Un vot per construir Europa

by

Europa sembla que ens quedi lluny encara que en siguem part des que, a la dècada dels vuitanta, Felipe González va signar el pacte d’adhesió al tractat. Tampoc no es estrany que ens hi sentim allunyats. El parlament és a Estrasburg, la Comissió a Brussel·les, el Tribunal a Luxemburg… Els diputats que elegim fins ara no han tingut cap paper per designar la Comissió que governa, els estats han cedit sobirania però s’han reservat elements clau per al desplegament europeu, l’euroescepticisme dels britànics i les reserves mentals amb què sempre han treballat, ha fet que es potenciessin els egoismes nacionals, i la gran crisi econòmica ha provocat desajustaments importants entre els estats membres alhora que insuflava la fòbia antieuropea a partits (normalment de dreta o de dreta extrema) que –així ho diuen si més no les enquestes- sembla que seran els més afavorits pels electors que, a Espanya,votaran avui.

I tanmateix, Europa és l’únic refugi pel qual val la pena lluitar. Per què? Entre d’altres raons perquè Europa és “un lloc de la memòria” (G. Steiner). I ser europeu comporta trobar-se captiu en la teranyina d’un in memoriam que és alhora lluminós i sufocant. De fet, al preàmbul del Tractat constitucional de la Unió Europea s’invocava ja la idea d’una comunitat de destí i una experiència històrica comunes com a lligams que uneixen els estats de la Unió i també els ciutadans que els integren. És lògic, doncs, que alguns politòlegs parlin d’un “bagatge històric comunitari” (Fabrice Larat), és a dir d’un conjunt de valors fonamentals, de normes i de conviccions compartits que s’han format a partir d’una experiència històrica comuna.

En l’elaboració d’aquesta teoria s’ha considerat la “pau de Westfàlia” (1648) com l’esdeveniment històric de referència per justificar el model d’integració en curs. Aquesta pau, que posava fi al període de guerres de religió i a la “Guerra dels Trenta Anys”, és la que s’ha vist com un primer pas vers la construcció europea del segle XX.

Des d’aquesta òptica, tot el que ha succeït entre la “Guerra dels Trenta Anys” i avui s’inscriuria en un procés lògic i coherent que parteix de l’Europa premoderna (la fonamentada sobre la cristiandat i la teologia), que passa per la fase de l’Estat sobirà modern dotat d’un centre de poder i d’un territori ben definits, i condueix finalment a la Unió Europea, concebuda com una instància postsobirana i supranacional. O dit d’una altra manera, el projecte de la integració europea és un fenomen complex que comporta una sèrie de postulats de secularització de la vida política que es remunten al segle XVII, però que malden sobretot per donar una resposta a la fallida de l’estat-nació sobirà que va configurar-se de manera definitiva al llarg del segle XIX.

Diguem que les declaracions que féu el ministre d’Afers estrangers francès, Robert Schuman, el 8 de maig de 1950, per anunciar la creació de la Comunitat Europea del Carbó i de l’Acer (CECA) pouaven clarament en aquesta teoria, ja que en aquell discurs descrivia els valors sobre els quals es volia constituir la futura integració europea. Eren la reconciliació franco-alemanya, la pau, l’estabilitat i el creixement econòmic. De fet, el que sobretot pesava en l’ànim dels dirigents europeus inspiradors de la unificació era l’experiència de la Segona Guerra mundial. I val a dir que, gairebé cinquanta anys més tard, el canceller alemany Helmut Kohl insistia encara en la mateixa qüestió en afirmar que la construcció europea era una qüestió de pau o de guerra.

Des d’aquest punt de vista, la història d’Europa sempre s’ha presentat com una successió ininterrompuda de conflictes i de divisions, de les quals, la més terrible ha estat la Segona Guerra mundial, com a exemple de destrucció en massa i també com a testimoni d’una ideologia aberrant, el nazisme, que encarna l’ombra més fosca de l’herència continental. I dins aquesta experiència, l’Holocaust hi ocupa un lloc important. D’ací que la integració europea, amb les seves institucions supranacionals i la defensa dels drets de l’home, seria el fruit primordial de la Guerra del 1940 a 1945, i esdevindria una resposta positiva i col·lectiva als crims que aquesta va provocar.

De tota manera, aquesta visió comença a fer aigües (o, com a mínim, resulta insuficient) per explicar la decisió d’obrir-se als estats que, a conseqüència de la Segona Guerra mundial, van quedar integrats dins la Unió Soviètica o que van restar sota la seva influència a l’altre costat del teló d’acer, atès que la visió d’una integració europea com a resposta al nazisme no és suficient per crear un sentiment comú de pertinença, car aquesta exclou l’experiència del totalitarisme comunista, fonamental per a aquests països darrers que hi ha entrat.

Però deixem aquí aquest debat, perquè segurament ens duria massa lluny. Centrem-nos, doncs, en la idea que la construcció europea –aquesta que s’inicià amb la Comunitat Europea del Carbó i de l’Acer, constituïda a París el 18 d’abril de 1951 per un acord dels governs de la República Federal d’Alemanya, Bèlgica, França, Itàlia, Luxemburg i els Països Baixos, i que ens duu a la actual Unió Europea integrada avui per vint-i-vuit estats- pretén bàsicament donar una resposta a la diguem-ne “fallida” d’aquest l’estat-nació sobirà que es consagra de manera definitiva al llarg del segle XIX.

Seria ben trist que els egoismes de l’estat-nació, que ressorgeixen empesos sobretot pel malestar de la crisi, i la inconsciència dels ciutadans respecte d’aquest gran objectiu iniciat el 1950, acabessin per malmetre un projecte que és l’únic que, a la llarga, pot fer que Europa sigui un dels grans agents en la política mundial.

Advertisements

%d bloggers like this: