Josep Maria Quintana

La dissolució del Parlament espanyol, la convocatòria d’eleccions generals per al 20 de desembre i el complex laberint català presenten un panorama que no deixa indiferent els analistes, per més que, si elevem la mirada enllà dels Pirineus, observem amb tant de temor com tristesa com, dia rere dia, el projecte europeu s’entenebreix per causa d’una extrema dreta cada cop més forta, esperonada bàsicament pel gran drama humà que representen els refugiats.

Diumenge passat hi va haver eleccions generals a Polònia, un país on, emmirallats en la política de Victor Orban a Hongria, ha donat la majoria d’escons a “Llei i Justícia”, l’ultradreta polonesa, que ha obtingut 232 escons d’una cambra de 460, que li permetran governar en solitari.

Aquests resultats impliquen que “Llei i Justícia”, un partit nacionalista i catòlic, podrà aplicar la seva agenda contra la immigració, contra l’euro i a favor de la indústria del carbó. No podrà, però, com era el seu objectiu, –és l’únic consol-, modificar la Constitució. Per a això necessitava una majoria qualificada de dos terços. Convé, però, saber que la seva intenció era que la Carta Magna augmentés el paper de l’Església en els afers públics, prohibís l’avortament, la fecundació in vitro i els matrimonis civils del mateix sexe. Alhora, la reforma hauria atorgat al president nous poders executius per governar per decret, dissoldre el Parlament i destituir càrrecs públics. També abolia la divisió de poders, perquè col·locava el Tribunal Constitucional i tota l’estructura judicial sota control del president.

Aquestes reformes no semblen possibles, i fins és dubtós que algunes de les promeses populistes que “Llei i Justícia” va llançar durant la campanya es duguin a terme. Cosa que no ens hauria de sorprendre perquè aquests comportaments no són nous tampoc a casa nostra, on sabem que el paper ho suporta tot i que els programes no són sinó una excusa per aconseguir vots, però no un compromís amb la ciutadania.

He de dir, però, que el que a mi, com a demòcrata i catòlic, em sobta és l’interès que tenen alguns partits europeus ultranacionalistes per augmentar el pes de l’Església en els afers públics. ¿Vol dir això que l’Església és una garantia de regressió? ¿Significa que l’Església pot esdevenir un mur –com els que ha aixecat Victor Orban- contra els emigrants sirians i aixequen també els jueus contra els palestins- en contra d’una de les principals obres de misericòrdia recordada pel papa Francesc reiteradament?

La paraula sempre profètica de Jesús, “era foraster i em vau acollir”, del judici final (Mt 25,35), sembla suggerir tot el contrari i ens empeny a trobar solucions, a donar una ajuda real als que pateixen persecució i són obligats a fugir de casa seva. Per això em demano: ¿és creïble que els polonesos i tants altres cristians europeus puguin pensar que un augment del pes de l’Església en els afers públics (contradient amb això les grans conquestes derivades de la Il·lustració) contribuirà a l’aixecament de fronteres i a edificar murs per així deixar d’atendre els emigrants, els exiliats, els qui demanin refugi en fugir dels desastres de la guerra? Més encara: ¿poden ficar-se dins un mateix sac (a no ser el de la regressió) qüestions com l’avortament, el matrimoni entre homosexuals i el drama dels refugiats?

Deixo aquí la pregunta, perquè no és aquesta la qüestió que vull tractar, preocupat com estic en observar la deriva ultranacionalista que, a Europa (en això presenta grans diferències amb el nacionalisme català, que no és d’ultradreta), es troba lligada a una ideologia dretana que, en alguns casos –Polònia n’és un- prescindeix fins i tot dels resultats econòmics obtinguts, que es tornen irrellevants davant l’allau del nacionalisme. Ho dic perquè, aquests darrers anys, a pesar de coincidir amb una crisi que ha devorat la riquesa de la UE, el producte interior brut polonès ha augmentat gairebé un 25%. El país, l’únic del club que no va entrar en recessió el 2008, gaudeix d’una taxa d’atur inferior al 10% (tot i que a costa d’una forta emigració) i pot presumir d’una altra raresa: tenir el deute públic sota control, gràcies en part al bon aprofitament dels fons europeus.

Tot i això, cap d’aquests èxits no ha seduït tant els polonesos com el discurs nostàlgic del partit de Jaroslaw Kaczynski, carregat de nacionalisme i euroescepticisme, que defensa alhora un Estat fort en temps de sobirania compartida, d’incerteses i de canvis. Això significa, per tant, que l’esdeveniment que, de manera més significativa, va decantar les empatades enquestes a favor del partit guanyador va ser la crisi de refugiats, que hem de lligar també al no a la integració europea, al no a l’euro i al no a la imposició de la UE a la proposta d’acollir més demandants d’asil que va fer Kaczynski, que aquesta vegada no serà primer ministre –ho serà una senyora que es diu Beata Szydlo-, tot i que mourà els fils des del partit.

I no estem davant d’un fenomen aïllat, perquè el baròmetre polonès augura tempestes a més països de la Unió on, elecció rere elecció, les dues grans famílies polítiques europees, artífexs del consens europeu des del final de la II Guerra Mundial, perden posicions en tots els punts d’Europa en benefici de formacions de nou encuny, sovint als extrems de l’espectre polític i amb tendències euroescèptiques.

D’altra banda, i potser això és també preocupant, l’antieuropeisme sembla que hagi deixat de ser un patrimoni de l’extrema dreta, com seria, per exemple, el cas de França, amb l’auge de Marine Le Pen, furibunda crítica de la integració europea, de l’euro i de la zona Schengen. Perquè a diferència de França, Polònia i Hongria (fins i tot, Finlàndia, Dimanarca, Alemanya i el Regne Unit, que tenen avui partits d’extrema dreta antieuropeus), aquest sentiment s’estén també a d’altres ideologies. De fet, a Grècia ha estat Syriza la que ha escombrat els conservadors amb propostes d’extrema esquerra, algunes molt contràries als organismes de direcció europea. I a Portugal, els partits socialistes i d’extrema esquerra (anticapitalista i antieuro) teixeixen aliances per governar i desallotjar els conservadors del primer ministre Pedro Passos Coelho.

Els arcs parlamentaris es presenten, doncs, més fragmentats que mai, el fenomen es retroalimenta i fa que els partits moderats endureixin el discurs per frenar l’avanç dels partits protesta, populistes o extremistes.

————-

N.B.- El totum revolutum que és JxS ha aconseguit certament dues coses a Catalunya. Una la cercava, l’altra no: la primera, comptar els vots de la gent que té darrere i descobrir que no compta amb el 51 per cent dels catalans; la segona, que, tot i obtenir una majoria absoluta d’escons, aquesta només s’assoleix amb els diputats de la CUP, la qual cosa fa pràcticament impossible l’elecció d’un president que procedeixi de Convergència, i, cas que acabin posant-se d’acord per elegir-ne un altre d’entre tots els diputats de la gran coalició, difícilment aquest podrà ordenar un programa de govern, perquè l’únic que els uneix és l’opció per la independència, que, ara per ara, sembla inassolible. No sols perquè no ho permet la Constitució espanyola, sinó perquè no té prou suport dels catalans. Suport que, al meu entendre, és tant o més definitiu que el que pugui dir la lletra d’un text constitucional que, dret o tort, bé o malament, acabaria cedint si la forma independentista a Catalunya fos realment majoritària.

Es pot governar Espanya sense tenir un suport eficaç a Catalunya? Aquesta és una pregunta que m’agradaria fer a Mariano Rajoy, que coneix Catalunya perquè era registrador de Berga quan jo ho era de Solsona. Si més ni fins que l’any 1983 va ser elegit -tenia aleshores 27 anys- president de la diputació de Pontevedra per Aliança Popular.

Berga no era per aquells dies un focus de l’independentisme com potser ho és ara, però era una ciutat on, per poc que t’hi fixessis, havies de descobrir el tarannà d’una gent que es pren de manera seriosa la seva realitat com a país. I el concepte de país que té molta gent catalana no és, certament, el mateix que pot tenir un ciutadà de Valladolid, però que sí podria (i hauria d’) entendre, si més no una mica, un gallec com Mariano Rajoy.

Però el PP no ha entès Catalunya. Perquè per poc que s’hagués esforçat a fer-ho, no hauria pres la decisió de posar al capdavant de la candidatura popular el sheriff de Badalona, i menys encara l’hauria fet volar fins a Madrid per, al Congrés dels Diputats, dir aquella frase que, tristament, haurà fet famós Garcia Albiol. “S’ha acabat la broma!”, Sí, “s’ha acabat la broma!”, va dir des del Congrés, com si el que passa a Catalunya fos un joc d’al·lots. De fet, una frase autoritària que no pot sinó qualificar-se de postfranquista, ja que implica un menyspreu absolut als altres, que, a més, són majoria. Elegir García Albiol va ser, en efecte, com cremar les naus, perquè l’elecció de l’exalcalde de Badalona comportava adoptar una posició inamovible per generar temor. De fet, el PP es va presentar a Catalunya dient als electors: “o jo o el caos”. I la gent va preferir el caos a votar García Albiol. Va preferir el caos a donar suport al PP. Entre d’altres raons, perquè aquest elector amb por no existeix en la meitat més jove del cens i, com hem pogut comprovar, tampoc la trobem en una gran part de l’electorat que prové de partits moderats, com era el cas de Convergència Democràtica de Catalunya.

Tenim, doncs, que, pràcticament eliminat el pes polític del PP a Catalunya, la defensa dels posicionaments compromesos de manera clara i llampant amb l’espanyolisme, sembla que hagi quedat en mans de C’s, que representa una manera diferent de fer les mateixes coses i que, inamovible en les arrels del nacionalisme espanyol més clàssic, no té, però, la crosta del PP, i pot pescar el vot en dues direccions: prenent-lo a la vella guàrdia dels populars, ja que una gran part de l’electorat que els havia estat fidel s’ha convençut que Rajoy no lidera res i que s’ha deixat esbocinar a Catalunya; i també els pot pescar del PSOE, un partit que va saber pactar amb el socialisme catalanista el 1978 i que, per això mateix, es va convertir en una sòlida institució política on sabien conviure dues ànimes que es complementaven –la de matriu espanyola i també la catalana-, però que, darrerament, ha deixat perdre el catalanisme i s’està transformant en un partit essencialment espanyol, com de fet volia Alfonso Guerra, que mai no va entendre, ni mai no es va dur bé amb seus companys catalans que procedien de la desapareguda Convergència Socialista de Catalunya que liderà Joan Raventós.

He dit més amunt que els catalans van preferir el caos al PP, i no hi ha dubte que la frase és, com a mínim, provocadora, però no és del tot inexacta, perquè un cert caos s’ha estès en aquell país, que difícilment es podrà superar abans de les eleccions generals de desembre.

En realitat són molts els qui esperen que les eleccions espanyoles puguin alterar l’equilibri actual i debilitin el nucli dur de l’espanyolisme, o que, com a mínim, l’obliguin a fer el que a qualsevol país del món ja hauria fet un president del Govern: asseure’s a parlar amb els líders de la coalició guanyadora a Catalunya per veure com es pot sortir d’aquest caos que l’obstinació dels uns i la intransigència dels altres ha instal·lat a Espanya.

El caos, doncs, seguirà. Però no penseu que ho dic pel processament d’Artur Mas i d’altres membres de l’executiu autonòmic que ell presidia, ni per les manifestacions de suport que, davant dels tribunals (una imatge certament insòlita en democràcia) vam veure fa poc mentre Mas entrava a la seu del TSJC escortat pels mossos d’esquadra en el primer temps del saluda militar. No, ho dic pel que succeirà després del 20-D, quan es faci el recompte dels diputats elegits, que composaran sens dubte un hemicicle parlamentari molt diferent a l’actual.

És cert que en aquest hi haurà el PP, el PSOE i C’c com a guardians de la legalitat vigent en allò que fa referència a la unitat d’Espanya, però no estarem davant d’un bloc uniforme, sinó d’un conjunt que, alhora, defensa idees oposades en el plantejament territorial i en el programa de govern.

A més, molts o pocs, al Parlament hi haurà també diputats elegit per Podemos i per les coalicions que es puguin anar fent, com, per exemple, la que sembla que promou la batllessa de Barcelona, Ada Colau. I no us sorprengui si el gran tàctic que és Artur Mas reïx novament i, en la pugna soterrada que té amb Oriol Junqueras, presenta una coalició semblant a la de JxS, que podria obtenir més de vint diputats (gairebé la meitat dels elegits per Catalunya).

Sigui com vulgui, el cert és que el temps ha fet que les aigües dels rius de la política hagin crescut fins al punt que el solc constitucional que tenim –aquest que ens ha permès conviure prou bé des de 1978- és ja incapaç de contenir-les. Per tant, només a partir d’una reforma constitucional plena serà possible redreçar la situació (si és que hi som a temps). I això només serà possible si el rei Felip VI té la intuïció que va tenir el seu pare quan, després de la mort de Franco, va ser capaç d’impulsar la reforma d’unes lleis que teòricament eren irreformables, i propicià una via de consens que ha servit bonament al país durant més de trenta anys.

L’analista Jaime Miquel –un dels més prestigiosos en el camp de la prospectiva electoral- ha declarat de manera contundent en una llarga entrevista publicada a La Vanguardia, que “O Felip VI aconsegueix una referència territorial prestigiada com la va tenir el seu pare en l’Estat de les autonomies, que avui està mort, o no hi ha rei”. Poca broma, doncs! i afegeix per als qui no hagin entès prou bé aquesta asseveració, que: “No pots regnar sobre una xiulada”. I “la xiulada és inassumible [perquè] evidencia un problema de convivència que t’impedeix de fer el trànsit.” I la monarquia és essencialment trànsit. Continuïtat.

Sabem tanmateix que la Constitució dóna poc marge al rei, però, digui el que digui la Llei Fonamental del país, el rei només es guanyarà el respecte i el lloc (per tant la continuïtat i el trànsit) si aconsegueix el suport de la ciutadania. I això exigeix que, en moments difícils i crucials com els que estem vivint, tots el puguem veure com un àrbitre comprensiu, moderador i dialogant.

En una setmana de plena turbulència política, quan els responsables de dur a terme les accions de govern semblen cada cop més distanciats del diàleg, més allunyats de l’acord, que és el punt de trobada, la confluència d’ideologies diverses, fins i tot contraries, la premsa que jo llegeixo –i especialment el meu diari de capçalera, que es La Vanguardia, com hauran endevinat els meus lectors- ha publicat articles d’opinió d’una gran clarividència, que podrien i haurien d’ajudar els polítics a prendre decisions possibles i assenyades, encara que la dinàmica de les coses sembla mostrar-nos una absoluta divergència entre els qui escriuen –si més no els que jo llegeixo i als qui dono credibilitat- i els polítics, cada cop més obcecats a no veure-hi clar.

Mentre jo, diumenge passat, em mostrava dur amb els socialistes des del que, tanmateix, volia ser una proximitat ideològica, en observar que, si no superen aquest inconcret metafísic que són «les singularitats», no coadjuvaran en la mesura que seria desitjable a la resolució dels problemes d’Espanya, l’endemà dilluns, també es lamentava Alfred Pastor, un economista català que va exercir la secretaria d’Estat d’economia en un dels governs de Felipe González. Doncs bé, Pastor, citant l’article d’un altre estimat pensador, el notari López Burniol, es queixava de la trista sort que han hagut de patir els qui, havent tingut el valor de fugir de propostes extremes, són tractats amb menyspreu per aquells que persegueixen objectius d’aspecte més seductor.

Val a dir que Alfred Pastor se situava entre els perdedors. En definitiva, entre els qui, encara que tenen veu –de fet, ell pensa i escriu als diaris- no són escoltats davant l’esquer seductor –l’adjectiu és perfecte- dels qui defensen posicions extremes i es mostren incapaços, no ja de donar el braç a tòrcer, sinó simplement de donar-se la mà. «Fer convergir de nou Catalunya i la resta d’Espanya –deia Pastor- és una tasca difícil i laboriosa, però [com va fer la seva generació, que és la meva, l’any 1978 (i que consti que aquesta puntualització la faig jo)] cal arribar a un acord que duri almenys una altra generació».

Tot i així, Pastor creu que, si s’arribés a un acord, aquest no satisfaria ningú: ni als que desitgen la separació, ni tampoc al Govern de l’Estat, al qual adverteix que, per més que pugui pensar que té tots els trumfos a la mà, no els té, «perquè la lliçó d’aquests últims anys és que, si “Madrid” no canvia d’actitud, la independència de Catalunya és, per més que ho lamentem, qüestió de temps».

L’advertència de Pastor feta des d’un posicionament que no combrega amb les ambicions de Mas ni de JxS, anava, però, dirigida més aviat al Govern de l’Estat. Per tant, al president Rajoy, que, amb la vicepresidenta Sáenz de Santamaria y el ministre de justícia Català, s’han situat a les antípodes de Mas, convençuts que aquest 47,8 per cent de catalans que han optat per demanar la independència són una gent enganyada, que es mou com es mouen les titelles d’un teatre de guinyol, ja que no puc interpretar d’altra manera la resposta del ministre de justícia quan declara a La Vanguardia que hem arribat al punt on ens trobem perquè «hi ha hagut una opció política que de forma irresponsable ha alimentat la idea que “Espanya ens roba”. Han generat victimisme, en comptes de gestionar els grans problemes (…) Han evitat les crítiques llançant les culpes als altres. S’ha atribuït a la independència un valor taumatúrgic, s’ha dit que resoldrà els problemes». En definitiva, que, segons creu el ministre de justícia, el 47’8 per cent dels catalans són gent sense criteri que es deixa manejar.

I mentre jo mateix em demanava públicament diumenge passat si podia fer-se una reforma constitucional seriosa que abordés el problema de Catalunya sense un previ reconeixement del caràcter nacional d’aquell país, el ministre em donava (indirectament) la resposta que el Govern actual del PP té per a aquests casos: «La Constitució no recull cap altra nació que l’espanyola; no juguem a confondre». La qual cosa és certa, però no ho és també que es pot modificar la Constitució posant-nos tots d’acord?

Ja sé que l’entossudiment no es troba tan sols al costat de Rajoy i dels seus, també el podem observar en els catalans que han optat per JxS i per la CUP, els quals farien bé de llegir –sobretot els procedents de Convergència- l’article que Antoni Puigverd publicava diumenge passat a La Vanguardia, quan comparava Mas amb Pirros, el rei grec que es va fer cèlebre per unes victòries tan costoses sobre els romans que van deixar-li un exèrcit tant o més damnat que el perdedor. «Sempre passa el mateix –escrivia Puigverd-. Primer s’insisteix en la inevitabilitat del pas que es vol donar (altrament tota mena de mals cauran sobre Catalunya). Després s’idealitza el pas que es vol fer: es minimitzen les dificultats, s’idealitza el futur que, si bé no es presenta com un camí de roses, sí que es descriu en termes de guany clar i segur des del primer moment (de manera que quan algú descriu les dificultats possibles o bé és acusat de sabotejador o bé de fabricant de pors). Finalment, la propaganda ho envaeix tot. El maniqueisme s’empara de les discussions, es genera un clima de victòria indiscutible i s’insisteix en la data màgica d’una manera obsessiva i constant. Després de la data màgica també sempre passa el mateix: apel·lant de manera coral i obsessiva a la necessitat de l’acord, s’eclipsa el desconcert causat per la curtedat del resultat i es nega tota possibilitat d’autocrítica o d’anàlisi».

Poques crítiques poden ser més dures que aquesta. I dubto molt que se n’hagi escrit cap als diaris de Madrid pel que fa a l’actitud del Govern. Però les preguntes que ara ens hem de fer nosaltres són: Què podem esperar si el PP (i la nova estrella de l’horitzó polític que és C’c) estan ancorats en el no a tot i els guanyadors pírrics de Catalunya demanen un sí a tot, net i incondicional? Què podem esperar si els socialistes, que haurien de contribuir a resoldre el problema, no ofereixen a l’elector català sinó unes «singularitats» buides de contingut que de cap manera els poden satisfer?

Podem esperar ben poca cosa, i tanmateix segueix havent-hi pensadors que, fora dels partits, proposen solucions lúcides, com per exemple Rafael Jorba, que, també des de La Vanguardia, s’adreçava al Govern i a la gent del «no», i partint d’aquella màxima de la dreta radical i antiautonomista de la Segona República que preferia «Una España roja antes que rota», demanava al Govern: ¿Preferiu «una España rota antes que una España plural?» I oferia tot seguit un temari succint per aconseguir aquest objectiu: «Regeneració: sistema electoral, corrupció sistèmica, finançament de partits i democràcia participativa. Federació: reconeixement de les nacions hispàniques -les nacionalitats de la Constitució del 1978-, que no són nacions sense Estat, sinó que deleguen la seva sobirania en l’Estat compost que hauria de ser Espanya, com Espanya la té delegada en la UE; un federalisme simètric en drets i deures, i asimètric en competències, sobretot les que es desprenen dels fets diferencials (llengua, cultura, dret civil…), i la ciutadania com a fonament del model: no es tracta de regular el que els ciutadans se senten, sinó que tots comparteixin les regles del joc. Finançament: l’efectiva aplicació del principi d’ordinalitat en la contribució a la solidaritat i la revisió de la quota basca -no del concert-. Estat de benestar del segle XXI: quin model social volem i quina fiscalitat necessitem per sustentar-lo».

Tan difícil seria intentar-ho?

¿Pot haver-hi una reforma constitucional seriosa que abordi el problema català sense un previ reconeixement del caràcter nacional de Catalunya?, va demanar Francesc-Marc Alvaro a Pedro Sánchez en una emissió de RAC1, i la pregunta va quedar sense resposta. Bé, no exactament. Després de fugir d’estudi en primer lloc, i davant la insistència del periodista, Pedro Sánchez va donar la resposta que ell i els socialistes del PSOE han encunyat quan se’ls presenta aquesta mena de qüestions: “La reforma federal que nosaltres defensem reconeixerà les singularitats de Catalunya”. Tots l’han apresa de cor, aquesta resposta, i no es mouen del guió que ha traçat la direcció del partit. Catalunya és, doncs, per als socialistes una singularitat. Ni tan sols fan ús del concepte “nacionalitat” que, reconeix la Constitució de 1978. Però què vol dir això de la singularitat? Com es menja?

En aquest debat maldestre i ple de llocs comuns que manegem avui dia, PP i C’s han esdevingut, sens dubte, els dos grans partits que no amaguen el seu “nacionalisme espanyol”. Per a ells, Catalunya no és una nació, i per tant, no cal modificar res del que diu avui la nostra llei fonamental. Però Pedro Sánchez i el PSOE es volen desmarcar d’aquest “nacionalisme espanyol” clar i llampant, d’aquest nacionalisme de matriu castellana que defensen Aznar, Rajoy i Rivera per igual i sense matisos, que renega de qualsevol “diversitat” i de qualsevol “varietat cultural”, argots que s’observen com una anomalia, com un error que cal extirpar del cos, únic i indivisible, que és Espanya. En aquest sentit, Puigverd ens recordava fa poc la tradició espanyola de la puresa de raça, que segles enrere va provocar l’expulsió de jueus, de moriscos i d’afrancesats; una tradició que, en el fons, no es diferencia gaire de l’extirpació que, al llarg dels segles, s’ha intentat dur a terme de la “diferència” basca i catalana, que conceben com a irregularitats que no són capaços d’acceptar.

Però del que no hi ha dubte és que sabem on és aquesta gent, perquè defensa una posició clara. Tant com la que han assumit els independentistes catalans, cada cop més obcecats en la seva decisió de dir adéu a una Espanya que no reconeixen, perquè tampoc accepten matisos al seu discurs. I això fa que considerin –en aquest sentit no es diferencien gens dels nacionalistes de matriu castellana- que els components castellà i català són impermeables. Per tant, incapaços de trobar-se, de combinar-se i, doncs, de suportar-se. Incapaços, en definitiva, de conviure i de crear un marc legal on es reconeguin els drets, les ambicions i els desitjos de l’altre, en un tot que sigui divers.

De fet, és el que expliciten els resultats electorals del 27-S, que marquen un empat tècnic entre dues posicions irreconciliables, que només es podrien desencallar si els uns i els altres –Rajoy i Mas, especialment- decidissin baixar de la torratxa on cadascú s’ha situat i decidissin parlar.

Davant això, davant aquest impossible metafísic, ¿és el PSOE una esperança? ¿Ho és aquest PSOE de les singularitats?

Honestament (i dolorosament), he de dir que ho dubto si els apriorismes que empresonen Pedro Sánchez, si els interessos electorals que l’acuiten (especialment a Andalusia, però també a tota l’Espanya castellana) l’impossibiliten d’interpretar què passa realment a Catalunya i fan que l’única resposta que pot oferir sigui la de les “singularitats”.

I el que més em sobta davant el discurs únic dels socialistes és que Miquel Iceta no hagi aixecat un dit per puntualitzar aquest concepte vague i genèric que Pedro Sánchez accepta com la pedra filosofal per treure’ns de l’atzucac en què ens trobem, i que hagi hagut de ser Ximo Puig qui, des de València (com es nota que aquest té els de Compromís que li alenen al clatell!) hagi hagut de fer la primera puntualització.

Potser perquè jo també ho veig com ell, m’ha agradat que Francesc-Marc Alvaro aconsellés a Pedro Sánchez i a Miquel Iceta que reflexionessin plegats sobre la relació causal que pot haver-hi entre el posicionament ideològic del PSC i els cada cop més mals resultats d’aquest partit, i li recomanés que rellegissin Jaume Lorés abans de judicar-los.

Vaig tenir la sort de ser amic de Jaume Lorés (Barcelona 1935-2002), que vaig conèixer al llarg de la dècada dels vuitanta, quan jo exercia la meva professió a Barcelona. Vam dinar plegats més d’un cop en un petit restaurant de Sarrià per reflexionar sobre política, i jo l’escoltava com qui escolta un mestre, i llegia després amb fruïció els articles que publicava a La Vanguardia, i els llibres que anava escrivint, on desgranava lúcidament la sempre complicada política del país.

Lorés era un pensador cristià i alhora socialista. Havia ingressat a Convergència Socialista de Catalunya amb Joan Raventós i, posteriorment, al Partit dels Socialistes (PSC), en el qual sempre milità. Però era qualsevol cosa menys un fonamentalista. Coherent, doncs, amb el seu catalanisme transversal, Jaume Lorés va col·laborar amb el conseller Max Cahner (CDC), quan dirigia el departament de Cultura del govern de la Generalitat de Catalunya, i més tard amb el conseller Joan Rigol (UDC). Lorés va dirigir durant nou anys (1989-1998) el Centre d’Estudis de Temes Contemporanis de la Generalitat de Catalunya.

Penso, doncs, que és encertat recordar el pensament del socialista Jaume Lorés a Miquel Iceta i Pedro Sánchez per ajudar-los a superar aquest vague (i buit) concepte de “singularitats” que defensa el PSOE. Perquè res no ve més a tomb que les paraules que Lorés adreçà a Felipe González amb motiu de la sentència de la LOAPA, a la vista del posicionament que aleshores van adoptar el PSOE i el PSC: “Hom no nega –va escriure Lorés- que el PSOE sigui nominalment federalista, però només si es dóna a aquest terme un sentit unilateral, unidimensional, i fins pedestrement abstracte. Federalista sense federals. Autonomista sense autonomies. Descentralitzador sense perifèria. Les coses pel seu nom. Un federalisme que ni entén les autonomies. Perquè el parany i l’escull en què s’han ficat molts socialistes catalans consisteix a denigrar el nacionalisme concret en nom del federalisme abstracte, el catalanisme real en nom del federalisme de paper. Sense adonar-se que ser federalista, històricament, a Catalunya, ha estat un matís en el difícil art de ser catalanista i nacionalista. Mai no es pot dreçar la bandera del federalisme contra el nacionalisme, com es fa a cada cantonada i raconet. Per ser federalista concret s’ha de ser, abans, nacionalista concret, i fer desembocar la solució del problema nacional en la construcció d’un estat federal, plurinacional. La defensa i la construcció de la federació passa per la defensa de la pròpia nacionalitat. La resta són trons.” (El Món, 19 d’agost de 1983).

A la vista d’això, ¿creu algú que pot haver-hi una reforma constitucional seriosa que abordi el problema català sense un previ reconeixement del caràcter nacional de Catalunya?

La portada del diari Menorca del passat dilluns resumia molt fidelment què havia succeït a Catalunya. Deia: “L’independentisme assoleix la majoria absoluta però no aconsegueix guanyar en vots”. Un titular descriptiu molt exacte que no evita, però –ni ho pretén- les interpretacions que es poden fer dels resultats, ja que, com era previsible, en això cadascú hi pot dir la seva.

D’entrada, Mariano Rajoy, impasible el ademán, s’ha mostrat tan segur com impertorbable. “Menos de cuatro de cada diez catalanes ha votado a favor del independentismo”. Res, doncs, no ha canviat. Més encara, l’independentisme ha perdut. Ha perdut clarament. I això significa que el fals problema que proposaven alguns catalans, “el lío en que nos ha metido Artur Mas”, segons frase lapidària del PSOE, s’ha esvanit. Per tant, ells sols –els independentistes- han ficat el peu a la galleda i el problema ha deixat d’existir.

Com molt bé ha dit Enric Juliana, “El PP vol esculpir un baix relleu en marbre en el qual Artur Mas i la tropa de Junts pel Sí apareixen vençuts per la fermesa, el tremp i la serenitat de Marc Ulpi Rajoy. La derrota dels dacis a la columna de Trajà. Als perdedors no se’ls ofereixen pactes.”

Força més despertes i ajustades a la realitat han estat, en canvi les paraules que José María Aznar va dir el mateix dilluns, unes hores abans que es reunís l’executiva del PP per assumir i proclamar el posicionament de Rajoy. Aznar, que havia callat durant la campanya, va enviar a l’executiva popular un avís contundent i glacial, després de fer un altre diagnòstic del que va passar diumenge. “Els sobiranistes han guanyat –assegura Aznar-, encara que hagin fracassat en les seves intencions plebiscitàries”. I després d’analitzar els resultats, pronostica el següent: “els radicals aniran cada vegada a més a Catalunya. El PSOE està recuperant vot útil, rebaixant Podem. L’auge de Ciutadans fragmenta el vot de centredreta. I el PP no fa més que perdre eleccions. Aquest és el cinquè avís –emfatitza Aznar- i no es pot desatendre”.

Contemplant el panorama sense la passió dels independentistes i sense la ceguesa del Govern espanyol (especialment de Rajoy i de Sáenz de Santamaría), penso que un observador perspicaç no s’erraria gaire si conclogués la seva anàlisi afirmant que, de la mateixa manera que Rodríguez Zapatero va perdre el poder per no haver estat capaç de detectar la crisi econòmica que era a punt de devorar-nos, Rajoy el perdrà per haver estat incapaç de detectar el gravíssim problema que Espanya té a Catalunya, problema que, segons ell, ha deixat d’existir perquè “menos de cuatro de cada diez catalanes ha votado a favor del independentismo”. ¿Què fa que Mariano Rajoy estigui tan cec i sigui incapaç de reconèixer el que veu i denuncia tan clarament José María Aznar?

El mateix diumenge 27S, Manel Pérez publicava a les pàgines econòmiques de La Vanguardia un article molt lúcid que, al meu entendre, Rajoy y Sáenz de Santamaria haurien de llegir. El títol era ja prou significatiu: “Bancs i analistes difereixen del Govern espanyol sobre la qüestió catalana”. Aquest anava també seguit d’un subtítol encara més aclaridor: “L’Executiu no convenç amb el discurs que res no canviarà després dels comicis”.

Partint d’aquella premissa tan coneguda com certa, que “el món dels diners sempre es troba més còmode quan la política s’ocupa només d’assegurar-li la màxima invisibilitat per seguir guanyar-ne”, hem d’acceptar tanmateix que, si aquesta afirmació fos un axioma indestructible, aleshores el món dels diners asseguraria l’immobilisme etern (màxima que sembla que guiï el pensament i la política de Rajoy), però resulta que, en el camp econòmic, sovint hi intervenen també d’altres factors, i això fa que els analistes hagin d’investigar i reflexionar sobre com aquests poden afectar l’axioma a què he fet referència.

Manel Pérez ens diu que els informes que han anat elaborant els analistes i els bancs d’inversió sobre el procés obert a Catalunya –informes que s’han fet més nombrosos i precisos a mesura que s’acostava el 27S- han anat qüestionat –i no poc- el mantra del Govern, segons el qual l’afer no interessa als mercats, i han incorporat altres elements clau que també poden ser determinants a l’hora d’entendre l’interessat recurs dels uns i dels altres al vaporós diagnòstic dels mercats. Per exemple, pràcticament tots els documents de la banca d’inversió desmenteixen el pronòstic efectuat el passat divendres 25 de setembre, per la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría, quan (seguint les ordres de Rajoy) descartava a la roda de premsa un canvi de política governamental després del 27-S.

Llegint les pàgines d’aquests informes, Manel Pérez assegura que es rastreja un inapel·lable consens sobre la insostenibilitat de l’actual estat de les coses a Espanya. En un de finals d’agost titulat “Eleccions catalanes, raons per a la preocupació sense arribar al pànic”, el banc de negocis nord-americà JP Morgan esperava que després de les eleccions generals s’ “obrís la finestra d’oportunitat per a un diàleg més constructiu” entre Barcelona i Madrid, i vaticinava que hi haurà “un nou marc que garantirà un grau més alt d’autonomia fiscal i política… que reduiria la quantitat dels recursos propis que Catalunya transfereix a altres regions”.

En una línia encara més clara, Morgan Stanley apuntava fa un any que al final hi haurà “un acord institucional diferent a Espanya”, amb més flexibilitat fiscal i una autonomia gairebé sobirana a Catalunya. I Moody’s, l’agència de qualificació del deute, projectava l’octubre passat que “Catalunya aconseguiria satisfer algunes de les seves demandes, particularment les fiscals”.

Res d’això no es farà, si hem de creure Rajoy i Sáenz de Santamaría, a pesar que el seu partit ha viscut una desfeta electoral a Catalunya, cedint a C’s (Ciutadans) el protagonisme de l’oposició al pol independentista, paper que encarnarà, sens dubte –i ho farà molt bé- la jove Inés Arrimadas, que deixarà que el sheriff García Albiol faci el paper de Jean Marie Le Pen.

Tenim, doncs, que davant el monolitisme marmori del PP, els analistes pensen gairebé unànimement que, com a mínim, és ineludible afrontar un canvi estructural en la relació Catalunya/Espanya. En aquest sentit, l’assessora financera Autonomous apuntava a finals d’agost que “la dura posició de Rajoy implica el risc d’agreujar la situació… encara que és possible que emergeixi una solució més moderada amb un govern nou a Espanya”.

Diré, doncs, per acabar, que seria bo i saludable per a tots que, tant els uns com els altres, fossin capaços de llegir els resultats de les eleccions amb més intel·ligència que impuls emocional. Del costat dels independentistes, perquè el magnífic resultat obtingut no els reforça prou per “trencar amb Espanya” sense comptar amb “els altres catalans” i amb el Govern espanyol. I del costat d’aquest, perquè els fets són tan contundents que no poden ser observats amb la ceguesa que ho fa Mariano Rajoy.

En el camp de l’administració de justícia, l’Estat s’atribueix el dret i el deure de prevenir i reprimir les conductes delictives per mantenir la pau social i la seguretat pública, que articula mitjançant la Llei, que no sols regula els drets i els deures dels ciutadans, sinó que defineix també els il·lícits penals i, des del punt de vista processal, estableix una sèrie de processos jurisdiccionals que serveixin d’instrument per imposar les corresponents sancions quan la Llei es violenta.

Ara bé, la seguretat jurídica fa que el dret a perseguir i a castigar els delictes no pugui ser perenne, d’aquí que l’Estat s’imposi una autolimitació o renúncia a la potestat de castigar, que es concreta en l’institut de la “prescripció”, que no és sinó, i en definitiva, una causa d’extinció de la responsabilitat criminal fundada en l’acció del temps sobre els esdeveniments humans. El seu fonament, repeteixo, rau en raons de seguretat jurídica i el seu efecte principal és d’impedir l’exercici del poder punitiu un cop que han transcorregut determinats terminis a partir de la comissió del delicte (prescripció del delicte), o del pronunciament de la condemna, sense haver complert la sanció (prescripció de la pena). Diguem també que la prescripció s’aplica, com és lògic, a la responsabilitat civil derivada d’una infracció penal.

Aquest institut –el de la prescripció- és al què s’ha referit la Sala Civil del Tribunal Suprem quan, el passat dimecres, ha acordat rebutjar el recurs de l’Associació de Víctimes de la Talidomida a Espanya (AVITE), en entendre que la indemnització que reclamaven a Grünenthal (laboratori que va fabricar el medicament danyí), estava prescrita.

El Suprem ha confirmat, doncs, la sentència de l’Audiència Provincial de Madrid que va desestimar aquesta demanda de responsabilitat civil per la mateixa raó. I ha fonamentat l’argument en el fet que la ingesta que les dones van fer del fàrmac es produí a finals dels anys cinquanta i principis dels seixanta del segle passat, tot i que els afectats al·leguen que no hi va haver reconeixement oficial de les seves lesions fins al 2010, per la qual cosa no van poder emprendre accions abans.

Els magistrats de l’alt tribunal consideren, “indubtable” que els danys que pateixen els afectats es deuen a la Talidomida (reconeixen, doncs, el mal causat i admeten, per tant, que aquest es deu a l’acció de Grünenthal), però creuen que el termini per iniciar la reclamació no es podia marcar en relació al reial decret de 2010, que regula la concessió d’indemnitzacions, sinó que s’havia de situar en “períodes molt anteriors” en què -asseguren els jutges-, els afectats ja van poder demandar l’empresa farmacèutica. El Suprem deixa, però, oberta la porta, com ja va fer l’Audiència provincial, a futures reclamacions civils i per al cas que apareguin danys no coneguts fins ara o que s’agreguin als actuals.

Més enllà de dir si els camins dels reclamants s’han tancat o no del tot (probablement aquests ara iniciaran un període de lluita davant el Tribunal Constitucional i el Tribunal de Drets Humans d’Estrasburg), el que jo voldria remarcar aquí és que, de vegades, per la raó que sigui (en aquest cas a causa de la “prescripció”), la Llei no és útil, ni suficient, per provocar la “justícia”. De fet, si és que la decisió del Tribunal Suprem és correcta –i hem de pressuposar que ho és- no hi ha dubte que, en aquest cas, els mecanismes derivats de la Llei no han servit per fer justícia, ja que no s’ha pogut indemnitzar un col·lectiu de persones que, injustament –i amb mala fe per part dels laboratoris que van crear la Talidomida- han sofert danys irreparables.

I si la Llei de vegades no ho pot resoldre tot –que no sempre ho pot resoldre tot-, ¿quin camí ens queda als ciutadans per arbitrar una solució a problemes reals o per reparar situacions injustes, com, per exemple, aquesta dels afectats per la Talidomida? Com a resposta a la pregunta jo diria que allà on no arriba la Llei, sempre pot arribar-hi la Política. Vull dir amb això que, en el cas de la Talidomida, bo i acceptant que el dany no s’ha reparat, el Govern (si cal amb l’ajut del Parlament), té la possibilitat d’arbitrar actuacions per assumir el deure d’indemnitzar –ajudar, subvencionar o digueu-li com vulgueu- els afectats i resoldre el problema que la Llei –la que han hagut d’aplicar els Tribunals de Justícia- no ha pogut resoldre.

Recordo –per esmentar ara a un altre exemple- que, quan jo era membre del Consell Consultiu de la CAIB, aquest va haver de dictaminar respecte d’un cas molt desgraciat: un jove, que col·laborava gratuïtament amb la Direcció General d’Esports fent de monitor en uns campaments, va ser condemnat per un jutge a indemnitzar els danys que va sofrir un dels al·lots que eren al campament en caure d’una “tirolina”. Ferma la sentència, el pobre monitor, al qual el jutge va fer responsable del dany per no haver tingut prou cura del fillet en virtut de la responsabilitat objectiva que havia adquirit en acceptar el càrrec (gratuït) al servei de la Direcció General d’Esports, va intentar que fos aquesta (per tant la CAIB) que assumís la responsabilitat i es fes càrrec de la indemnització.

El Consell Consultiu, tot i que era conscient que, probablement, estava cometent el que, a nivell humà, hauríem de qualificar com una injustícia, no va tenir més remei que dictaminar contràriament a la indemnització, perquè la Llei no li permetia actuar d’altra manera. ¿Què va fer, però, el Govern del president Cañellas? Doncs va dictar una resolució en la qual “oït el Consell Consultiu” -que desestimava la responsabilitat de l’Administració-, acceptava “políticament” assumir la dita responsabilitat. I així va refer una situació que, per l’aplicació estricta de la Llei, hauria esdevingut clarament injusta.

En el fons, aquests dos casos –el de la Talidomida i el del jove monitor que va ser condemnat- són metàfores del que està succeint a Catalunya i que, davant la rigidesa actual de la Llei, no ha trobat cap mena de solució dialogada –, per tant, política- per resoldre el que, en opinió dels catalans és “una injustícia”, i en opinió de molts espanyols (no sé si del govern), és –o hauria de ser- com a mínim, “un gravíssim problema real”. Però davant la incapacitat per dialogar –és a dir, davant la impossibilitat de fer política-, els primers han decidit anar fins al límit (no d’altra manera poden definir-se unes eleccions amb les quals pretenen rompre el sistema constitucional), mentre que el govern, aferrant-se al mantra de la Llei, la Llei i res més que la Llei, ha oblidat que, quan aquesta no condueix a trobar solucions per a resoldre els problemes (o les injustícies), l’únic camí possible és el de la Política.

No ens hauríem de sorprendre, per tant, si demà, comptats els vots a Catalaunya, els uns o els altres ploren desconsoladament la seva dissort. Això si és que no som tots els qui ens hàgim de lamentar de no haver acudit a la Política per evitar un xoc de trens que produirà, en el millor dels casos, gravíssims desperfectes.

Quan Mariano Rajoy i jo vam ingressar al cos jurídic dels registradors de la propietat –fa ja més de 25 anys- entre els cinc-cents i escaig de temes que vam estudiar no n’hi havia cap dedicat al Tribunal Constitucional, per la senzilla raó que, si bé s’acabava d’aprovar la Constitució Espanyola, que era l’origen d’aquest òrgan, amb prou feines s’havia desplegat la Llei Orgànica 2/1979, de 3 d’octubre, que regulava aquesta nova i desconeguda institució, que es va consolidar amb diverses lleis de 1984, 1999, 2000, 2007 i 2010 (aquesta darrera feta amb nocturnitat per Rodríguez Zapatero amb l’acord, precisament, de Mariano Rajoy, que era aleshores el cap de l’oposició).

A diferència de nosaltres dos, Soraya Sáez de Santamaría va ingressar al cos jurídic d’advocats de l’Estat l’any 1998, i és segur que, al seu programa, hi havia ja un o més temes dedicats a l’estudi del Tribunal Constitucional que, com a intèrpret suprem de la Constitució, és independent dels altres òrgans constitucionals de l’Estat i està sotmès només a la Constitució i a la seva Llei Orgànica. Ella, doncs, més que Rajoy i que jo (que som força més vells i més antics en l’accés a un dels cossos que, divertidament, Juliana designa com “la brigada Aranzadi”), ha de saber perfectament una qüestió que, al meu entendre, és l’abc de l’essència del Tribunal Constitucional: que no forma part del Poder Judicial; poder aquest que té alhora una regulació específica al Títol VI de la nostra Constitució (arts. 117 a 127) i és (en això com el Tribunal Constitucional) independent del poder executiu i del legislatiu i està regulat també per una Llei Orgànica de 1985.

La diferència fonamental entre el Tribunal Constitucional i els Tribunals de Justícia (que –aquests sí- formen part del Poder Judicial) és que, mentre el primer té com a única característica la de poder interpretar la Constitució, els Tribunals de Justícia (integrats per jutges i magistrats) tenen la potestat –i, per tant, la funció- d’administrar justícia. Són, doncs, aquests darrers els que baixen a l’arena i jutgen casos concrets (civils, penals, administratius i laborals).

Tanmateix, aquest esquema constitucional serà modificat –i per via d’urgència!- si, com tot ho fa preveure, el Partit Popular usa la seva majoria absoluta per dur a terme la reforma del Tribunal Constitucional que ha preparat la senyora Sáenz de Santamaría amb els seus assessors –aquests sí vertaders sapadors i pontoners de la brigada Aranzadi-. Ho dic perquè, segons el text de la proposició de llei que es va discutir al Congrés dels Diputats el passat dimecres, la reforma atribueix “caràcter de títol executiu a les resolucions del Tribunal i estableix, en matèria d’execució, l’aplicació supletòria de la llei de jurisdicció contencionsa-administrativa”. En base, doncs, a aquesta disposició, els magistrats del T.C. podran “disposar en la sentència qui ha d’executar-la, les mesures d’execució necessàries i, si s’escau, podran resoldre les incidències de l’execució”. A més, la decisió es podrà “notificar a qualsevol autoritat o empleat públic”, i en el cas de desobediència, es demanarà un informe abans de decidir si se li imposa una multa o una altra sanció.

I per al cas que concorrin “circumstàncies d’especial transcendència” –i aquí, posats a mal pensar, hem de fer esment a la improbable (però possible) declaració unilateral d’independència del Parlament de Catalunya-, el tribunal, d’ofici o a instància del Govern de l’Estat, podrà adoptar les sancions que estimi adequades “sense escoltar les parts” (!). Encara que, posteriorment, en el termini de tres dies, les escoltarà i el fiscal confirmarà o modificarà les mesures prèviament adoptades.

Aquesta reforma, que els populars tramiten pel procediment d’urgència perquè pugui accedir al BOE a mitjan octubre, preveu que l’alt tribunal pugui “imposar multes coercitives” i “acordar la suspensió de les autoritats o empleats públics responsables de l’incompliment o encomanar al Govern, encara que aquest estigui en funcions, l’execució de la sentència”.

Per què aquesta reforma ens sembla innecessària i, sobretot, fora de lloc? Doncs perquè si es confirma, el Tribunal Constitucional ja no serà únicament l’intèrpret suprem de la Constitució, sinó també un òrgan amb funcions executives –algunes fins i tot de naturalesa penal!- que trencaran el que havia esta la seva naturalesa originària i el convertiran d’alguna manera en un òrgan judicial i, alhora, executiu.

Jo no puc afirmar si la reforma prevista és o no inconstitucional (cosa que haurà d’avaluar el mateix Tribunal quan s’interposi –si s’interposa- el corresponent recurs, però crec que la reforma posa el Tribunal Constitucional en una posició administrativa que no li es pròpia.

Diguem que la reforma ha tingut d’entrada les crítiques del Consell General del Poder Judicial, que ha manifestat el seu desacord tant amb l’esperit com amb el contingut de la proposició de llei; i també pel fet que aquesta es tramiti d’urgència.

I per què s’ha tramitat d’urgència? Doncs diguem-ho clarament: per evitar l’informe del mateix Consell General del Poder Judicial (CGPJ) i també –i això és encara més important- per evitar el preceptiu –encara que no vinculant- informe del Consell d’Estat (els de la brigada Aranzadi no són beneits!), dictàmens que molt bé haurien pogut mostrar-se contraris a la reforma.

D’altra banda, i per acabar, diré que aquesta proposició de llei té, al meu entendre, una altra característica que, en el marc legislatiu, no és acceptable. Perquè si les lleis, per definició, es dicten amb caràcter general, aquesta, tot i que, formalment, també s’aprovarà amb l’esmentat caràcter, fa la impressió que s’ha dictat preveient un cas molt concret: la possibilitat que, després de les eleccions del 27S, a Catalunya, el parlament català aprovi una DUI, si és que “Junts per sí” més la “CUP” obtenen una majoria absoluta que els permeti declarar la independència.

Amb la reforma aprovada, si això darrer es produís, el Tribunal Constitucional, transformat en òrgan judicial i executiu, podria demanar que qualsevol institució de l’Estat –fins i tot l’Exèrcit!- intervingués contra el Parlament de Catalunya i contra el president Mas, al qual es podria cessar com a president de la Generalitat, i aquest no podria tan sols recórrer la decisió davant ningú, atès que el Tribunal podrà adoptar las mesures d’execució necessàries sense necessitat d’escoltar-lo.

Temo molt que, davant una qüestió tan important i transcendent com aquesta, podríem dir que “los atajos no siempre son sostenibles”.

El diari El País, que durant molts anys (quan el sobiranisme no representava un perill real i proper), s’havia mostrat condescendent i comprensiu amb les posicions nacionalistes, ha virat en rodó aquests darrers temps perquè, “no és el mateix veure la mort de lluny que de prop” com va dir un republicà del meu poble per justificar davant els seus d’haver-se confessat i rebut el viàtic en perill d’una mort que, finalment, no es va produir.

En aquest viratge que ha dut a terme sense concessions ni commiseracions, ha publicat a primera pàgina (cosa que només fa en editorials propis de gran importància) una carta de Felipe González dirigida als catalans. S’han fet molts comentaris d’aquesta. Jo em quedo, però, amb el del periodista Xavier Antich publicat a La Vanguardia del passat 2 de setembre, és a dir amb l’opinió d’un català nascut a la Seu d’Urgell que mai no s’ha declarat independentista. Doncs bé, diu Antich: “Cal prendre seriosament la seva desqualificació de les eleccions (“la falseada contienda electoral”), el seu anatema apocalíptic (“¿Cómo es posible que se quiera llevar al pueblo catalán al aislamiento, a una especie de Albania del siglo XXI?”), el seu paternalisme (“me dirijo a los ciudadanos de Cataluña para que no se dejen arrastrar a una aventura ilegal e irresponsable”), el seu menyspreu partidista i banal de l’adversari (“esa extraña coalición unida solo por el rechazo a España”). I, sobretot, cal prendre seriosament la seva indecent falsedat respecte a la situació a Catalunya: “Es lo más parecido a la aventura alemana o italiana de los años treinta del siglo pasado”, en una inequívoca referència al nazisme i al feixisme. I cal prendre seriosament, molt de debò, una mentida repugnant de proporcions escandaloses: “se empiezan a oír voces de rechazo a los que no tienen pedigrí catalán”. Per tot això, però sobretot per aquesta falsedat i per aquesta mentida, i perquè sóc un dels destinataris d’aquesta carta “a los catalanes”, aquest text, independentment d’altres consideracions, em mereix el més profund dels menyspreus.”

Uns dies més tard, després del desgraciat incident del ministre Morenés, que va parlar més del compte (per dir exactament el que pensava), El País ha publicat també en portada tot un allau de notícies sobre la possible corrupció de CDC: “Decenas de empresas pagaron a la fundación de Convergència. Las principales adjudicatarias de la Generalitat y de Ayuntamientos del partido de Mas donaron a CatDem tres millones de euros entre 2008 y 2013.” La notícia no diu que CDC sigui corrupta (que potser ho és), però ho insinua clarament amb la intenció primordial de desacreditar el president Mas i tota la llista de “Catalunya pel sí”. Però bel al costat d’això publica un manifest editorial en favor de la famosa “Tercera via”, que és la que jo, com a menorquí (per tant, espanyol no català, però de cultura catalana) defensaria si no fos perquè, presentada “tarde y mal” per aquest diari, no crec que la declaració sigui honesta.

I tanmateix em sembla molt bé el que diu en afirmar que “Este periódico apoya cuantas iniciativas contribuyan al diálogo, como la representada por la asociación La Tercera Vía, frente a la emocionalidad excitada por el secesionismo y por los partidarios de no tocar el statu quo. Apostar por el independentismo conduce a una situación irreversible: si las cosas salen mal —y hay muchas posibilidades de que así sea—, ya no hay vuelta atrás. Por eso hay que mantener espacios abiertos al diálogo y al entendimiento. Dispararse desde las trincheras de la secesión y del continuismo, aunque lo primero sea una grave violación de la legalidad y lo segundo un grave error político, no aporta más resultado a los catalanes y al resto de los españoles que la prolongación de la crisis.”

Ara bé, per què El País no es planteja –ni analitza tan sols- les causes que han dut els catalans a aquesta situació revolucionària de voler trencar amb Espanya i amb el nostre sistema constitucional? És cert que en les paraules de l’editorial hi ha també una crítica a l’immovilisme de Rajoy i del seu govern, però potser hauria estat interessant que, des del diari, s’hagués criticat netament Rajoy quan aquest va tancar les portes a Mas l’any 2012 davant la proposta d’una reforma del sistema de finançament, o quan els catalans plantejaven un blindatge de les seves competències en matèria de llengua i de cultura. On era El País aleshores? On es posicionava?

Quan un Estat es nega a contemplar els problemes reals del seu poble, o bé els minimitza dient com a tot argument que les peticions que fa, de manera insistent, una determinada comunitat amb gran suport de la ciutadania són “una sinrazón” o bé “una burla al sentido común”, al final produeix la radicalització dels posicionaments i empeny els descontents a rompre amb la legalitat. Però no per crear una dictadura –com afirmava (irresponsablement) fa poc a Lloret de Mar la reapareguda María Dolores de Cospedal-, sinó per crear una nova democràcia en un nou Estat que vol separar-se del que estava unit de feia segles.

I quan aquesta “sinrazón”, aquesta “burla al sentido común” comença a agafar cos, aleshores venen totes les pors, fins al punt que el que està passat aquests dies (Cospedal, Felipe González, El País, etc. etc., per no parlar de la premsa reaccionària madrilenya) no és sinó una demostració del gran temor amb què el govern d’Espanya i molts espanyols afronten ara la realitat –és a dir les eleccions del 27S- després que s’han mostrat absolutament intolerants i s’han negat a contemplar el problema real que l’Estat tenia a Catalunya quan era el moment d’afrontar-lo. I és en aquest context que apareixen ara les “terceres vies”, quan les forces de xoc han assolit ja una dinàmica que no apunta al diàleg sinó a la ruptura, amb totes les conseqüències que aquesta implica (que ara per ara desconeixem), però que seran tan lesives per als catalans (si la cosa no surt com pensen) com per a Espanya (en tots els supòsits).

Per això citava jo a Kérenski en un article anterior, l’exemple més clar d’una tercera via entre la dictadura del Tzar i la dictadura del proletariat, que va fracassar estrepitosament, a pesar de la bona voluntat –que no nego- d’aquell polític rus.

I perquè no se m’interpreti malament, aprofitant que aquest és un article amb amples citacions de l’opinió dels altres, diré finalment que, davant el “problema català”, jo assumeixo el posicionament que Antoni Puigverd publicava a La Vanguardia el passat dia 2 de setembre:

“La crítica al tot o res de Mas no es pot dissociar del mantra de Rajoy i Sáenz de Santamaría a la societat catalana: llei, llei i només llei. La tàctica del sobiranisme ha afavorit un plantejament binari que comprimeix Catalunya i la redueix a blanc o negre, bo o dolent. Però també la tàctica de Rajoy contribueix al bo o dolent, legal o il·legal, submissió o ruptura. La societat catalana moderada no li demanava a Rajoy que donés la raó a Mas. Li demanava que ajudés Catalunya a sortir del cul-de-sac: una responsabilitat que el PP tenia atès que aquest partit va ser part molt implicada en el desafortunat periple de l’estatut. Negant una resposta a la Catalunya moderada el PP feia el joc a l’independentisme, una retroalimentació que ve de lluny (vasos comunicants Aznar-Carod). Potser la societat catalana afavorirà més del previst els partits pont. O potser no. El que és clar és que les dues forces binàries tenen menys múscul del que exhibeixen. Després de les dues etapes electorals que ens portaran a Nadal, tornarà la política. Mentrestant, si amb til·la no en fem prou: taps a les orelles i el cor al ­congelador.”

Parlar de la llei que regula l’avortament no és fàcil per les connotacions ètiques que té i per la diferent manera d’afrontar la qüestió a causa de les diverses ideologies coexistents. Des d’aquelles que proclamen que avortar és un dret fonamental de la dona, a les que consideren que el fetus ha de ser absolutament protegit des del moment de la concepció. Entremig, els Estats no confessionals solen haver legislat amb matisos, regulant el dret a avortar en determinades circumstàncies i en uns terminis fixats des de la concepció.

De fet, aquesta va ser la llei que s’aprovà a Espanya l’any 1983 pel govern de Felipe González, val a dir que amb una fèrria oposició de l’Església espanyola de l’època i, especialment, del PP, que va encarregar el recurs d’inconstitucionalitat a la qui era aleshores la seva millor cara antiavortista: el diputat José María Ruiz Gallardón. Aquest no aconseguí que es declarés la inconstitucionalitat de la llei aprovada, i el PP d’aquells anys va prometre per activa i per passiva que, si arribava al poder, la derogaria, però, el que són les coses, després d’haver fet tot el soroll possible, quan l’any 1996 assolí el poder -que va exercir ininterrompudament durant vuit anys (els darrers quatre amb majoria absoluta)- no va tocar la llei.

Després que el govern de Zapatero, potser frívolament, encarregués a la ministra Bibiana Aido donar una volta d’escrús a la legislació aprovada el 1983, que la dreta ja no discutia, el sector més intransigent del PP en aquesta matèria, que l’any 2010 representaven l’exministre de justícia Federico Trillo y la diputada Soraya Sáenz de Santamaría, interposà novament un recurs duríssim al Tribunal Constitucional en què es comparava la llei del PSOE amb les normes nazis de selecció de la raça, ja que permetia l’avortament per malformació (és a dir que, d’alguna manera, deien el mateix que diu ara Felipe González dels separatistes catalans. Tot un clàssic!).

Rajoy, que és un polític fred, sense la passió ideològica que tenen els polítics del PP influïts especialment per l’Opus Dei i per la Conferència episcopal, i que, per tant, en matèria moral pot defensar una cosa i la contraria, a la campanya electoral de 2011 va veure que atacar el PSOE amb la bandera antiavortista podia ser útil al seu partit (com un dia enarborà també la bandera anticatalana amb la recollida de signatures contra l’Estatut de 2010), i això va fer que incorporés al seu programa electoral la derogació de la llei proavortista de Zapatero, per tal de substituir-la per una de radicalment antiavortista, val a dir que amb el suport del cardenal de Madrid.

No sé si per convenciment o perquè va veure que aquesta era, a pesar de tot, una matèria llefiscosa, encarregà la defensa de la nova llei restrictiva de l’avortament al seu company de partit (i etern aspirant a la presidència) José María Ruíz-Gallardón Jiménez, fill del qui havia estat el gran enemic de la llei socialista de 1983. Ruíz-Gallardón, que deixà l’alcaldia de Madrid per assumir el càrrec de ministre de justícia, es va prendre molt seriosament l’encàrrec, i després d’haver passat durant molts anys per ser l’home més progre de la dreta, es va convertir en el més radicalment conservador i va elaborar un projecte de llei molt més restrictiu que el de 1983, per satisfer així les forces més radicals de la dreta espanyola, amb les quals es volia congraciar.

Ben prest van aparèixer els problemes, quan alguns (o bastants) membres del PP començaren a veure que aquell projecte restrictiu podia perjudicar l’intent d’obrir-se al centre polític, que el PP també volia ocupar. Però quan això succeïa, Ruiz-Gallardón ja s’havia llençat plenament a la piscina del conservadorisme i, el 20 de desembre de 2013, aprofitant que el president era a Brussel·les i buscant que la polèmica s’apagués amb el ressò de Nadal, en un Consell de Ministres presidit per Sáenz de Santamaría va aprovar el projecte de llei més restrictiu de la democràcia en matèria d’avortament, que eliminava fins i tot la malformació, com a causa possible per avortar.

Rajoy, expert en les arts dels desgast dels altres, va veure que aquell era el camí més ràpid de treure’s de sobre Ruíz-Gallardón (d’una vegada per sempre), i atès que, en l’opinió de molts dels seus companys de partit, la llei de l’avortament que propiciaven situava el PP a l’extrema dreta i hauria estat, segurament, una diana on tots els altres partits haurien tirat a ferir, va prendre la decisió de retirar aquella reforma, amb la qual cosa aconseguia dos trumfos: feia desaparèixer Ruiz- Gallardón del mapa i se situava més al centre de l’espectre polític. Alhora demostrava d’una manera clara i llampant que, com he dit al principi, era un polític fred, sense passió ideològica i –afegeixo ara- força amoral, perquè no em sembla que pugui merèixer un altre qualificatiu el polític que, per raons tàctiques o estratègiques del seu partit, és capaç de defensar, en una llei que afecta tan directament elements clau de la vida humana, primer una cosa i, després, radicalment la contrària. És clar que, a la fi, han maquillat una mica la seva actitud en impedir (contra el vot de tota l’oposició) que les joves menors d’edat i majors de setze anys puguin avortar sense el consentiment dels pares.

Bé, m’adono ara que estic ja molt endavant del meu article i només he parlat de l’avortament quan, en el fons, volia parlar d’una altra cosa, encara que hi està relacionada. Em refereixo a la notícia que ha aparegut recentment als diaris, segons la qual, el Bisbat de Mallorca ha demanat quatre anys de presó per a cada un dels sis joves que, al febrer de 2014, van irrompre durant una missa a la parròquia de Sant Miquel de Palma, per mostrar el seu rebuig a la política de l’Església catòlica sobre l’avortament. De fet, l’Església de Mallorca, que exerceix l’acusació particular en aquest cas, demana quatre anys de presó per als activistes, als quals acusa de diversos delictes d’ofensa contra els sentiments religiosos.

Realment m’ha sorprès l’actitud del bisbat, no tant perquè jo aprovi l’acció dels joves que van entrar a l’església de Sant Miquel i –diguem-ho clarament- van profanar una celebració tan important per als cristians com és la missa, al·legant que aquella actitud estava emparada per la llibertat d’expressió. No, l’acció d’aquells joves no estava emparada pel dret a expressar-se lliurement i mereix, per tant, el meu rebuig. I el més probable és que, d’acord amb les lleis espanyoles, mereixi també una condemna penal. El que a mi se’m fa estrany és que l’Església hagi actuat com a acusació particular i demani quatre anys de presó als agressors. Més encara sabent que la fiscalia –que va actuar d’ofici- en demana nou per a cadascun dels encausats. No hauria estat millor –més cristià- seguir la pràctica del perdó que diem al parenostre i que tants cops recomanada l’evangeli?

El Genocidi armeni va ser planejat i administrat centralment per l’Estat de Turquia contra tota la població armènia de l’Imperi Otomà. Es va dur a terme durant la Primera Guerra Mundial entre els anys 1915 i 1918. El poble armeni va ser subjecte a deportacions, expropiacions, segrestos, tortures, massacres i inanició. La gran majoria de la població armènia va ser forçosament remoguda des d’Armènia i Anatòlia a Síria, on una gran part de la població va ser enviada al desert per a morir de fam i set. Molts armenis van ser massacrats metòdicament a l’ample i llarg de l’Imperi Otomà. Dones i fillets van ser raptats i brutalment abusats. Tota la riquesa del poble armeni va ser expropiada. Després de menys d’un any de calma al final de la Primera Guerra Mundial, les atrocitats contra el poble armeni van ser represes entre 1920 i 1923, amb més víctimes, més matances i expulsions. La comunitat internacional va parlar ja del genocidi armeni el 1915, trenta anys abans que l’Organització de les Nacions Unides adoptés la Convenció sobre la Prevenció i Càstig dels Crims de Genocidi, però de poc va servir.

El Genocidi arameu és un altre (dels molts que ha sofert la humanitat). Es refereix a l’assassinat massiu de la població assíria de l’Imperi otomà durant els anys 1890, la Primera Guerra Mundial i el període de 1922-1925. La població assíria d’Alta Mesopotàmia (que avui pertany en part a Turquia i en part a l’Iran) va ser reubicada a la força i massacrada per les forces otomanes i paramilitars kurdes entre 1914 i 1920. L’avaluació de la matança no és uniforme. Estudis contemporanis han establert la xifra en 250.000 persones, nombre que és acceptat per diversos acadèmics i periodistes. Algunes fonts, però, sostenen que les morts van arribar a 750.000.

El fet és que el genocidi assiri va tenir lloc en el mateix context que el genocidi armeni, fets execrables de la humanitat que, en aquest cas, van afectar bàsicament a persones cristianes de denominació siríaca i armènia, que van ser assassinats pel règim dels Joves Turcs.

És en aquest context que m’ha semblat molt interessant el fet que, per primer cop des que es van produir els genocidis a què acabo de fer referència, s’hagi encarregat al jove arquitecte menorquí, Lucas García de Oteyza (Maó, 1980) la construcció d’una església, de la qual en serà beneficiària la comunitat siríaca ortodoxa d’Istambul que, segons remarcava la notícia que donava el diari ABC, compta amb uns 25.000 membres a Turquia, la major part dels quals resideixen a la Istambul. És, certament, una bona notícia per als cristians i, més encara, perquè per mitjà de Lucas García de Oteyza es pot relacionar amb Menorca.

Vaig conèixer en Lucas de fillet, quan era company del meu fill Pere en un dels institus de Maó, abans d’anar a la universitat, i m’hi vaig relacionar anys més tard, quan escrivia “Els herois de la nit” (Proa, 2010). En efecte, l’ historiador ciutadellenc, Josep Pallisser, havia trobat l’interessantíssim “vocabulari turc-menorquí” que, durant l’exili a Turquia havia escrit Joan Seguí Alzina, aquell jove ciutadellenc que havia estat fet esclau pels turcs a l’assalt de Pialí Paixà el 1558, però que tornà a Menorca i, anys més tard, intentà dedicar-se a la redempció d’esclaus, va acabar sent espia de Felip II i morí sembla que a Constantinoble.

Aquest personatge és el que inspirà el d’Arnau a la meva novel·la, un jove que, com Joan Seguí, havia après el turc durant el seu esclavatge i –també a la novel·la- havia elaborat un diccionari “turc-menorquí” tot escrivint els mots turcs amb caràcters llatins i, lògicament, a partir d’una transcripció fonètica. Seguí, doncs, s’havia avançat quatre-cents anys a Kemal Atatürk, que va ser qui va fer que aquest idioma s’escrivís amb grafia llatina i no àrab, i basant-me en l’experiència real de Seguí, jo volia introduir a la novel·la expressions escrites en turc, però, com que (teòricament) jo les treia del diccionari “turc-menorquí” d’Arnau (és a dir de Joan Seguí), les havia de transcriure fonèticament amb la grafia llatina.

Va ser aleshores quan em vaig posar en contacte amb García de Oteyza, que vivia a Istambul, la parella del qual era una al·lota turca. Li vaig explicar què pretenia i tot seguit vaig enviar-li una sèrie d’expressions escrites en català que volia que fossin traduïdes al turc, però li demanava alhora que em passés la versió turca correcta i també la versió fonètica (que seria la que –sempre teòricament- hauria escrit Joan Seguí al seu vocabulari). Pocs dies més tard, ell i la seva al·lota em van tornar les dues versions de les expressions que li havia enviat, i així jo les vaig poder introduir a la novel·la.

Va ser una magnífica col·laboració, la del jove García de Oteyza, i potser per això ara em satisfà encara més que ara hagi rebut aquest encàrrec, no sols pel que pot significar per a ell com a arquitecte, sinó també perquè la construcció d’una església cristiana havia estat impossible des de 1923, la qual cosa significa que, durant el règim vigent, a Turquia la llibertat de cultes era molt inferior a la que hi havia en temps de Solimà el Magnific.

Seus dubte, el segle XVI és un dels de major esplendor de l’imperi otomà (paral·lel a l’Espanya de Felip II), i si bé la religió oficial era la musulmana, els soldans permetien l’existència d’altres confessions. Certament que tenien restriccions, però a la Constantinoble d’aquells anys trobem cristians de tota mena. De fet, a la novel·la, jo faig que Arnau vagi a missa a l’església de Sant Francesc (a Gàlata), que regien els franciscans, prenent aquest fet de la història real.

Gàlata (amb Pera i Istambul) formaven el que coneixem com Constantinoble, que era, de fet, una ciutat on hi havia esglésies cristianes, amb zones (especialment Gàlata) on, durant el segle XVI, se sentia l’italià més que cap altra llengua. Era, certament, un italià importat feia anys per genovesos que habitaven a Constantinoble durant la conquesta de Mehmet II (1444), els quals, a canvi de la submissió i del pagament d’un impost, havien esdevingut ciutadans protegits de l’imperi, podien tenir propietats i vivien d’acord amb els seus costums (res d’això era possible a l’Espanya de la Inquisició). Se’ls prohibia només fer repicar campanes i proferir crits. Tanmateix, la llengua comercial que més s’havia estès per aquella zona era una mena d’italià xampurrejat que incloïa paraules franceses, gregues, espanyoles, àrabs i turques, que la gent emprava com a lingua franca, una parla que Arnau –segurament també Joan Seguí- deuria aprendre per poder comerciar.

Molt més restrictiva ha estat, doncs, la llibertat de pensament i de cultes al llarg del segle XX. En realitat, fins al 2003, només es permetia la construcció de mesquites a Turquia, i, com ha remarcat el mateix García de Oteyza, tot i l’obertura política que s’ha produït més recentment, cada tràmit amb l’Administració costa mesos d’espera. Però el més important a remarcar és que els cristians siríacs de Turquia tindran la seva església, i a mi m’alegra que l’arquitecte que l’hagi concebuda sigui un menorquí.