Josep Maria Quintana

Escric aquest comentari el primer d’abril, dimarts, un dia de cel ras i estirat on el sol ha decidit guaitar obertament per escalfar-nos la terra després d’unes jornades ventoses i aspres, on el xaloc ens ha mostrat l’aspecte més desagradable de la meteorologia.

Més enllà de contemplar el cel, observo també el resultat de les eleccions franceses, on l’equip socialista dirigit per un François Hollande en hores baixes (mai no ha estat un personatge brillant) veu com perd el govern de més de cent-cinquanta municipis, per bé que salva París i Lió pels pèls.

Escolto els comentaristes i gairebé tots destaquen l’auge de la dreta i –puntualitzen- de l’extrema dreta dirigida per una crescuda Marine Le Pen. La referència a la líder del Front National (un partit que fundà el seu pare, Jean-Marie Le Pen l’any 1972 amb tots els paràmetres ideològics del neofeixisme, alguns dels quals conserva encara, com proteccionisme a ultrança, tolerància zero als problemes d’ordre públic i oposició ferotge a la immigració), em fa dissentir d’ells una mica perquè tinc el pressentiment que la classificació que hem vingut acceptant des de fa més de cent anys entre dreta i esquerra per descriure la realitat política dels partits, és cada cop més borrosa. Vull dir que l’enquadrament en un lloc o l’altre d’aquesta divisió teòrica del món polític en dues meitats, no és senzill. Més encara, penso que es fa cada cop més difícil.

Per poc que analitzem els resultats electorals francesos, veurem que, a més de l’abstenció –que és menys important que l’espanyola però que, atesa la politització de França, ha estat alta (més del 30 per cent)- el Front National no s’ha alimentat tan sols de gent desencantada amb l’UMP (la dreta que va sustentar Sarkozy), sinó de vots procedents de l’esquerra i fins de gent que havia votat els comunistes en anteriors comicis.

La crisi econòmica, la corrupció política, el desencant amb els partits i la manca d’ètica en els dirigits màxims, els quals, en el cas de França, han exposat al públic les seves vel·leïtats amoroses (fins a Mitterrand les misèries personals dels presidents es van dur més amagades), han dut com a conseqüència que la mobilitat ideològica dels votants s’hagi fet força més imprevisible i pugui fer salts que la naturalesa (recordeu el principi de Baruc Spinoza segons el qual natura not facit saltus) no es pot explicar fàcilment.

Marine Le Pen ha tingut l’habilitat de deixar a la vorera algunes persones i dissimular els principis més extremadament feixistes (sense modificar, però, en el fons, la ideologia del partit) que feien impossible que la dreta democràtica pactés amb el Front National. Avui, quan l’esquerra viu acomplexada per la por i la dreta democràtica veu que li seguen el terra dessota els peus, no sols es produeix un acord entre dretes que abans no haurien pactat mai, sinó que també l’esquerra trontolla i es produeixen fets com el que acaba de succeir a França on el president de la República ha decidit elegir Manuel Valls com a primer ministre. És a dir, ha escollit l’home més liberal (més dretà, per entendre’ns) dels PS. L’home que ha fet declaracions i ha dut a terme actuacions contra col·lectius (posem per cas els gitanos) o contra persones determinades que, fa vint anys, l’esquerra democràtica mai no hauria tolerat. I en dir això em refereixo, sense anar més lluny, a la detenció i expulsió de França a Kosovo d’una nena gitana de 15 anys durant una excursió escolar, expulsió que va desencadenar una intensa polèmica i posà al centre de les crítiques la política d’immigració del ministre Valls.

També a Espanya vivim un fenomen similar amb l’auge de partits que no sabem molt bé on situar, com per exemple la UPyD de Rosa Díez, o el C’s d’Albert Ribera, que s’estan nodrint de persones que emigren de la dreta tradicional i –especialment en el cas de C’s- de persones que durant molts anys havien donat el seu vot als socialistes del PSC.

La mateixa Rosa Díez havia estat una dirigent socialista important. Candidata fins i tot a dirigir el PSOE a nivell espanyol, és avui, amb un llenguatge clar, simplificador i, per damunt de tot, ultracentralista –davant la crisi ha decidit convertir les autonomies en l’ase dels cops-, prototipus dels dirigents populistes, alhora que ha esdevingut una líder en auge que fa tremolar Rajoy i rep també vots de tots els desencantats que cerquen un revulsiu polític nou per als seus mals, com el Quixot cercava, després de rebre una monumental pallissa, el bàlsam de Fierabrás, aquella poció màgica que, segons ell, era capaç de guarir totes les malalties del cos humà.

——–

P.S. “El més notable de l’aparició d’aquest nou actor [el Tribunal Constitucional] és que no se l’esperava. La vida ens regala de vegades aquestes sorpreses fora de guió. Un Tribunal Constitucional sobre el paper més conservador i centralista que l’anterior, presidit per un magistrat que ha militat obertament al PP, intenta recuperar una mica del prestigi i autoritat perduts per l’anterior tribunal més plural i menys dretà. En comptes d’actuar com un servomecanisme, actua segons un criteri propi que situa el principi democràtic, i no la unitat d’Espanya, al centre del debat.” (Lluís Bassets. El País).

Ja sigui perquè tenia pressa per evitar les recusacions, ja sigui perquè ho ha vist molt clar, el fet és que la sentència del TC sobre la decisió del Parlament de Catalunya que estava subjecte a la seva consideració, m’ha semblat impecable. A més, obre un nou camí que no hauria d’haver-se mai tancat: el de la política. El problema que té Espanya amb Catalunya només es pot resoldre parlant i, per tant, fent política d’altura, que és el que no han fet mai els dos responsables principals de les posicions enfrontades: Rajoy i Mas, els quals parlen sempre de diàleg però són incapaços de donar la passa adequada per asseure’s i parlar francament i generosament.

Per raons personals que no fan al cas, aquesta setmana m’ha estat impossible escriure l’article que acostumo a publicar setmanalment, però no vull deixar el meu contacte amb els lectors d’aquest bloc i aportaré part substancial de l’article que el catedràtic Francesc Carreras va publicar el passat dijous a El País. Havia coincidit amb Carreras durant els meus anys d’estada a Barcelona i, especialment, quan ell i jo érem membres del Consell Consultiu (Carreras del de Catalunya i jo del de les Balears). Aquests darrers anys m’ha costat una mica entendre la seva evolució política, però, sigui com vulgui, l’article a què m’acabo de referir em sembla modèlic, d’aquí que n’extregui –i subscrigui- els paràgrafs següents d’una racionalitat impecable:

Tres eran las cuestiones a debate: primera, si el acto parlamentario a enjuiciar tenía carácter jurídico —y, por tanto, era susceptible de control jurisdiccional o bien era una simple propuesta política formulada dentro del amplísimo marco de la libertad de expresión (…). Segunda, si el pueblo de Cataluña era un sujeto político y jurídico soberano. Tercera, si el término “derecho a decidir” utilizado en la declaración era contrario al texto constitucional. Vamos a comentar brevemente lo que la sentencia dice sobre tales cuestiones.

 La primera era decisiva: si el acto parlamentario impugnado no hubiera podido ser sometido a enjuiciamiento por el TC, el asunto se hubiera dado por concluido y no se habría entrado en las cuestiones de fondo. Pero el Tribunal se inclina, con buen criterio, por considerarlo un acto de naturaleza jurídica al no tratarse de un acto de trámite sino de un acto definitivo, que expresa la voluntad institucional de la cámara catalana y que, además, es capaz de producir efectos jurídicos por dos razones: a), porque impide discurrir de forma legítima por el cauce de diálogo institucional con el Estado y con las instituciones comunitarias e internacionales que propone el principio cuarto, al conferir al Parlamento atribuciones propias de la soberanía, y no de la autonomía; y b), porque el carácter asertivo de la resolución impugnada (“acuerda iniciar el proceso para hacer efectivo el ejercicio del derecho a decidir”) reclama el cumplimiento de unas actuaciones concretas susceptibles de control parlamentario, según el reglamento de la cámara catalana. En conclusión, la resolución impugnada tiene y produce efectos de carácter jurídico.

 Despejada esta cuestión previa, la sentencia entra en las otras dos. Respecto al principio de soberanía la discusión es fútil, ya que choca frontalmente con los artículos 1.2 y 2 de la Constitución. En efecto, el principio primero de la declaración impugnada dice así: “El pueblo de Cataluña tiene, por razones de legitimidad democrática, carácter de sujeto político y jurídico soberano”. El artículo 1.2 CE establece que “la soberanía nacional reside en el pueblo español” y el artículo 2 establece la unidad de la nación española. Dejando al margen opiniones políticas perfectamente respetables al respecto, según el Derecho el pueblo de Cataluña es un sujeto jurídico creado por el Estatuto catalán y un poder constituido no puede convertirse nunca en constituyente. Se trata de algo tan elemental que nadie con mínimos conocimientos jurídicos puede ponerlo en duda.

 Más interesante es la última cuestión, el llamado “derecho a decidir” en la declaración. Ahí el Tribunal podría haber tomado partido en una dirección: considerar que la indudable inconstitucionalidad del principio relativo a la soberanía de Cataluña contaminaba al resto de la declaración y toda ella era inconstitucional. Pero el Tribunal no hace eso, sino que da un generoso quiebro y considera que, de acuerdo con el principio de conservación de las normas, y este acto parlamentario es una norma, el resto de principios permiten una interpretación conforme a la Constitución. Así, interpretados de forma sistemática, los demás principios se limitan a inspirar un proceso hacia un “derecho a decidir” —se entrecomilla en el texto— que no excluye seguir los cauces constitucionales que permitan traducir la voluntad política en realidad jurídica, especialmente el principio de diálogo (“se dialogará y negociará con el Estado español”) y el principio de legalidad (“se utilizarán todos los marcos legales existentes”).

 En este punto del, repito, entrecomillado “derecho a decidir”, se centra el meollo de la cuestión. Sobre el mismo se recalcan dos cuestiones obvias pero importantes para aclarar la posición del Tribunal: no es el derecho de autodeterminación ni tampoco es el resultado de una atribución de soberanía. Pero se añade que se trata de “una aspiración política a la que solo puede llegarse mediante un proceso ajustado a la legalidad constitucional”. Además de unas puntualizaciones sobre los principios de legitimidad democrática, diálogo y legalidad, recogidos en la declaración, la sentencia muestra su apertura al establecer, repitiendo vieja doctrina propia, que la primacía de la Constitución no exige una adhesión positiva a la misma porque nuestra democracia no es una “democracia militante”, pero sí exige un deber de lealtad constitucional.

 Y en este punto, ya al final de la sentencia, da una salida al callejón en que se encuentra la Generalitat. Dice así el TC: “(…) si la Asamblea Legislativa de una Comunidad Autónoma, que tiene reconocida por la Constitución iniciativa de reforma constitucional (arts. 87.2 y 166 CE), formulase una propuesta en tal sentido, el Parlamento español deberá entrar a considerarla”. Ahí el TC, al modo del Tribunal Supremo del Canadá, da una lección de Derecho Constitucional. Viene a decir: la Constitución no es un muro impenetrable, es un cauce para que se exprese la voluntad popular. Pero este cauce, estos procedimientos, deben ser legales porque democracia y Estado de derecho son dos conceptos intrínsecamente unidos. El error es desviarse de la legalidad, error inaceptable porque es desviarse de la democracia.

 Un asunto complicado resuelto mediante una sentencia abierta y clara que restablece la paz jurídica.

El camí és, per tant, de modificar la Constitució perquè Catalunya pugui interrogar-se i, si n’és el cas, perquè pugui sentir-se còmoda en el marc constitucional. Això sense que, per mimesi, les altres comunitats hagin d’obtenir després un estatus que els ciutadans d’aquelles mai no han demanat. I això exigeix altura de mires. Entenent la Constitució com un mur i no com la llera d’un riu, com fa Rajoy, no s’aconseguirà mai res. Amenaçant de rompre els principis constitucionals, com proclama Mas, tampoc. És, doncs, el temps de fer política. De la gran. D’aquella que fins ara cap dels dos no ha sabut fer.

Escrivia no fa gaire la directora adjunta de La Vanguardia, M. Dolores García, que “el Govern del PP considera que el conflicte de Crimea li ha anat de primera per donar suport al seu argument contra la consulta a Catalunya, ja que el referèndum de la península ha estat titllat d’il·legal pels EUA i la UE en no estar previst a la Constitució d’Ucraïna. Per això el ministre Margallo es prodiga en declaracions sobre l’afer, encara que s’hauria de veure fins on arriba la resposta de la UE abans d’aventurar-se tant.”

Penso que té raó, perquè no crec que s’assemblin tant els casos de Crimea i Catalunya. En primer lloc, perquè en el cas de Crimea no es tracta d’una comunitat que hagi reclamat la independència, sinó que s’ha annexionat a un altre estat –Rússia en aquest cas-; en segon lloc perquè Crimea és un territori on, fa setanta anys, els oligarques comunistes del Kremlin van fer neteja ètnica i on van traslladar molts russos procedents d’altres regions; en tercer lloc, perquè Crimea va pertànyer a Rússia fins que, l’any 1954, l’ucraïnès Nikita Khrusxov la va cedir a Ucraïna com qui regala una finca al seu poble, però sempre en el marc de l’URSS, que es regia amb mà fèrria des del Kremlin; en quart lloc perquè el referèndum difícilment pot ser acceptat quan s’ha fet prèvia invasió de Crimea per les tropes russes (ni que sigui sense matrícules ni senyals identificatius). L’annexió de Crimea a Rússia és –diguem-ho clarament- l’exercici d’una acció imperialista russa, ni més ni menys.

Suposo que n’hi ha més, de diferències, però les que acabo d’enumerar són suficients per distingir el que ha succeït a Crimea del que podria succeir a Catalunya si és que es dugués a terme el referèndum o, cas de no fer-se aquest, es produís (parlem sempre en hipòtesi) una declaració unilateral d’independència després d’unes eleccions de caire plebiscitari que donessin una victòria sonada (tot està per veure) als partits que demanen la secessió.

Curiosament –i a pesar de les declaracions que han fet aquests dies els representants de la UE i dels EUA (les que tant han satisfet al ministre García Margallo), i a pesar també de les sancions que tant l’una com l’altre han decidit dur a terme (totes, de moment, afecten tan sols a personatges de segon rang)-, el que ens demostra la realitat és que la política de fets consumats difícilment tornarà enrere. El gegant rus (tot i que és, diuen, un gegant amb peus de fang) és molt gegant com perquè els europeus (que tenim prou feines a resoldre les nostres disputes) i els nord-americans vulguin enfrontar-se realment amb els russos com ho va fer, posem per cas, el govern de la Gran Bretanya amb l’Argentina quan aquesta es va annexionar les Illes Malvines. No, difícilment ningú anirà a una guerra internacional per arrabassar Crimea als russos i retornar-la a una desvalguda Ucraïna, que amb prou feines sap com s’ha de governar després de les recents crisis.

Molt em temo que els fets seran irreversibles i que, a la llarga, tots –també els europeus i els nord-americans- ens oblidarem del que ha succeït aquests dies, com ens hem oblidat d’Osetia del Sud, que segueix reclamant la república de Geòrgia i no ha rebut tampoc el reconeixement de l’UE, ni de l’ONU ni dels EUA. Com també ens hem oblidat dels alts del Golan, que ocupà Israel el 1967 i segueixen en possessió de l’estat hebreu per més que l’ONU els consideri “territoris ocupats”. I si és que ens volem desconcertar, podem també referir-nos al cas de Kosovo, que –ves per on!, aquest sí que ha estat reconegut pels Estats Units, i per molts estats pertanyents a la UE, però segueix sense tenir el reconeixement d’Espanya, per allò de “cuando veas las barbas del vecino afeitar…”

El que comprovem tanmateix –i d’això ja en vaig parlar un altre dia-, és que les decisions polítiques unilaterals d’independència (o d’annexió, com aquesta de què estem parlant) sembla que tenguin més “efectes jurídics” en el marc internacionals quan es tenyeixen de sang o quan és la força de les armes les que les propicia (i aquest és el cas de Crimea on, sense la presència dels tancs i dels militars russos, difícilment s’hauria pogut fer aquest referèndum, si més no tal com s’ha fet). I això és lamentable.

D’altra banda, en el cas de Catalunya, el que no es deixa fer, no és pròpiament un referèndum, sinó una simple consulta pacífica i democràtica per saber què pensen els ciutadans: “Vol que Catalunya esdevingui un estat? En cas afirmatiu, vol que aquest estat sigui independent?” Els passos de cara a la independència –si és que la consulta fos majoritàriament favorable al doble “sí”, haurien de fer-se després amb l’estat espanyol que, agradi o no agradi a Rajoy, em fa la impressió que no tindrà més remei que haver d’afrontar el problema (potser no ara, que tenim eleccions a la vista, però sí més endavant), i per molt que el ministre García Margallo –aquest que veu un clar paral·lelisme entre Crimea i Catalunya- hagi tingut l’ocurrència de dir que, en no tenir reconeixement internacional, una Catalunya independent “vagaría por el espacio por los siglos de los siglos”.

Jo seria més prudent i recordaria al ministre García Margallo que lord Liverpool (que va ser, per cert, el secretari de Relacions Exteriors que negocià amb la França napoleònica el Tractat d’Amiens, el 1802, pel qual Menorca tornà a sobirania espanyola), parlant un dia dels deliris d’Irlanda per la independència, va dir una frase semblant a la del nostre ministre (és clar que adaptada al món del seu temps). Segons afirmà lord Liverpool, “Irlanda és la xalupa d’Anglaterra: talleu-li l’amarra i la xalupa, separada del gran vaixell, anirà a perdre’s enmig de les ones.”

Doncs bé, mireu-la: després de lluites i més lluites, de morts i de més morts (cosa que confio que els catalans i els espanyols sabran evitar), Irlanda és avui un estat independent i membre de la UE. Ni més ni menys que la Gran Bretanya, el gran vaixell!.

Que lentes són, de vegades, les hores, i que curts es fan els anys! Quan aquests dies vaig descobrir que n’havien passat deu dels atemptats dels trens d’Atocha, a Madrid, jo mateix em vaig espantar. I per poc que hi hagués pensat hauria de veure que, en efecte, han passat moltes coses d’aleshores ençà, perquè d’aquells atemptats –i de la mala gestió política que en va fer el govern d’Aznar- va emergir la inesperada victòria de Zapatero, i aquest, després de governar vuit anys el país i de deixar-lo com una ànima en pena, ja és història, promou les seves memòries i jau –espero que còmodament- en el Consell d’Estat del país, se suposa (és molt de suposar) que fent els dictàmens jurídics que correspon a aquest alt organisme assessor del govern.

A més de causar una gran tragèdia humana, el gran atemptat de l’11-M de 2004 va posar al descobert la manca profunda d’ètica política que feia servir el gabinet d’Aznar, el qual, acuitat per la proximitat de les eleccions, decidí enganyar el poble espanyol respecte dels autors de la matança, convençut que així obtindria un rèdit electoral. És molt possible que, deu anys abans, l’engany hagués tingut èxit, perquè els ciutadans no hauríem pogut conèixer amb la rapidesa que ho vam fer aleshores, el resultat de les investigacions policials que, ja cap al tard del mateix 11 de març, apuntaven clarament la pista islamista i desinflaven la primera afirmació que havia adjudicat a ETA l’atemptat.

La immensa taca d’oli en què es converteix qualsevol informació des que les xarxes socials han fet acte presència entre nosaltres va fer impossible sostenir la gran mentida fins el dia de les eleccions, i una irada resposta de la ciutadania donà l’esquena al partit que, a consciència, havia decidit enganyar-la. Que l’elecció dels socialistes hagi estat o no positiva és una qüestió que no té res a veure amb el que ara dic. L’important és que, en aquells moments, no es podia donar suport a una gent que volia basar la seva victòria en l’engany i en la mentida. Més encara si tenim en compte que la cosa sobre la qual es mentia havia provocat 190 morts.

Deu anys més tard ens hem oblidat de quasi tot, per bé que, des d’alguns mitjans de comunicació, s’ha intentat seguir mantenint viva aquella gran mentida, amb la tristament famosa “teoria de la conspiració”; una teoria que no s’ha pogut demostrar en cap moment per més que els qui l’han sostingut no han acceptat els resultats del procés judicial –un dels més grans de tots els temps- que va acabar condemnant els culpables i deixant fora del crim la gent d’ETA que, prou n’ha fet de malifetes!, però era aliena als atemptats de Madrid.

Al llarg d’aquests deu anys, des de la capçalera d’un diari nacional i des d’alguna emissora vergonyosament catòlica s’han llençat diatribes, s’han construït enganys, s’han elaborat maquinacions sense demostració possible, que han ferit persones innocents. Sense anar més lluny, aquesta mateixa setmana, el conductor d’un dels programes estrella de la COPE, Buruaga, es demanava “¿cuando se sabrá la verdad?”. Molts innocents, entre els quals hi ha policies que no van fer més complir amb la seva obligació, han estat en el punt de mira d’aquests mitjans i són també, al costat dels morts, víctimes de l’11-M, per més que no se’ls hagi donat veu com es dóna a les associacions víctimes del terrorisme, que tenen –i han de tenir, sens dubte, la nostra comprensió- però que no han de pretendre dirigir la política del país, perquè la política no es pot construir des de l’odi ni des de la venjança. Fins i tot és difícil dirigir-la des del dolor, encara que aquest pot ser sublimat si som capaços de convertir-lo en perdó (que no vol dir necessàriament  oblit). Tanmateix, comprenc que als polítics del PP els costi deixar les associacions de víctimes al lloc que els correspon després que vagin aprofitar-los per als seus interessos partidistes tant i tan irresponsablement.

Fa uns dies vaig escoltar una intervenció pública de Pilar Manjón, que va perdre un fill en aquells atemptats, però que no s’ha sumat dòcilment a les organitzacions majoritàries. Escoltar les vexacions que ha sofert, els atacs, els anònims i les amenaces de mort de què ha estat objecte (de fet ha hagut de dur escorta policial durant anys), m’ha revelat que en aquest país hi ha gent d’una baixesa moral increïble. I escoltar les declaracions que, encara avui, han fet persones tan rellevants com De Cospedal o bé el portaveu del PP al Congrés dels diputats, Alonso, insinuant que potser no sabem encara la veritat del que va succeir aleshores, m’ha fet pena, perquè no podem pretendre que se’ns governi bé si no és té una mica més de grandesa moral.

Puc comprendre que li costi admetre la veritat a una dona com De Cospedal que l’11-M de 2004 era subsecretària del Ministre de l’Interior, senyor Acebes –el gran mentider-, però em sembla inadmissible que, encara avui, més enllà del respecte als morts que va provocar aquella tragèdia, la número dos del PP continuï referint-se a una veritat “oficial” –la que deriva de la Sentència del Tribunal que, presidit pel jutge Gómez Bermúdez, va jutjar el cas-, com deixant veure que la veritat “real” pot ser una altra.

Deu anys ens separen de la gran tragèdia de Madrid. D’una tragèdia que esperem que no es torni a produir, i de la qual hem de culpar només als qui en van ser responsables. Però ben al costat d’aquesta condemna formal i inequívoca, em sembla que també hem de condemnar les mentides que van envoltar aquells fets tan horribles. En primer lloc, les del govern d’aleshores i de l’home que el presidia, però també les de tots els qui s’hi van involucrar i dels qui, des de posicions de poder –polítc o mediàtic- han intentat posar pals a les rodes de la justícia i, sense miraments de cap casta, han aixecat –i continuen aixecant- el dubte amb teories que no se sostenen i que ells mateixos no han estat capaços de demostrar.

La important situació geoestratègica de Crimea, amb sortida a la Mar Negra i al Mar d’Azov, ha fet que fos protagonista d’una de les grans guerres del segle XIX, la del 1853 al 1856. L’URSS la incorporà el 1921 com una república autònoma de la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques. A més, Sebastopol, capital històrica de Crimea, era la seu de la flota russa a la Mar Negra, amb tot el que això significa.

Crimea es va celebrar la conferència de Ialta després de la Segona Guerra Mundial, i a conseqüència d’haver estat acusada de col·laboració amb els nazis, Stalin ordenà una deportació en massa dels tàrtars a l’Àsia central. L’home fort de la repressió va ser el general Khrusxov, ucraïnès, que va purgar els dissidents i provocà la gran fam en el que era el graner de Rússia. Stalin la rebaixà de categoria convertint-la en província administrativa, i uns anys més tard, el 1954, el Kremlin decidí convertir-la en una regió de l’URSS que formava part de la República Socialista Soviètica d’Ucraïna. De fet, Khrusxov va cedir Crimea a Ucraïna com qui regala una finca al seu poble.

Mentre l’URSS va ser un totum dirigit bàsicament des del Kremlin pels líders comunistes, els russos no donaren importància al fet que Crimea formés part d’Ucraïna, però les reticències van venir quan, poc després de la dissolució de l’URSS, el 1991, la possessió de Crimea es va convertir en un focus de tensió entre Rússia i Ucraïna.

Jo havia visitat Rússia i Ucraïna (en aquest cas només la capital, Kíev) el 1990. Del quadern que aleshores escrivia extrec les notes següents:

“Després d’una hora i mitja de vol, arribam a Kíev, vella capital de Rússia i capital avui del nou estat independent d’Ucraïna. La burocràcia no millora, presenta tots els trets més destacats de l’escola comu­nista. La novetat radica en això: cal pagar cinquanta dòlars com a peatge de frontera (la meitat del sou mensual d’un jubilat rus). Superats els tràmits, cal dir que el contacte amb Kíev ens frapa. Ciutat coberta en un seixanta per cent de boscos i jardins, presenta un aspecte atractiu i habitable. És, val a dir-ho, una ciutat tota nova, construïda després de la guerra, perquè Stalin va dinamitar-la sencera abans de deixar-la en mans de l’invasor alemany (cada vegada que em parlen de Stalin és per a conèixer noves barbaritats, les més inimaginables). Ucraïna és, doncs, una sorpresa. Tot i els seus mancaments, hom hi troba diferències amb Rússia. No hi ha mendicants (o n’hi ha menys) i tot sembla més ordenat i menys dirigit. Visitam els monuments més importants (l’arc comme­moratiu de la “Unió perpètua d’Ucraïna amb Rússia” és imponent. Ironies de la història!)”

Recordo que la guia –una jove russa que ens parlava en francès, no acceptava que Crimea hagués quedat integrada a Ucraïna. “C’était un cadeau! C’était un cadeau!” anava repetint. Ella, doncs, tenia molt clar que la península de Crimea havia estat un regal que els russos havien fet a Ucraïna en el marc d’aquesta unió perpètua que s’havia produït al si de l’URSS, i no acceptava que Crimea quedés deslligada de Rússia –integrada, per tant, a Ucraïna- després de la dissolució de l’URSS.

De fet, el 1992, el Soviet Suprem rus va aprovar una resolució que anul·lava la transferència de 1954 de Crimea a Ucraïna, i aquell mateix any, el Soviet Suprem de Crimea va transformar la regió en una república. Malgrat aquestes pressions polítiques, el govern ucraïnès aconseguí que quedés integrada dins de l’estructura administrativa d’Ucraïna.
Al maig de 1994 el Parlament de Crimea va votar per restaurar la seva Constitució, que havia estat aprovada el maig de 1992 i posteriorment anul·lada per les autoritats de Kíev, i va ser un any més tard, pel març de 1995, que el Tribunal Suprem d’Ucraïna anul·là la Constitució de la regió i abolí la presidència de Crimea. De seguida, el president ucraïnès Leonid Kutxma va assumir el control directe del govern de la república autònoma. A més, els esforços dels secessionistes van patir un dur revés als comicis locals celebrats al juny i juliol d’aquest any. I a partir d’aleshores, Kutxma va iniciar el procés, mitjançant la signatura de diversos decrets, pel qual Crimea passava a estar sota control directe del president ucraïnès. La nova constitució d’Ucraïna, aprovada al juny de 1996, reconeixia Crimea com a regió autònoma, i permetia al legislatiu d’aquell territori mantenir un alt grau d’autonomia. No obstant això, se li prohibia elaborar qualsevol tipus de legislació que entrés en conflicte amb l’articulat de la llei suprema ucraïnesa.

No és d’estranyar, per tant, que, entrant en conflicte l’autoritat a Ucraïna amb la revolta de Maidan que ha provocat la fugida (però no la renúncia) del president Víktor Ianukóvitx, Rússia hagi volgut aprofitar l’ocasió per afavorir la secessió de Crimea, vetllant per domo sua. I Putin sembla que juga fort en defensa “dels seus”.

Què succeirà? No ho sé, tot és encara imprevisible, per bé que confio en la diagnosi que ha fet Lluís Foix a La Vanguardia: “Putin sap que utilitzar la força bruta per retenir Ucraïna en l’òrbita dels seus interessos pot ser contradictori. L’OTAN sap també que frenar Rússia amb la força és un llumí que pot provocar un incendi de dimensions inesperades. Hi haurà tensions. Els ucraïnesos patiran en la seva carn les divisions nacionals. El que és molt improbable és que un nou conflicte europeu es plantegi per Crimea. Potser sí per la resta d’Ucraïna. Però ningú no voldrà jugar amb foc. Així ho espero.”

En un procés preocupant de banalització, que no sé si es pot relacionar amb les recents manifestacions de dones en defensa d’una sacralitat omnipotent sobre del seu cos, una jove va comparèixer al Registre Mercantil i de Béns Mobles de Madrid sol·licitant en una instància “la inscripció del seu propi cos”, com si aquest fos una societat particular o bé una finca rústica.

El meu company i bon amic, José A. Calvo González de Lara, no es va immutar (potser el que pretenia la jove era que s’immutés i organitzés una mica de sarau), i després d’ admetre la instància, la qualificà i signà la següent nota denegatòria:

El Registre de Béns Mobles s’organitza segons la disposició addicional única del Reial Decret 1828/1999, de 3 de desembre, pel qual s’aprova el Reglament del Registre de Condicions Generals de la Contractació. Per òbvies raons, la pretensió d’inscripció no té cabuda a les seccions 1. ª, 2. ª i 3. ª (Vaixells i aeronaus, Automòbils i altres vehicles de motor, i Maquinària industrial, establiments mercantils i béns d’equip); tampoc a la secció 4. ª (Altres garanties reals), ja que es pretén registrar la propietat i no un dret de garantia; ni, per la mateixa raó, a la 6. ª (Condicions generals de la contractació). De manera que aquesta nota s’ha de limitar a la secció 5. ª (D’ altres béns mobles registrables). I sobre aquesta es pot dir el següent:

A Espanya, la persona humana no pot ser objecte de dret [pel que fa al tràfic jurídic], ni, per tant, tampoc el cos, que és part d’aquesta persona, almenys des de la Llei d’abolició de l’esclavitud de 13 de febrer de 1880, promulgada per Alfons XII per a l’últim territori espanyol que la conservava, l’illa de Cuba; les últimes conseqüències transitòries de la qual es referien només als individus inscrits com a serfs en el cens ultimat el 1871 que continuessin en servitud a la promulgació de la llei, circumstància que, òbviament, no pot donar-se en la sol·licitant.

Aquest principi s’ha anat reiterant en els successius ordenaments que hi ha hagut des de llavors i es recull actualment a l’article 17 de la Constitució Espanyola. Per la seva banda, el títol VII bis del Codi Penal sanciona els diferents tipus de «la tracta d’éssers humans». En l’ordre internacional consagra el mateix principi l’article 4 de la Resolució 217 A (III) de 10 desembre 1948 de l’Assemblea General de les Nacions Unides celebrada a París, Declaració Universal dels Drets Humans; declaració a la qual es remet l’article 10 de la Constitució Espanyola, de manera que la incorpora a l’ordenament jurídic espanyol, tot i no ser pròpiament un tractat. Es podria argüir que la sol·licitant només demana la inscripció del seu cos al seu propi nom, però tenint per objecte el Registre de Béns Mobles el tràfic jurídic sobre determinats béns mobles, i atès el principi res sua nemini servit, aquesta inscripció no tindria sentit si no fos per donar suport el tracte successiu de posteriors disposicions de propietat o de drets reals limitats a favor de tercers, que incidirien necessàriament en les figures penals tipificades com l’esclavitud o pràctiques similars a l’esclavitud, explotació sexual o extracció d’òrgans corporals (article 177 bis del Codi Penal); a més, la rellevància que pugui tenir el consentiment de la víctima, a què es refereix el paràgraf 3 de l’esmentat article, seria de competència judicial i no correspon la seva estimació al registrador.

És cert que poden considerar com a no-persona, és a dir, com a béns mobles, algunes parts separades del cos, com els cabells que es tallen, la sang que s’extreu, el membre que s’amputa, l’òrgan que es dóna. Però la donació d’òrgans es regula per normes especials (veure, per exemple, la Llei 30/1979, de 27 d’octubre, sobre extracció i trasplantament d’òrgans, el Reial decret 2070/1999, de 30 de desembre, pel qual es regulen les activitats d’obtenció i utilització clínica d’òrgans humans i la coordinació territorial en matèria de donació i trasplantament d’òrgans i teixits, la Llei 42/1988, de 28 de desembre, de donació i utilització d’embrions i fetus humans o de les seves cèl·lules, teixits o òrgans; i en l’àmbit de la Comunitat de Madrid, la Llei 3/2005, de 23 de maig, per la qual es regula l’exercici del dret a formular instruccions prèvies en l’àmbit sanitari i es crea el registre corresponent). I cap d’aquestes estableix la inscripció al Registre de Béns Mobles, sinó que l’oposició o el consentiment a la donació es poden reflectir en anotacions fetes al llibre de registre de declaracions de voluntat, o a la història clínica en el mateix centre mèdic al qual s’encomana o prohibeix l’extracció. A més, la referència de la sol·licitant “al seu propi cos” no sembla aplicar-se a membres o òrgans separats, sinó al cos en la seva integritat, del qual la ment, que cita, no es pot separar.

És cert també que el cos sencer es pot convertir en objecte de dret quan deixa d’integrar una persona viva, abandonat del que, segons la creença de cadascú es pot dir ànima, thymos, principi vital… És el cas del cos humà després de la mort o després de l’avortament. Però aquests fets tenen el seu adequat reflex en el Registre Civil, respectivament a la secció tercera, de les defuncions, i en el lligall de declaracions i parts sobre criatures abortives. El trànsit que es permet sobre els cadàvers està regulat per normes especials com les anteriorment citades, i restringit per la tipificació del delicte de profanació de cadàvers a l’article 526 del Codi Penal. Però tampoc la sol·licitud precedent sembla referir-se a un cos mort, al qual evidentment no s’hauria atribuït una ment ni [la titular] hauria pogut signar la instància. A més, tot el restringidíssim tràfic jurídic sobre el cos humà o part d’aquest sol comportar l’exigència legal d’anonimat del receptor, fet que resulta incompatible amb la publicitat que li donaria la inscripció no ja al Registre de Béns Mobles, sinó a qualsevol registre públic (veure, per exemple, article 2.e de la Llei 30/1979).

En definitiva, que la instància presentada, ja s’interpreti literalment com a sol·licitud d’inscripció o bé com a expressió metafòrica d’altres reivindicacions, per legítimes que puguin ser la una i les altres, no té cabuda al Registre de Béns Mobles, concebut només per donar seguretat jurídica (article 9.3 de la Constitució Espanyola) a transaccions econòmiques o financeres sobre determinats béns mobles.

Que difícil és parlar de l’avortament sense ferir susceptibilitats! I això perquè implica segar l’íncipit de vida humana en un ésser que no és encara perfecte, però que ja ha germinat i es pot desplegar. Per això m’agrada emprar aquest mot –íncipit-, perquè la vida és text, és relat, i l’íncipit no conté encara plenament aquest text ni aquest relat, però no deixa de ser l’espai textual que dóna sentit a la narració: és el primer mot que encapçala i identifica una obra. Aquesta és tan just iniciada, però l’obra ja hi és.

 Sempre que la ciència no acabi demostrant el contrari, entenc que el principi de vida que hi ha en el concebut, però no nascut, m’obliga a posicionar-me del seu costat, tot acceptant l’ensenyament de l’Església catòlica d’acord amb el qual “La vida humana s’ha de respectar i protegir d’una manera absoluta des del moment de la concepció.” (art. 2270)

 Partint, doncs, d’aquestes conviccions, és clar que la meva posició moral no pot compartir la d’aquells que conceptuen l’avortament com un “dret de la dona”, en el sentit que, per exemple, defensava fa uns dies la ministra sueca d’Afers Exteriors, Birgitta Ohlsson, la qual afirmava que “el dret a decidir de les dones sobre el seu propi cos és extremadament important. És –deia referint-se a l’avortament- un dret humà [que] s’emmarca a més en les polítiques d’igualtat, que formen part del discurs europeu.”

 Confessada, però, la meva convicció moral davant l’avortament, he de dir també que la convivència en el marc d’una societat plural m’obliga a tenir present que, ben al costat del meu posicionament ideològic, n’hi ha d’altres que són radicalment contraris, com per exemple el que acabo de citar de la ministra sueca; posicionaments amb els quals he de cohabitar en un país que –per mitjà dels seus representants legítims (els diputats i senadors)- té el deure de regular el marc legal de la nostra convivència.

 I no hi ha dubte que, en regular l’avortament, l’estat ha de tenir en compte la pluralitat de consciències que conviuen al si d’aquesta societat, algunes de les quals són, com hem vist, radicalment oposades. A més, també ha de tenir en compte els “drets” del nasciturus (respecte del quals no hi ha unanimitat, ja que no tothom accepta els postulats iusnaturalistes als quals s’aferra l’Església), i ha de contemplar finalment els greus problemes sociològics, personals, sanitaris i de tota índole que l’avortament genera.

 La ministra sueca afegia al seu posicionament ideològic una explicació que, si bé no m’empeny a modificar les meves conviccions, sí que he d’avaluar, i els polítics –aquests especialment- han d’avaluar sens dubte: “la nostra experiència ens diu –assegurava Birgitta Ohlsson- que si no es permet l’avortament de forma legal, les dones no deixen d’avortar. Simplement es veuen obligades a fer-ho de manera il·legal i en condicions poc segures.”

 Tenim, doncs, que la complexitat dels efectes d’avortar –de fer-ho legalment i, més encara, si es tracta d’avortaments il·legals duts a terme d’amagat i sense condicions higièniques ni sanitàries-, així com també la indubtable confrontació dels posicionaments ideològics i morals que es donen al si de la societat davant aquest fet, determina que els governs hagin de prendre decisions que no sempre concorden amb el que nosaltres creiem o voldríem.  I això perquè un estat no confessional té autonomia per decidir –i ha de decidir- democràticament, en el marc de la Constitució, els supòsits en què l’avortament ha de ser penalitzat (conceptuat, per tant, com un delicte) i aquells altres en què s’ha de permetre, ja sigui perquè el considera un dret de la dona (seria el cas de la ministra sueca) o bé un mal menor que pot evitar-ne d’altres que el legislador (hi estiguem o no d’acord els cristians) considera prioritaris a la vida del concebut. (I anem en compte abans de fer una crítica fàcil d’això, perquè, com a mal menor, fins i tot l’Església catòlica en la pràctica accepta avui en casos extrems de disjuntiva irreconciliable que es propiciï activament i directa la vida de la mare quan aquesta està en perill de mort, ni que sigui a costa de perjudicar la del nasciturus).

 L’any 1985 s’arribà a un consens social ampli sobre aquesta matèria, encara que per la via dels fets (i sempre amb l’oposició radical de l’Església). I dic ampli perquè el PP, que va dir que modificaria els supòsits legals establerts pel govern de Felipe González, no els va tocar quan Aznar accedí al poder, contràriament al que demanava l’Església. Van ser novament els socialistes els que, més tard, el 2010, van ampliar (novament sense consens) els supòsits legals de l’avortament. I ara, el govern de Rajoy ha decidit tornar enrere, restringint (també unilateralment) fins i tot alguns supòsits que havia despenalitzat la llei de 1985, com el de la malformació del fetus.

 Veiem, doncs, que l’avortament és una d’aquestes qüestions complexes que afecten els “principis morals”, però sabem també que, des del punt de vista legislatiu, és una matèria més que s’ha de regular en el marc constitucional, ja que és aquest el que estableix els “límits” i els “marges” legals en què el legislador s’ha de moure.

 Entenc, per tant –i accepto plenament-, que no sóc ningú per dir què s’ha de fer o què no s’ha de fer en la regulació legal d’aquesta matèria. Sé, però, quina és la meva posició, que no vull amagar. Jo em declaro a favor de la vida des de la concepció fins a la mort natural de la persona. No crec, per tant, que avortar sigui un “dret de la dona”, sinó –i més aviat- un mal que s’hauria d’evitar en tant que sigui possible. Però això no m’impedeix també de dir que els creients no podem tancar els ulls davant els greus problemes de tota índole que el fet de l’avortament  comporta enmig del món. I sense renunciar a cap dels nostres principis morals, entenc que no podem impulsar ni –encara menys- imposar a tots els altres ciutadans la nostra visió antropològica, tot i que l’hem d’afirmar i explicar.

 Vull dir, en definitiva, que, en una societat plural com la nostra, no podem pretendre que la llei cristiana esdevingui la llei de l’estat, i això significa que no podem exigir –si és que la societat no ho veu com nosaltres- que el dret vigent penalitzi forçosament (conceptuï, per tant, com a delicte) totes aquelles actuacions que, des del nostre punt de vista, són –i l’avortament ho és- contraris al ius naturale i una violació clara de la llei de Déu.

Aquesta setmana s’ha produït al parlament espanyol un fet que no és habitual. A iniciativa del PSOE, la mesa ha decidit que se sotmetés a votació secreta la presa en consideració del projecte de llei que ha preparat el ministre de justícia, senyor Ruíz Gallardón, per modificar –restringint-la- la normativa actual sobre l’avortament, obra del parlament anterior de majoria d’esquerres.

 Més enllà que els dirigents socialistes –i més especialment la portaveu parlamentària, senyora Soraya Rodríguez- ha insistit que amb aquesta iniciativa no pretenien dividir els diputats del PP sinó instar a un vot en consciència sobre la presa en consideració d’aquest projecte, no crec que cometi un greu error, i menys encara una injustícia, si opino que, més enllà d’aquest interès legítim d’insistir en el vot en consciència, la proposta socialista amagava també la voluntat de trencar la sòlida majoria popular en una matèria subtil i delicada com l’avortament.

 El judici d’intencions que faig no és, però, gratuït, i no ho és sobretot per la insistència que ha posat el PSOE, i més que cap altre diputat, la seva portaveu, en apel·lar a les diputades populars perquè, escoltant la veu de la seva consciència de dones, trenquessin la disciplina parlamentària votant contra la presa en consideració del projecte, i avortant –diguem-ho així- la discutida i discutible iniciativa del ministre Ruíz Gallardón.

 Com era previsible, la proposta socialista no ha tingut èxit perquè els diputats populars –incloent en aquest genèric les dones parlamentàries del PP- han votat com un sol home (tornem-hi en el masclisme de la llengua), i la iniciativa parlamentària del govern presidit per Rajoy serà presa en consideració i discutida a les Corts espanyoles com a projecte de llei.

 Potser el lector pensarà que escric aquest article per parlar de l’avortament i en aquest cas s’equivoca. Hi parlaré un altre dia un cop tengui ben clar el que he de dir d’una matèria com aquesta que afecta el moll de l’os de les meves conviccions morals. Temps hi haurà, per tant, al llarg d’aquesta iniciativa parlamentària que tan just s’ha encetat. Avui només em vull fixar en la greu incoherència en què ha incorregut el PSOE en incitar i encoratjar les diputades populars a votar en consciència i trencar alhora la unanimitat dels parlamentaris conservadors en una matèria que, dit sigui de passada, és, crec, una de les grans qüestions en què els diputats haurien de tenir llibertat de vot i, en efecte, votar en consciència.

 I per què dic que el PSOE, per boca de la seva diputada senyora Soraya Rodríguez, ha incorregut en una greu incoherència quan, des de la tribuna parlamentària, ha incitat les seves companyes parlamentàries conservadores a votar en consciència trencant el compromís de fidelitat al partit al qual estan inscrites? Doncs ha estat incoherent perquè no s’ha adonat que, en el seu propi partit –ni que sigui en aquesta franquícia política que tenen a Catalunya que es diu PSC-, tres diputats (dos homes i una dona) han estat suspesos cautelarment dels seus càrrecs, han estat relegats al galliner del parlament de Catalunya i duts a la comissió de garanties, que decidirà si –com demanen els dirigents del partit- són expulsats del PSC per haver trencat la disciplina parlamentària votant en consciència sobre el dret a decidir.

Això m’empeny a demanar a la senyora Soraya Rodríguez, al senyor Pérez Rubalcaba i al senyor Pere Navarro: ¿és coherent expedientar i voler expulsar del seu partit tres diputats que voten en consciència la proposta del govern de Mas de demanar al parlament espanyol que transfereixi la competència a Catalunya per organitzar un referèndum i demanar alhora que les senyores diputades conservadores votin en consciència sobre el projecte de llei que vol modificar la regulació espanyola de l’avortament trencant la disciplina a la qual estan sotmeses? Té cap i peus aquesta actuació parlamentària?

 Consti que jo, per ser coherent amb mi mateix, he de dir que no em mortifica poc ni gens que els diputats votin en consciència i trenquin la disciplina de partit. Encara més, he demanat públicament des d’aquestes mateixes pàgines que es modifiqui la llei electoral en el sentit que els diputats tenguin una major presència i, sobretot, una major autonomia a l’hora de prendre les seves decisions parlamentàries. Com passa a França, a Anglaterra i als Estats Units, per referir-me a països de llarga tradició democràtica. Però això no m’impedeix de veure la incoherència socialista en el cas en qüestió, quan inciten els parlamentaris de l’altre a trencar la disciplina i alhora demanen que s’expulsi del propi partit diputats que no han fet altra cosa que votar en consciència.

Sé que és absurd voler raonar sobre una cosa quan no la volem comprendre, però hi ha arguments que són difícils d’entendre fins i tot pels qui hi posem bona voluntat. Un d’aquests és el que ha utilitzat Durao Barroso per explicar les conseqüències d’una possible independència de Catalunya com a resultat final del procés que s’ha iniciat. I no ho dic perquè jo estigui a favor o en contra, d’aquesta independència, que això no té cap interès, sinó perquè hi ha arguments que, ens agradin o no, són més consistents que els altres. I un d’aquests és el que va esgrimir l’economista català, Sala Martín, professor de la Universitat de Colúmbia (Nova York) a la recentment acabada cimera de Davos.

Al si d’un debat sobre el futur d’Europa, el president de la Comissió, el portuguès Durao Barroso, va cantar les excel·lències de les recents ampliacions de l’espai comunitari. Cada dia som més –va venir a dir- en un espai polític i econòmic on no hi ha barreres i és possible la convivència en un marc presidit pels drets humans.

Sala Martín, que havia de parlar després d’ell, va alterar part del seu discurs i va dir a Durao Barroso que, compartint la seva visió d’Europa, no podia comprendre que fos taxatiu quan, a les recents visites a Espanya, havia afirmat que, si Catalunya aconseguia la independència com a final d’aquest procés iniciat, restaria separada de la Unió Europea.

Durao Barroso li va respondre tot insistint que, amb els tractats a la mà i essent l’UE una unió d’estats, en segregar-se una part del territori d’un d’aquests, forçosament havia de quedar fora de l’espai comunitari i hauria de començar de zero per iniciar el procés d’integració previst.

Sala Martín no es tallà i va referir-se a les recents incorporacions d’estats com Sèrbia, Croàcia o Kosovo després de la guerra dels Balcans. Un argument, per cert, que també va fer servir (encara que en un sentit contrari al de Sala Martín) Felipe González en el debat que va mantenir per televisió amb Artur Mas diumenge passat. González li va recordar que la guerra dels Balcans havia causat més de tres-cents mil morts i la destrucció de pobles i famílies. No és això el que ell volia per a Espanya i Catalunya –afirmà l’expresident.

També Sala Martín es va referir als països balcànics, però va contradir la demagògia d’aquest argument tot remarcant que a Felipe González, a Durao Barroso i als dirigents de la Unió Europea els hauria de caure la cara de vergonya en contemplar com s’obren immediatament les portes d’Europa als nous estats que han sorgit d’una terrible guerra fratricida, mentre que als ciutadans d’un territori que vol obtenir la seva independència mitjançant el procés democràtic del vot se’ls barra el pas.

Se’ns dirà –ens ho diuen cada dia- que la Constitució espanyola no permet que els catalans (que són europeus perquè així ho acredita el passaport de cadascun d’ells) puguin votar ells sols per decidir si volen seguir integrats a Espanya o bé volen formar part d’una Catalunya independent. I que, atès que la Constitució (en la interpretació que ells en fan) no permet formular aquesta mena de preguntes, el referèndum no és possible. Alhora amenacen els catalans amb el foc d’un infern que, en el llenguatge polític d’avui, significa restar fora de la zona euro i també de les institucions europees on, diuen, fa molt de fred.

La pregunta que no es va fer Sala Martín, perquè no calia fer-la, era aquesta: per ventura la constitució de l’antiga Iugoslàvia permetia la secessió? És evident que no la contemplava, però els europeus, tot i que ens omplim la boca en parlar de nosaltres, vam permetre que en aquell territori esclatés una guerra cruent i terrible que ens hauria de fer avergonyir com a poble que pretén situar-se al capdavant de la defensa dels drets de l’home i del ciutadà. Vam permetre que la gent es matés, que es cometessin les majors vilanies, els abusos més remarcables i el que han esdevingut crims contra la humanitat (aquests que –per a vergonya de tots-, si prospera la proposta del PP, no es podran jutjar a Espanya). Però no hem posat entrebancs perquè, resolta la guerra i desfeta l’antiga Iugoslàvia, els estats que n’han sortit de l’esmicolament, hagin entrat per dret propi a la Unió Europea.

I alhora que hem consentit tot això, argumentem que si Catalunya se separa d’Espanya mitjançant l’exercici democràtic del vot, restarà fora d’Europa i els ciutadans catalans, que gaudeixen avui de la ciutadania europea, seran desposseïts d’aquest estatus privilegiat. Convindran amb mi que l’argument no és bo d’entendre.

Repetiré per acabar que jo, ciutadà europeu de les Illes Balears, no defenso la independència de Catalunya. Fins em doldria que els catalans restessin fora d’una Espanya que (des del punt de vista econòmic, cultural i polític) necessita dels catalans com del pa que menja. En una Espanya sense Catalunya sí que en faria, de fred! Però em costen d’entendre els arguments que donen el partit que sustenta el govern i el principal partit de l’oposició. I el que més em costa d’entendre –això amb Sala Martín- és que els europeus siguem tan dòcils amb els qui aconsegueixen la independència per mitjà de la guerra, mentre que som tan hipòcritament durs amb els qui la reclamen mitjançant l’exercici democràtic del vot.

El Partit Socialista (PSOE) ha decidit que la solució dels problemes d’Espanya comença per una reforma de la constitució. I apunta que aquesta ha de transformar l’actual “estat de les autonomies” en un “estat federal”. Alhora –encara que sense donar gaire explicacions- ens assegura que això aconseguiria resoldre “el órdago catalán”  (com els agrada dir des de Madrid), ja que –com em va assegurar la dirigent socialista balear Francina Armengol, encara que sense explicar-m’ho- el federalisme socialista seria prou asimètric per deixar contenta Catalunya sense enutjar la nova líder andalusa que –recordem-ho- ja a la seva primera intervenció després d’assumir la presidència de la comunitat, atacà durament Catalunya per voler ser més que els altres.

Sembla, doncs, que, a parer dels socialistes, el federalisme ho resoldria tot, fins els seus problemes interns, que són cada dia més grans. Però jo no acabo de veure per què la nova fórmula política podria servir de poció màgica per resoldre els problemes d’Espanya i, encara menys, els del partit socialista.

Tot i així he de reconèixer que no sóc contrari a una reforma que transformi l’estat actual en una federació d’estats, sempre que no intenti reproduir l’actual sistema, producte del “cafè para todos” que decidí Adolfo Suárez per tal de no afrontar de cara el problema real que tenia Espanya aleshores: l’encaix de Catalunya i d’Euskadi en un sistema constitucional. I d’aquella decisió equivocada va sorgir aquest monstre de 17 caps, que el PP no sap com reconduir i el PSOE ho vol fer mitjançant una reforma federalitzant de l’estat, de la qual ens explica els avantatges sense concretar, però, el què ni el com.

I tanmateix, el problema real, greu, i gairebé irresoluble que té el país és un altre: el sistema de partits. No és que no hi hagi d’haver partits, no; és que els actuals no podran acostar-se mai a la realitat viva de la gent si no sofreixen una reforma radical que els organitzi –i estructuri el sistema electoral- d’una altra manera.

El sistema actual de partits es deu també a Adolfo Suárez, que aprovà el Real Decret-Llei 20/1977, de 18 de març, sobre normes electorals, el qual va ser confirmat pels govern de Felipe González, autor de l’actual Llei Orgànica 5/1985, de 19 de juny, del Règim Electoral General. Davant la por d’una atomització dels partits, aquestes dues normes van concebre una sistema electoral que potenciava els grans  tot donant una prima enorme als majoritaris. A més, cal tenir en compte que la constitucionalització del sistema proporcional i de la província com a districte electoral per a les eleccions al Congrés dels Diputats, així com també de quatre senadors per cadascuna de les províncies espanyoles, ha fet que el sistema (de difícil reforma) hagi donat grans rèdits al PSOE i els dóna ara al PP.

I en establir la llei electoral un  sistema de llistes tancades i bloquejades, al qual s’afegeix un corrector a la proporcionalitat –la dita llei d’Hondt- que afavoreix encara més els grans partits, transforma aquests amb vertaders monstres que, encara que es regeixin per un sistema de democràcia interna, converteixen els diputats electes en hostatges dels líders, els desvincula de l’elector que els ha donat el vot i els anul·la políticament, ja que una gran majoria d’aquests són desconeguts pels electors (prova: ¿sabria dir-me vostè, elector, sense pensar-ho gaire, el nom dels sis diputats de les Illes Balears al Parlament espanyol?), no poden prendre cap iniciativa sense l’autorització dels seus caps, i no cal que baixin a l’arena perquè el seu nomenament no depèn dels electors sinó del cap del partit, que és el qui decideix qui anirà a la llista electoral i en quin lloc hi anirà.

Una gran majoria dels diputats són als parlaments per votar i poca cosa més. No s’espera res d’ells que no sigui prémer el botó adequat en rebre l’ordre del cap de files que, assegut a les primeres bancades, fa un senyal que vol dir: vota sí o vota no. Basta que mireu l’enquesta que va publicar fa una setmana el nostre diari i veureu que una gran part dels diputats al parlament autonòmic han fet zero preguntes, han pres zero iniciatives, han sol·licitat zero informació, etcètera, però sempre han votat el que se’ls ha dit que votessin. Han estat, per tant, uns diputats tan inútils com perfectes.

La crisi que viu el PSC a Catalunya ens demostra el que ara sostinc. Tres diputats han contradit la decisió del partit i aquest ha decidit fer-los fora. I no els manquen arguments, als dirigents socialistes, perquè poden al·legar que la decisió del partit era democràtica i que, per tant, ells l’havien d’acceptar. Però aquí radica la trampa del sistema. Ja que si els partits no visquessin a l’empara d’un sistema electoral com el que tenim, que desvincula el diputat de l’elector i el fa dependre exclusivament del que decideix el partit, aleshores haurien d’acceptar amb normalitat aquest tipus de dissidències, com succeeix en estats força més democràtics (i, sobretot, amb molta més experiència democràtica) que el nostre. Com, per exemple, la Gran Bretanya, França o els Estats Units, on, abans de cada votació, els líders dels partits han d’esbrinar si compten o no amb el vot dels “seus” parlamentaris.

Per què? Doncs perquè tenen uns sistemes electorals, que segurament no són perfectes (cap no ho és), però que obliguen que el diputat s’hagi de guanyar el vot lluitant al districte pel qual vol ser elegit, fent promeses als electors que es veu constret a complir al llarg del seu mandat. I això fa que, en ocasions, no pugui votar amb el seu partit, a pesar que, ordinàriament, segueixi les consignes d’aquest.

En aquests sistemes, els líders dels partits intenten que, als districtes, es presentin persones de la seva confiança (naturalment!), però molts cops han de cedir davant la força de polítics que, al districte, pesen més que el cap de files del partit. I això crea una dinàmica molt saludable, perquè evita l’esclerosi dels partits i saneja la vida política.

A la Gran Bretanya, a França o als Estats Units, els líders del PSC no haurien tan sols plantejat què se n’ha de fer, dels diputats díscols. Perquè els sistemes electorals d’aquests estats no els ho permetrien. Per això dic que, per molt que reformem la Constitució i per molt que fem d’Espanya un estat federal, no aclarirem res si no acabem amb l’estructura actual dels partits i amb el sistema electoral vigent entre nosaltres.