Democràcia interna en el PSOE. Un esforç lloable

by

L’exercici democràtic que ha dut a terme el PSOE a les Balears no és una notícia menor. I no ho és perquè no sols ha mobilitzat una massa prou important d’electors (afiliats i simpatitzants) per decidir qui ha de ser la persona més idònia per presentar-la com a futur candidat (en aquest cas candidata) a la presidència de la comunitat autònoma, sinó que, amb aquest fet democràtic, ha trencat profundament un cercle viciós en què els partits estan caient de substituir la democràcia interna per un sistema de cooptació que furta als militants la possibilitat real de decidir sobre els seus líders.

Vaig pensar això mentre llegia una seriosa crítica al PP d’un comentarista que parlava de l’ “arriolisme” (concepte derivat de la funció assessora que té el sociòleg Pedro Arriola en el funcionament del Partit Popular), entès com una forma de fer (o de no fer) política, que consisteix a deixar passar les coses i esperar que els altres s’equivoquin. El contrari de l’ “arriolisme” –escrivia el comentarista- seria un projecte polític renovat, il·lusionant, que requereix lideratge. En definitiva, cultura, idees i valors moderns a més dels tradicionals. I això perquè un projecte polític exigeix debat i la incorporació de nous polítics vocacionals procedents de la societat civil, de l’empresa, de la universitat i, per damunt de tot, exigeix que els ciutadans puguin avaluar els encerts i els errors dels seus candidats i de les noves propostes que facin aquests.

Un dels primers sociòlegs a veure la manca de democràcia interna en el PP ha estat Guillermo Cortázar, historiador i advocat que fou secretari nacional de Formació d’aquest partit entre 1990 i 2001. Cortázar ha escrit que la cooptació (i hem d’encabir dins aquest concepte tant el famós quadern blau d’Aznar com ara el dit de Rajoy) comporta una idea plebiscitària de la democràcia, així com la tecnocràcia i l’absència de referències a la tradició liberal, derivada del pensament d’aquell intel·lectual i pensador franquista que es deia Gonzalo Fernández de la Mora (el d’ “El crepúsculo de las ideologies”), al qual recordem com a Ministre d’Obres Públiques de Franco els qui érem universitaris a finals dels anys 60. Fernández de la Mora va escriure: “Creo que los pueblos no han gobernado nunca y no gobernarán jamás. Sólo hay una forma institucional, la oligarquía renovada por cooptación. Lo que en la edad contemporánea se denomina democracia es aquel sistema en que dos o más oligarquías aspirantes recurren -cada tres o más años- a una votación censitaria o relativamente universal para que, entre manipulaciones publicitarias, se resuelva quién va a detentar el poder.” En definitiva, que en opinió de Cortázar, la cooptació, la tecnocràcia, l’absència de debat, de control i de democràcia interna, així com també l’absència de tota relació entre representat i representant són, avui per avui, les grans limitacions del PP.

Cal afegir, però, que també ho han estat del PSOE, partit que, en molts casos, va optar per la cooptació. És el cas concret de l’Ajuntament de Barcelona, on es va anar passat l’alcaldia de Narcís Serra a Pasqual Maragall, d’aquest a Joan Clos i d’aquest darrer a Jordi Hereu, sense cloure mai la legislatura del qui cessava, per bé que, entremig, tots es van sotmetre a eleccions. Unes eleccions, però, on no hi havia mai cap possibilitat seriosa de plantejar-se una vertadera democràcia interna perquè el candidat era ja prèviament elegit.

El mateix va passar a Maó. De Borja Carreras a Arturo Bagur, i d’aquest a Vicenç Tur per via de cooptació, fins que –tant a Barcelona com a Maó-, els socialistes van perdre l’alcaldia.

Una democràcia real i participativa exigeix que els partits s’obrin a la societat. Demana que la gent s’hi pugui integrar i que, per damunt de tot, se senti escoltada a l’hora de decidir i d’elegir els seus candidats, per a poder-los controlar més tard. I el que no vol és sentir-se manipulada i emprada per uns tecnòcrates que fan veure que escolten la gent però que, en realitat, el donen les coses menjades i digerides, tot furtant als ciutadans una participació real.

No he seguit de prop el procés que ha dut a terme el PSOE per decidir entre Francina Armengol i Aina Calvo. Però he tingut l’oportunitat de llegir els diaris el que ha succeït aquests darreres mesos de debat entre una i altra. He de reconèixer, per tant, que, per primer cop, el partit ha fet un esforç de democràcia interna que els ciutadans compromesos amb el país –siguem o no socialistes i estem o no disposats a votar la guanyadora d’aquest pols intern- hem d’agrair.

Anuncis

%d bloggers like this: