Sé que és molt difícil seguir opinant sobre què succeirà amb la “qüestió catalana” que, cada dia que passa, deixa de ser catalana per convertir-se en el “problema espanyol”. En efecte, per molt que les ràdios d’abast estatal i els diaris de Madrid es refereixin amb una unanimitat que puc comprendre, però que que considero miop, al que ells denominen “el órdago catalán” o bé “la deriva soberanista”, tot afirmant que “Mas lleva a los catalanes hacia un callejón sin salida”, a mi em sembla que no és això que està succeint. El que està passant a Catalunya –ens agradi o no – és que “el poble ha impulsat Mas a emprendre un camí sense retorn”, el final del qual, però, ens costa encara de preveure.
Rajoy, amb la seva campanya contra l’Estatut de 2010, amb la recollida de signatures “contra Catalunya”, amb el recurs interposat davant el TC per declarar la inconstitucionalitat de determinats articles, alguns dels quals, per cert, segueixen vigents a d’altres estatuts, va ser el gran impulsor d’aquest moviment popular que s’ha expandit com la pólvora i ha acabat per convertir Mas en el conductor forçat d’un projecte polític de molt difícil sortida, però que, ara per ara, veig imparable, a pesar de les incògnites que presenta en molts diversos camps.
Rajoy ha estat (després d’Aznar) el gran promotor del moviment per la independència de Catalunya, l’home que, amb la seva incapacitat de preveure els resultats que provocaria una sentència del TC contrària a aspectes capitals d’un Estatut aprovat pel Parlament espanyol i sotmès després a referèndum, va encendre un foc de proporcions considerables, que no ha sabut apagar quan encara era possible. Concretament, aquells dies de tardor de 2012, quan Mas va demanar-li per negociar un sistema de finançament semblant al basc i navarrès i ell s’hi va negar.
Incapaços d’entendre una Espanya diversa i plural des de l’atalaia madrilenya, els polítics i els mitjans d’abast estatal ho tenen clar: no sols s’oposen a la independència (actitud que seria comprensible), sinó també a la consulta, tot al·legant que ho impedeix la Constitució, quan tots sabem –el TC ho ha confirmat- que la Carta Magna té els mecanismes adequats per fer-la possible. Tenint en compte que aquesta satisfaria els anhels democràtics dels catalans i –ves a saber!- tal vegada resoldria definitivament el problema.
Però no, Rajoy –ben recolzat per Rubalcaba- ha barrat el pas als tres diputats que, en nom del Parlament de Catalunya, demanaven que l’estat permetés als catalans d’interrogar-se democràticament sobre el seu futur. Ben al contrari del que, al seu dia, va permetre l’estat del Canadà en relació a la francòfona Quebec, i permetrà ara la Gran Bretanya en el cas d’Escòcia.
El resultat de la negativa parlamentària ha desplegat l’eufòria dels mitjans madrilenys, els quals, però, no s’han adonat que aquest “no” rotund no sols no dividia el moviment sobiranista –únic sistema com, potser, es podria combatre des de l’estat el que ells en diuen la “deriva catalana”-, sinó que l’unia i el feia més fort. I si Rajoy és incapaç de dividir els sobiranistes, per elogis que rebi, està perdut.
Què succeirà doncs? És difícil fer política ficció, però si partim que a Espanya no es desplegarà cap mena de violència per mor d’aquest “problema català” que acabarà essent el “gran problema espanyol”, el que pot succeir és el següent:
1. Negativa a fer la consulta el 9 de novembre, perquè el govern de Madrid impedirà –via TC- que es dugui a terme d’acord amb la llei catalana de consultes que s’està elaborant.
2. Dissolució del Parlament i convocatòria d’eleccions.
3. Eleccions que, ens agradi o no, tindran un caràcter plebiscitari, aquest cop ja clarament per la independència.
4. Si el resultat és favorable als partits que proposen la secessió, aleshores el problema d’Espanya s’agreujarà fins a un punt insospitable quan es proclami unilateralment la independència.
5. L’enfrontament que es produirà tot seguit entre les institucions catalanes i les espanyoles pot acabar desestabilitzant el país (tenint en compte la magnitud econòmica de Catalunya).
6. Si Espanya es desestabilitza, el problema ja no serà espanyol sinó europeu. I aleshores, com ha succeït en el cas de l’economia, la solució (bona o dolenta) vindrà d’Europa, com d’Europa ens ha vingut el disseny de la política econòmica, la mateixa que han hagut d’aplicar Zapatero i, després, Rajoy.
7. Vist el problema des de les institucions europees, no sé com el resoldran, però estic convençut que la perspectiva que en tindran no serà la madrilenya, i que la solució serà diferent a la que ara ha proposat (o ha deixat de proposar) el parlament espanyol.
Josep Maria Quintana 