La necessitat de crear un enemic

by

Estimat director: Fa uns dies, en el beu bloc de notes, vaig treure el text d’un pasquí publicat segurament l’any 1932, coincidint amb el debat sobre l’Estatut de Catalunya que va aprovar-se arran de la Constitució republicana de 1931. És ben curiós que els termes utilitzats en el pasquí a què faig referència siguin, si fa no fa, els mateixos que avui proclamen els dirigents del PP en la creuada que, al crit de “Santiago y cierra España” duen a terme per tota la pell de brau.

És una vella tàctica política la qui aprofita qualsevol mal temps per a pescar en aigües turbulentes i per a treure’n profit mitjançant el populisme més exacerbat. El gran Hugo Chávez ha aconseguit ja que dos milions de veneçolans rebin instrucció militar al crit de “unámonos contra el agresor”, els quals veneçolans conformen ara una força armada que serà complement de l’exèrcit regular del país. La bèstia enemiga, en aquest cas els Estats Units, és la font d’energia que mou tot un poble a mobilitzar-se, a armar-se per a lluitar contra una possible agressió i –sobretot- per a consolidar Chávez en el poder.

El món n’està ple, d’exemples de populisme demagògic que res no té a veure amb les autèntiques reaccions populars d’alliberament nacional contra atacs provinents de l’exterior. En el cas del populisme, el dictador de torn, o bé el polític autàrquic, cerquen sempre un enemic (extern o intern) per a revoltar el poble contra aquest. En un primer moment l’enemic s’ha de crear a cops de discurs inflamat o de soflama patriòtica, després s’explica el mal que aquest hipotètic enemic pot infligir als “valors suprems i intocables de la pàtria”. Immediatament es fa veure al poble que ens enfrontem a una adversari fort i perillós, a un adversari terrible que només una acció resolta, decidida i ferma en contra seu pot aconseguir de neutralitzar. Fet tot això, i quan el clima que es respira és ja prou tens i caldejat, basta només una guspira per a provocar l’incendi. El problema és, però, que quan la flama ha pres i el foc s’estén amb tota la seva virulència, aleshores ningú no assegura als instigadors que no siguin -també ells- víctimes del desastre.

Tenim l’exemple relativament llunyà de la nostra guerra civil, i el força més pròxim de l’antiga Iugoslàvia, un país proper, un país europeu que, víctima de la irresponsabilitat dels seus polítics, es va destrossar a si mateix tot provocant escenes de barbàrie tan reals com inimaginables.

Tinc la impressió que no hem arribat a aquest punt encara, però no posaria la mà al foc per assegurar que el perill d’enfrontament és una realitat absolutament descartable entre nosaltres.

Penso, amic director, que el foc que atia diàriament la tripleta del PP (Rajoy, Acebes i Zaplana), amb les seves proclames contra el que ells creuen que serà la inevitable ruptura de l’Estat, no provoquen, sinó, l’efecte contrari al que persegueixen: són una font inesgotable d’independentistes que reaccionen amb aquest sentiment contra el que ells consideren un atac directe i irracional a les seves creences més íntimes. Però és també evident que, amb el seu enfilall de mentides –les que consideren l’Estatut com “una pesadilla y una tropelía”, les que asseguren que els catalans viuen en un clima d’inquisició lingüística que assetja els patis de les escoles, els viatgers dels autobusos, els vianants del Passeig de Gràcia, o els qui fan una cervesa en un bar de qualsevol cantonada de Barcelona, les que insinuen que Franco era un angelet comparat amb els dirigents del tripartit i, com deia fa poc Joan B. Culla, veuen en la persona de Maragall un èmul de Pol Pot- amb l’enfilall, doncs, de mentides que professa aquesta gent, no sols es crea un anhel rupturista en l’adversari, sinó que, com ens demostren les experiències de Castro, de Goebbels o de Chávez (el de Veneçuela, evidentment) aconsegueixen també d’inflamar en els seus seguidors una mena g’“ardor guerrero” visceral i agressiu que deixa enrere el de la Infanteria espanyola.

Perquè digue’m, estimat director: Què persegueix l’alcalde popular de Salamanca volent donar el nom de “Calle del Expolio” a aquella on hi ha l’arxiu de la guerra civil d’on s’han tret els papers robats a punta de pistola pels exèrcits feixistes del general Franco o bé per la seva policia política (aquella que disparava primer i avisava després) en els tristos i terribles anys que seguiren a la guerra civil espanyola? Què persegueix Mariano Rajoy en assegurar que a Catalunya els castellanoparlants sofreixen una persecució semblant a la que sofrien els catalanoparlants a l’època de Franco? La resposta és clara: persegueixen inflamar el nacionalisme espanyol fins a uns límits extrems, persegueixen encendre els ànims d’una gent (la seva) que, cada dia que passa, està més disposta a signar el que sigui contra tot i contra tots. Contra l’estatut evidentment, però també contra els catalans i contra allò que no sigui la seva particular manera d’entendre la vida.

Tanmateix el viatge dels populars per Catalunya no ha estat tan planer com pensaven, perquè ni tan sols han convençut del tot els elitistes dirigents del “Círculo Ecuestre”, que han demanat a Rajoy moderació. És cert que Zaplana ha pres banys de multitud (si diem multitud a 500 militants), però també ho és que s’ha obert una clara i penso que progressiva divisió entre els cercles madrilenys dels partit i alguns quadres locals catalans del PP que veuen com l’actitud de la cúpula els condemna a la marginació.

Estimat director: He començat parlant de Chávez i del seu populisme, i després m’he referit a l’actitud populista del PP. No creguis, però, que aquest tipus d’acció política difereixi massa d’altres actuacions semblants que aprofiten el rerafons xenòfob i racista per a propagar les seves idees. No. I el darrer cas més espectacular que coneixem en aquest sentit l’ha protagonitzat Pia Kjaergaard, la dirigent danesa del Partit del poble (PPD) que ha transformat l’angoixa que amarava molts polítics del seu país (com per exemple el primer ministre Anders Fogh Rasmussen, del Partit liberal) degut a la crisi de les caricatures, en eufòria desbordada, perquè ella sap que el seu partit s’alimenta de l’odi d’alguns danesos contra els immigrants musulmans, i sap també que la cremada de banderes daneses a l’Iraq, a l’Iran o al Pakistan no fa sinó augmentar la seva potencial clientela.

Pia Kjaergaard publica una carta setmanal en un diari danès (la seva particular “lletra de batalla”, amic director), i fidel a ella mateixa, ha escrit que “Mahoma [la] deixa completament indiferent” i que la comunitat musulmana (en la qual evidentment no pesca cap vot) està formada “de grans de mala herba que ha penetrat a l’interior de les fronteres”. Aquest és el seu discurs setmanal des de fa ja molts anys. I ho és perquè Pia Kjaergaard necessita un enemic interior per triomfar (en aquest cas els immigrants musulmans); com també Chavez necessita un enemic (en aquest cas exterior) per a dur a terme la seva política (els Estats Units). Doncs bé, Mariano Rajoy (en això com Pia Kjaergaard i també com Chavez) sap que la seva victòria a Espanya passa per avivar l’anticatalanisme latent en el poble espanyol de parla castellana. El problema és que ni fent això tal vegada ho aconsegueixi. I si ho aconsegueix, encara pitjor, perquè serà a costa d’haver creat una ruptura traumàtica i de conseqüències imprevisibles entre els espanyols.


%d bloggers like this: