El futur de Bèlgica

by

Montenegro i Sèrbia s’han separat amistosament tot donant arguments sòlids a tots els nacionalistes perifèrics espanyols. Doncs bé, un nou debat per a una cosa semblant (però diferent alhora) s’està produint a Bèlgica, un estat dividit en dues parts ben definides: Flandes, on es parla el flamenc; i Valònia, que és de parla francesa.

Sobre això trobo aquesta notícia a Courier International:

S’ha dit durant molt de temps que només la monarquia unia aquests dos territoris que tantes vicissituds han passat des de les conquestes napoleòniques fins avui. Avui, novament es parla de separació: d’una part, els flamencs voldrien constituir-se en estat independent, mentre que els valons (si més no una part considerable d’aquests) reclamen la unió amb França (“le rattachement avec la France”).

“L’escissió és inevitable i necessària –assegura Paul-Henry Gendebien, fundador del Ressemblement Wallonie-France, al setmanari Knack-. Dos fenòmens acceleren aquest resultat inevitable: la radicalització dels nacionalistes flamencs i el fracàs de l’elit valona.” Per a l’autor del llibre La Belgique, le dernier quart d’heure, “vint-i-cinc anys de federalisme no han aportat sinó [a Valònia] desgràcies econòmiques i manca de poder polític”, fins al punt que “Valònia és un encreuament entre una República bananera i una monarquia d’opereta”. “El federalisme belga és un fracàs –assegura Gendebien-. L’Estat belga és controvertit, afeblit i inadequat tant per als flamencs com per als valons. Per tant, asseguem-nos entorn d’una taula, com ho feren els txecs i els eslovacs l’any 1992, per tal de liquidar l’assumpte d’una manera civilitzada.”

Fins aquí tot molt bé, el problema però –si més no per als nacionalistes perifèrics espanyols als quals aquestes notícies els posen a cent- és que en el cas d’aquest país anomenat Espanya, la solució no passa pel diàleg i l’acord amb la resta de l’Estat (cas de Sèrbia i Montenegro, i també cas de Txèquia i Eslovàquia), perquè entre nosaltres, la resta de l’estat creu d’una manera molt generalitzada que el nostre país és –com el matrimoni catòlic- u i indivisible. Aquí, doncs, la separació passa necessàriament per l’autodeterminació, i això ja és una altra cosa.

Anuncis

%d bloggers like this: