¿Es viu a Catalunya una violència i una tensió insuportables?

by

La reacció clara i directa de Pere Navarro a l’hora de denunciar que l’agressió que va rebre en sortir d’una església el passat diumenge era producte del clima de tensió i violència que es viu a Catalunya com a conseqüència del “procés sobiranista” (aquest tan “absurd i irracional”, segons tots els diaris i les ràdios de Madrid) és una afirmació que pot ser certa, però que, com a mínim, esdevé agosarada sense esperar a obtenir una investigació dels fets, ja que no és, ni serà, la primera ni la darrera vegada que un polític és agredit públicament a la via pública per un ciutadà indignat.

De tota manera, les paraules de Pere Navarro han estat superades per les que ha pronunciat la líder nacional d’UPyD, Rosa Díez, la qual ha afirmat que a Catalunya hi ha una gran tensió i, sobretot, una gran “manca de llibertat” per als qui no són nacionalistes.

Aquest posicionament verbal de Rosa Díez no és nou, perquè, ja el 2010, quan el procés sobiranista no tenia, ni de prop, l’envergadura que té actualment, va manifestar després que fos insultada en sortir d’una conferència a la Universitat Autònoma, que “vaig ser rebuda a la UAB amb crits de Rosa Díez pim, pam, pum”, crits que –reblà- “havia escoltat també al País Basc amb el nom de persones que després han estat assassinades”.

No hi ha dubte que Rosa Díez i tots els nacionalistes espanyols que s’han abonat a aquesta tesi, insisteixen cada cop més en el clima totalitari, de violència i de manca de llibertat que, segons ells, es viu a Catalunya, i no deixen de parlar de la “tensió insuportable” que els ciutadans han de sofrir, la qual cosa els permet qualificar tot seguit com una absurditat, com un despropòsit, com una irracionalitat el que es viu en aquell país.

Sense voler menystenir el problema de la conflictivitat que pot presentar avui el moviment polític i social de Catalunya, i sense treure importància a les agressions, petites o grans (de moment totes les que coneixem han estat lleus) que s’han produït, gosaria afirmar que les manifestacions alarmistes de Pere Navarro i, especialment, de Rosa Díez són tan exagerades com injustes. Vaja! Que no reflecteixen el que està succeint en realitat.

També jo, com Rosa Díez, era a Barcelona el dia de Sant Jordi. El meu editor va convidar-me a signar llibres a diverses taules d’arreu de la ciutat. El dia era assolellat i magnífic, i això em va permetre passejar tranquil·lament entre les multituds que emplenaven els carreres i les places de la ciutat, i no sols no vaig observar cap incident, sinó que vaig veure com milers i milers de persones gaudien d’un dia de joia col·lectiva, compraven llibres, es reglaven roses i deambulaven amb un aspecte festiu.

Escoltant Rosa Díez, tinc la impressió que els qui han decidit que havien de ser bel·ligerants (clarament i durament bel·ligerants) amb la política que impulsen els catalans que reclamen el dret a decidir sobre el futur del seu país, necessiten com del pa que mengen d’ un element que esdevindria fonamental a l’hora de justificar la seva posició: la violència. I això perquè el fet de reclamar el dret a decidir –o de reclamar fins i tot la independència- amb una riuada humana pacífica, o de fer-ho amb una cadena festiva on milers i milers de famílies expressen lúdicament el que volen, els fa mal. Vaja, els fot –per dir-ho més bruscament-, perquè aquesta manera de procedir (sense violències) només els permet criticar-los acudint al recurrent “estan sonats”, “són uns irresponsables”, “volen condemnar Catalunya a la pobresa”, “no veuen que estaran fora d’Europa” o bé “si se separen navegaran per l’espai sideral oblidats de tothom”.

Jo crec que, en el fons, Rosa Díez i els qui pensen com ella voldrien que la violència s’apoderés dels carrers i penetrés clarament i durament a la vida diària de Catalunya. Voldrien, en definitiva, que els nacionalistes perseguissin realment els qui no ho són i els privessin de llibertat. Potser aleshores el seu discurs estaria farcit d’arguments sòlids. Perquè… ¿creu algú de veritat que Alicia Sánchez Camacho no diu el que vol dir? ¿Creu algú que se l’ha privada dels seus drets més bàsics i elementals? ¿Creu algú que quan Rajoy, Cañete, González Pons, Díez, Espasa, Carreras i tants altres polítics o intel·lectuals disconformes amb el nacionalisme es passegen per Catalunya i diuen el que pensen se’ls priva de la seva llibertat?

Per què, doncs, aquestes afirmacions que volen mostrar una realitat que realment no existeix? Doncs perquè per condemnable que sigui la bufetada que una senyora va dar a Pere Navarro o bé els insults (o fins les mirades malèvoles!) de què va ser objecte Rosa Díez, no basten per deduir el clima de violència que ells voldrien justificar.

Fa poques setmanes, a Burgos es va crear una gran revolta ciutadana pel cas Gamonal. A Madrid és encara més proper l’enfrontament que es produí entre manifestants i policies pels encontorns de la plaça de Colon, o el que va tenir lloc pels voltants dels barris de La Latina i Lavapiés en protesta contra un acte electoral d’extrema dreta convocat a la plaça de Tirso de Molina. En tots aquests casos hi va haver una gran batalla campal amb contenidors cremant, barricades i desenes de joves que llançaven llambordes i ampolles contra la policia. Més d’una manifestació diària ha hagut de suportar la capital espanyola al llarg de l’any passat. ¿Ens permet això assegurar que a Madrid hi ha un insuportable clima de violència?

Em fa la impressió que les desigualtats, la pobresa, la manca d’oportunitats, l’atur i la desestructuració de la societat crea molta més violència que el “procés sobiranista”, el qual podrà ser inconstitucional, irracional i absurd (per a tots els que siguin incapaços d’entendre’l), però no s’ha mostrat agressiu en cap moment, a no ser en la ment escalfada de determinats polítics que potser voldrien que ho fos perquè això el deslegitimaria i desqualificaria definitivament els seus mentors.

 

Anuncis

%d bloggers like this: