Josep Maria Quintana

L’acció militar empresa pel govern israelià contra Hamas i Palestina a conseqüència del segrest o presa del caporal Gilad Shalit, que fou capturat fa una setmana per activistes de Hamas, és d’una envergadura tan gran i desproporcionada que fa la impressió que Olmert aprofita el fet no sols per a demostrar la seva capacitat de resposta (sempre avalada pels Estats Units), ans per a destruir Hamas fins allà on pugui, encara que aquesta destrucció, lluny de resoldre el problema, segurament el complicarà encara més.

En aquest sentit penso que és útil de conèixer com es veuen les coses des dels observatoris europeus, i en aquest sentit vull destacar allò que opina un diari més aviat conservador com és el parisenc Le Figaro (3.07.06). Entre altres coses, diu:

“Si Ehoud Olmert cerca de destruir Hamas tot anant en socors de Gilad Shalit, s’exposa a una decepció. El primer ministre arrisca de caure en el parany d’un conflicte asimètric, aquell on la superioritat militar esdevé un sot que el fort cava sota els propis peus tot reforçant el feble. Hamas no necessita ministres palestins per a perjudicar Israel. Ahir (llegiu diumenge dia 2) la branca armada del moviment amenaçava de reprendre els atacs a Israel segurament amb els procediments abjectes que aquesta organització sol dur a terme contra els civils. Fins i tot en el cas que Hamas sigui considerat en la versió governamental com un insult per als israelians, en la versió clandestina representa una amenaça encara més violenta. Més val un interlocutor retorçut que la manca d’un interlocutor.”

Gràcies al fitxatge que ha fet de José María Aznar com a assessor, el magnat de la premsa Rupert Murdoch ha ocupat moltes pàgines dels diaris espanyols. Australià d’origen, avui els conservadors nord-americans el consideren com un dels seus, tot i que (la cosa no deixa de ser curiosa) Murdoch ha apostat a Nova York per Hillary Clinton. També Joan March tenia dos diaris a Madrid durant la República (un de dretes i un d’esquerres) la qual cosa li permetia desconcentrar els seus interessos.

De tota manera no podem dubtar de quina és la ideologia que captiva Murdoch encara que (tornem al joc anterior) Tony Blair féu un discurs en la darrera convenció del grup (Sydney 1996) i sembla que també podria intervenir a la propera reunió que celebraran a Pebble Beach (Califòrnia). Cal només que convidi George Bush i tindrà el trio de les Açores.

Havent entrat clarament en el mitjà televisiu, Murdoch ha convertit la cadena FOX en la gran rival de la CNN. Netament populista i de dretes, dóna suport als republicans de manera descarada, tot i que diu d’ella mateixa que és “objectiva i equilibrada”.

Últimament, Murdoch i News Corp (el grup mediàtic del magnat) no deixen de fer pressió per aconseguir una desreglamentació dels mass media, cosa que implicaria per a ell una major influència. Confiem que l’entrada d’Aznar dins el grup l’ajudi en tan bella aventura.

Avui diumenge, 71 milions d’electors mexicans elegiran un nou president, però també 500 diputats i 128 senadors. En aquest gran país, el president és elegit per sufragi universal directe a una sola volta i per majoria cada sis anys. Els diputats són elegits cada tres anys, 300 per sufragi universal i 200 per sufragi proporcional. L’any 2003, la composició de la Cambra era de 223 escons pel PRI (Partido Revolucionario Institucional), 148 pel PAN (Partido de Acción Nacional) i 97 pel PRD (Partido de la Revolución Democràtica). El Senat s’elegeix cada sis anys. A les eleccions de 2000 va quedar així: 60 escons el PRI, 46 el PAN, 15 el PRD) i 7 altres partits menors.

L’any 2000, el PAN, amb Vicente Fox va foragitar del poder el candidat del PRI, partit que l’havia ocupat sense excepció des de feia setanta anys. A aquestes eleccions es presenten tres candidats: Roberto Madrazo (PRI), Felipe Calderón (PAN) i Andrés Manuel López Calderón (PRD).

Pel que he pogut llegir, la campanya ha estat duríssima. Els conservadors del PAN i els institucionalistes (no sé com hauria de denominar els del PRI) han dirigit tots els seus dards contra López Obrador a qui han presentat com “un peligro para México”. Aconseguida, doncs, l’alternança fa sis anys, el que tothom es demana avui és si Mèxic virarà o no a l’esquerra o continuarà vivint com fins ara a l’ombra dels Estats Units. 71 milions d’electors ho decidiran avui. Tot i que les enquestes donen una lleugera majoria al candidat d’esquerres, el resultat es mostra difícil de predir en aquest país on les condicions de vida són de pena per a la majoria dels seus habitants i on 17 milions de persones viuen dins l’extrema pobresa.

Tot i que va ser més moderat, Rajoy ha mantingut en el debat d’abans d’ahir l’actitud de sempre: ell no aprova el diàleg que ha proposat Rodríguez Zapatero amb ETA mentre aquesta no s’hagi dissolt i hagi lliurat les armes. Escoltant-lo, el ciutadà ha tret la impressió que el líder popular es troba cada cop més agafat dins la xarxa que ha anat teixint al llarg dels dies, que li impedeix de moure’s un centímetre en les posicions –les dures posicions- que ha pres des d’un principi.

Jo penso que s’equivoca amb tanta intransigència, perquè no puc creure que el president del govern actui irresponsablement i sense cap garantia. Seria il·lús per part meva pensar que tot es resoldrà fàcilment. Això no ho creu ningú, menys encara Rodríguez Zapatero, però tinc la impressió que una gran majoria del poble espanyol (entre el qual hi incloc votants del PP) pensa que el diàleg que s’ha d’iniciar serà beneficiós per acabar amb el terrorisme, i que val la pena mantenir la fe en aquesta actuació governamental.

Com és habitual, el president ha obtingut el suport de tota la cambra, menys del PP, que continua vivint en una soledat absoluta d’ençà que va decidir trencar els lligams amb tothom. No els hauria de fer reflexionar tanta soledat? Tan segurs estan de viure en la veritat absoluta?

El Papa Benet XVI visitarà València la propera setmana i ho farà amb un gran desplegament mediàtic. Tot i que Ratzinger és força més moderat que Wojtila pel que fa a les manifestacions externes, és obvi que la presència del Papa desperti per ella sola prou curiositat i interès.

Tanmateix m’ha frapat la notícia que vaig escoltar dimecres vespre al noticiari de les 20h de Ràdio Nacional. La directora general del medi, senyora Caffarell, indicava que televisió Espanyola s’havia ofert a la Conferència Episcopal per a retransmetre els actes públics de la visita papal i a oferir-los gratuïtament a les altres cadenes televisives, però això no ho han acceptat els bisbes que han optat perquè fos la Televisió Valenciana (depenent de la Comunitat autònoma) la que els transmetés. La diferència entre l’una i l’altra propostes és que, segons explicava Caffarell, la Televisió Valenciana exigeix cobrar per a fer la seva feina, mentre que Televisió Espanyola s’oferia a fer-ho gratuïtament.

Deixo al lector major d’edat que pensi el que vulgui respecte d’aquesta decisió tan meditada.

Cada dia que passa després de la decisió presa per Pasqual Maragall, i ultra el que deixen veure les manifestacions que s’escolten, que t’empastifen les mans de tanta llagoteria que regalimen (com si els ciutadans fóssim tots innocents), tinc la impressió que el PSC (d’acord en això amb el PSOE) ha decidit abandonar l’esperit de grandesa (força més aventurer i amb ambicions importants, que no són, però, fàcils de predir i menys encara d’assegurar) i ha optat per abdicar de l’ambició tot apostant pel renunciament i la modèstia. Viure amb l’ai al cor no els agradava, quan tots sabem que només els qui arrisquen poden assolir metes grans. En definitiva, que el PSOE ha portat el blat a la seva era en connivència amb els homes i dones del PSC, que lentament van substituint la “C” final pel dígraf “OE”, cosa d’altra banda comprensible atesa la realitat del país.

El dubte és què se’n farà de Maragall. Jo voldria que l’encara president continués essent imprevisible i que deixés amb un pam de nas els qui el situen ja a Roma com a nou ambaixador davant el Quirinal. D’altra banda, comprenc que Rodríguez Zapatero vulgui donar-li aquesta ambaixada. Així, amb el tàndem Vázquez (Vaticà) – Maragall (Itàlia) aconseguiria d’experimentar a Roma l’aliança de civilitzacions que predica. I sense sortir del seu propi partit!

Mentre que les societats són governades per persones entre quaranta i seixanta anys, amb les excepcions que vulgueu, l’Església ho és per persones entre seixanta i vuitanta (amb comptades excepcions), fet que provoca el domini d’una gerontocràcia a la qual se li fa difícil d’adaptar-se als temps.

Això no és, però, una realitat d’avui, ans sempre ha estat així, de la mateixa manera que sempre hi ha hagut persones que han criticat aquesta manera de fer. Una d’aquestes fou el comte de Chateaubriand, l’autor d’El geni del cristianisme, un home creient, defensor de la restauració monàrquica a França i ministre més d’un cop. No estem, doncs, davant d’un menjacapellans.

Llegeixo aquests dies la segona part de les Memorias de ultratumba, un llibre excepcional que, al llarg de les seves més de tres mil pàgines, ofereix al lector un cabal immens d’informació sobre la realitat europea del seu temps.

Quan és enviat com ambaixador a Roma per segon cop, (1828 aproximadament) el comte manté una relació força intensa amb el papa Lleó XII que –no ho oblideu- governava no sols el Vaticà, sinó també els Estats Pontificis, i ho feia ajudat per un exèrcit format per vells soldats mercenaris que havien servit anys abans a Bonaparte. En un apunt datat a la data indicada escriu Chateaubriand:

“No es difícil identificar el vicio radical del sistema político de este país: es que unos ancianos nombran por soberano a otro anciano como ellos. Este anciano, convertido en señor, nombra a su vez cardenales entre los ancianos. En este círculo vicioso, el poder supremo enervado se halla así siempre con un pie en la tumba. El príncipe no ocupa nunca bastante tiempo el trono para llevar a cabo los planes de mejora que puede haber concebido. Haría falta que un Papa tuviera la capacidad de decisión suficiente para nombrar de golpe a toda una promoción de jóvenes cardenales, para asegurar así la mayoría en la elección futura de un joven pontífice. Pero los reglamentos de Sixto V que conceden el capelo a unos cargos palatinos, la fuerza dominante de los usos y costumbres, los intereses del pueblo que recibe gratificaciones a cada cambio de tiara, la ambición individual de los cardenales que quieren reinados breves a fin de multiplicar las posibilidades de acceder al papado, así como otros mil obstáculos que sería demasiado largo explicar, se oponen al rejuvenecimiento del Sacro Colegio.”

Les coses no han canviat excessivament dins l’Església. La gerontocràcia continua, i per a confirmar-ho basta veure les imatges d’una reunió de la Conferència episcopal espanyola. Ves a saber si la cosa canviarà quan les parròquies estiguin servides per joves conservadors fets tots a imatge i semblança del pare Martínez Camino, el portaveu de la Conferència. Ai, Déu meu, quina creu!

Arran del comentari d’ahir, un lector em demana què entenc jo per autodeterminació. Li responc que sobre aquest concepte se’n podria escriure un llibre i que possiblement quedarien encara pendents sense estudiar alguns importants aspectes. De tota manera, és clar que també de les coses complexes se’n pot oferir una versió clara i explícita. Ho intentaré penso que sense massa sort.

Per a mi, autodeterminació implica –com diu la mateixa paraula- determinar-se per un mateix, és a dir: decidir un mateix el seu futur. És clar que quan ens referim a “un mateix” no estem pensant en persones sinó en col·lectius, i aquí la cosa es complica, perquè… quin abast hem de donar al col·lectiu? El meu interlocutor no ho dubte: el col·lectiu a qui ha d’aplicar-se aquesta facultat de decidir per un mateix és el nacional, diu. I afegeix: en el cas de Catalunya, el col·lectiu seria la nació catalana, aquesta que el nou estatut defineix clarament en el preàmbul.

No hi tinc inconvenient d’acceptar-ho, li responc, però quan parlem d’autodeterminació com a concepte polític, n’hem de parlar no només per a Catalunya, sinó per a tothom. D’entrada, penso que els pancatalanistes (els qui han defensat sempre el concepte de “Països catalans” trobarien esquifida l’aplicació de la facultat només a les terres que l’estatut defineix com a nació, encara que això es podria resoldre dient acceptant que cada un dels territoris que formen part dels “Països catalans” poguessin decidir (cadascú per ell sol) el seu futur, tot optant o no d’integrar-se en aquest teòric estat català que en sortiria un cop exercit el dret.

Diguem que aquesta versió resoldria possiblement algunes coses però no totes, perquè en el cas del País Basc resulta que els col·lectius nacionalistes que reivindiquen Navarra no sembla que estiguin gaire dispostos a acceptar que aquest territori exerceixi l’autodeterminació separadament de Biscaia, Àlaba i Guipúscoa, mentre que els navarresos (si més no una gran part d’aquests –segurament la majoria-) mai no acceptarien participar en un referèndum col·lectiu: exigirien decidir ells sols, sense computar el que pensin biscaïns, alabesos i guipuscoans.

Parlem ara de les Illes Balears. Com s’exerceix l’autodeterminació a casa nostra? Cada illa per separat tindria aquest dret respecte del conjunt o cal reconèixer el dret de decidir per ell mateix només al conjunt de Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera? Admetrien els qui tenen ben clar el concepte d’autodeterminació que Eivissa o bé Formentera l’exercís en solitari respecte de l’actual Comunitat autònoma? I per què no? I si baixem més avall, per què Fornells no pot decidir per ell mateix separar-se d’Es Mercadal i necessita que això ho tuteli el Consell insular?

Trobaríem mil raons per a explicar això darrer, però també en trobaríem per a contradir les afirmacions que abans hem donat per bones. En definitiva, que tot i que la cosa sembla molt clara, és realment complexa. Ho és més evidentment que acceptar que dos territoris que conformen un estat decideixin separar-se de comú acord. Tanmateix (i digui el que digui la Constitució) no hi ha dubte que cal aprofundir en l’estudi del concepte.

Montenegro i Sèrbia s’han separat amistosament tot donant arguments sòlids a tots els nacionalistes perifèrics espanyols. Doncs bé, un nou debat per a una cosa semblant (però diferent alhora) s’està produint a Bèlgica, un estat dividit en dues parts ben definides: Flandes, on es parla el flamenc; i Valònia, que és de parla francesa.

Sobre això trobo aquesta notícia a Courier International:

S’ha dit durant molt de temps que només la monarquia unia aquests dos territoris que tantes vicissituds han passat des de les conquestes napoleòniques fins avui. Avui, novament es parla de separació: d’una part, els flamencs voldrien constituir-se en estat independent, mentre que els valons (si més no una part considerable d’aquests) reclamen la unió amb França (“le rattachement avec la France”).

“L’escissió és inevitable i necessària –assegura Paul-Henry Gendebien, fundador del Ressemblement Wallonie-France, al setmanari Knack-. Dos fenòmens acceleren aquest resultat inevitable: la radicalització dels nacionalistes flamencs i el fracàs de l’elit valona.” Per a l’autor del llibre La Belgique, le dernier quart d’heure, “vint-i-cinc anys de federalisme no han aportat sinó [a Valònia] desgràcies econòmiques i manca de poder polític”, fins al punt que “Valònia és un encreuament entre una República bananera i una monarquia d’opereta”. “El federalisme belga és un fracàs –assegura Gendebien-. L’Estat belga és controvertit, afeblit i inadequat tant per als flamencs com per als valons. Per tant, asseguem-nos entorn d’una taula, com ho feren els txecs i els eslovacs l’any 1992, per tal de liquidar l’assumpte d’una manera civilitzada.”

Fins aquí tot molt bé, el problema però –si més no per als nacionalistes perifèrics espanyols als quals aquestes notícies els posen a cent- és que en el cas d’aquest país anomenat Espanya, la solució no passa pel diàleg i l’acord amb la resta de l’Estat (cas de Sèrbia i Montenegro, i també cas de Txèquia i Eslovàquia), perquè entre nosaltres, la resta de l’estat creu d’una manera molt generalitzada que el nostre país és –com el matrimoni catòlic- u i indivisible. Aquí, doncs, la separació passa necessàriament per l’autodeterminació, i això ja és una altra cosa.