Parlant de les novel·les, deia al meu darrer article, que les coses solen ser el que semblen per més que això de vegades ens repugni, ja que és “el que sembla” la percepció que n’acaba tenint la gent. I aquesta pot ser errònia.
Si això succeeix en el camp de la narrativa, s’esdevé encara més repetit a la vida política on, per més que l’acció que l’agent duu a terme s’hagi reflexionat, meditat i executat a consciència, al final (si més no a curt termini) el resultat obtingut no és sempre el que aquell ha previst, sinó el que percep el conjunt de la ciutadania. Vull dir amb això que, en política (més que en cap altre aspecte de la vida), les coses són, de fet, el que semblen, i acaben essent conceptuades i avaluades per la gent a partir d’aquesta percepció… que tanmateix pot no ajustar-se a la realitat.
Dic això arran del que ha succeït darrerament al Senat d’Espanya on, a partir d’una moció del senador (i expresident de la nostra comunitat autònoma), Francesc Antich, sobre les prospeccions de petroli en un lloc del mar proper a les nostres illes, quatre senadors balears del PP han trencat la disciplina de partit (versió nacional) per votar favorablement la moció obeint el líder regional, senyor Bauzá. Però com succeeix als admirats contes d’Astèrix, ara hauria de dir: no!, tots no, perquè un d’aquests senadors –pel que fa al cas una senadora- no s’ha sotmès a la disciplina de Roma, sinó que ha fet el que ella ha volgut. I ho ha fet, si més no al meu entendre, no tant per acontentar als qui manen a Madrid, sinó per ser fidel a ella mateixa i als principis que, respecte de la qüestió, havia sostingut i defensat amb perfecta coherència.
He de dir, però, que el que ara pretenc no és donar la meva opinió sobre si és bo o no per a la nostra comunitat autònoma que es facin prospeccions de petroli, sinó lloar la decisió de la senadora Pons Vila per haver decidit el vot per ella mateixa, a pesar que sabia molt bé que la decisió de votar “no” a la proposta del senador Antich li causaria greus problemes davant el líder absolut del PP a les Balears. Com també sabia del cert la senadora que la seva decisió li causaria el menyspreu d’un sector de ciutadans –molts del seu partit- que l’ha titllat de traïdora, no sé si amb aquesta paraula tan forta, però sí amb eufemismes que, sens dubte, volien dir el mateix.
Això no obstant, i a pesar que ara contradiré la teoria general que he expressat a l’inici de l’article, aquesta vegada la cosa no és el que sembla, i és molt probable que, sigui o no encertada decisió política que la senadora ha pres, penso que el fet d’atrevir-se a votar contra el criteri explícit del senyor Bauzá per ser coherent amb ella mateixa i amb la política que havia sostingut i defensat públicament, és un acte polític de primera magnitud que no puc deixar de lloar-li.
Digueu-me, si no, de què ens serveixen (de què ens han servit) els molts polítics neutres, mal·leables, incapaços de pensar per ells mateixos, que tot sovint ens representen (i ens han representat), l’única funció que se’ls coneix és (ha estat) de passejar la seva ossa estèril pels llargs passadissos del Senat o del Congrés, per votar tot seguit el que ordena el cap de files.
Salvant les excepcions –que n’hi ha hagut sortosament- molts d’aquests polítics s’haurien pogut substituir per ninots virtuals (com els del fort Marlborough), que sempre fan el que ordena el projector i és segur que no donen cap maldecap a la direcció de la casa.
Al parlament britànic (mare de tots els Parlaments), al parlament nord-americà (que el segueix en mèrits) i fins i tot al parlament francès, els caps de fila dels partits no tenen més remei, davant de cada votació, que fer recompte per veure si aconsegueixen o no el ple dels seus parlamentaris, ple que no tenen mai assegurat. Sense anar més lluny, les darreres propostes que ha fet el primer ministre francès, Manuel Valls, no han obtingut el suport de fins a quaranta-un diputats de la majoria, que li han girat l’esquena després de criticar les dràstiques mesures de retall pressupostari que aquest ha dut al Parlament com a programa de govern. I això perquè, ajudats per sistemes electorals que propicien la personalitat dels diputats (i aquest seria el cas excepcional de Menorca, on el senador s’elegeix amb les sigles d’un partit, però d’acord amb un sistema majoritari), els partits es veuen en la necessitat de cercar polítics amb personalitat. Homes i dones preparats, que són capaços de pensar per ells mateixos, que tenen vida pròpia, que expliquen la seva política als electors i responen després personalment davant aquests de les decisions que prenen.
A Espanya, en canvi (i excepció d’aquests pocs senadors de les illes menors), s’ha optat per un sistema proporcional de llistes tancades i barrades en el marc d’un districte provincial, on l’únic qui compta realment és el líder (nacional o l’autonòmic) i les sigles del partit pel qual aquest es presenta; mentre que compten gens o molt poc les persones que –per decisió gairebé exclusiva del líder- acaben figurant a les llistes electorals.
És per això que vull felicitar la senadora, més enllà de dir si em sembla o no encertada la decisió que ha pres, perquè ningú li podrà discutir que el seu vot ha estat coherent amb el que ella predicava. A més, ha estat una decisió valenta, perquè no s’ha doblegat davant la potestas absoluta del líder balear que, tal com funcionen els partits entre nosaltres, la podrà laminar si ho vol fer per la seva vountat omnímoda.
Per això la vull felicitar. Perquè la seva actitud apunta el camí que podria salvar la democràcia: l’assumpció d’un sistema electoral diferent al que tenim, que tregui força als partits i potenciï els candidats. Per exemples no cal anar gaire lluny. En tenim a la vora.
Josep Maria Quintana 