Quin futur, el nostre!

by

El que vaig escriure ahir era producte d’una llarga constatació de realitats, però també venia motivat per la lectura que he fet aquests darrers dies a la premsa local de les declaracions d’una jove dirigent de la diguem-ne “secció juvenil” d’un dels dos grans polítics que tenim a Espanya.

Per les fotografies publicades, el lector podia copsar la seva joventut (cosa, en aquest cas, tan bella com inevitable), la seva gallardia i manca absoluta de por a l’hora de dir les paraules més dures (cosa que en una jove és igualment comprensible), però també –i a això vaig- la seva més absoluta incapacitat per a dir res de nou, o el que és el mateix, per a dir res que no sigui una pura repetició del que diuen avui els líders absoluts del seu partit.

El més normal era que en les organitzacions juvenils dels partits, els joves dirigents encarnessin el que podríem dir la radicalització de les idees dels seus majors. A ningú no havia d’estranyar, doncs, que entre els joves d’un partit socialdemòcrata hi trobéssim defensors de les idees marxistes i d’extrema esquerra; o que entre els joves de partits nacionalistes o autonomistes n’hi hagués que adoptessin posicions clarament independentistes o separatistes que anessin mol més enllà de la posició oficial del seu partit. Això era el més natural. És clar, però, que si els majors del partit es troben ja en el pol extrem de la radicalització política, si es mostren incapaços d’arribar a acords amb algú, si cada matí quan s’aixequen ens profetitzen la inevitable catàstrofe que s’acosta, si cada cop que parlen ho fan per dir que l’adversari és un “bobo” solemne o bé per a ferir sentiments, si cada acció que duen a terme no té altre objectiu que d’atiar l’odi entre els ciutadans… Aleshores digueu-me: què podem esperar dels joves que els segueixen? És que aquests joves poden anar encara més enllà? Difícilment, d’ací que no els quedin ja alternatives i s’hagin de limitar a seguir-los, a fer-los d’altaveu, a imitar-los en tots els seus actes, a transformar-se en propagandistes vociferants de les seves exageracions.

Déu meu quin futur, el d’aquests joves aprenents de polític! Déu meu quin futur, el nostre, quan aquests joves ens hagin de governar!


A %d bloguers els agrada això: