La darrera crítica que vaig fer a la Conferència episcopal espanyola per les declaracions del qui n’era aleshores president, cardenal Rouco Varela, i també del seu portaveu, José María Gil Tamayo, va provocar una llarga carta del nostre bisbe, Salvador Giménez, que, des del diari Menorca, discrepà de la meva opinió i defensà el col·legi episcopal al qual pertany.
És molt probable que jo vagi ser molt dur, massa, en aquell article, i que, pel fet de generalitzar la crítica, vagi agafar la part pel tot, i això potser em va dur a cometre alguna injustícia. Per tant, ni que sigui uns mesos més tard, no em sap greu demanar excuses si em vaig ultrapassar, però he d’insistir tanmateix en la meva crítica, per més que centrada aquest cop en la figura del cardenal, que no ha cedit un sol mil·límetre en les seves posicions.
Jo definia l’actitud de Rouco Varela –que no necessàriament s’ha d’estendre a la resta de bisbes- com l’exponent “d’un catolicisme doctrinal i canònic, centralitzat a Madrid, amb forts ancoratges en el poder i una rotunda vocació política” (E. Juliana). I això –que ho mantinc- em semblava lamentable, vist si més no des del punt de vista dels molts cristians que creiem que és perillós mesclar teologia i ideologia, perquè és molt fàcil confondre les idees polítiques que professem –en aquest cas les que professa l’arquebisbe de Madrid- amb exigències de la fe i de la moral.
La meva reacció furiosa d’aquell dia –i segurament en aquest adjectiu radicava el meu error- l’havia provocat una declaració del portaveu de l’episcopat que, en nom dels bisbes espanyols, va definir l’actitud dels independentistes catalans com a “inadmissible” i “moralment inacceptable”. Ho va fer, per tant, amb unes paraules que, al meu entendre, no derivaven d’un raonament que bevia de l’evangeli ni de la doctrina de l’Església, sinó d’una prèvia actitud política, per cert molt respectable, però estrictament humana, la qual, com tots els posicionaments polítics, no responia a un plantejament teològic sinó ideològic i/o cultural.
Doncs bé, em sembla que participen d’aquesta mateixa naturalesa algunes de les més polèmiques manifestacions que el cardenal Rouco ha fet a les homilies que ha pronunciat a dos funerals recents de gran transcendència: el commemoratiu dels atemptats de l’11-M (que provocà gairebé dos-cents morts l’any 2004) i el dit “funeral d’estat” per la mort del president Adolfo Suárez.
Més enllà de mostrar-me incapaç d’entendre per què en un país presidit per una Constitució no confessional (encara que no estrictament laica) s’hagin de fer “funerals d’estat” (és a dir, celebrar misses organitzades pel poder civil) amb motiu de la mort de dignataris polítics, el fet que les autoritats religioses s’hi prestin sense tan sols qüestionar-s’ho, revela, al meu entendre, una procliu actitud de la jerarquia catòlica d’aprofitar-se (excuseu-me si us sembla que aquest verb és massa dur) de l’estatus de privilegi que se li brinda per consolidar aquesta “vocació de poder” que tenen alguns mitrats –per bé que no tots-. Vocació de poder que, en el cas del cardenal Rouco, em sembla irrefutable.
A més, en el cardenal de Madrid aquesta vocació de poder entronca –i això no el fa millor ni pitjor; és, senzillament, que ho vull constatar- amb una ideologia conservadora de caire integrista que sempre l’obliga a mirar cap enrere. I això perquè, com apuntava fa unes setmanes José Antonio Zarzalejos en un brillant article publicat a La Vanguardia, els agents integristes sempre tornen la mirada al passat, com la dona de Lot, encara que fer-ho no instrueix sinó que fossilitza.
Afirmo això del cardenal Rouco i ho faig a consciència perquè tinc el convenciment que aprofitar la situació de poder que implica dirigir-se amb la mitra calada i ex cathedra (mai més ben dit) a tots els més alts dignataris del país per alertar del perill de guerra civil per mor dels moviments catalans per la independència, és anar molt més lluny del que correspon a un bisbe, a més de ser un falsejament de la realitat. Com ho és també atribuir els atemptats de març del 2004 a “foscos interessos de poder”, tot sumant-se, per tant, des de la trona a la posició dels sectors més reaccionaris del país i –en això he de reconèixer que és coherent- a les teories de la conspiració que es van aclamar des de l’emissora de la qual l’arxidiòcesi de Madrid és accionista majoritària. Perquè va ser la Cope, en coalició amb El Mundo i en connivència amb un PP manejat al seu gust per Zaplana i altres dirigents, el mitjà que va vociferar la crida conspirativa que ha acabat dissolta en un patètic ridícul.
Què vull dir en definitiva? Doncs que aquestes dues darreres homilies em confirmen en el meu posicionament crític envers l‘arquebisbe. Per a mi, Rouco és un dignatari eclesiàstic en el qual l’ambició de poder lligada a una ideologia política determinada es mostra amb tanta o més evidència que el seu vessant de pastor d’un remat que és –i ha de ser- forçosament plural des del punt de vista ideològic, per més que resti unit en una mateixa fe.
Josep Maria Quintana 