Dos reptes per a la monarquia parlamentària de Felip VI

by

Els qui érem joves a les acaballes del franquisme no vèiem el futur amb nitidesa. De fet, aquest mai no s’hi veu, perquè depèn de tants i tants factors que no controlem que sempre s’esdevé una sorpresa. I tanmateix actuem per modelar-lo, perquè s’esdevingui com nosaltres voldríem i per això treballem.

Mai no havíem votat els joves que vam acudir a les urnes el 15 de juny de 1977 per elegir unes Corts que havien de ser forçosament constituents. I dúiem anys perseguint aquella cita que va ser històrica per a la democràcia. Però nosaltres, que ens havíem format al si del franquisme –la meva generació va néixer després d’acabada la guerra civil- teníem, probablement, més interrogants dels que ara plantegen els qui, aquests dies, han sortit al carrer demanant que volien votar per escollir entre monarquia i república.

Nosaltres érem a un estadi anterior al de poder votar, perquè enquadrats en el marc de les Leyes fundamentales del Movimiento Nacional, havíem de desmuntar un règim que estava ancorat fortament en sectors poderosos del país i custodiat per unes forces armades –l’Exèrcit- que comandaven homes formats amb la filosofia de la dictadura i lligats estretament al dictador.

Tres punts exigíem aleshores: la democràcia com a sistema de govern, únic camí que feia possible les llibertats i els drets de l’home i del ciutadà; la reforma territorial d’un país que no reconeixia cap mena de diferència entre els pobles d’Espanya; i, finalment, l’amnistia de tots els delictes de pensament, perquè no podíem iniciar el nou camí amb les presons plenes d’homes que hi eren per pensar de manera diversa als qui eren al govern.

“Llibertat, amnistia i estatut d’autonomia” va ser l’eslògan que va fer furor per aquells dies. I les reformes que aquest crit exigia eren tan grans, tan profundes, que vam haver de passar-ne per alt d’altres que –també prou importants- vam creure aleshores que eren tanmateix secundàries, com per exemple l’estructura monàrquica o republicana de l’estat.

Homes republicans de soca-rel com Santiago Carrillo van cedir a aquesta pretensió republicana que hauria fet impossible el pacte constitucional de 1978. També el PSOE hi va renunciar finalment, després de passejar-se molts mesos amb la bandera republicana. I a pesar de tots els defectes que avui puguem trobar a la Constitució espanyola i a la manera com vam resoldre el problema de la convivència en aquest país després en sortir de la dictadura, no hi ha dubte que la cosa no es va fer tan malament com alguns avui, amb ben poca memòria, prediquen.

Han passat trenta-set anys d’aquell 15 de juny de 1977 i gairebé trenta-nou del 22 de novembre de 1975 en què el jove monarca jurava fidelitat a unes lleis que, més ràpidament del que molts podíem pensar –de fet, la majoria no crèiem que fos capaç de fer-ho- va desmuntar al servei d’una democràcia, que no deixa de ser-ho en configurar-se com una monarquia parlamentària i constitucional.

Vol dir això que l’estructura de l’estat és inamovible? Que res ja no pot canviar? És evident que no, perquè la vida és canvi permanent i tot és qüestionable. Comprenc, per tant, que davant l’abdicació del rei, nombrosos col·lectius es plantegin si la monarquia constitucional és un sistema polític encara vàlid per al nostre país. Però que ho qüestionin no significa que encertin en els seus plantejaments, o que, fins i tot mostrant una gran lògica en el seu argumentari, puguin imposar als altres uns canvis que només arribaran (si és que mai arriben), sempre que hi hagi un gran consens al país. I ara per ara, al parlament –que és on els ciutadans dipositem la sobirania- aquest consens no hi és.

Seguirem, per tant, els propers temps en el marc d’una monarquia parlamentària amb la figura de Felip VI, un home encara jove que, a diferència de la gent de la meva edat, no va viure el franquisme ni la transició. Un home, per tant, que, a diferència del seu pare, ja s’ha format en els valors de la democràcia. Ara bé, significa això que no té grans reptes davant seu?

Potser no els té tan grans com va tenir Joan Carles I, que, ungit per Franco, es va haver de canviar de pell en un país on els atemptats d’ETA i del GRAPO feien estralls; on es mataven militars, policies, advocats comunistes i gent que passava pel carrer; on els nostàlgics del franquisme volien dur el cardenal de Madrid “al paredón”, demanaven la dissolució de les Corts i fins es van atrevir a assaltar el parlament aquell 23 de febrer de 1981. Un assalt, per cert, que el rei, amb més auctoritas que potestas, va avortar a la una de la nit amb un discurs efectiu i compromès a la televisió.

Més enllà de la forma monàrquica o republicana de govern, Espanya té avui reptes que són, probablement, més importants. El primer, derivat de la gran crisi econòmica que hem viscut aquesta darrers set anys, s’ha posat de manifest amb tota la seva cruesa afectant amplíssimes capes de la població en forma d’atur, de desigualtat social i de falta d’expectatives econòmiques. El govern, doncs (que no el rei, encara que aquest en sofrirà també les conseqüències si aquell no actua), haurà d’entendre que el país exigeix una regeneració moral de la classe política que hauria de saber adoptar una reforma econòmica que –digui el que digui Brussel·les- ha d’anar més enllà de les rebaixes salarials, dels acomiadaments barats o dels retalls de plantilla. Ens cal, doncs, un nou contracte social si volem salvar la democràcia.

El segon repte a que Espanya s’enfronta és diferent, però tan greu com l’anterior, i apunta a la necessitat d’adoptar un renovellat acord pel que fa a un nou model territorial, que no serà possible si el país sencer no entén –i en això l’auctoritas del jove rei hi pot fer molt- que, o es dóna una sortida digna a les aspiracions catalanes i basques més enllà d’aquell “cafè para todos” que ens va servir Adolfo Suárez (amb la complicitat de Felipe González), o l’estat pot acabar fent fallida. I amb aquesta, és evident que també s’esberlaria la monarquia constitucional.

 

Anuncis

%d bloggers like this: