Josep Maria Quintana

No hi ha pitjor arma política que la demagògia, i aquesta s’agreuja encara més si es recolza sobre la mentida.

Ahir us parlava de Mèxic i de les recents eleccions que han donat la victòria al candidat del PAN, Felipe Calderón, per un estret marge, i acabava opinant que la denuncia que ha fet de frau el candidat esquerrà del PRD, López Obrador, era un ganivet de dos talls. Si té raó (com va succeir a Ucraïna fa dos anys) es convertirà en un heroi, si ha estat un demagog i un falsari, no mereixerà sinó el menyspreu de tots.

Jo no sóc ningú per a dirimir la qüestió, però temo molt que el candidat d’esquerres no hagi sabut acceptar la derrota, entre altres coses perquè l’Institut Federal Electoral (IFE) és un institut seriós segons totes les informacions, i a més, cap dels observadors internacionals han avalat l’existència d’un frau electoral.

D’altra banda, l’actitud de López Obrador fa l’efecte de ser una sortida cap endavant, d’aquelles que no es miren en res. Dir de Vicente Fox que “es un traidor” i definir com “pura faramalla” les felicitacions que el president espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, el president nord-americà, George Bush, el primer ministre canadenc, Stephen Harper, i el president colombià, Álvaro Uribe, transmeteren a Felipe Calderón com a guanyador de les eleccions, no sembla que avali cap actuació sensata.

Haurem, però, d’esperar la resolució del Tribunal Electoral Federal (TFE) per a pronunciar-nos de manera definitiva, però, com ja apuntava ahir, si la decisió de López Calderón no té fonament, el mal que haurà fet a l’esquerra mexicana i a la democràcia penso que serà terrible.

Dilluns passat, el diari La Vanguardia una un article del professor González Faus intitulat “Hablar con ETA” que no hauria de passar desapercebut. En aquest passa revista tant a les posicions intransigents del PP com a les igualment intransigents de Batasuna. N’he recollit una sèrie de paràgrafs, els que m’han semblat més interessants sobre el fons de la qüestió:

Los hechos son tozudos y acaban por poner sobre la mesa sugerencias extrañas: todo apunta a que ni PP ni HB quieren de veras la paz en Euskadi. Sólo querrían una paz cuyos autores y protagonistas fuesen ellos. Cualquier otra paz ya no les interesa.

Por lo que se refiere al PP, Javier Arenas lo formuló nítidamente cuando era portavoz: “Nosotros queremos acabar con ETA, lo que ellos quieren es que ETA se acabe”. Pero acabar con el terrorismo sin que éste también se acabe por decisión propia sólo lleva a una solución interina: pasarán los años y el mal, como un cáncer sólo extirpado, reaparecerá en metástasis imprevistas. La frase de Arenas parecía decir: nosotros queremos la victoria; ellos sólo quieren la paz. Esta mentalidad da razón suficiente de lo que hemos presenciado, espantados, desde que ETA declaró la mayor de sus treguas.

Por lo que se refiere a HB, para decirles que, si quieren de veras la paz, renuncien a poner piedras en el zapato del proceso, con apariciones y declaraciones que bordean los límites de la legalidad y dan armas al PP. Que si quieren la parte de protagonismo que les corresponde como ciudadanos, tengan agallas y valentía para ser los primeros de la llamada izquierda abertzale que condenan públicamente la violencia.

Por ese afán de anteponer el propio protagonismo a la paz, ambos (PP y HB) se crean una realidad virtual en la que viven y desde la que hablan y definen. Los unos dicen que “ETA ha dado una gran prueba de generosidad al declarar la tregua” (así Joseba Permach). Pero no matar no refleja generosidad, sino sólo el mínimo nivel de humanidad. Y todo obliga a pensar que si ETA declaró la tregua no fue por generosidad, sino porque se veía sin otra salida, gracias (todo hay que decirlo) a la magnífica labor policial del PP en sus años de gobierno.

Los otros, en cambio, proclaman que hablar es ceder al chantaje (olvidando que ellos hicieron lo mismo cuando gobernaban); que “no en nuestro nombre” (¿quieren decir: ya que nosotros tenemos víctimas que llorar, no queremos evitar que las tengan otros?); que “es una vergüenza que ETA consiga ahora (que no están ellos) lo que no consiguió en 38 años de matar”: cuando también ETA puede aprender que sólo dejando de matar cabe conseguir algo; que se está tratando de “entregar Navarra” y “pagar un precio político”: como si además de precios políticos, no existiera una serie de precios “humanos” (como acercar los presos, como hizo el PP cuando la tregua anterior) o psicológicos o lingüísticos, que se pueden tantear a ver si resultan razonables y facilitan las cosas. Identifican hablar con colaborar, y así ni Rajoy podrá hablar con Zapatero: pues éste se ha convertido en terrorista sólo por hablar con ETA; y si Rajoy hablase con él incurriría en “colaboración con banda armada”. Kafkiano.

Una frase feliz de la liturgia católica reza que “Dios es todopoderoso sobre todo cuando perdona”. Esta concepción del poder, tan distinta a la habitual entre nosotros, permite atisbar que algunos partidos y colectivos son en realidad débiles, por mucho que vayan de fuertes por la vida. “La intolerancia es la angustia de no tener razón”, decía el Nobel Sajarov, que sabía algo de esto.

Molt sovint m’he referit a la terrible realitat iraquiana des d’aquestes pàgines. I ho he de fer un cop més. Diumenge passat, dia 9, una quarantena de persones, especialment dones i fillets, foren morts a Bagdad per elements xiïtes armats que atacaren un barri de majoria sunnita. Ningú no pot negar ja que la guerra de religió és començada.

Segons alguns testimonis, aquesta matança sembla que és la resposta a un atemptat amb bomba que un dia abans, el dissabte dia 8, havia fet explosió en una mesquita xiïta dins el barri sunnita de Djhad.

Uns soldats americans i iraquians encerclaren la zona. Alguns periodistes de Reuters que hi eren presents escoltaren uns trets i, en acostar-se al lloc d’on procedien, trobaren els cossos de quatre homes estesos en una de les voreres del carrer. Tots els morts tenien les mans fermades i estaven emmordassats. Allò tenia l’aspecte de ser una execució sumaríssima.

Què més hem d’esperar per a reconèixer que allí s’ha desfermat una cruent guerra civil que ni l’exèrcit ocupant ni les forces militars iraquianes poden evitar?

Ben al costat de crítiques raonades i del dubtes força ben expressats respecte de com està duent Rodríguez Zapatero la negociació amb ETA, els homes i dones del PP continuen fora d’òrbita en les seves afirmacions.

Jo puc entendre que Rajoy digui que “El PP no se siente representado ni concernido en este proceso”, o que recordi al president del govern que “el PP se declara libre de los compromisos que el señor Rodríguez Zapatero pueda alcanzar con la organización terrorista ETA”, els quals –com va recalcar- “serán acuerdos que no vinculan al PP”, suposo que vol dir en el cas que un dia guanyi les eleccions (encara que això, observat des del punt de vista jurídic, també seria discutible).

El que no puc entendre és que un home amb una sòlida formació jurídica com és Rajoy conclogui el seu raonament afirmant del president del govern que “no representa ni al Estado ni al conjunto de los españoles”. Si el president del Govern d’Espanya que sorgeix d’un Parlament elegit democràticament a qui la Constitució fa dipositari de la sobirania nacional (art. 1) i a qui imposa el deure de governar (art. 97) no representa el poble espanyol ni tampoc l’Estat espanyol, qui, doncs, el representa? Ell? El senyor Aznar? El cardenal Rouco Varela?

Per què jo, que vaig néixer al si d’una família cristiana que em va educar en el sa temor de Déu, que em vaig casar per l’església fa trenta-tres anys, que continuo vivint amb la mateixa dona, que m’ha donat tres fills, la major dels quals ens farà avis en poques setmanes, per què jo que visc obert a la transcendència i vaig a l’església cada diumenge em trobo tan lluny d’aquest fervor que es viu avui a València amb la visita del Papa?

Per què jo em trobo, Déu meu, tan apartat d’aquests Focolares, Kikos, Opus, Comunión y Liberación i Legionarios de Cristo que acaparen aquests dies el Congrés Teològic i animen amb totes les seves forces el V Encontre de les Famílies?

Per què no puc compartir les paraules de l’arquebisbe de Burgos, monsenyor Gil Hellín, quan assegura sense contemplacions que el Govern d’Espanya “ataca con odio” la família?

Per què em sento a anys llum del verborreic Kiko Argüello quan, davant el Cardenal Trujillo i de molts altres bisbes i arquebisbes predicava ahir poc menys que l’arribada d’un nou apocalipsi, o bé la destrucció d’aquesta Europa “que camina hacia la gran apostasia”?

Per què essent el que sóc i creient el que crec em sembla bé que el president del Govern, senyor Rodríguez Zapatero, no assisteixi a la missa que el Papa celebrarà a la Ciutat de les Arts?

Per què, Déu meu, crec que el cardenal Trujillo s’equivoca radicalment quan afirma que les lleis que afecten al matrimoni, al divorci, a l’avortament i, en definitiva, les que afecten a l’home i a la família (de la que estableix la pena de mort no en va dir res) no es poden deixar a mans dels Parlaments?

Per què, Senyor, em sento tan lluny de tots aquests actes, pensaments i opinions que sembla que constitueixin avui el punctum saliens de la fe de Jesucrist?

A la meva lletra de batalla del passat dijous us parlava de com la vida a l’Iraq s’ha transformat en un infern. Doncs bé, us diré alguna cosa més. El pla de reconciliació nacional del primer ministre, Nouri Al-Maliki, preveu una amnistia condicional, però no precisa gairebé res, segons constata Al-Hayat (Londres). Ningú no sap si els insurgents culpables d’assassinats de soldats americans es beneficiaran d’aquesta iniciativa. Però si els partits polítics i una majoria dels parlamentaris iraquians han aprovat el pla d’Al-Maliki, la branca iraquiana d’Al-Qaeda ha respost executant quatre hostatges russos, dos dels quals han estat degollats, com s’ha pogut contemplar en un vídeo que han difós per Internet.

D’altra banda, i segons conta Courrier International (París), l’exdictador iraquià Saddam Hussein, que espera dins una cel·la que el condemni a mort el tribunal que el jutja, no ha perdut l’esperança. Segons sembla, hauria declarat al seu advocat que “George Bush [acabaria] per cridar-lo per a calmar els insurgents i que els nord-americans el [nomenarien] novament com a cap de l’Estat.”

Possiblement és una quimera aquest desig de Saddam Hussein, però no deixa de revelar una crisi que ningú no sap com posar-hi fre.

Què vol dir Aznar quan assegura que a les víctimes “las mataron para nada”? És que les víctimes es deixaren matar amb un objectiu? Els soldats que lluiten en el camp de batalla per a expulsar l’enemic invasor, aquests sí que, si moren, han mort per una causa. Però les víctimes no, les víctimes no s’han deixat matar, simplement han estat la conseqüència d’una acció terrorista que considerem repugnant i sense sentit. Per això han d’estar presents a la nostra memòria, i com a víctimes innocents d’aquesta realitat cruel les hem de respectar.

Tan dolorós i repugnant és intentar que aquesta acció terrorista s’acabi? Tan immoral és que s’intenti un diàleg amb els assassins per a convènce’ls que és arribat el moment d’abandonar les armes i de participar en la vida política com ho fem la gran majoria de ciutadans? Per què intentar això és ser un traïdor? De veritat que no ho puc entendre.

He de reconèixer que m’importa un borrall saber qui acabarà presidint el Real Madrid, un club al que reconeixo (seria cec de no fer-ho) la seva inigualable trajectòria esportiva. Tanmateix l’espectacle que han donat els candidats abans, durant i després de les eleccions, demostra d’alguna manera que l’ambient està enrarit en el club. Penso que, les coses han de canviar molt perquè el qui surti guanyador d’aquestes eleccions pugui afrontar els problemes amb autoritat.

De tota manera, el que no deixa de sorprendre’m és que assolir la presidència d’un club sigui un tan gran “oscuro objeto del deseo”. I això no val només per al Madrid, el mateix s’hauria de dir del Barcelona i dels grans clubs en general. Em diuen els entesos que els candidats deixen centenars de milions en la campanya. Si és així, voldria que em diguéssiu per què ho fan, això: ho fan només per amor al club o és que rere la imatge de sacrifici s’hi amaguen expectatives d’altra casta?

Més d’una vegada, l’enyorat Ernest Lluch m’havia confessat que preferia ser president del Barça que president del govern. I coneixent-lo com jo el coneixia m’és impossible de pensar que ell cerqués cap altra motivació que la passió que sentia pel club. Bé, deixem-ho doncs en què ser president d’un gran club deu ser força gratificant, encara que jo no sàpiga veure’n la causa.