Davant la mort d’Al-Zarqaui

by

Estimat director: El passat dia 7 de juny, les forces nord-americanes que ocupen l’Iraq aconseguiren un important objectiu en matar el cap de la branca iraquiana d’Al-Qaeda, Abou Moussab Al-Zarqaui. Val a dir d’entrada que estem davant la mort d’un personatge ben peculiar que, tot i ser el segon de Ben Laden, presentava una formació ben diferent a la del gran líder mundial del terrorisme. Amb antecedents de petit delinqüent violent, el jordà Al-Zarqaui procedia d’una família pobra i mai no havia tingut cap formació intel·lectual, a diferència de Ben Laden, propietari d’una immensa fortuna i amb una formació feta, si més no en part, a Occident. D’altra banda, tot i que compartien uns mateixos objectius, l’estratègia terrorista d’Al-Zarqaui s’havia diferenciat últimament de la del líder fins al punt que, en els darrers tres anys, havia causat la mort de més persones de les que van perdre la vida a les torres bessones de Nova York.

Mentre que el gran líder s’havia guardat de provocar la guerra entre les diferents faccions de l’islam, Al-Zarqaui havia atiat l’enfrontament entre els seus dos corrents mes grans: el sunnita i el xiïta, enfrontament que es va veure molt clar quan ordenà atemptats a gran escala com el de la Mesquita d’or de Samarra, el passat mes de febrer.

Al-Zarqaui havia posat en marxa una vasta xarxa terrorista que suscitava la inquietud de tot el món. Segons ha declarat el National Counterterrorism Center, els homes d’ Al-Zarqaui operen a quaranta països i tenen lligams amb vint-i-quatre organitzacions extremistes. Però no deixa de ser curiós que, com han destacats aquests dies els especialistes en matèria de terrorisme internacional, la violència cega d’aquest home –que ha occit nombrosos musulmans- ha provocat el que The New York Time denomina l’“efecte Al-Zarqaui”, efecte que ha aconseguit que s’apartessin del radicalisme molts musulmans. En això, doncs, la reacció contra la barbàrie d’aquest home ha fet més mal a la causa terrorista que la campanya de democratització dels Estats Units.

La mort d’Al-Zarqaui s’ha presentat com un gran èxit dels Estats Units (el més important d’ençà la captura de Saddam Hussein), però la realitat és que aquesta no hauria estat possible sense la col·laboració de les forces militars iraquianes i dels serveis d’espionatge dels països àrabs. Difícilment haurien aconseguit els nord-americans sols aquest èxit que es deu al canvi d’actitud dels sunnites iraquians (o d’una fracció important d’aquests) que, davant la violència indiscriminada d’Al-Zarqaui, van decidir de no protegir-lo més.

Aquest canvi d’actitud s’explica pel fet que finalment els sunnites hagin decidit de participar en el govern de l’Iraq i comencin a dirigir la seva estratègia a aconseguir determinades places dins les estructures del poder que s’estan posant en marxa. Sembla –i aquesta és la tesi que manté Saleh Bachir des del diari Al-Hayat (Londres)-, que Al-Zarqaui s’oposava a aquesta opció política i la combatia amb els únics mètodes sumaríssims que ell era capaç d’emprendre.

Diu aquest comentarista que el terrorisme implica l’acció d’un grup resistent, però que, per molt greus que siguin els crims que aquest grup pugi cometre, l’amenaça és limitada mentre no obté la complicitat de la gent. En canvi, aquesta acció es torna molt perillosa quan aconsegueix d’explotar les frustracions o els rancors d’una població que els ofereix la seva solidaritat.

Segons aquesta tesi, no és només l’acció militar dels nord-americans la que ha aconseguit de vèncer Al-Zarqaui, sinó bàsicament i fonamentalment el fet que molts iraquians hagin decidit de no tancar més els ulls davant els crims i comprenguin que els objectius nacionals de l’Iraq són del tot incompatibles amb la ideologia panislàmica d’Al-Zarqaui i dels seus combatents vinguts de països veïns.

Serà això suficient per avançar vers la normalització de l’Iraq? La resposta és dubtosa, estimat director. De moment sabem que la branca iraquiana d’Al Qaeda va designar el passat dia 12 de juny la persona que substituirà el dirigent terrorista mort: es tracta d’Abou Hamza Al-Mohujader, un nom desconegut per a tothom i que no sabem a qui pot correspondre. A més, ningú no descarta que pugui tractar-se d’un pseudònim.

D’altra banda, si observem el món amb un cert deteniment veurem com Al-Qaeda sembla que hagi decidit de prendre la iniciativa després d’haver-se mantingut a la defensiva un cop la intervenció americana a l’Afganistan va aconseguir arraconar els talibans del poder. Avui, en aquest mateix país, la pau torna a estar amenaçada i els deixebles de Ben Laden han reaparegut tot infligint pèrdues importants a les forces governamentals. I si deixem l’Afganistan i ens fixem en un altre país de misèria com Somàlia, veurem també com els “tribunals islàmics” han vençut els grups armats dels senyors de la guerra sostinguts –ves per on!- pels Estats Units, i han arribat fins a la capital, Mogadiscio, la qual cosa vol dir que els pobres (de solemnitat) somalis que hagin aconseguit de sobreviure als combats, hauran sortit del foc tot saltant al buit des d’un precipici. I mentrestant, a les presons de Guantánamo, on els detinguts no poden tan sols somiar amb els drets humans, tres reclusos se suïcidaven i aconseguien d’enverinar el ben fundat debat sobre l’existència d’aquesta presó, i de reforçar la impressió que els Estats Units continuen extraviant-se en la seva estratègia de guerra contra el terrorisme, guerra de la qual Guantánamo és una de les seves peces mestres.

Recordaràs, amic director, les paraules de Tzvetan Todorov amb què acabava la meva carta del passat dijous. El filòsof francès ens alertava sobre la impossibilitat d’assolir fins nobles mitjançant actuacions innobles. Res de més cert, encara que sovint ens resulti difícil trobar la manera d’actuar davant fenòmens d’avaluació i de comprensió tan difícil com és el terrorisme que ha posat en marxa Al-Qaeda i els seus fanàtics seguidors. Però és francament dubtós que la pau al món pugui aconseguir-se mitjançant actuacions militars de moralitat dubtosa.

Les guerres són sovint amorals, i parlar de “guerra justa” és sovint la manera més hipòcrita de definir una realitat cruel (i això val tant per a George W.Bush com per a Ben Laden). I jo, tot i ésser conscient que trobar un antídot al terrorisme no és fàcil, continuo pensat que aquesta “guerra mundial contra el terrorisme” que capitaneja el gran patró americà ha fet escarni de tot els principis morals, i això perquè és un error intentar reunir dos elements contradictoris. Com ha dit molt bé Saleh Bachir a l’article que fa un moment comentava, “no es pot propagar la democràcia utilitzant la força militar.” Això és –com asseguraven els filòsofs tomistes- una “contradictio in terminis” del tot inacceptable.

Anuncis

%d bloggers like this: