La necessitat de crear un enemic

23 febrer 2006 by

Estimat director: Fa uns dies, en el beu bloc de notes, vaig treure el text d’un pasquí publicat segurament l’any 1932, coincidint amb el debat sobre l’Estatut de Catalunya que va aprovar-se arran de la Constitució republicana de 1931. És ben curiós que els termes utilitzats en el pasquí a què faig referència siguin, si fa no fa, els mateixos que avui proclamen els dirigents del PP en la creuada que, al crit de “Santiago y cierra España” duen a terme per tota la pell de brau.

És una vella tàctica política la qui aprofita qualsevol mal temps per a pescar en aigües turbulentes i per a treure’n profit mitjançant el populisme més exacerbat. El gran Hugo Chávez ha aconseguit ja que dos milions de veneçolans rebin instrucció militar al crit de “unámonos contra el agresor”, els quals veneçolans conformen ara una força armada que serà complement de l’exèrcit regular del país. La bèstia enemiga, en aquest cas els Estats Units, és la font d’energia que mou tot un poble a mobilitzar-se, a armar-se per a lluitar contra una possible agressió i –sobretot- per a consolidar Chávez en el poder.

El món n’està ple, d’exemples de populisme demagògic que res no té a veure amb les autèntiques reaccions populars d’alliberament nacional contra atacs provinents de l’exterior. En el cas del populisme, el dictador de torn, o bé el polític autàrquic, cerquen sempre un enemic (extern o intern) per a revoltar el poble contra aquest. En un primer moment l’enemic s’ha de crear a cops de discurs inflamat o de soflama patriòtica, després s’explica el mal que aquest hipotètic enemic pot infligir als “valors suprems i intocables de la pàtria”. Immediatament es fa veure al poble que ens enfrontem a una adversari fort i perillós, a un adversari terrible que només una acció resolta, decidida i ferma en contra seu pot aconseguir de neutralitzar. Fet tot això, i quan el clima que es respira és ja prou tens i caldejat, basta només una guspira per a provocar l’incendi. El problema és, però, que quan la flama ha pres i el foc s’estén amb tota la seva virulència, aleshores ningú no assegura als instigadors que no siguin -també ells- víctimes del desastre.

Tenim l’exemple relativament llunyà de la nostra guerra civil, i el força més pròxim de l’antiga Iugoslàvia, un país proper, un país europeu que, víctima de la irresponsabilitat dels seus polítics, es va destrossar a si mateix tot provocant escenes de barbàrie tan reals com inimaginables.

Tinc la impressió que no hem arribat a aquest punt encara, però no posaria la mà al foc per assegurar que el perill d’enfrontament és una realitat absolutament descartable entre nosaltres.

Penso, amic director, que el foc que atia diàriament la tripleta del PP (Rajoy, Acebes i Zaplana), amb les seves proclames contra el que ells creuen que serà la inevitable ruptura de l’Estat, no provoquen, sinó, l’efecte contrari al que persegueixen: són una font inesgotable d’independentistes que reaccionen amb aquest sentiment contra el que ells consideren un atac directe i irracional a les seves creences més íntimes. Però és també evident que, amb el seu enfilall de mentides –les que consideren l’Estatut com “una pesadilla y una tropelía”, les que asseguren que els catalans viuen en un clima d’inquisició lingüística que assetja els patis de les escoles, els viatgers dels autobusos, els vianants del Passeig de Gràcia, o els qui fan una cervesa en un bar de qualsevol cantonada de Barcelona, les que insinuen que Franco era un angelet comparat amb els dirigents del tripartit i, com deia fa poc Joan B. Culla, veuen en la persona de Maragall un èmul de Pol Pot- amb l’enfilall, doncs, de mentides que professa aquesta gent, no sols es crea un anhel rupturista en l’adversari, sinó que, com ens demostren les experiències de Castro, de Goebbels o de Chávez (el de Veneçuela, evidentment) aconsegueixen també d’inflamar en els seus seguidors una mena g’“ardor guerrero” visceral i agressiu que deixa enrere el de la Infanteria espanyola.

Perquè digue’m, estimat director: Què persegueix l’alcalde popular de Salamanca volent donar el nom de “Calle del Expolio” a aquella on hi ha l’arxiu de la guerra civil d’on s’han tret els papers robats a punta de pistola pels exèrcits feixistes del general Franco o bé per la seva policia política (aquella que disparava primer i avisava després) en els tristos i terribles anys que seguiren a la guerra civil espanyola? Què persegueix Mariano Rajoy en assegurar que a Catalunya els castellanoparlants sofreixen una persecució semblant a la que sofrien els catalanoparlants a l’època de Franco? La resposta és clara: persegueixen inflamar el nacionalisme espanyol fins a uns límits extrems, persegueixen encendre els ànims d’una gent (la seva) que, cada dia que passa, està més disposta a signar el que sigui contra tot i contra tots. Contra l’estatut evidentment, però també contra els catalans i contra allò que no sigui la seva particular manera d’entendre la vida.

Tanmateix el viatge dels populars per Catalunya no ha estat tan planer com pensaven, perquè ni tan sols han convençut del tot els elitistes dirigents del “Círculo Ecuestre”, que han demanat a Rajoy moderació. És cert que Zaplana ha pres banys de multitud (si diem multitud a 500 militants), però també ho és que s’ha obert una clara i penso que progressiva divisió entre els cercles madrilenys dels partit i alguns quadres locals catalans del PP que veuen com l’actitud de la cúpula els condemna a la marginació.

Estimat director: He començat parlant de Chávez i del seu populisme, i després m’he referit a l’actitud populista del PP. No creguis, però, que aquest tipus d’acció política difereixi massa d’altres actuacions semblants que aprofiten el rerafons xenòfob i racista per a propagar les seves idees. No. I el darrer cas més espectacular que coneixem en aquest sentit l’ha protagonitzat Pia Kjaergaard, la dirigent danesa del Partit del poble (PPD) que ha transformat l’angoixa que amarava molts polítics del seu país (com per exemple el primer ministre Anders Fogh Rasmussen, del Partit liberal) degut a la crisi de les caricatures, en eufòria desbordada, perquè ella sap que el seu partit s’alimenta de l’odi d’alguns danesos contra els immigrants musulmans, i sap també que la cremada de banderes daneses a l’Iraq, a l’Iran o al Pakistan no fa sinó augmentar la seva potencial clientela.

Pia Kjaergaard publica una carta setmanal en un diari danès (la seva particular “lletra de batalla”, amic director), i fidel a ella mateixa, ha escrit que “Mahoma [la] deixa completament indiferent” i que la comunitat musulmana (en la qual evidentment no pesca cap vot) està formada “de grans de mala herba que ha penetrat a l’interior de les fronteres”. Aquest és el seu discurs setmanal des de fa ja molts anys. I ho és perquè Pia Kjaergaard necessita un enemic interior per triomfar (en aquest cas els immigrants musulmans); com també Chavez necessita un enemic (en aquest cas exterior) per a dur a terme la seva política (els Estats Units). Doncs bé, Mariano Rajoy (en això com Pia Kjaergaard i també com Chavez) sap que la seva victòria a Espanya passa per avivar l’anticatalanisme latent en el poble espanyol de parla castellana. El problema és que ni fent això tal vegada ho aconsegueixi. I si ho aconsegueix, encara pitjor, perquè serà a costa d’haver creat una ruptura traumàtica i de conseqüències imprevisibles entre els espanyols.

El Real Madrid

22 febrer 2006 by

Fa uns dies, el Financial Times (Londres) duia un article ben curiós. Sota el títol “El Real Madrid, una marca que no és com les altres” parlava dels afers econòmics d’aquest club. Començava dient això: “L’any 2005, el Real Madrid ha pres al Manchester United el títol de més gran club de futbol del món pel que fa a ingressos. Això no obstant, en els seus seguidors no hi trobem el somriure.”

En aquest sorprenent article podem trobar declaracions com aquesta de Carlos Martínez de Albornoz, director general del Real Madrid: “Nosaltres –diu- ens hem organitzat com una empresa, i actuem com si fóssim uns proveïdors de materials.”

També ens assabentem que el club ha arribat a vendre, en un sol dia, 8.000 camisetes amb l’efígie de Beckham a un preu que oscil·la entre els 62 i els 78 euros per peça, i que en una tournée de disset dies per l’Àsia, es va embutxacar 8 milions d’euros.

Els ingressos (tot comprenent-hi les vendes d’entrades i els drets de televisió) s’elevaren a 275 milions d’euros, l’any 2005, xifres aquestes que fan feredat i demostren que Florentino Pérez és (com d’altra banda sabíem), un “crack” de les finances.

La llàstima –acaba dient Leslie Crawford en aquest diari anglès- és que aquest superclub dels negocis no hagi guanyat cap títol en els dos darrers anys. Aleshores vaig entendre què voldia dir l’articulista amb això que “en els seus seguidors no hi trobem el somriure”.

Aznar i el Consell d’Estat: una sobirana derrota

21 febrer 2006 by

Un dels principis més clars que teníem en el Consell Consultiu de les Illes Balears durant tots els anys que en vaig formar part, és que a nosaltres ens pertocava pronunciar-nos sobre la legalitat dels projectes que ens enviava el Govern, però mai sobre l’oportunitat d’aquests. Els criteris d’oportunitat són sempre criteris polítics, i aquests no corresponen al Consell Consultiu o, en el cas de l’Estat, al Consell d’Estat, sinó al Govern de la nació.

Sembla, però, que aquest principi tan bàsic no el coneixia el conseller nato del Consell d’Estat, senyor José María Aznar, el qual va irrompre en la reunió plenària de l’alt organisme consultiu per a exigir que aquest informés contràriament a qualsevol reforma de la Constitució, en no haver-hi consens respecte a aquest punt entre el Govern i el principal partit de l’oposició, és a dir, el PP.

Landelino Lavilla, que actuava com a portaveu, li ho va haver d’explicar amb pèls i senyals: que a l’informe que reclamava el Govern del Consell d’Estat aquell li demanava que expliqués com s’articulen les reformes de la Constitució, però no si convenia o no fer aquestes reformes, perquè els criteris d’oportunitat i ponderació són sempre qüestions polítiques sobre les quals no hi té res a dir l’alt organisme consultiu.

Però Aznar, que creu que tothom ha de pensar com ell, exigí una votació, el resultat de la qual va ser d’afront: 24 vots a favor de l’informe i 1 vot en contra, el seu. Sembla que li hauria de caure la cara de vergonya, però no crec que sigui així. A Aznar li passa com a aquell primer ministre anglès que, en tancar-se les comunicacions entre França i Anglaterra va dir: “Quina llàstima que el continent europeu es trobi aïllat”.

La història és sempre la mateixa

20 febrer 2006 by

La història és sempre la mateixa

Acabo de rebre un pamflet de principis dels anys trenta, que demostra la futilitat d’aquella afirmació tan corrent que diu que temps passa qui vola. No, res d’això, el temps no es mou, és sempre el mateix. Els homes no evolucionen, són sempre en el mateix lloc. Déu meu, quina creu! I si algú ho dubta, que contempli tranquil el pasquí a què acabo de fer referència.

¡ESPAÑOL!

¡Guerra al Estatuto catalán!

En tanto que el intelectual, el obrero y el profesional castellanos, no podrà ejercer cargos en Cataluña, los catalanes podrán hacerlo en toda España

¡¡ESO ES EL ESTATUTO CATALAN!!

Mientras las contribuciones e impuestos, graven hasta el límite a los demás españoles, los catalanes, sonreirán magníficos, ante nuestra muerte económica

¡¡ESO ES EL ESTATUTO CATALAN!!

¡COMERCIANTES! ¡PUEBLO!
Hasta no saber a qué ateneros, no compreis productos catalanes,

Mientras para Cataluña, salieron millones y millones de pesetas y para esa Región, se dictaron leyes proteccionistas, Castilla sucumbía, por falta de toda protexxión y auxilio.

En este comercio, no admitimos visita de viajantes catalanes o que representen casas catalanas, interin no sepamos el resultado de la discusión del ESTATUTO

Im. RAMIRO GOMEZ.- Talavera

Esqueles.com

19 febrer 2006 by

Llegint les esqueles d’un diari dels dits “nacionals” (de madre, como de nación, sólo hay una) he vist que després d’enumerar els familiars del difunt (això que en castellà diuen en un mot, per cert, força interessant, “los deudos”), duia el següent avís:

PARA DAR EL PÉSAME: rodríguezperez@terra.es

No cal que us digui que la novetat em va deixar fet un esglai. Més facilitats no es poden dar per un afer que, quan s’ha de dur a terme només per compromís, però sense sentiments, sol resultar força pesat i desagradable.

Fins ara, les facilitats d’aquest tipus només les havia vist a les participacions de boda, perquè ara, quan et conviden a noces, ja no has de demanar “i els nuvis on tenen la llista?” (un invent, per cert –la llista de noces- que va racionalitzar els regals), sinó que a les clares et diuen: 2100.0254.32.0200015241. I tu ja ho entens sense m´s explicacions. Que han de ser quaranta mil calàndries? Doncs dos-cents quaranta euros. Que han de ser cinquanta mil? Dons tres-cents euros i bona nit Pasqual. S’ha acabat la feina!

Tot avança que fa por. I així veiem que ara, quan ja fa temps que ens hem tret el mort de casa i l’hem dut a la neutralitat freda del tanatori corresponent, amb això dels condols per e-mail ni tan sols ens haurem de molestar a visitar la família i dir el caramull de llocs comuns a què recorrem en aquests casos. Encendrem l’ordinador, cercarem l’arxiu de “condols molt sentits”, farem intro i “bona nit Catalina!” A continuar treballant.

Els grups ultracatòlics i l’homosexualitat

18 febrer 2006 by

He conegut una pàgina a Internet d’un grup catòlic que es defineix així:

El Grupo “Juan Pablo II” somos un grupo de personas, hombres y mujeres, jóvenes y adultos, sacerdotes y laicos, de todo Iberoamérica que, desde su FE CATÓLICA, queremos ofrecer nuestra COLABORACIÓN SOLIDARIA con todos los hombres y mujeres de buena voluntad que quieran COLABORAR EN LOS DISTINTOS OBJETIVOS QUE OFRECE ESTA PÁGINA:

1. DESENMASCARAR y DENUNCIAR LA MENTIRA Y LA MANIPULACIÓN DEL MENSAJE DEL LOBBY GAY.

2. DESENMASCARAR y DENUNCIAR LA MENTIRA Y LA MANIPULACIÓN DE LA INDUSTRIA DEL SEXO.

3. OFRECER UNA CAMINO DE TERAPIA REPARATIVA A TODAS LAS PERSONAS QUE QUIERAN SANAR LAS HERIDAS Y CUBRIR LAS NECESIDADES INSATISFECHAS QUE DIERON LUGAR A LA TENDENCIA HOMOSEXUAL.

4. OFRECER UN ÁMBITO DE APOYO, DE AMISTAD, DE COMUNIÓN Y SOLIDARIDAD A TODAS LAS PERSONAS QUE QUIERAN SALIR DE LA HOMOSEXUALIDAD.

5. OFRECER UNA REFLEXIÓN EN TORNO A LO QUE DEBIERA SER UN PROCESO DE MADURACIÓN PSICO-AFECTIVO-SEXUAL QUE TENGA COMO PRINCIPIO Y FIN EL AMOR DE COMUNIÓN Y DE SOLIDARIDAD.

Autodefinits, a la primera pàgina de la web exposen els seus propòsits immeditats:

Amigo y amiga:

Es posible salir de la homosexualidad.

Es posible sanar todas las heridas emocionales que produjeron la tendencia homosexual, madurar y cambiar.

Es posible salir del sufrimiento, de la esclavitud y de la mentira de la vida gay y hacer un camino de libertad y verdad.

Te ofrecemos en estas páginas unas pistas para andar el camino de la terapia reparativa y un grupo de amigos y amigas con los que caminar.

Si estás dispuesto/a a entregarte a fondo en este camino y dar lo mejor de ti, te esperamos en la sección.

Partint de la idea que l’homosexualitat no té res a veure amb el sexe sinó que és una distorsió de caràcter emocional, tots els articles tracten aquesta materia com a una malaltia, com a una situació errònia que es pot corregir.

D’altra banda, les denúncies contra la que ells denominen “la inquisició gai”, o contra la “manipulació la mentida i l’expansionisme del poder gai” o bé contra el “totalitarisme ideològic del Parlament Europeu” són alguns dels articles que s’hi adjunten.

Jo no sé si els responsables d’aquesta pàgina, com també el catedràtic de teologia jubilat de València, pensen que són les dones les que donen peu als atacs masculins en contra seu i assumeixen la filosofia d’aquella dita xinesa que diu: “quan arribis a casa, el primer que has de fer és bastonejar la dona. Potser que tu no sabràs per què ho fas, però sí que ho sabrà ella.”

Difícilment es pot afrontar amb respecte el tracte als homosexuals si creiem que els gais són malalts que necessiten guarició. I això si no creiem, com el bisbe aquest de no sé quina província espanyola, que Rodríguez Zapatero és el Calígula dels nostres dies per propagar a Espanya l’homosexualitat.

Imatges de barbàrie

17 febrer 2006 by

News of the world ha difós un film a través del qual hem pogut comprovar com militars britànics colpejaven salvatgement joves iraquians sense defensa, en un episodi més d’aquesta guerra que, mentida sobre mentida, va construir George Bush amb l’ajut inestimable de Tony Blair i el suport (tan absurd com ridícul) de José María Aznar.

Fins ara eren els nord-americans els qui havien propiciat les pellisses i els tractaments degradants als presos, però ara, si es confirmen aquestes imatges, seran també els soldats britànics els torturadors.

Torturar és l’acció més vil de l’home, l’acció que més el degrada i el situa en el lloc més baix. És fer mal pel gust de fer-ne, és gaudir degradant l’altre pel gust morbós i envilit de destruir-lo fent-lo sofrir sense possibilitats de defensa.

I per si això fos poc, val a dir que no sols hi ha en aquest video imatges vils de tortura, hi ha fins i tot tracte degradant –si és que això es pot dir d’aquesta manera- al cos ja mort un iraquià.

Pot creure algú que d’aquesta manera s’afavoria la transformació democràtica de l’Iraq? Quanta mentida i quanta hipocresia hem hagut de suportar en aquesta bruta, trista i injustificable guerra!

Polònia: novament la creu i l’espasa

16 febrer 2006 by

Estimat director: Polònia va ser, no cal que t’ho digui, un dels països més assotats pel règim comunista un cop els grans vencedors de la guerra es repartiren Europa. Però curiosament, Polònia fou també el primer país de la dita “Europa de l’Est” on poguérem comprovar que la nostra teoria (i no només nostra, perquè també François Revel ho creia així) que assegurava la no tornada enrere dels règims comunistes, no sols era falsa sinó que estava fent aigua per tots costats. La història és coneguda, i pel que fa al paper decisiu del papa Joan Pau II en l’èxit de Solidarnosk, primer, i en la caiguda del règim comunista, en segon i darrer terme, no cal que hi insisteixi, ja que fou objecte d’una lletra de batalla i penso que tot va quedar prou clar.

Tanmateix, de Lech Walesa fins avui, el sistema democràtic polonès ha donat alguns tombs, el darrer dels quals s’inicià el 24 de setembre de 2005 (data en què van tenir lloc les darreres eleccions legislatives) i que ha culminat amb el pacte de govern que signaren el passat 2 de febrer de 2006, “Dret i Justícia” (partit que obtingué el 27 % dels vots), els populistes d’“Autodefensa” (11 %) i els ultracatòlics de la “Lliga de les famílies poloneses” (8%), els quals conformen avui la nova majoria de diputats al Parlament de Varsòvia.

Aquest acord d’estabilitat que permetrà al nou president del govern, Kazimierz Marcinkiewicz, governar sense problemes a partir de l’elaboració de 144 lleis acordades entre aquests tres partits, sembla que obre el pas a un nou ordre polític que vol fonamentar-se en un Estat fort que sigui bàsicament respectuós amb els valors tradicionals; nou ordre, aquest, en el qual l’Església polonesa sembla que hi tindrà un paper decisiu.

La realitat és que aquests tres partits que conformen la nova majoria i donen suport al govern sembla que, molt influïts per l’Església catòlica, avancen de manera decidida vers la confessionalitat de l’Estat, ja que el pacte de govern es fonamenta en els següents punts: la presa d’una sèrie de mesures contra la corrupció (que havia afectat seriosament els anteriors governs d’esquerra); la creació d’un institut d’educació nacional (amb l’objecte de “formar els ensenyants en un esperit patriòtic”); i la constitució d’una Comissió denominada de “veritat i justícia”, erigida fonamentalment “per a fer llum sobre l’anterior època comunista”.

És evident, doncs, que sota el guiatge del principal partit de dreta (“Dret i Justícia”), que dirigeixen els dels germans Kaczynski (Jaroslaw n’és l’ideòleg i Lech ha assumit el càrrec de President de la República), i amb el suport dels partits populista i del clerical, la nova coalició ha decidit de reforçar el control de l’Estat en els sectors vitals de la manera més enèrgica possible, i tot sota la tutela de l’Església catòlica i, més especialment, del pare Tadeus Rydzyk, el director de Radio Maryja, que ha esdevingut, sens cap mena de dubte, l’home més influent en aquesta nova etapa que Polònia ha encetat.

Jaroslaw Kaczynski ha deixat molt clar que l’Estat ha de ser una mena de guia de la nació. “A Occident –diu-, la influència de l’Església i de la religió es troba en caiguda lliure, i això tan en el pla individual, com en el familiar, com en el públic. No és això el que nosaltres desitgem per a Polónia.” Kaczynski no vol que cap tipus d’iniciativa cívica, ni tan sols de caràcter associatiu, s’escapi del control de l’Estat. I afegeix: “Nosaltres desconfiem de totes aquelles iniciatives que no siguin una emanació autèntica dels moviments socials” (suposo que vol dir dels moviments socials que ells controlen o poden controlar des del poder, evidentment) i, contràriament a aquell principi de subsidiarietat que està (o ha estat) tan en boga entre nosaltres, Kaczynski pensa que “allò que l’Estat pot fer, no cal que ho faci la societat”.

No t’estranyi, doncs, que entre les nombroses tradicions poloneses que es promouen des del poder hi trobem l’irredentisme, aquesta filosofia política que a Polónia s’ha forjat a l’empara dels grans moviments d’alliberament nacional (tant en la lluita contra els russos com també contra els alemanys), filosofia que veu en l’Estat nacional el valor suprem. Arribats aquí, no cal que et digui, estimat director, que mots com “dignitat”, “patriotisme” o bé “honor” són els que més s’escolten en els recents discursos polítics dels qui ostenten el poder.

Però el que resulta més interessant a destacar de la nova realitat política polonesa és el poder preeminent que, dins el que genèricament exerceix l’Església catòlica, han assumit Radio Maryja i el seu director, el pare Rydzyk, fins al punt que, segons ens conta Courrier Internacional (París), el setmanari no governamental polonès Wprost assegurava que “el veritable primat de Polònia és el pare Rydzyk”. Aquest sacerdot és, en efecte, el cap visible d’un vertader imperi mediàtic que va iniciar-se amb la creació, l’any 1991, de Radio Maryja –que (en això com la COPE) té una difusió en tot el territori nacional-, i que seguí posteriorment amb l’obertura d’un diari (Nasz Dziennik, “El nostre diari”) i, finalment, d’una cadena de televisió (Trwam, “Jo perduro”).

Sembla ser, doncs, que aquests òrgans de premsa han jugat un rol clau a les darreres eleccions i, un cop s’ha produït el pacte de govern a què he fet referència, han aconseguit un increïble privilegi que comportaria sens dubte un escàndol en qualsevol democràcia occidental, ja que el govern de Marcinkiewicz ha donat a aquesta cadena mediàtica catòlica l’exclusiva dels anuncis oficials i de totes les notícies que emanin del poder. És, per entendre’ns, com si a Espanya Rodríguez Zapatero hagués acordat de donar l’exclusiva de totes les notícies que emanin del seu govern a l’empresa PRISA, la qual les divulgaria després a través d’El País, de la Cadena Ser i de Canal +.

D’altra banda, i com a mostra il·lustrativa del tomb polític que Polònia a dat, Courier International reproduïa alguns dels titulars emesos per Nasz Dziennik en els darrers temps. A propòsit del tsunami que va ferir el sud-est asiàtic, el diari catòlic es preguntava: “No és prou explícit que això [el tsunami] s’hagi produït el dia de la Sagrada Família?” I respecte del terrorisme internacional, el diari del pare Rydzyk afirmava: “Des d’un punt de vista polític, Israel, que ha destruït tots els seus enemics utilitzant la mà americana, n’és el principal beneficiari.”

No hi ha dubte, estimat director, que la nova situació, a què s’ha arribat es troba emparada per la legitimitat democràtica, però no deixa de plantejar certs interrogants sobre el futur immediat de Polònia i, sobretot, en allò que fa referència al paper de l’Església catòlica i a la seva decidida imbricació en els afers polítics de l’estat.

Crítica a l’actitud d’Occident

15 febrer 2006 by

En un editorial de dilluns passat que val la pena de llegir, deia el diari Le Monde:

La immunitat dels diplomàtics i l’extraterritorialitat de les ambaixades i dels consolats són principis inscrits en el dret internacional des de les convencions de Viena de 1961 i de 1963. Aquest principis constrenyen els Estats a prendre “totes les mesures apropiades” per a impedir que els edificis diplomàtics “siguin envaïts o atacats”, que la seva “pau sigui alterada” i fins i tot que la seva “dignitat sigui disminuïda”. És clar que aquest cop els estats signants no han seguit aquests principis. Ans al contrari, la reacció europea a aquesta mena d’accions s’ha limitat a condemnes verbals i a comunicats que denunciaven “atacs deplorables” que “sobrepassen els límits de la protesta”. No hi ha hagut, però, cap crida d’ambaixador, cap demanda d’excuses, cap amenaça d’interposar un recurs jurídic, cap debat respecte de possibles sancions.

L’any 1979, un cop els iranians s’havien acollit a l’ambaixada americana de Teheran, s’interposà una demanda davant el Tribunal Internacional de Justícia de La Haia, i l’Iran fou condemnat. L’any 1998, quan cinc ambaixadors europeus havien estat llençats de les seves residències a Bielorússia perquè el president Loukachenko volia utilitzar al seu gust els terrenys, la reacció fou també resolta i la Unió Europea carregà de sancions als dignataris de Minsk.

En l’afer de les caricatures de Mahoma, el desconcert està servit. Mentre que Dinamarca i Noruega, principals països objecte dels atacs dels manifestants, s’han hagut de sentir sols. A França, el president Jacques Chirac ha criticat el caràcter feridor de les caricatures però no ha condemnat l’atac a l’ambaixada de França a Teheran.

La inacció, un cop s’ha calat foc a algunes ambaixades, no augura res de bo (…) perquè més enllà del debat sobre la llibertat de premsa i el respecte a les sensibilitats religioses, cal fixar determinades exigències. Dons bé, Europa, dubtant contínuament respecte de quina ha de ser la seva política davant el repunt de l’islamisme radical, dóna la sensació de quedar desemparada i intimidada. I això no pot sinó encoratjar els règims com el de Síria o de l’Iran a continuar manipulant aquest afer amb finalitats polítiques.

Hi estic d’acord.

Quin futur, el nostre!

14 febrer 2006 by

El que vaig escriure ahir era producte d’una llarga constatació de realitats, però també venia motivat per la lectura que he fet aquests darrers dies a la premsa local de les declaracions d’una jove dirigent de la diguem-ne “secció juvenil” d’un dels dos grans polítics que tenim a Espanya.

Per les fotografies publicades, el lector podia copsar la seva joventut (cosa, en aquest cas, tan bella com inevitable), la seva gallardia i manca absoluta de por a l’hora de dir les paraules més dures (cosa que en una jove és igualment comprensible), però també –i a això vaig- la seva més absoluta incapacitat per a dir res de nou, o el que és el mateix, per a dir res que no sigui una pura repetició del que diuen avui els líders absoluts del seu partit.

El més normal era que en les organitzacions juvenils dels partits, els joves dirigents encarnessin el que podríem dir la radicalització de les idees dels seus majors. A ningú no havia d’estranyar, doncs, que entre els joves d’un partit socialdemòcrata hi trobéssim defensors de les idees marxistes i d’extrema esquerra; o que entre els joves de partits nacionalistes o autonomistes n’hi hagués que adoptessin posicions clarament independentistes o separatistes que anessin mol més enllà de la posició oficial del seu partit. Això era el més natural. És clar, però, que si els majors del partit es troben ja en el pol extrem de la radicalització política, si es mostren incapaços d’arribar a acords amb algú, si cada matí quan s’aixequen ens profetitzen la inevitable catàstrofe que s’acosta, si cada cop que parlen ho fan per dir que l’adversari és un “bobo” solemne o bé per a ferir sentiments, si cada acció que duen a terme no té altre objectiu que d’atiar l’odi entre els ciutadans… Aleshores digueu-me: què podem esperar dels joves que els segueixen? És que aquests joves poden anar encara més enllà? Difícilment, d’ací que no els quedin ja alternatives i s’hagin de limitar a seguir-los, a fer-los d’altaveu, a imitar-los en tots els seus actes, a transformar-se en propagandistes vociferants de les seves exageracions.

Déu meu quin futur, el d’aquests joves aprenents de polític! Déu meu quin futur, el nostre, quan aquests joves ens hagin de governar!