Una fragmentació política que dificultarà la governabilitat

by

Parlar de les eleccions europees una setmana després que s’hagin produït fa difícil al comentarista de dir res nou, ja que els diaris les han analitzat amb lupa, per bé que no hi ha res més elàstic –a l’hora de fer-ne la interpretació- que uns resultats electorals. Més encara quan la fan els seus protagonistes.

Si abandonem la clau europea de les eleccions –que és el que eren – i les volem interpretar en clau de política interna, la cosa es complica, ja que, per bé que els electors –i també els candidats!- van fer una campanya molt més centrada en els problemes espanyols que els europeus, l’elector era conscient que no elegia regidors, ni consellers, ni diputats per cobrir el parlament balear o l’espanyol, sinó diputats europeus, la majoria dels quals no coneixia; i ho feia per mitjà d’un sistema electoral amb districte únic que, més que cap altre, converteix aquests comicis en una mena d’acte de fe en el partit o en el grup polític a qui es dóna el vot.

El fet, doncs, que aquest districte abraci tota Espanya (cosa que satisfà a grups minoritaris, que així tenen menys pèrdues en el recompte dels vots) i que la participació sol ser força més petita que a la resta d’eleccions, implica que sigui molt difícil extrapolar els resultats de les europees a unes eleccions generals, municipals o autonòmiques, on l’elector creu que el resultat l’afectarà més de prop, cosa que empeny molta més gent a votar.

Tot i així, hi ha acord que aquestes eleccions han significat un gran retrocés per als dos grans partits nacionals (PP i PSOE), un reforçament de partits o de coalicions ja consolidades (IU) i d’altres més recents (UPyD), així com la sorprenent irrupció de noves forces, com aquesta de PODEMOS que ha estat la vertadera sorpresa de les eleccions, per bé que només el temps dirà si, en unes municipals i autonòmiques (on es necessiten candidats a cada poble) i amb districtes més petits (illa o província) són capaços de mantenir la força que ara han demostrat.

Deixant de banda els resultats electorals a Catalunya, que donen per una anàlisi específica en la qual segurament no estarem d’acord tan fàcilment, sembla que, en el marc espanyol, hi ha unanimitat a dir que el panorama polític s’ha diversificat i fins i tot esmicolat, de manera que no seria estrany que, en el futur –si es consoliden les forces que ara han emergit o s’han reforçat- la governança de les nostres institucions serà potser més complicada, ja que no sempre és fàcil conjugar sensibilitats tan diverses a l’hora de formar govern.

Per a mostra, el botó que ens oferia el diari dimarts passat quan, extrapolant els resultats de diumenge a una hipotètica elecció per fornir el Consell de Menorca, quedava un hemicicle format per 4 PP, 4 PSOE, 2 EU, 1 ERC, 1 PODEMOS i 1 UPyD.

Certament que, pel que he raonat més amunt, és difícil que es doni una composició com aquesta, però no impossible, perquè no hi ha dubte que la tendència que ens mostren les eleccions europees ens indica aquest camí. Entre d’altres raons, perquè la crisi econòmica ho ha trastocat tot, i si a aquesta hi afegim la decepció ciutadana davant les polítiques que han dut a terme els governs, la corrupció que s’ha destapat al sí de les estructures dels grans partits, i la dificultat que tenen una gran majoria de persones i de famílies per experimentar les millores macroeconòmiques de què ens parlen cada dia els senyors Rajoy, Guindos i Montoro, haurem de concloure que la irritació és més intensa avui que ahir, però menys que demà. I això perquè la gent no palpa la “macroeconomia” sinó que, com apuntava Antoni Puigvert el passat dimecres a La Vanguardia, les referències que hi fan els polítics de torn no aguditzen sinó el malestar de cada dia, fan més insuportable el mur que no deixa passar els joves i més depriment l’eterna espera de l’aturat madur.

Tenim, doncs, que el bipartidisme espanyol està ferit, i això, que pot satisfer a molts pel fet que obre la porta a noves sensibilitats, comporta alhora una clara amenaça per a la governabilitat de les institucions, ja que la fragmentació exigeix una cultura del pacte que no tenim i a la qual haurem de fer front sembla que de manera inexorable.

El primer que s’ha adonat d’aquest canvi de model és el president Bauzà, el qual alertava fa uns dies del perill que assetja el seu partit, perquè és conscient que –són paraules seves- “el PP ha de guanyar per majoria absoluta o ens quedarem a l’oposició”. I el president l’endevinava en formular aquesta profecia, perquè l’Espanya de la confrontació que va forjar Aznar, l’Espanya que ofereix la bufetada a l’adversari en lloc de donar-li la mà –de la qual don José Ramón n’és un bon exemple-, fa molt difícils les aliances, perquè és una Espanya que reclama als seus obediència, i a l’adversari submissió.

Entenc, per tant, que el model al qual apunten les passades eleccions és un model polític que esdevindrà més fraccionat, amb menys poders hegemònics, i això, que en una cultura del pacte i del diàleg podria ser fantàstic, en la cultura de la confrontació en què ens hem acostumat a viure (i de la qual, per cert, no té només la culpa el PP) es presenta com un repte extraordinàriament difícil.

Advertisements

%d bloggers like this: