Estat Espanyol, Societat anònima (I)

by
  • Nicolau M. Rubió i Tudurí (1891-1981) es dóna a conèixer com assagista polític amb un llibre publicat l’any 1930, Estat Espanyol, Societat Anònima, (1) que signa conjuntament amb el seu germà Marià. Es tracta, sens dubte, d’un títol força suggeridor i provocatiu amb el qual pretén oferir el que ell qualifica com una “solució de conveniència” al problema del catalanisme.
  •  Amb l’article que publico avui -i amb el que el seguirà la setmana vinent- no pretenc afirmar que els seus plantejaments siguin transportables al moment actual, però davant la gran desmemòria de què sovint fem gala, penso que val la pena conèixer el seu pensament –força original- que podríem qualificar avui –ves per on!- de “tercera via”, aquesta que, per bé que amb grans diferències, potser només en Duran i els socialistes semblen defensar.

Rubió parteix, en realitat, d’un apriorisme dialèctic que formula ja a la primera pàgina: “El catalanisme està paralitzat. Dues forces contradictòries el sol·liciten en sentits oposats, i el frenen. Sentimentalment, el catalanisme du al separatisme. Però els interessos materials dels catalanistes s’oposen a la disgregació de l’Estat Espanyol. Serà aquest el carreró sense sortida del catalanisme?”

I és a partir d’aquesta pregunta que l’autor desgrana el seu assaig sobre l’estat del catalanisme al seu temps, un catalanisme que, del segle XIX ençà, havia experimentat una gran embranzida. Però el primer problema que constata amb l’anàlisi d’aquest fet apriorístic que ell dóna per suposat –recordem que ens trobem a l’any 1930, amb plena crisi de la monarquia alfonsina de la Restauració- és que aquelles dues forces o maneres contraposades de sentir, inherents –una i altra- al moviment catalanista, es lliguen mútuament de tal manera que és impossible discernir si el catalanisme sentimental va a cavall del moviment econòmic catalanista, o si són les forces econòmiques les que aprofiten el motor i el gas del catalanisme sentimental. Però Rubió no dubta que la coincidència dels dos corrents ha estat la causa eficient de “l’enorme propulsió del catalanisme que hem vist néixer, créixer i arribar a una edat adulta sota els nostres ulls”.

En una primera part del llibre, Rubió passa revista als fets que li permeten arribar a les conclusions esmentades. Aquests són bàsicament dos: la primera Exposició de Barcelona (1888) –que ell considera fonamental en el desvetllament del nacionalisme català- i la reacció que entre els catalans acabà provocant la Dictadura de Primo de Rivera. Perquè, curiosament, sota la mà fèrria del Dictador, tots han sentit que són catalans. El sentiment s’ha escampat. En sis anys, el mot “catalanista” ha perdut el sentit. Avui n’és tot bon català.

Tanmateix, la conjunció d’aquelles dues tendències oposades i complementàries situen els catalans davant un dubte metòdic, que és –diu- propi d’un poble civilitzat que té seny. Caldrà, doncs, resoldre primer aquest dubte i actuar després, perquè si no es troba la manera de conciliar l’instint de separació sentimental amb la necessitat d’intervenir, la política catalanista no sortirà del marasme més que, o per suïcidar-se prescindint com d’una nosa de la seva més pura idealitat, o per suïcidar-se sacrificant la riquesa de Catalunya, per tal d’imposar el sentiment patriòtic català.

En l’anàlisi d’aquesta dicotomia, Rubió dissecciona en primer lloc el que ell denomina la “tendència sentimental” del catalanisme, que, juntament amb el seu contrari –la correlativa hostilitat atàvica castellana contra aquest- es troba ja en un instint ancestral i en la història de la formació de les nacionalitats ibèriques.

Una possible solució al problema seria –diu- intentar destruir la recíproca hostilitat sentimental, però ell és conscient que les realitats instintives resulten força difícils d’eliminar. Ara bé, ¿és aquest l’únic sentiment que ha de prevaler en l’anàlisi política catalana? Rubió ho nega perquè, enfrontat a aquest sentiment, ell en constata també un altre que s’hi entremescla de manera indubtable –el que ell qualifica de “tendència col·laboracionista”-, que impedeix als catalans de rompre amb l’Espanya castellana.

Intel·lectual del seu temps i cosmopolita europeu, Rubió ha assimilat els valors del liberalisme i de la tolerància que apunten vers una Europa de les nacions a la qual hem necessàriament de lligar-nos. Això el duu a creure que la independència no és, en el seu temps, un ideal com ho podia haver estat anys endarrere: “avui la sobirania o independència dels Estats està en crisi. Està limitada actualment pel pacte de la Societat de les Nacions. La noció de “separatisme” com a sinònim d’independència no pot convèncer ningú.” Avui ens cal, doncs, un pacte que encarni el reconeixement d’una personalitat superior a la dels estats i que limiti indefectiblement la llibertat d’aquells que, fins al 1919, havien estat oficialment independents.

Rubió no es deixa endur per la rauxa del catalanisme sentimental i separatista, ans ben al contrari s’aferra a la premissa que ha fixat al començament del seu discurs. Ell havia afirmat, en efecte, que els interessos materials dels catalanistes s’oposaven a la disgregació de l’Estat Espanyol, i manté aquesta opinió en el moment de formular la seva teoria política a favor d’un catalanisme integral, fidel a si mateix i col·laborador alhora. Però quina és aquesta nova fórmula política que ell ens proposa?

En aquest conflicte entre sentiment de llibertat patriòtica i d’interès per l’Estat hi ha dues fórmules radicals que, teòricament, podrien aplicar-se: Una –materialista- és la de sacrificar-ho tot a l’interès econòmic. L’altra –romàntica-, comporta sacrificar l’interès al sentiment. D’una i altra en parlarem a l’article del diumenge vinent.

——-

(1) Estat Espanyol, Societat Anònima.- Antonio López, Llibreter. Barcelona 1930

Anuncis

%d bloggers like this: