Posar-se a la pell dels personatges d’altre temps

by

Quan el 2006 vaig publicar “Els Nikolaidis”, de seguida alguns crítics van situar el llibre en la categoria de “novel·la històrica”. El meu editor d’aleshores, el recordat i enyorat Isidor Cònsul, no estava segur que ho fos, i tampoc jo ho estava, però de vegades és millor no discutir i acceptar les coses com venen (ja que les coses solen ser el que semblen, finalment). A més, com que la novel·la transcorria en un període històric allunyat uns dos-cents anys del nostre i el marc en què es desplega la història de la família té força importància per al relat, és comprensible que el qualificatiu que se li va donar no sigui cap despropòsit.

En aquest sentit, doncs, també és històrica “Els herois de la nit” (que transcorre a cavall del segle XVI i del segle XVIII), i “Els Clark”, publicats recentment, on la història que s’hi narra vol mostrar el món del segle XIX i dels començaments del segle XX.

Un lector amable em va demanar privadament com em posava a la pell dels personatges de segles anteriors. Ell entenia que, si bé en una novel·la com “Ningú no pot enganyar els morts” o bé a “Les revolucions perdudes” (centrades les dues al segle XX) la qüestió no m’havia de ser tan difícil, ja que els personatges es movien en un temps que jo he viscut o bé en els anys immediatament anteriors, però encara propers, deuria ser molt difícil, segons creia, treballar personatges força més allunyats, que viuen a segles dels quals no hem rebut una tradició oral directa i el que en sabem és exclusivament el que hem après als llibres.

Construir una novel·la que transcorre en uns temps força allunyat al nostre té certs problemes, no ho he de negar, ja que no sols has de conèixer el marc on viuen els personatges, sinó també molts elements de la vida quotidiana. Has de saber, per tant, els costums, la tècnica, els vestits, els menjars i tantes altres coses que, si no en tens una idea prou clara, caus fàcilment en greus errors.

És evident que no pots parlar de llum elèctrica al segle XVIII, ni pots descriure una dona menorquina amb rebossillo si escrius una història que transcorre a finals del XIX o al llarg del segle XX. No pots parlar del transport en tren al segle de les Llums, ni d’un viatge de Portsmouth a Nova York en avió a meitats del XIX. Això és elemental. Però aquest coneixement indispensable del món on fas que transcorri la història que narres en una novel·la de les dites “històriques” (com si les que transcorren avui no s’esdevinguessin també en un temps i un espai), presenta, al meu entendre –i amb això torno a l’inici de l’article i, per tant, al lector que em demanava privadament com ho feia per posar-me a la pell dels personatges que feia viure a segles anteriors al meu- menys dificultats que la descripció del marc espaial i temporal on es desplega el relat.

No hi ha dubte que és important assenyalar –i reconèixer- que els canvis de tipus històric, social, cultural, econòmic, etcètera, que han experimentat les societats humanes al llarg dels segles són una realitat inqüestionable i, a més, fàcil de comprovar. Però si parlem de l’home –de l’ésser humà- el que ens cal esbrinar és si les profundes mutacions en tots els ordes de l’existència humana que, per bé i per mal, hem comprovat en el dia a dia de la nostra pròpia vida quotidiana, són -han estat- meres modificacions històrico-culturals més o menys profundes en les formes de vida dels humans o si, ben el contrari, comporten una transformació de la diguem-ne “humanitat” de l’ésser humà. O per dir-ho més clarament: es tracta de saber si, estructuralment, l’home d’avui no respon a les característiques fonamentals que el definien abans (a segles anteriors).

Si realment l’home s’hagués transformat estructuralment fins al punt que les característiques que hi destacàvem temps enrere per definir-lo fossin unes altres, com diversa és la realitat social i cultural que ha viscut al llarg dels segles, aleshores posar-me en la pell dels personatges de la novel·la seria francament difícil, si no impossible. Però estic convençut que aquests canvis que l’home ha viscut –i els que viurà en el futur- no han modificat, ni poden modificar, les estructures constitutives i constituents de l’ésser humà. O el que ve a ser el mateix: a pesar de tots els canvis socials possibles i imaginables, continua mantenint-se inalterable la igualtat radical, estructural, de tots els homes i dones del passat, del present i del futur; igualtat estructural que es manté a pesar de les innegables diferències culturals i històriques.

Vet-aquí, doncs, per què no és tan difícil escriure sobre els homes i les dones que han viscut en un temps passat, ni que sigui en el marc, per tant, d’una societat i d’una cultura força diferents de la que ens ha tocat a viure. Per això he afirmat que és més difícil descriure el marc espaial i temporal –el de segles enrere-, amb tot el que comporta, que posar-se a la pell de les persones, perquè l’ésser humà és estructuralment el mateix.

I res no ve més a tomb per il·lustrar (i justificar) el que dic, aquell recitat tan conegut que Shakespeare posa en boca d’un personatge d’ “El mercader de Venècia”: “Que no tenim mans, òrgans, dimensions, sentits, afectes, passions? No ens alimentem amb el mateix menjar i ens ferim amb les mateixes armes? No tenim calor a l’estiu i fred a l’hivern? No riem si ens fan pessigolles? Si ens punxen no sagnem? Si ens persegueixen no patim?”

Doncs si aquestes paraules escrites a finals del segle XVI les podem sentir encara com a dites avui, aleshores comprendrem el que vaig respondre al lector: que no és tan difícil com sembla posar-se a la pell dels personatges en una novel·la històrica.

Anuncis

%d bloggers like this: