ell reconeix quan diu que està disposat “a escoltar, a comprendre, a advertir i a aconsellar” l’ha de fer, en tot cas, privadament, discretament, en rebre el president del govern, en tractar amb els líders de l’oposició, en trobar-se amb els líders nacionalistes de Catalunya o del País Basc, per tal d’ajudar-los a trobar una solució constitucionalment vàlida per resoldre els problemes del país. I quan parlo d’una solució constitucionalment vàlida no em limito al text actual de la Constitució (o a la interpretació que en fan avui el govern i el Tribunal Constitucional), sinó al text i a la interpretació que siguem capaços de donar-nos en el futur de comú acord els espanyols.

Les paraules que va dir el nou monarca (que a alguns els han semblat curtes i a d’altres massa llargues) no les hauria dit mai la reina d’Anglaterra al parlament de Westminster davant els Lords i els Comuns, perquè aquesta –que presideix també una monarquia constitucional i parlamentària- es limita a llegir el text escrit pel primer ministre, i no opina mai públicament de qüestions polítiques, tret que afectin a l’interès general i representin el sentir de tots. Sense anar més lluny, no ha dit una sola paraula sobre el referèndum per a la independència d’Escòcia.

A Espanya no tenim cap necessitat de seguir aquesta tradició –que tan bons resultats ha donat a la Corona britànica- però tampoc hem de pretendre que el rei impulsi les polítiques que a nosaltres ens interessen, en detriment de les que impulsen els nostres adversaris, ja que l’empenyeríem a exercir un paper que vulneraria l’esperit constitucional respecte de la seva figura (que, en no ser elegida, no ha d’ostentar cap poder real). I tanmateix hem d’esperar i desitjar que el monarca –que no és un estaquirot cec, sord i mut- s’adoni dels problemes reals del país i intenti –sense perdre mai la neutralitat- que aquests es resolguin de la millor manera possible.

Nicolau Rubió no creu en la viabilitat de cap de les que ha definit com les dues posicions radicals del catalanisme (la materialista, que ho sacrifica tot a l’interès econòmic, i la romàntica, que comporta sacrificar l’interès al sentiment), i s’adscriu més aviat a una tercera via que permet assumir –sense abandonar-ne cap- ambdós sentiments i contribuir alhora a l’eficàcia de l’Estat. Aquesta posició és –diu- la que ha de ser capaç de posar el catalanisme en marxa vers un objectiu clarament definit. Rubió aposta, així, per una via que denomina “d’equilibri racional” que impliqui un catalanisme actiu i estimulant, que no sigui una “nosa” econòmica (que no sacrifiqui, per tant, l’interès material al sentiment), ni meni tampoc a l’antipatriotisme sentimental (el que sacrifica el sentiment a l’interès econòmic del país i dels ciutadans de Catalunya). Quan el principi que guia una conducta política és la voluntat de construir un gran poble, el que mai no s’ha de fer –diu Rubió- és sacrificar aquest poble, obligant-lo a empobrir-se en nom d’aquell mateix principi.

Rubió i Tudurí observa la realitat amb una mirada freda i sincera que el porta a l’afirmació que ha utilitzat per a intitular el seu assaig: El matrimoni de Castella i Catalunya és, diu, “un matrimoni de conveniència”. I afegeix: “La unió política d’ambdós pobles no es féu ni existeix per efusió sentimental, sinó per juxtaposició geogràfica, per reciprocitat en molts dels llurs interessos, i per un respectable principi superior de política col·laboracionista, que ja hem vist que Catalunya havia servit amb constància, el qual tendeix a construir organismes internacionals que englobin en un equilibri pacífic, pobles diversos que, independents, estarien en guerra.”

Rubió no tem que el titllin de cínic quan convida els catalans a la conquesta de l’Estat Espanyol (a pesar del fracàs de Cambó), creu més aviat que serà precisament l’assalt d’aquest Estat allò que podrà transformar radicalment la política catalana. Catalunya, doncs, a més d’una realitat, és una personalitat que es manifesta en un pacte amb l’Estat; per tant l’Estat ha de respondre, a través d’Espanya, a aquest pacte entre dos països. Per expressar això, Rubió utilitza el títol provocatiu d’Espanya, societat anònima, com a símbol d’un acord societari que defensa els interessos de tots. I aquesta idea, com ha observat Isidre Molas, el porta a situar-se en la percepció d’una certa tradició federal, en la mesura que, essent –com és- un catalanista radical, tanmateix és moderat en els mitjans que utilitza.

Rubió, en efecte, sempre defensa el criteri de funcionar amb socis perquè d’aquesta manera hi ha més possibilitats d’interrelació. Això implica, doncs, viure junts en allò que calgui viure conjuntament i diferenciar-se en tot allò que exigeixi un distanciament. I és aquesta concepció política la que, en una persona com Rubió -que no prové directament de la tradició federalista catalana-, li permet d’arribar a l’esquema de la relació federal per una via racional. Rubió, doncs, defensa el federalisme no tant per raons de principi, com per raons d’utilitat. Des d’aquest punt de vista, hem de cercar la seva raó federal en un federalisme que apunta més cap a la legitimació utilitària que no pas a la històrica. L’únic que Rubió demana a l’Estat és que defensi els socis que l’han creat i que el mantenen.

Rubió és clar en la necessitat de mantenir Catalunya unida a Espanya: “La balcanització ibèrica, l’esmicolament de la Península, no pot ésser un ideal de cap política. L’Europa occidental la consideraria com un greu perill, i miraria d’evitar-la a tot arreu. No hi hauria tractadista polític que no la mirés amb inquietud; i nosaltres, els catalans, que ens envanim de seny polític, no ens decantarem més que per força, cap a fórmules de regressió, cap a processos de disgregació d’un organisme polític superior, com l’Estat espanyol; només la desesperança, o la confusió política ocasionada per un desgovern absolut a Madrid, o per grosses injúries als sentiments catalans, han fet possible que alguns acceptessin, com a mal menor, la perspectiva de la destrucció de l’Estat Espanyol.”

Amb aquest posicionament que basa en la llibertat i en el respecte mutus, Rubió intenta refer, a partir d’una nova fórmula, el vell “Pacte federatiu” de la Corona d’Aragó, heretat per la Corona d’Espanya. Es tracta, doncs, d’una proposta política força original que no pretén recolzar-se en el sentiment, perquè –com dirà ell mateix- ni aquest pacte, ni la Constitució de l’Estat, ni el Codi Penal, no exigeixen del súbdit català l’adhesió de cor, sentimental, a l’Estat Espanyol.

Assolit aquest punt, Rubió es planteja les premisses sobre les quals s’ha de recolzar la seva posició política. Sintèticament, són aquestes: a) el catalanisme ha de ser entès com una voluntat col·lectiva inapropriable singularment; b) la política catalana ha de formular un compromís amb la política mediterrània (…) i de solidaritat amb Europa; c) la llibertat s’ha d’entendre a Catalunya com una inalienable qüestió de principi; d) els catalans han de participar necessàriament en les tasques de govern de l’Estat; i e) la llengua castellana i la bandera espanyola es poden acceptar, respectivament, com a eina de treball conjunt i com a símbol comú. Però que s’accepti el castellà com a llengua administrativa comuna en el marc de l’Estat no significa que els catalans l’hagin d’estimar com a llengua pròpia: “Una condició de cortesia liberal i de convivència és el no intentar assimilacions ni menys imperialismes lingüístics (en el cas concret, no voler eixamplar l’àrea del castellà) ni voler fer-lo estimar per força; no voler veure en cada rètol en català, una injúria al castellà, perquè no hi ha injúria en recloure el castellà dins el marc purament oficial, en el lloc d’Esperanto Espanyol que li és propi.”

Rubió, doncs, irromp a l’opinió política l’any 1930 amb un assaig força original, clarament de “tercera via”. “No escolteu –escriu- el catalanisme mendicant i ploraner, que fa llàstima ni el catalanisme cridaner i eixorc, que fa vergonya. No engruixiu els rengles dels que, com a suprem desig, esperen les “concessions” dels altres. Creguem en nosaltres mateixos. Amb les voluntats tenses, i amb els ulls fits en una Catalunya més forta, més noble i més lliure, posem tot el nostre esforç a la feina d’enfortir-la, d’ennoblir-la, i de convertir-la, més i més, en terra de llibertat i de civilització.”