Catalunya, els resultats, el analistes financers i l’immobilisme de Rajoy

by

La portada del diari Menorca del passat dilluns resumia molt fidelment què havia succeït a Catalunya. Deia: “L’independentisme assoleix la majoria absoluta però no aconsegueix guanyar en vots”. Un titular descriptiu molt exacte que no evita, però –ni ho pretén- les interpretacions que es poden fer dels resultats, ja que, com era previsible, en això cadascú hi pot dir la seva.

D’entrada, Mariano Rajoy, impasible el ademán, s’ha mostrat tan segur com impertorbable. “Menos de cuatro de cada diez catalanes ha votado a favor del independentismo”. Res, doncs, no ha canviat. Més encara, l’independentisme ha perdut. Ha perdut clarament. I això significa que el fals problema que proposaven alguns catalans, “el lío en que nos ha metido Artur Mas”, segons frase lapidària del PSOE, s’ha esvanit. Per tant, ells sols –els independentistes- han ficat el peu a la galleda i el problema ha deixat d’existir.

Com molt bé ha dit Enric Juliana, “El PP vol esculpir un baix relleu en marbre en el qual Artur Mas i la tropa de Junts pel Sí apareixen vençuts per la fermesa, el tremp i la serenitat de Marc Ulpi Rajoy. La derrota dels dacis a la columna de Trajà. Als perdedors no se’ls ofereixen pactes.”

Força més despertes i ajustades a la realitat han estat, en canvi les paraules que José María Aznar va dir el mateix dilluns, unes hores abans que es reunís l’executiva del PP per assumir i proclamar el posicionament de Rajoy. Aznar, que havia callat durant la campanya, va enviar a l’executiva popular un avís contundent i glacial, després de fer un altre diagnòstic del que va passar diumenge. “Els sobiranistes han guanyat –assegura Aznar-, encara que hagin fracassat en les seves intencions plebiscitàries”. I després d’analitzar els resultats, pronostica el següent: “els radicals aniran cada vegada a més a Catalunya. El PSOE està recuperant vot útil, rebaixant Podem. L’auge de Ciutadans fragmenta el vot de centredreta. I el PP no fa més que perdre eleccions. Aquest és el cinquè avís –emfatitza Aznar- i no es pot desatendre”.

Contemplant el panorama sense la passió dels independentistes i sense la ceguesa del Govern espanyol (especialment de Rajoy i de Sáenz de Santamaría), penso que un observador perspicaç no s’erraria gaire si conclogués la seva anàlisi afirmant que, de la mateixa manera que Rodríguez Zapatero va perdre el poder per no haver estat capaç de detectar la crisi econòmica que era a punt de devorar-nos, Rajoy el perdrà per haver estat incapaç de detectar el gravíssim problema que Espanya té a Catalunya, problema que, segons ell, ha deixat d’existir perquè “menos de cuatro de cada diez catalanes ha votado a favor del independentismo”. ¿Què fa que Mariano Rajoy estigui tan cec i sigui incapaç de reconèixer el que veu i denuncia tan clarament José María Aznar?

El mateix diumenge 27S, Manel Pérez publicava a les pàgines econòmiques de La Vanguardia un article molt lúcid que, al meu entendre, Rajoy y Sáenz de Santamaria haurien de llegir. El títol era ja prou significatiu: “Bancs i analistes difereixen del Govern espanyol sobre la qüestió catalana”. Aquest anava també seguit d’un subtítol encara més aclaridor: “L’Executiu no convenç amb el discurs que res no canviarà després dels comicis”.

Partint d’aquella premissa tan coneguda com certa, que “el món dels diners sempre es troba més còmode quan la política s’ocupa només d’assegurar-li la màxima invisibilitat per seguir guanyar-ne”, hem d’acceptar tanmateix que, si aquesta afirmació fos un axioma indestructible, aleshores el món dels diners asseguraria l’immobilisme etern (màxima que sembla que guiï el pensament i la política de Rajoy), però resulta que, en el camp econòmic, sovint hi intervenen també d’altres factors, i això fa que els analistes hagin d’investigar i reflexionar sobre com aquests poden afectar l’axioma a què he fet referència.

Manel Pérez ens diu que els informes que han anat elaborant els analistes i els bancs d’inversió sobre el procés obert a Catalunya –informes que s’han fet més nombrosos i precisos a mesura que s’acostava el 27S- han anat qüestionat –i no poc- el mantra del Govern, segons el qual l’afer no interessa als mercats, i han incorporat altres elements clau que també poden ser determinants a l’hora d’entendre l’interessat recurs dels uns i dels altres al vaporós diagnòstic dels mercats. Per exemple, pràcticament tots els documents de la banca d’inversió desmenteixen el pronòstic efectuat el passat divendres 25 de setembre, per la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría, quan (seguint les ordres de Rajoy) descartava a la roda de premsa un canvi de política governamental després del 27-S.

Llegint les pàgines d’aquests informes, Manel Pérez assegura que es rastreja un inapel·lable consens sobre la insostenibilitat de l’actual estat de les coses a Espanya. En un de finals d’agost titulat “Eleccions catalanes, raons per a la preocupació sense arribar al pànic”, el banc de negocis nord-americà JP Morgan esperava que després de les eleccions generals s’ “obrís la finestra d’oportunitat per a un diàleg més constructiu” entre Barcelona i Madrid, i vaticinava que hi haurà “un nou marc que garantirà un grau més alt d’autonomia fiscal i política… que reduiria la quantitat dels recursos propis que Catalunya transfereix a altres regions”.

En una línia encara més clara, Morgan Stanley apuntava fa un any que al final hi haurà “un acord institucional diferent a Espanya”, amb més flexibilitat fiscal i una autonomia gairebé sobirana a Catalunya. I Moody’s, l’agència de qualificació del deute, projectava l’octubre passat que “Catalunya aconseguiria satisfer algunes de les seves demandes, particularment les fiscals”.

Res d’això no es farà, si hem de creure Rajoy i Sáenz de Santamaría, a pesar que el seu partit ha viscut una desfeta electoral a Catalunya, cedint a C’s (Ciutadans) el protagonisme de l’oposició al pol independentista, paper que encarnarà, sens dubte –i ho farà molt bé- la jove Inés Arrimadas, que deixarà que el sheriff García Albiol faci el paper de Jean Marie Le Pen.

Tenim, doncs, que davant el monolitisme marmori del PP, els analistes pensen gairebé unànimement que, com a mínim, és ineludible afrontar un canvi estructural en la relació Catalunya/Espanya. En aquest sentit, l’assessora financera Autonomous apuntava a finals d’agost que “la dura posició de Rajoy implica el risc d’agreujar la situació… encara que és possible que emergeixi una solució més moderada amb un govern nou a Espanya”.

Diré, doncs, per acabar, que seria bo i saludable per a tots que, tant els uns com els altres, fossin capaços de llegir els resultats de les eleccions amb més intel·ligència que impuls emocional. Del costat dels independentistes, perquè el magnífic resultat obtingut no els reforça prou per “trencar amb Espanya” sense comptar amb “els altres catalans” i amb el Govern espanyol. I del costat d’aquest, perquè els fets són tan contundents que no poden ser observats amb la ceguesa que ho fa Mariano Rajoy.

Anuncis

%d bloggers like this: